dilluns, 26 de febrer del 2018

"Les fades són calbes", un conte de Cinta Arasa



Havia pensat que devia ser fantàstic això
de tenir unes fades que es dediquessin a
ajudar-te quan tinguessis problemes.

"La meva mare és calba perquè té poders màgics. És una fada..." Aquesta és l'estratègia que s'inventa la Valèria quan les seves companyes Eli i Meri li diuen que han vist que la seva mare no té cabell... A partir d'aquest moment, la protagonista anirà difonent i competint, sisplau per força,
aquesta mentida empesa per la necessitat d'amagar una malaltia cruel i terrible que no la deixa viure. La Valèria es va posar molt trista quan va veure que la mare perdia el cabell... i la tristesa és una cosa que no es pot aturar quan es vol...

L'autora del conte, Cinta Arasa, es proposa, doncs, ajudar a vèncer aquesta tristesa i planteja la història no sols amb tot el realisme amb què cal afrontar un tema tan seriós sinó amb la naturalitat i, si cal, amb la fermesa i tendresa que es mereix. Li calia trobar un punt d'equilibri: “No volia ser dramàtica, -diu Arasa- però tampoc superficial. Em va costar trobar un toc de tendresa i alhora que hi hagués un argument al darrera que fes continuar llegint”.

... La Valèria sortia de casa amb la barbeta ben amunt i,
 de vegades, ni tan sols així no aconseguia que les
llàgrimes  se'n tornessin cap a dins dels ulls...
Només en Sherlock la consolava. Li llepava
les llàgrimes perquè ningú no les veiés, i
caminava fins a l'escola al seu costat.


Després de viure un cas de càncer en el seu entorn més proper, Cinta Arasa va decidir que era el moment per escriure aquest llibre de superació. Considera que la literatura pot ser una eina ideal per a apropar als xiquets amb pares malalts i ajudar-lo en aquest dur procés. “La literatura -diu l'autora-  ajuda a reflexionar, ensenya, obre les portes. Crec que és un valor afegit”.
...a partir de llavors, cada tarda, amb en
Sherlock als peus, seia al costat del llit
de la mare a fer els deures... Li agradava
fer-li companyia. Encara que ella descansés,
estaven juntes i allò li semblava que era important.

I la història de la Valèria, que no explicaré per no desvelar els detalls i l'estratègia amb què es mou la protagonista, avança a bon ritme, mantenint malgrat tot el bon humor i, sobretot, mostrant en tot moment els estímuls que impulsen a un nen o nena a enfrontar-se a un drama familiar sense deixar-se endur per la desesperació. Un conte encoratjador, escrit amb sensibilitat i que esdevé una eina molt adequada per als lectors joves, visquin o no un problema similar dins la seva família.


(Cinta Arasa)
Les il·lustracions han anat a càrrec de Xan López Domínguez que hi aporta no sols l'art d'acompanyar i de completar un text sinó la gràcia i la màgia d'uns dibuixos fantasiosos que ajuden a transmetre amb més alegria els arguments i estratègies de la Valèria i de tota la seva família. L'editorial Santillana/Grup Promotor i Jollibre han estat els responsables de tirar aquest projecte endavant.

Cada vegada hi havia més tardes que la mare
els anava a buscar a l'escola. I cada vegada
hi havia més tardes que, en sortir, feien
 una llarga volta a peu fins a la platja.
Quan tornaven a casa, duien la llum del sol
pintada als ulls i les galtes, i somreien.

Josep Maria Aloy


P.D. Al marge de la història, convé tenir en compte, també, que el 15% dels beneficis d'aquest llibre seran donats per l'autora a l'Institut Català d'Oncologia i dedicats a la recerca contra el càncer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada