"En Miquelet a la ciutat", un nou conte de Joaquim Carbó

L'escriptor Joaquim Carbó, junt amb Josep Vallverdú, són els degans de la nostra literatura per a nois i noies. No sols han estat fidels al públic jove -des de fa més de mig segle- sinó que el seu compromís amb aquesta literatura no els ha permès aturar-se ni un moment. I és que aquest públic jove ha celebrat -i celebra- cada nova aventura com si es tractés d'un nou regal. I pel cap baix, el nombre de regals d'aquests dos mestres superen de llarg, entre els dos, més de cent-cinquanta obres.

La col·lecció del Miquelet, una sèrie de cinc contes

La col·lecció "Capsa de contes" de l'editorial Baula ha publicat ja una sèrie de cinc historietes de Joaquim Carbó basades totes elles en les petites trifulgues i descobertes del Miquelet, un nen afable, tafaner, encuriosit i amb ganes de viure i observar tot allò que descobreix al seu entorn.

 Ara com ara, els títols publicats fan referència, per exemple, al curiós i atractiu món de les formigues ("En Miquelet i les formigues"), un conte que ja he comentat en aquest mateix bloc; o bé el joc divertit d'imitar el cant del cucut ("En Miquelet i els cucuts"), també una mirada al món selvàtic i al conjunt de bestioles que l'habiten ("La selva d’en Miquelet"); el quart està dedicat a la construcció d'estels ("En Miquelet i els estels"), també comentat aquí, i l'últim, que acaba de publicar-se fa pocs dies, gira a l'entorn dels ocells i altres animalons que un bon observador pot trobar dins la ciutat ("En Miquelet a la ciutat"). Les il·lustracions d'aquest conjunt de contes, molt vives i expressives, són de Montse Tobella.

He de dir que Joaquim Carbó ha triat com a protagonista un nen dòcil, amable, sensible a la natura, observador i sobretot curiós i, per tant, amb ganes d'aprendre i de satisfer aquesta curiositat amb les seves descobertes. Un nen, diguem-ho clarament, que no abunda massa a la nostra societat dominada per altres elements que més aviat despisten i no ajuden massa ni a observar ni a encuriosir-se per temes tan quotidians ja siguin socials, ecològics o simplement anecdòtics. Joaquim Carbó té tot el dret d'escollir un protagonista com en Miquelet perquè ell mateix va ser en la seva infància un nen atent al món, amb una gran capacitat per ser sorprès per les coses més simples i va créixer envoltat d'una sèrie de valors que avui són més aviat escassos però que no s'està de reivindicar-los de totes totes. D'alguna manera, en Miquelet podria ser un alter ego de l'escriptor. D'aquí que, malgrat que es tracti de contes senzills, són tots ells molt rics en missatges i molt estimulants per als petits observadors de la família.

 Tant de bo que tots plegats trobéssim suficients motius que convidessin i encoratgessin els nostres infants i joves a valorar el que tenen gratuïtament a l'abast de la mà, a augmentar la seva capacitat de sorprendre's, a descobrir els secrets de tantes i tantes petites vivències, a conèixer els perquès de moltes curiositats, a respectar les bèsties, a valorar la riquesa inabastable de la natura... Tant de bo aquesta sensibilitat s'encomanés a la nostra mainada i una certa complicitat amb la vida fos un estímul que els ajudés a sentir l'emoció davant d'una vivència sana i atractiva. Aquest és, seguríssimament, l'objectiu que Carbó es proposa quan escriu cada un dels contes d'aquesta sèrie. I seguirà fent-ho perquè està convençut del seu missatge i perquè la seva incansable fidelitat al públic jove no coneix la fatiga ni el desànim després de tants anys d'escriure per a aquest públic.

Josep Maria Aloy