dilluns, 18 de setembre de 2017

Foment de la lectura? Bufff!



Llegir és estavellar-se contra realitats
diverses que ens canvien i ens transformen.
(Xavier Antich)

Quan una campanya o un pla per fomentar el que sigui s'arrossega durant anys i panys amb resultats poc brillants vol dir o que està mal plantejat o bé que no en sabem prou o que no hi posem tot l'interès i la motivació que cal posar-hi. En aquests casos potser seria millor deixar-ho córrer i seure una estona a reflexionar tots junts sobre què és el que no hem fet bé. I tots vol dir tots. Cadascú des de la seva responsabilitat i compromís.

Però bé, som on som i la Conselleria de Cultura, amb el conseller Santi Vila al davant, en aquells moments, ha programat el "Pla de Lectura 2017-2020" amb la finalitat de promoure els hàbits lectors. Segons el Conseller hi ha dos grans objectius: "Prestigiar l'hàbit de la lectura al país i el paper del lector en una societat que es vol lliure, educada i madura." El Pla sembla ambiciós ja que està previst que s'hi destinin 105 milions d'euros a una vintena de recursos i estratègies.

       Fins aquí res a dir. No seré jo qui qüestionarà una campanya com aquesta. Però la primera cosa que em suggereix aquesta informació és que són molts diners per a una campanya que més que res necessita per damunt de tot l'estímul i la complicitat dels adults més que no pas una tacada de diners. Es poden comprar llibres i construir biblioteques però no es poden "comprar" els lectors. Els lectors es creen a través de la seducció, de la complicitat, de l'exemple, de l'interès per encomanar-los l'hàbit lector. Es creen lectors a través de la màgia de les històries que els escrivim i que els recomanem. Es creen lectors a través de les lectures que compartim amb ells, a través dels referents amb qui coincidiran durant tot el procés de creixement. I això no es paga amb diners.
Uns alumnes que han disfrutat llegint durant tota la Primària em deien que en passar a la ESO, han perdut i abandonat l'alegria de la lectura (sic). Segueixen llegint però ara ho fan per obligació, per força, sense ganes i amb controls, sense acompanyament ni per part del mestre ni per part dels pares. I són conscients que això es convertirà en una pràctica de la qual un dia s'alliberaran i l'abandonaran feliços perquè es treuran de sobre una pesada obligació. Òbviament, no seran pas ells els responsables d'aquest abandó ni d'aquesta frustració. I, certament, hauran servit de poc tants milions.

No vull ser pessimista. Hi ha molts lectors molt convençuts però encara n'hi ha més que no ho seran mai. No seran mai ni lectors ni convençuts. Els convençuts llegeixen molt. Alguns potser fins i tot massa. Els qui no han llegit mai o n'han perdut l'hàbit passen a engreixar l'atur lector dins d'una societat la inèrcia de la qual és afavorir poquíssim la lectura ja sigui per la falta de models, o per les dificultats per crear espais lliures de soroll, lliures de tecnologies que fan distreure o pel poc prestigi que avui tenen els llibres en general. La millor campanya a favor de la lectura és el treball de formigueta que pot fer la família i l'escola i la recerca d'espais dins i fora per debatre i opinar sobre llibres, intercanviar gustos i compartir plaers lectors. Si no és així, qualsevol Pla de Lectura estarà abocat al fracàs i podem acabar tots plegats decebuts i pensant que Buff! Crear lectors és una de les tasques més difícils avui dia!
Crear lectors és anar en contra de moltes coses. Vivim envoltats de tecnologia, navegant en un mar de dades i d'informació, i cada dia ens costa més de llegir d’una manera atenta, sostinguda i concentrada. Fomentar la lectura entre els joves és una tasca complexa perquè cal primer de tot ajudar-los a preparar el terreny, eliminar noses, afavorir el clima, reforçar els estímuls, donar exemple -sí, encara que soni carca-, establir la suficient complicitat i acompanyar l'aventura lectora encomanant-los l'emoció justa i necessària perquè els lectors se sentin suficientment motivats i captivats per una tasca gens fàcil però que els donarà molta vida i els transformarà.
“Som el que llegim i el que pensem i el que recordem.
I som les cases que habitem. Abans érem també les
cartes que escrivíem. Ara que hem canviat les cartes
pels missatges, potser hem deixat de saber què som”.
 (Eva Piquer)



Josep Maria Aloy

dimarts, 12 de setembre de 2017

Molt orgullosos de tots els nostres clàssics!



Durant aquest estiu han coincidit dues circumstàncies ben diferents i que fan referència a la Literatura Catalana -en majúscules- per a nois i noies. La primera ha un tuit d'Ernest Cauhé que deia: "Com pot ser q a les lectures recomanades d'estiu de les escoles de Gràcia no hi hagi ni un/a autor/a català/na? Fem-nos-ho mirar." La segona circumstància ha estat la publicació al diari ARA de vuit capítols dedicats a vuit clàssics catalans de la Literatura per a nois i noies, articles escrits per l'escriptora Anna Manso.

Del tuit de l'Ernest Cauhé, net de la poeta Joana Raspall, només en puc -i vull- destacar la seva valentia a l'hora de denunciar el que alguns venim denunciant fa temps i és la poca sensibilitat de molts mestres, de moltes escoles i de molts sectors de la nostra societat quan cauen en el terrible tòpic que allò que ve de fora és millor que no pas allò que es fa a casa. És la manca de compromís dels de casa que, per poc que llegissin, s'adonarien de la riquesa d'una Literatura -en majúscula- que no té res a envejar a la que es fa més enllà de les nostres fronteres.

De la iniciativa del diari ARA de crear una petita secció, dedicada als clàssics de la nostra Literatura Infantil i Juvenil, només en puc fer elogis. Cal felicitar-los i felicitar-nos, aquí sí, per la seva sensibilitat i pel seu compromís amb els nostres autors. I si n'haig de destacar un aspecte no tant positiu seria el d'haver cedit poc espai a la sèrie i reduir-la tan sols a vuit articles quan el llibre català per a nois i noies és ple d'autors que es mereixerien aparèixer en una secció com aquesta. Espero que en una propera ocasió es pugui repetir l'experiència amb un apartat de nous clàssics.

Els vuit clàssics de l'Anna Manso

       Sóc conscient de l'enorme dificultat de reduir a vuit el nombre de clàssics -tant pel que fa als autors com pel que fa a les obres- i penso que hi hauria tantes opcions com lectors ja que "classic" és un terme complex i, a vegades, massa subjectiu. Els criteris són molt diversos i sovint purament emocionals.

D'entrada vull felicitar l'autora de la sèrie, Anna Manso, perquè ha fet un saludable esforç d'establir un petit cànon que ha tingut una bona acceptació i aplaudiment. La sèrie arrenca amb "Les aventures d'en Massagran" de Josep Maria Folch i Torres, un referent fonamental, dissortadament avui poc llegit. També hauria trobat molt bé que hagués seleccionat, del mateix autor, l'emotiva novel·la "El gegant dels aires" -el primer llibre que als meus nou anys em va fer plorar-, o la divertida història d'"En Bolavà detectiu", un dels llibres més còmics i jovials que mai he llegit.

Anna Manso continua amb "Margarideta", de Lola Anglada; "Tic-tac" de Mercè Llimona, "La casa sota la sorra" de Joaquim Carbó. D'en Carbó es podrien escollir tranquil·lament altres novel·les de la seva dilatada producció, com ara "La colla dels 10" o, per a mi, l'excel·lent "L'home que es va aturar davant de casa". També és un clàssic obligat i just "El zoo d'en Pitus", de Sebastià Sorribas, una de les novel·les més llegides dels últims cinquanta anys. Després ve l'Emili Teixidor, també un dels grans, amb "L'amiga més amiga de la Formiga Piga", un conte que va guanyar el "Premio Nacional", a Madrid, l'any en què jo formava part del jurat i vaig tenir una alegria immensa d'haver-lo defensat. Però no sé si aquesta obra és el clàssic per excel·lència de l'Emili. Podien molt bé ocupar aquesta distinció altres novel·les seves, com ara "Dídac, Berta i la màquina de lligar boira" o bé el conegudíssim "L'ocell de foc". "Mecanoscrit de segon origen", de Manuel de Pedrolo és la següent proposta i la sèrie acaba amb una trilogia de Maite Carranza "La maledicció de les bruixes". També considero que Maite Carranza es mereix aquesta distinció però jo hauria optat, sense cap mena de dubte, pel llibre que va commocionar el món del llibre infantil català el dia que es va publicar. Em refereixo a "Ostres tu, quin cacau!". Aquest llibre va fer estralls en aquell 1986 i molts dels que ens dedicàvem a aquest món tan complicat de la crítica vam batejar la seva autora com la Roald Dahl catalana. Amb ella va néixer allò que alguna vegada jo he qualificat el "fenomen Maite Carranza". (Veure'n més informació)

En una llista més àmplia hi podien haver aparegut també grans clàssics com "La guia fantàstica" de Joles Sennell, per la introducció de la fantasia i d'elements rodarians a la nostra literatura; "El rei Gaspar", de Gabriel Janer Manila, autor d'una extrema sensibilitat i bellesa; "De qui és el bosc", de Mercè Canela, una aventura que desprèn una agradable energia capaç encara d'encomanar-se als lectors d'avui; "Tatrebill, en contes uns...", de Miquel Obiols, per l'originalitat de les seves propostes innovadores i sempre molt estimulants; "Pedra de tartera", de Maria Barbal, una novel·la de gran qualitat literària, sense concessions ni a l’estil ni al llenguatge, un element no sempre del tot habitual en la novel·la per a joves. Mereix ser considerada clàssica també la novel·la "No demanis llobarro fora de temporada", del tàndem Andreu Martin i Jaume Ribera, brillants especialistes en novel·la negra i policíaca; i en el camp de la poesia, el "Bestiolari de la Clara", de Miquel Desclot, un dels primers llibres de poemes volgudament pensats i escrits per als lectors més joves. Són moltes les opcions, evidentment, i aquesta és una sort per als nostres lectors joves i un privilegi per al nostre país.

 Altres noms que hi podien haver aparegut? Doncs, sí: Miquel Rayó, Teresa Duran, Maria Novell, Oriol Vergés, Pep Coll, Enric Larreula, Josep-Francesc Delgado, Joana Raspall, Antoni Garcia Llorca, M. Dolors Alibés... i, probablement, uns quants més. Estic segur que tindríem tema per a parlar-ne, relaxadament, durant una bona estona, amb l'Anna o bé amb qualsevol dels crítics de llibres per a nois i noies. I fàcilment ens posaríem d'acord.

Però no vull -ni puc- acabar aquest comentari sense aixecar una protesta formal pel que jo considero un oblit injust i, per a mi i per a moltíssims lectors, injustificable. Em refereixo al degà de la Literatura per a joves, Josep Vallverdú, un referent imprescindible des que el 1960 va publicar la primera novel·la infantil, "El venedor de peixos" als inicis de la represa cultural, quan escriure en català era molt desagraït, primer perquè era prohibit i perseguit i segon perquè no no existia un model de llengua adequat al nivell de lectura dels nois i noies de l'època. El veterà Josep Vallverdú, que avui, als seus 94 anys, encara escriu per a tots els públics, és, entre altres coses, el "pare" del gosset més cèlebre i més estimat d'aquest país, "Rovelló", una novel·la que en català porta ja més de cinquanta edicions i ha estat traduïda fins i tot al rus. Una novel·la entre les més de setanta que ha escrit, on trobaríem altres obres ja clàssiques com "Un cavall contra Roma" o "El fill de la pluja d'or", per dir-ne només dues. Aquest és, dit amb tot el respecte, l'únic punt per a mi inexplicable i sorprenent d'aquesta interessant sèrie del diari ARA.

Orgullosos, per tant, dels nostres clàssics, de tots els nostres clàssics!


Josep Maria Aloy