dilluns, 22 de maig de 2017

"El bolígraf de Higgs" una bona novel·la juvenil, divertida i esbojarrada



Molts han estat els que han cregut al llarg
de la història que imaginar és el primer pas
en ferm per veure feta realitat qualsevol cosa.

"El bolígraf de Higgs" és una novel·la de Rubèn Montañá (Badalona, 1983) publicada per l'editorial Animallibres. D'aquest autor ja he comentat en aquest mateix blog dues obres més: "La botiga de mascotes extraordinàries" (Barcanova, 2014) i "La nena de l'arbre" (La Galera, 2014). Si la de les mascotes és un relat nascut per fer petar de riure i escampar el bon humor entre els lectors joves, el de la nena de l'arbre és una novel·la tendra i atractiva que es desenvolupa en un ambient de meravellosa fantasia, aparentment inversemblant, però que captiva totalment l'atenció del lector.

Tant l'una com l'altra, com la que presento avui, són novel·les que mostren una gran capacitat d'inventiva i d'observació per part de l'autor així com un sentit esplèndid de l'humor i, en molts moments, d'una esbojarrada capacitat de sorprendre i captivar el lector i arrossegar-lo amb ganes fins al desenllaç de l'obra. Són obres, la major part premiades, que honoren el seu autor i insinuen ja una trajectòria literària que farà parlar els crítics i seduirà qualsevol lector de qualsevol edat.

       L' esbojarrat i divertit argument d' "El bolígraf de Higgs" gira a l'entorn d'un protagonista principal, l'Èric, un trasto una mica totxo, nefast com a alumne però posseïdor d'una gran imaginació... Li bullien milions de pensaments dins del cap...L'Èric comparteix el protagonisme amb la seva amiga més amiga, l'Alexandra, intel·ligent però sobretot molt fidel que l'acompanya sempre i l'ajuda en tot el que pot. La vida de l'Èric canvia totalment quan un dia rep com a regal un bolígraf i s'adona que tot el que escriu amb aquell bolígraf pren vida i es converteix en real... A partir d'aquí la història agafa una embranzida sensacional i, no cal dir, que tot es dispara, tot s'embolica i, també, tot es va complicant, de tal manera que al final l'Èric, paradoxalment, hauria desitjat no haver rebut mai un regal com aquell...

És fàcil imaginar-se, ja només d'entrada, l'embranzida que és capaç d'agafar una història com aquesta si l'autor té una bona imaginació. Hi ha molts elements que acrediten aquesta capacitat de l'autor cosa que permet que la novel·la es vagi convertint en un pastís delitós i divertidíssim capaç d'empènyer al més tranquil dels lectors a una desmesurada velocitat lectora que li pot fer perdre la noció del temps fins al punt que s'oblidi de sopar o fins i tot d'anar a dormir.

Hi ha capítols magnífics com el que gira a l'entorn d'una redacció que ha de fer la germana petita del protagonista, sobre refranys i frases fetes. Sense adonar-se'n, la noieta escriu l'exercici amb el bolígraf de Higgs del seu germà i resulta que totes les frases fetes un cop escrites es converteixen en reals. Així trobem coses com el noi que trencava barres de gel per demostrar que estava enamorat, o bé el pobre rodamon que en comptes de demanar caritat pentinava el gat. També moltes persones xerrant i aixecant la camisa al seu interlocutor o un que donava una carbassa a la seva parella o un altre que xisclava després de posar la mà al foc i un altre que evitava que el seu company es posés pedres al fetge... També és vibrant el capítol on l'Èric s'adona que l'Alexandra li agrada i està ben enamorat d'ella i té la temptació d'escriure alguna noteta amb el seu màgic bolígraf per facilitar les coses de l'amor i fer que la noia també senti el mateix que ell. Però reflexiona i pensa que això seria fer trampa i enamorar-se és una cosa molt seriosa que no pot dependre mai de la màgia d'un bolígraf.

Rubèn Montañá

La novel·la té molts recursos que l'enriqueixen positivament. L'autor utilitza unes notes a peu de pàgina per parlar directament amb el lector o fer-li l'ullet o aclarir-li algun dubte. Així trobem notes com aquestes: a la pàgina nou l'autor felicita al lector per haver arribat fins aquí i l'anima a continuar i li diu que si li costa de llegir a l'autor encara li ha costat més escriure-la... En una nota a la pàgina setanta-sis l'autor escriu: -Vols saber què va escriure l'Alexandra amb el bolígraf de Higgs abans d'anar a demanar ajuda? No t'ho penso dir. Ara no, si més no... No cal dir que el sentit de l'humor no s'abandona pràcticament en tota la narració i són molts els moments en què el lector s'ho passa més que bé llegint els acudits divertits que la novel·la presenta. Però l'autor no deixa de banda que, malgrat que es tracti d'una novel·la de ficció on la fantasia hi fa estralls enormes, no deixa de banda, deia, els moments més intensos de reflexió sobre què és real i què és fictici. I en uns capítols finals, el lector pot trobar dificultats per entendre els missatges més filosòfìcs i profunds sobre els temes referents a la vida real i a tot allò que ens sembla real i no ho és... No puc explicar més coses per no avançar el final. El que és segur és que l'escriptor Montañá considera els lectors com a persones que pensen i no s'està de manifestar opinions i arguments que conviden a rumiar una mica. Si fer riure és una de les finalitats de la literatura, fer preguntes i fer reflexionar és una altra dels importants objectius. En definitiva es tracta de considerar el lector una persona intel·ligent, una qüestió imprescindible i que a vegades alguns escriptors obliden.

Podria estar parlant hores sobre la novel·la però no puc allargar-me més. Es tracta, en definitiva, d'una obra plena d'idees exòtiques, fins i tot innovadores, fins i tot extravagants i fabuloses, un camp immens obert a la creativitat i tot plegat perseguint el bon humor, l'esbojarrada general, l'alegria comunicativa i les ganes de buscar la complicitat amb els lectors. En aquest sentit, ja ho vaig dir en una ocasió, Rubèn Montañá té excel·lents possibilitats no sols d'atraure lectors sinó d'estimular en ells la capacitat d'inventar i de recrear situacions i històries desconnectades de la realitat. Deia el crític i escriptor Pep Molist fa uns mesos: la figura de Rubèn Montañá s'ha enfilat, amb molta empenta, a l'escenari de la literatura infantil en català. La seva veu s'hi projecta amb força, amb estil, amb frescor... I aviat començarà a arribar als lectors. D'aquí a ben pocs dies. Jo diria que en sentirem a parlar! Si d'aquestes paraules fa uns només uns mesos jo puc dir amb contundència que la petita profecia de Pep Molist ja és una realitat. Benvingut i benvolgut, Rubèn Montañá!

Josep Maria Aloy


dilluns, 15 de maig de 2017

"L'actor Lucas Bilbo, d'Àngel Burgas,una novel·la juvenil insòlita



La capsa negra ha de ser un regal, ha d'anar
embolicada, i amb un llaç, si cal. S'ha d'entregar
a mà a la persona que t'ha fet mal perquè la rebi
com un regal, i si és possible, públicament...
Serà el paper més difícil de la meva vida..

Amb poc més de dues-centes pàgines, l'escriptor Àngel Burgas (Figueres, 1965) ens enfronta a un text dur, colpidor i de molta actualitat: els abusos sexuals dins la família. L'autor vol demostrar -i ho fa amb la suficient delicadesa i sensibilitat- que qualsevol tema, fins i tot l'assetjament sexual, és susceptible de ser novel·lat perquè forma part directa o indirectament de la vida de molts lectors, incloent-hi, és clar, els lectors més joves.

"L'actor Lucas Bilbo", editat per Edebé, és l'última novel·la de Burgas, un escriptor que amb poc temps s'ha destacat per una trajectòria excel·lent i molt atractiva. Algunes de les seves obres passen d'unes mans a les altres i són llegides per multituds d'alumnes d'arreu. En aquest mateix bloc ja vaig comentar una altra de les seves novel·les, "Noel et busca", considerada una de les millors de l'any 2013, per la qual cosa va rebre el Premi de la Crítica Serra d'Or.


       "L'actor Lucas Bilbo" planteja ja des de les primeres pàgines un conflicte que s'anirà definint de forma gradual però amb un ritme creixent i una intriga desbordant. Segons llegim a la contraportada, "ningú no va ser conscient de la desaparició de la Rut el dia en què es va produir. Aquell matí havia anat a classe, -feia 2n. de batxillerat- però a la tarda no va aparèixer pel gimnàs a l'hora de l'assaig de teatre. L'endemà tampoc no va anar a classe.. Aviat els seus companys es van adonar que alguna cosa estranya passava: els professors estaven neguitosos i, a mig matí, es va presentar la policia. El rumor es va estendre com la pólvora als quatre segons:"Ha desaparegut la Rut Fàbregues!"

 

El lector assisteix des de bon començament a un relat ambiciós que el convida a participar en la investigació del cas i l'estimula a viure amb emoció la seva resolució. Com un investigador més es preguntarà: quin misteri s'amaga rere aquesta desaparició? Quina relació tenen els dos protagonistes de la novel·la? Quina és la reacció dels pares de la noia, dels companys de l'institut, dels amics... Però això no és tot ja que un nou element s'afegirà al tema de la novel·la: l'afició al teatre tant de la Rut com del Lucas. Aquest últim acabarà essent un gran i sol·licitat actor tant de cinema com de qualsevol de les sèries televisives. La conjugació d'aquests dos grans temes: l'assetjament i l'afició al teatre formen un tàndem interessantíssim que ajuda a entendre moltes reaccions dels personatges i complementa moltes de les accions i decisions que han de prendre. La novel·la es resol amb una bona dosi de realisme i d'intriga que captiva el lector i no el deixa reposar ja que se sent totalment atret i atrapat per un desenllaç contundent i clar que no puc explicar per no avançar conclusions.


A la novel·la, el lector toparà també amb petites llaminadures d'una trama treballada amb gust. Una d'elles, per exemple, serà la relació entre Lucas, el protagonista, i el comissari que investiga el cas de la desaparició de la noia. Un lector observador descobrirà que aquesta relació que comença freda, desconfiada i distant es va greixant i convertint en un joc de complicitats que la va enfortint a poc a poc. El noi i el policia tan aviat se les tenen com es desafien mútuament, com es paren trampes, com s'envien silencis... dins d'una complicitat creixent que fa que les relacions vagin també creixent en confiança i fidelitat i tinguin un final positiu i eficaç.

(Àngel Burgas)

L'objectiu més clar i contundent que ofereix la novel·la és que el lector no sols entri en contacte amb uns fets tant degradants com són els que tenen a veure amb els abusos sexuals sinó que, a més, li serveixin per prendre consciència de la seva gravetat i de la seva perillositat. La literatura també serveix per això. Per ajudar a créixer en felicitat personal i en llibertat. I a viure respectant els altres, cosa que l'autor ha sabut fer de forma brillant i natural. Es tracta, en definitiva, d'una bona història molt recomanable.

D'acord, no era teatre, sinó realitat, però
 la Rut havia escollit una posada en escena teatral,
amb un element d'atrezzo que era la capsa negra,
de la qual emergia tot el dolor i tota la impotència
que havia sacsejat la vida d'aquells personatges.
És vida o és teatre? Quina és la frontera?


Josep Maria Aloy 

dilluns, 8 de maig de 2017

"La immortal", de Ricard Ruiz Garzón, un relat estimulant


La màgia dels escacs és descobrir
el que és invisible.

Quan una novel·la té com a protagonista un tauler d'escacs s'enriqueix sens cap mena de dubte i ofereix la possibilitat de satisfer el lector a través de la intriga i la màgia d'aquest joc que, sovint, esdevé una metàfora de com afrontar la vida, de com es guanya i de com es perd. Protagonistes i lectors aprenen que res és fàcil i que un moviment equivocat d'una peça pot capgirar qualsevol destí.

"La Immortal" és un relat amb aquestes característiques. L'autor és l'escriptor i periodista Ricard Ruiz Garzón i la novel·la està traduïda al català per Maria Llopis i il·lustrada per Maite Gurrutxaga. "La Immortal" va guanyar el Premi Edebé de Literatura Infantil i està publicada a la mateixa editorial que atorga el premi.

... no hi ha res més terrible en aquest món
que reprimir la vocació d'un nen...

       
La  contraportada del llibre resumeix molt bé l'argument i els principals moviments -mai millor dit- d'aquesta bona partida d'escacs: "La Júlia és una nena de gairebé dotze anys que dibuixa molt bé. Viu a Ginebra amb la seva mare i el seu avi. El seu pare, un pintor famós, se'n va anar a Hongria quan era petita. La Judit s'està preparant per participar en un concurs de dibuix quan, de manera inesperada, descobreix els escacs i comença a aficionar-s'hi. La Judit jugarà moltes partides, però n'hi ha una que li canviarà la vida. La disputarà contra Mr. Aliyat, un estrany mestre dels escacs, nascut a l'Iran, que es comunica a través d'unes notes enigmàtiques.

La narració, amb tots aquests elements, té moments trepidants i molt atractius. Cada moviment de la protagonista és comparable al moviment d'una peça. I al revés: cada moviment d'una peça origina un nou escenari amb les seves evidents conseqüències, a vegades irreparables. Cal vigilar de no equivocar-se, cal estar amatent. En els escacs es donen les mateixes situacions que en la vida: hi ha naixements, morts, guerres, alegries, sacrificis, imaginació, atacs, defenses, lleialtat, covardia, valor... En un tauler s'hi pot dibuixar la vida, i qui en té la millor perspectiva la dibuixa millor. I encara més: per ser un guanyador, per ser un bon guanyador, cal saber perdre.

Els peons som així: humils, però capaços de tot.
Fins i tot de decidir una partida...

Les diverses escenes de dos personatges separats per un tauler són dos mons enfrontats. Cada un d'ells amb una història al darrere i amb una trajectòria vital que dependrà de l'encert de les diverses oportunitats que s'aniran presentant. Els escacs ens recorden que el món és un conjunt de possibilitats gairebé infinites i que cal prendre decisions constantment per poder avançar. No avançaré el desenllaç ja que és el lector qui l'ha d'assaborir i pair quan hi arribi. Només puc avançar que l'autor ha reservat una bona dosi de tensió i d'expectació al llarg de l'obra capaç de motivar el lector a llegir d'una tirada el llibre. La passió pels escacs, que és comparable i transportable a la passió per la vida, és un clar missatge que l'autor no s'està de difondre durant l'obra.


 Una bona galeria de personatges dibuixats amb precisió i rics en detalls permeten que al lector li sigui fàcil identificar-se en algun d'ells. També proliferen en el relat un munt de referències tant en el camp de l'art i del dibuix com també en alguns aspectes de la immigració. No cal dir que les referències als millors jugadors d'escacs del món hi aporten també informacions interessants i curioses. Les il·lustracions en blanc i negre de Maite Gurrutxaga hi deixen una mirada seriosa, un pèl distant però que retrata bé algunes de les escenes més importants del relat. Pel que fa a la versió catalana de Maria Llopis, la novel·la es llegeix bé, amb bon ritme i amb un llenguatge acurat i accessible a lectors a partir dels deu anys, sobretot si coneixen el joc d'escacs. El llibre pot convertir-se, doncs, en un bon regal per a ells i per a qualsevol lector de qualsevol edat.
Perquè som iguals, oi?
No juguem tots al mateix joc?
No comencem amb les mateixes peces?


Josep Maria Aloy

dilluns, 1 de maig de 2017

"Blau marí", una novel·la d'intriga per a joves


                                    
... el mar és una droga que et governa
els sentits, que et roba la voluntat....

"Blau marí" és una novel·la d'aventures escrita per Xavier Blanch i publicada per Fil d'Aram Edicions. La narració gira a l'entorn de la trajectòria de dos amics mariners per als quals el mar ha estat tota la seva vida, una vida curulla de records i d'experiències vitals i dures que, sense proposar-ho directament, són escoltades i viscudes amb passió pel net d'un d'ells, el Ricard, de dotze anys i una veïna amiga seva, l'Àstrid.

Atents i commoguts per les colpidores experiències dels dos mariners amics, la parella jove intentarà de totes totes seguir d'aprop l'evolució dels fets amb la intenció que l'avi no pateixi les conseqüències de tanta intriga i d'uns records massa traumàtics que podrien pertorbar-lo excessivament ja per l'edat ja per la seva bona fe i bonhomia.

Lluny dels molls, la vida era més neta,
a primer cop d'ull. No es veia el mar, però
es veia el cel. I el cel em semblava un mar
 immens ple d'illes desconegudes.
     
    I és en aquesta relació entre els dos amics mariners veterans on recau el pes de tota la història. Un pes potent i vibrant estimulat per una relació molt càlida gràcies sobretot a la personalitat d'aquests dos protagonistes. D'una banda, en Vicent, l'avi del noiet, i de l'altra l'amic de l'avi, en Ramon Gamundi, una autèntica creació de l'autor i una exemple de com un personatge pot arribar a créixer i a fer-se gairebé l'amo de la història a mesura que la narració va avançant. Aquest és un dels grans valors de la literatura: permetre que els personatges evolucionin, es facin creïbles i transmetin bones sensacions als lectors joves.

També la relació de l'Àstrid i el Ricard, els dos amics jovencells és molt autèntica i descriptiva, amb les seves variacions emocionals, amb les seves ingenuïtats i, també, és clar, amb els seus moments més dolços. Ell, un noi intrèpid que voldria ser capaç d'ajudar l'avi a dur una vida tranquil·la i sense imprevistos perquè és la persona amb qui viu i a qui més estima després de la mort d'accident dels pares. Ella, l'amiga fidel que pateix per un amic a qui acompanyarà arreu malgrat que no ho acabi de veure clar i malgrat que la por la tenalli. Però no hi ha més remei que superar-la perquè un amic s'ho mereix tot. Si la relació dels veterans mariners es mou per la càlida amistat entre els dos homes, la relació entre els dos amiguets es mou per la complicitat i la fidelitat entre ells dos. Dos valors -l'amistat i la fidelitat-, que assaonen clarament l'interès d'una bonica història.

(Xavier Blanch)

No cal dir que la novel·la descarrega finalment tota la seva potència tempestuosa en un desenllaç de gran tensió que no explicaré perquè no em toca a mi avançar-lo i privar els lectors de descobrir per ells mateixos com es tanca tota la intriga acumulada durant la lectura.

...La vida són els rius. La mort és la mar.
I jo m'he passat la vida en la mort. La mort
és el blau marí... Vaig néixer vora el riu, l'Ebre,
i me'n vaig anar aviat aviat cap a la mar....

He de destacar el llenguatge amè i precís amb què està escrita l'obra. Igualment vull destacar-ne el ritme àgil que no pateix cap retenció innecessària sinó que avança accelerant amb molta decisió a mesura que s'acosta el desenllaç. Les descripcions d'algunes escenes són elaborades com la tempesta final, així com algunes converses plenes de complicitat, d'humanitat i senzillesa. Són converses que porten al lector a conèixer millor la sèrie de records dels dos mariners sobre com era la vida durant la seva infantesa. Un d'ells fa una referència a l'escola on va anar, les poesies que li feien aprendre, els càstigs que rebia. Tot plegat convida a la reflexió davant la pobresa espiritual i cultural de l'època.

"Blau marí" és una aventura amb intriga assegurada, una història atractiva que es llegeix molt bé i que té moments molt emocionants que satisfaran als lectors que s'hi endinsin amb ganes.

Josep Maria Aloy