dilluns, 27 de febrer del 2017

El detectiu Felip Marlot no es jubila



Acaba de sortir publicat per l'editorial Barcanova i amb il·lustracions d'Òscar Julve, el setè llibre de la sèrie del detectiu Felip Marlot, una creació -i recreació- de l'escriptor Joaquim Carbó que als seus vuitanta-quatre anys no deixa que es jubili el seu personatge més estimat. Al contrari, el detectiu, que es manté jove com el primer dia, encara té corda per a més aventures.

Felip Marlot va iniciar la seva singladura l'any 1979 en un volum titulat "En Felip Marlot". De seguida va tenir un ressò prou important com perquè l'autor n'escrivís una segona part: "Un altre Felip Marlot, si us plau", l'any 1983; va seguir-los un tercer volum titulat "El rock d'en Felip Marlot", l'any 1992. Aquests tres primers volums foren publicats per Publicacions de l'Abadia de Montserrat i il·lustrats per Maria Rius. Les aventures del detectiu van tenir una aturada fins l'any 2004 en què Barcanova va publicar els quatre volums restants "Felip Marlot i les joies" , il·lustrat per Pau Bassolí; "Un dia en la vida de Felip Marlot" l'any 2011 i "Les vacances del Felip Marlot", el 2013. Aquests dos últims, com el que presnetem avui, han estat il·lustrats per Òscar Julve.


Felip Marlot, un personatge singular

       Felip Marlot és una de les creacions més notables i populars de la literatura infantil i juvenil catalana. La seva personalitat i el seu tarannà generen una gran complicitat en els lectors joves que li dediquen tan aviat un somriure com una gest de commiseració i fins de complicitat en moments ben diversos de la seva quotidianitat. Contràriament al seu creador, que ha complert vuitanta-quatre anys, el detectiu no ha envellit. Trenta-quatre anys després de la seva presentació pública es manté jove, actiu, vital, rondinaire, pelat com una rata però servicial com mai. En dono més detalls en un altre comentari d'aquest blog (veure'n més informació) on el defineixo com a professional intuïtiu, tendre, senzill i ple de sentit comú. Ingenu i sincer a estones i xerraire i noble en tot moment. Un antiheroi amb molts dels tics del seu creador. Una veu sovint molt clara i crítica que esdevé, sense proposar-s'ho massa, portaveu de la consciència col·lectiva de la societat. Ell mateix es defineix com l'honest, eixerit i perspicaç Felip Marlot. Reconeix que cada dia hi ha més gent que l'aprecia, gràcies als llibres que ha escrit sobre les meves aventures un escriptor de segona fila. Gràcies, doncs, Quimet Cartró! Te'n dec una! (23).

Felip Marlot és un detectiu tendre, com he manifestat, que no té res a veure amb la violència de les narracions habituals de la “sèrie negra” (com les de Raymond Chandler… on Carbó s’inspira). En canvi participa d’alguns aspectes del famós Marlowe: és un solitari, té un despatx petit i tronat; no li sobren gens els diners i és un idealista que creu que cal ajudar aquells que s’ho mereixen encara que no puguin pagar els seus  serveis. Els casos en què intervé no acaben amb una trompada ni s’arriba a disparar un sol tret. Resol tots els assumptes fent treballar el cervell i amb l’ajuda de la casualitat, perquè no es tracta d’un superhome, sinó d’un ciutadà normal i corrent tot i que en cada ocasió que intervé hi ha un punt de follia. Ja sigui per ell mateix, ja pels clients que li demanen ajuda, les seves històries estan tocades d’un element fantàstic dosificat amb finor i bon humor, que les fa atraients per a grans i petits.

(Joaquim Carbó)

En Felip Marlot i les clavegueres

Només començar aquesta nova aventura, el detectiu, mentre es prepara el sopar, recorda alguns dels casos que ha portat. El lector s'adona de seguida que són d'allò més variat i generalment ben insòlits, com per exemple: el d'aquell militar que havia perdut el pas; el d'un ministre a qui havien pres la cartera; el del veí que no recordava on havia aparcat el cotxe; el de l'escriptor que havia perdut les idees perquè li acabaven de robar la llibreta on apuntava tot el que se li acudia; el d'un astronauta que s'havia clavat un cop al cap i les estrelles que veia no tenien res a veure amb les que coneixia tan bé; el d'un futbolista que havia perdut de vista la porteria... I embolica que fa fort!

I la primera trucada d'avui, quan encara no ha pogut sopar, és la d'una senyora que pateix per un asteroide que han dit que podria caure a la terra l'any 2094 i encara que ella ja no hi serà pateix per si cau al cementiri on serà enterrada o bé a la casa dels seus nets i renéts... El detectiu té feines a calmar-la i li diu que posarà en marxa els seus contactes i ja la tindrà al corrent...

El segon encàrrec és el d'un matrimoni que li ensenya una carta que ha rebut on uns lladres, de forma molt educada, es presenten i expliquen que volen robar-los però ells mateixos posen les condicions: serà el dia 14 i han de deixar cent mil euros a la taula perquè saben que els negocis malgrat la crisi els van molt bé... i per no sentir-se tan incòmodes hi adjunten unes entrades per al Gran Teatre del Liceu en què aquella mateixa hora fan "La Traviata" que saben que els agrada molt. Saluden educadament i signen com els Rapinyaires Anònims.

És obvi que no explicaré ni com porta a terme aquestes noves feines el detectiu, ni com acaben, per tal de permetre que els lectors s'ho passin bé descobrint com evolucionen les coses, fruint de l'habilitat narradora de l'autor, del ritme constant i accelerat del relat, de les sortides de to d'alguns personatges, dels acudits i el bon humor, de l'aiguabarreig d'elements que el fan atractiu i llegidor, d'un desenllaç àgil i contundent que tanca la novel·la amb un final ben construït que deixa el lector amb un bon somriure als llavis i un grapat de simpatia cap al detectiu. La senzillesa del detectiu i el seu sentit comú s'encomanen fàcilment. Si aquest és un dels principals objectius que Carbó persegueix amb el seu benvolgut Felip Marlot, crec que es pot quedar ben satisfet perquè ho aconsegueix amb escreix no sols en aquest últim títol sinó en tots els set llibres de la sèrie.

Amb la seva ironia i bon humor tan característics, Felip Marlot s'acomiada dels lectors dient-nos que podem estar tranquils perquè aviat estaré una temporada fora i no importunaré ningú. Us asseguro, però, que si me'n passa alguna de curiosa, ja sigui dalt el vaixell o en una illa grega, no em faré pregar i us l'explicaré a la tornada. Paraula! Queda clar, doncs, que Felip Marlot no es vol jubilar. Estem avisats!


Josep Maria Aloy

dilluns, 20 de febrer del 2017

"L'enfonsa pirates", un conte infantil ben pompós



El capità Barbanegra i la seva tripulació de pirates estan apunt de descobrir una illa carregada de tresors de tota mena. Però... no aconseguiran pas els seus propòsits. La cobdícia no és bona consellera ni ajuda massa als qui la practiquen.

"L'enfonsa pirates" és un conte il·lustrat i escrit per Jonny Duddle i publicat per Edicions del Pirata. Les converses que tenen els personatges van dins de bafarades de còmic per facilitar la lectura i la diversitat de veus. L'àlbum va aconseguir un notable èxit i ha guanyat diverses distincions. L'edició és tot un luxe convertit en un bon al·licient per als lectors joves.



 Va de pirates i filubusters

       Estem a Port Reial, al vespre on tot està quiet...De sobte apareix un vell violinista tocant i cantant una cançó que diu que un dia que estava pescant va observar una illa feta d'or al bell mig de l'oceà... La cançó capta l'atenció del capità Barbanegra, que deixa la cervesa i, llepant-se els llavis, brama per la finestra...-Un tresor, acabes de dir? Que ens pots ensenyar el camí? Els pirates somien ja amb grans tresors... El violinista li contesta que per poder-hi tornar va dibuixar un mapa. Creu que hi trobaran un enorme cofre. El violinista li cedirà el mapa si el deixen anar amb ells i li permeten compartir el tresor. El capità els proposa a tots salpar com més aviat millor...

Avui sí que puc avançar-me i dir que els pirates no surten amb la seva perquè no van escoltar bé el final de la cançó que deia: -No necessiteu els tresors antics, però us heu arriscat per voler ser més rics. I és que ser cobdiciós, no és profitós... I una enorme bèstia els va fer naufragar a tots plegats... El monstre, encara fent la digestió, va cantar la seva última cançó que acabava dient que tot serà un bon dinar per a ell.


 Si el text és un petit cant a la senzillesa i humilitat i un clam contra l'ambició, la cobdícia i l'interès pels diners, les il·lustracions constitueixen un petit homenatge a la pompositat de les imatges, a la grandària de les formes, a l'exageració dels retrats dels personatges i, en general, a l'abundància de detalls que les fan divertides i extraordinàriament atractives. Tot plegat converteixen el que seria una senzilla història de pirates en un bon esquer per divertir els més petits de la casa.


Josep Maria Aloy

dilluns, 13 de febrer del 2017

“Fantasmes com nosaltres”, de Miquel Pujadó



“Fantasmes com nosaltres” del polifacètic Miquel Pujadó és una divertida i atractiva novel·la per a joves, publicada per l’editorial Barcanova. Es tracta d’una clara i desvergonyida immersió al món fosc i desconegut dels espectres i fantasmes, tot plegat narrat amb molt d’humor –sense el·ludir escenes dures- amb claredat i convicció.

...i saber que estem condemnats des
del moment de néixer i que només
som un breu llampec entre dues
eternitats  de foscor, de no-res…

L’autor és un escriptor amb recursos molt variats que forneixen a bastament tota la trama del relat: els seus múltiples coneixements, especialment de cinema i literatura, el seu humor habitual i transgressor, a vegades excessiu, així com la necessitat de denunciar i reivindicar allò que ell considera essencial… converteixen la novel·la en un relat atractiu que captiva l'atenció del lector a qui se li fa difícil abandonar la lectura.

Quan dic que gasta un humor excessiu, que en molts moments potser no caldria, em refereixo a alguns comentaris picants sobre el sexe o bé a algunes escenes un pèl pujades de to com ara la inducció al suïcidi que provoca en algun dels protagonistes o el patiment amb què els colpeja ratllant la perversió i en algun cas passant per la violació i la denigració de la persona. L’última frase de la novel·la no deixa de ser prou significativa: A Woody Allen li agradaria saber que també hi ha sexe després de la mort. Sense cap interès per qüestionar-los, són comentaris que ignoro fins a quin punt són adequats als joves lectors als quals va dirigida la novel·la.

Una immersió atractiva al món dels espectres i fantasmes

…el meu cos jeia a terra, desmanegat com un titella…
i jo no em movia… el meu cos físic havia marxat
però hi havia un “jo” que romania, que pensava,
que sentía, que hi veia. Com era posible
sense cervell, sense orelles, sense ulls?...
M’havia mort.

No vull deixar passar, però, un comentari ben elogiós sobretot per la interessant i original immersió que l’autor fa al món gris i desconegut dels fantasmes amb pàgines veritablement brillants com l’escena dels funerals del protagonista un cop mort i convertit en fantasma. Una escena que ell mateix contempla amb una barreja d’inquietud i una bona dosi d’ironia.

D’altra banda, l’autor ens dóna a conèixer com viuen es fantasmes, quins són els seus costums i hàbits i quins són els seus poders, els seus límits i, per què no, quines les entremaliadures que porten a terme quan volen desorientar o espantar els mortals… La barreja entre fantasmes i personatges reals el duu a descriure escenes no sols curioses sinó ben divertides i a moments intrigants. L'autor aborda diversos fronts de forma atractiva i amb prou habilitat, amb un llenguatge que flueix clar i precís i amb un ritme generós i constant.

Malgrat sigui un relat on predominen els fantasmes, l'autor no defuig tractar amb precisió altres temes com, per exemple, el de la mort, que treu el cap en diverses ocasions durant la lectura. Això el porta a exclamar que … els nens ja no veuen com moren els avis a casa seva, envoltats dels seus. Un dia desapareixen, camí de l’asil o de l’hospital i s’ha acabat el bròquil. Contràriament provoca també el seu impacte la presència i descripció dels Arcans, uns éssers immaterials, una mena de paràsits que s'alimenten de la mort i del sofriment dels altres.

(Miquel Pujadó)

Pujadó és un escriptor culte i omple la seva novel·la de referències culturals, especialment relacionades amb la Literatura, el Cinema i la Música. També la Història… La tria d'aquestes referències és ben diversa: des del "Cant espiritual" de Maragall a "El senyor dels anells" passant per Hemingway i Lovecraft. Pel que fa al cinema, l'autor esmenta "El lladre de bicicletes", "El meu oncle" o "El setè segell" o directors com Woody Allen... Difícilment deixa passar l’ocasió de fer un comentari sobre qualsevol d’aquests temes aportant-hi informacions que enriqueixen els coneixements dels lectors.

"Fantasmes com nosaltres" és una bona novel·la que, per les referències culturals d'una banda i per les escenes més punyents i sinistres de l'altra, demanen un lector avesat a llegir i posseïdor d'uns mínims de cultura general que li permetran fruir millor de tot aquest reguitzell de trifulgues fantasmagòriques.


Josep Maria Aloy

dilluns, 6 de febrer del 2017

"La nena dels llibres", una petita gran joia



“L’univers està fet d'històries, no d'àtoms"
(Muriel Rukeyser)

"La nena dels llibres" és un àlbum que no pot passar desapercebut perquè és un autèntic regal a la població de lectors de totes les edats. Una mostra més que no calen llargs textos per crear una excel·lent obra literària. Cal, això sí, delicadesa, sensibilitat i emotivitat, característiques que compleix amb escreix aquesta història escrita i il·lustrada pel tàndem Oliver Jeffers i Sam Winston i publicada, en una edició molt digna i acurada, per Andana Editorial a qui felicitem per l'encert d'aquesta atractiva obra d'art.

La història de "La nena dels llibres" ja crida l'atenció del lector abans de començar: les guardes del llibre són un llistat enorme de títols i autors de la literatura universal. A continuació, un tinter acompanya la cita de Muriel Rukeyser: “L’univers està fet d'històries, no d'àtoms”. Després, una ploma estilogràfica damunt d'un full en blanc. I, a partir d'aquí, arrenca la història:

Sóc una nena dels LLIBRES. Vinc d’un MÓN d’HISTÒRIES
i dalt de la meva IMAGINACIÓ floto ENLLÀ. He NAVEGAT
a TRAVÉS d’un MAR de PARAULES per preguntar-te
si vols venir AMB MI…



I el text continua parlant de MUNTANYES imaginades (amb majúscula), de descobrir TRESORS en la FOSCOR, de  BOSCOS de CONTE, de MONSTRES en CASTELLS EMBRUIXATS, de dormir en NÚVOLS de CANÇONS...

Un àlbum que convida als lectors a disfrutar de les paraules, a la lectura tranquil·la i lliure, a compartir històries, a viure els contes, a sentir l'emoció del relat. La nena dels llibres acaba dient:

La NOSTRA és una CASA on tot S’INVENTA
I absolutament TOTHOM hi pot entrar
Perquè la IMAGINACIÓ és LLIURE

Cal destacar, per damunt de tot, l'encert de les il·lustracions, la maquetació de l'àlbum, el disseny d'algunes imatges de gran impacte i enorme plasticitat. Només cal observar les sorprenents il·lustracions de les onades del mar formades per un batibull infinit de lletres o l'escalada a les muntanyes imaginades, per citar-ne tan sols dues...


Àlbums com aquest no sols ajuden a créixer sinó que, a més, aporten al lector una dosi enorme d'enriquiment personal. Tot plegat esdevé una invitació a imaginar, a assaborir els elements artístics de l'obra. Una obra atractiva, elegant i seductora. Un àlbum que, especialment els infants, no s'haurien de perdre. No recomanar-la seria gairebé una greu irresponsabilitat. Queda dit!

L'àlbum és també un homenatge no sols als lectors sinó a la Història de la Literatura en general. Un cant al món de les lletres. Encara més: és una sublim història d'amor dels autors cap al món dels contes i de les paraules.



Josep Maria Aloy