dilluns, 9 de gener de 2017

“La pel·lícula de la vida”, de Maite Carranza, una vida de pel·lícula


No hi ha dret que la nostra societat i els bancs
converteixin una persona valenta i treballadora
en una persona poruga i malalta. La crisi no només
fa la gent pobra, també la fa patir i emmalaltir…
Qui em torna la mama d’abans?

Tot i que la vida de qualsevol persona podría ser portada al cinema, algunes d’aquestes vides podrien convertir-se en autèntiques pel·lícules dramàtiques. És el cas que relata, de forma admirable, l’escriptora Maite Carranza a la seva novel·la per a nois i noies “La pel·lícula de la vida”, il·lustrada per Iratxe López de Munáin i publicada per Cruïlla.

La novel·la, guanyadora del Premi Vaixell de Vapor, 2016, vol ser un dur i descarnat exemple de com està afectant la llarga crisi económica actual a famíles que poc s’ho esperaven i que de viure bé i amb satisfactòria normalitat es troben forçats a davallar a l’infern de la misèria i al desnonament davant el silenci de les administracions, de la justícia i de la mateixa societat. En el cas d’aquesta novel·la la tragèdia esdevé més colpidora encara ja que la veiem –o la llegim- des de la mirada i el punt de vista de dos germans ben joves encara per haver de suportar tanta pena, sense entendre bé els motius.

L’Olívia, la gran i admirable protagonista de la novel·la, és una adolescent normal, com qualsevol altra. Té una mare actriu, un pare missing, un germà poruc però a qui s’estima per damunt de tot. Una noia amb una vida normal, sense penúries, amb amigues llepafils, una tele espatllada i un pis a l’ Eixample. Però, impensadament, la crisi truca a la seva porta i el seu petit món s’ensorra fins a límits insospitats i insostenibles que no sols alteren l’estabilitat de la familia sinó que la sotmeten a una terrible i crua davallada als carrerons més foscos de la pobresa i de la desesperació.

Jo he plorat perquè tots els records del temps
 que he viscut en aquest pis han quedat darrere la porta.
 Una porta que ens han obligat a tancar per força….

Davant la impotència de la mare per salvar tot el que es pugui d’aquest impetuós i colpidor naufragi, l’Olívia, traient forces de flaquesa, forces què només adolescents expeditius i serens són capaços de mostrar davant inesperades situacions, se les empesca per tirar endavant sigui com sigui, amb una bona dosi d’imaginació i gràcies al seu germà Tim, i pensant especialment en ell. I descobreix que a la pel·lícula de la vida tots hi podem col·laborar una mica a escriure el nostre propi guió.

(La  Mamafatou, qui més els va ajudar)

La família ho perd tot: llum, mobles, aigua… fins arribar al tràgic i forçós desnonament i ser llançats al carrer de la forma més brutal… L’Olívia arriba a ser conscient que els records sovint caben en una butxaca i que els objectes, com les paraules, se’ls endú el vent, que tot allò que les persones normals creuen que és immutable pot ser que no ho sigui… A més d’això, ha après que hi ha certs moviments sísmics personals que afecten moltes famílies, però que queden amagats dins les cases i dels quals ningú no se n’assabenta…
Amb l’arribada de l’ordre de desnonament, tot s’ensorra… I la situació de la familia, del que queda de la família, és escruixidora: Nosaltres, la mama, el Tim i jo, ara som pobres, però al govern del nostre país se li’n fum… Ningú no ens protegeix…Per evitar que el germà, que té cinc anys, pateixi més del compte, Olívia s’inventa una estratègia insòlita perquè ell visqui tot aquest procés amb una espurna d’il·lusió, de fantasia i d’esperança. Una estratègia que no puc desvelar per no avançar esdeveniments que ara són propietat dels lectors.  
 Vull estalviar-li la pena de saber que el món
no és un lloc bonic i acollidor, de descobrir, que
les mares s’ensorren i d’adonar-se que la gent
no és solidària, amable ni compassiva, com
ens volen fer creure. Encara és massa petit…

La novel·la pot arribar a tenir diverses lectures sobre aquesta piconadora dita crisi que arrossega i esclafa no sols els més febles a la misèria sinó una bona part de la població benestant que mai s’hagués imaginat un transtorn d’aquesta envergadura. Per aquest motiu crec que és una lectura molt adequada i dirigida també al jovent que, com l’Olivia es pot veure obligat a ajudar en moments difícils i a tenir coratge per sortir d’una situación tan caòtica. En aquest sentit, l‘Olívia, personatge brillant i ben dissenyat, esdevé, ella sí, un exemple de maduresa i de lucidesa gairebé inversemblants: … Fins no fa gaire jo em pensava que les úniques coses dolentes que em podien pasar al món eren: suspendre les matemàtiques, que se m’espatllés l’ordinador i que les amigues m’esborressin del Whatsapp. Era una pija. Ara sé que hi ha coses importants i coses estúpides i que les coses importants són poder menjar cada dia, tenir llum i gas, tenir salut i estar tots tres junts…


Les il·lustracions d'Iratxe López són immenses, acolorides i descriuen la cruesa d’algunes escenes. Les expressions dels personatges són colpidores i algunes escenes perfilen fins i tot el dolor i l’atmosfera grisa del moment.

“Una vida de pel·lícula” és una gran novel·la. Una novel·la que dignifica excel·lentment la Literatura Infantil i Juvenil que tant costa de trobar avui dia enmig de l’allau de llibres poc sòlids que entorpeixen el desenvolupament i l’enriquiment d’un gènere literari tan oblidat com aquest, on sembla que tot hi sigui ben rebut. Maite Carranza, escriptora de llarga i atractiva trajectòria, ha escrit una obra de lectura gairebé obligada.

L’Olívia ara sap que tot allò que les persones
 normals creuen que és immutable pot ser que no ho sigui.

Josep Maria Aloy



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada