dilluns, 22 de maig de 2017

"El bolígraf de Higgs" una bona novel·la juvenil, divertida i esbojarrada



Molts han estat els que han cregut al llarg
de la història que imaginar és el primer pas
en ferm per veure feta realitat qualsevol cosa.

"El bolígraf de Higgs" és una novel·la de Rubèn Montañá (Badalona, 1983) publicada per l'editorial Animallibres. D'aquest autor ja he comentat en aquest mateix blog dues obres més: "La botiga de mascotes extraordinàries" (Barcanova, 2014) i "La nena de l'arbre" (La Galera, 2014). Si la de les mascotes és un relat nascut per fer petar de riure i escampar el bon humor entre els lectors joves, el de la nena de l'arbre és una novel·la tendra i atractiva que es desenvolupa en un ambient de meravellosa fantasia, aparentment inversemblant, però que captiva totalment l'atenció del lector.

Tant l'una com l'altra, com la que presento avui, són novel·les que mostren una gran capacitat d'inventiva i d'observació per part de l'autor així com un sentit esplèndid de l'humor i, en molts moments, d'una esbojarrada capacitat de sorprendre i captivar el lector i arrossegar-lo amb ganes fins al desenllaç de l'obra. Són obres, la major part premiades, que honoren el seu autor i insinuen ja una trajectòria literària que farà parlar els crítics i seduirà qualsevol lector de qualsevol edat.

       L' esbojarrat i divertit argument d' "El bolígraf de Higgs" gira a l'entorn d'un protagonista principal, l'Èric, un trasto una mica totxo, nefast com a alumne però posseïdor d'una gran imaginació... Li bullien milions de pensaments dins del cap...L'Èric comparteix el protagonisme amb la seva amiga més amiga, l'Alexandra, intel·ligent però sobretot molt fidel que l'acompanya sempre i l'ajuda en tot el que pot. La vida de l'Èric canvia totalment quan un dia rep com a regal un bolígraf i s'adona que tot el que escriu amb aquell bolígraf pren vida i es converteix en real... A partir d'aquí la història agafa una embranzida sensacional i, no cal dir, que tot es dispara, tot s'embolica i, també, tot es va complicant, de tal manera que al final l'Èric, paradoxalment, hauria desitjat no haver rebut mai un regal com aquell...

És fàcil imaginar-se, ja només d'entrada, l'embranzida que és capaç d'agafar una història com aquesta si l'autor té una bona imaginació. Hi ha molts elements que acrediten aquesta capacitat de l'autor cosa que permet que la novel·la es vagi convertint en un pastís delitós i divertidíssim capaç d'empènyer al més tranquil dels lectors a una desmesurada velocitat lectora que li pot fer perdre la noció del temps fins al punt que s'oblidi de sopar o fins i tot d'anar a dormir.

Hi ha capítols magnífics com el que gira a l'entorn d'una redacció que ha de fer la germana petita del protagonista, sobre refranys i frases fetes. Sense adonar-se'n, la noieta escriu l'exercici amb el bolígraf de Higgs del seu germà i resulta que totes les frases fetes un cop escrites es converteixen en reals. Així trobem coses com el noi que trencava barres de gel per demostrar que estava enamorat, o bé el pobre rodamon que en comptes de demanar caritat pentinava el gat. També moltes persones xerrant i aixecant la camisa al seu interlocutor o un que donava una carbassa a la seva parella o un altre que xisclava després de posar la mà al foc i un altre que evitava que el seu company es posés pedres al fetge... També és vibrant el capítol on l'Èric s'adona que l'Alexandra li agrada i està ben enamorat d'ella i té la temptació d'escriure alguna noteta amb el seu màgic bolígraf per facilitar les coses de l'amor i fer que la noia també senti el mateix que ell. Però reflexiona i pensa que això seria fer trampa i enamorar-se és una cosa molt seriosa que no pot dependre mai de la màgia d'un bolígraf.

Rubèn Montañá

La novel·la té molts recursos que l'enriqueixen positivament. L'autor utilitza unes notes a peu de pàgina per parlar directament amb el lector o fer-li l'ullet o aclarir-li algun dubte. Així trobem notes com aquestes: a la pàgina nou l'autor felicita al lector per haver arribat fins aquí i l'anima a continuar i li diu que si li costa de llegir a l'autor encara li ha costat més escriure-la... En una nota a la pàgina setanta-sis l'autor escriu: -Vols saber què va escriure l'Alexandra amb el bolígraf de Higgs abans d'anar a demanar ajuda? No t'ho penso dir. Ara no, si més no... No cal dir que el sentit de l'humor no s'abandona pràcticament en tota la narració i són molts els moments en què el lector s'ho passa més que bé llegint els acudits divertits que la novel·la presenta. Però l'autor no deixa de banda que, malgrat que es tracti d'una novel·la de ficció on la fantasia hi fa estralls enormes, no deixa de banda, deia, els moments més intensos de reflexió sobre què és real i què és fictici. I en uns capítols finals, el lector pot trobar dificultats per entendre els missatges més filosòfìcs i profunds sobre els temes referents a la vida real i a tot allò que ens sembla real i no ho és... No puc explicar més coses per no avançar el final. El que és segur és que l'escriptor Montañá considera els lectors com a persones que pensen i no s'està de manifestar opinions i arguments que conviden a rumiar una mica. Si fer riure és una de les finalitats de la literatura, fer preguntes i fer reflexionar és una altra dels importants objectius. En definitiva es tracta de considerar el lector una persona intel·ligent, una qüestió imprescindible i que a vegades alguns escriptors obliden.

Podria estar parlant hores sobre la novel·la però no puc allargar-me més. Es tracta, en definitiva, d'una obra plena d'idees exòtiques, fins i tot innovadores, fins i tot extravagants i fabuloses, un camp immens obert a la creativitat i tot plegat perseguint el bon humor, l'esbojarrada general, l'alegria comunicativa i les ganes de buscar la complicitat amb els lectors. En aquest sentit, ja ho vaig dir en una ocasió, Rubèn Montañá té excel·lents possibilitats no sols d'atraure lectors sinó d'estimular en ells la capacitat d'inventar i de recrear situacions i històries desconnectades de la realitat. Deia el crític i escriptor Pep Molist fa uns mesos: la figura de Rubèn Montañá s'ha enfilat, amb molta empenta, a l'escenari de la literatura infantil en català. La seva veu s'hi projecta amb força, amb estil, amb frescor... I aviat començarà a arribar als lectors. D'aquí a ben pocs dies. Jo diria que en sentirem a parlar! Si d'aquestes paraules fa uns només uns mesos jo puc dir amb contundència que la petita profecia de Pep Molist ja és una realitat. Benvingut i benvolgut, Rubèn Montañá!

Josep Maria Aloy


dilluns, 15 de maig de 2017

"L'actor Lucas Bilbo, d'Àngel Burgas,una novel·la juvenil insòlita



La capsa negra ha de ser un regal, ha d'anar
embolicada, i amb un llaç, si cal. S'ha d'entregar
a mà a la persona que t'ha fet mal perquè la rebi
com un regal, i si és possible, públicament...
Serà el paper més difícil de la meva vida..

Amb poc més de dues-centes pàgines, l'escriptor Àngel Burgas (Figueres, 1965) ens enfronta a un text dur, colpidor i de molta actualitat: els abusos sexuals dins la família. L'autor vol demostrar -i ho fa amb la suficient delicadesa i sensibilitat- que qualsevol tema, fins i tot l'assetjament sexual, és susceptible de ser novel·lat perquè forma part directa o indirectament de la vida de molts lectors, incloent-hi, és clar, els lectors més joves.

"L'actor Lucas Bilbo", editat per Edebé, és l'última novel·la de Burgas, un escriptor que amb poc temps s'ha destacat per una trajectòria excel·lent i molt atractiva. Algunes de les seves obres passen d'unes mans a les altres i són llegides per multituds d'alumnes d'arreu. En aquest mateix bloc ja vaig comentar una altra de les seves novel·les, "Noel et busca", considerada una de les millors de l'any 2013, per la qual cosa va rebre el Premi de la Crítica Serra d'Or.


       "L'actor Lucas Bilbo" planteja ja des de les primeres pàgines un conflicte que s'anirà definint de forma gradual però amb un ritme creixent i una intriga desbordant. Segons llegim a la contraportada, "ningú no va ser conscient de la desaparició de la Rut el dia en què es va produir. Aquell matí havia anat a classe, -feia 2n. de batxillerat- però a la tarda no va aparèixer pel gimnàs a l'hora de l'assaig de teatre. L'endemà tampoc no va anar a classe.. Aviat els seus companys es van adonar que alguna cosa estranya passava: els professors estaven neguitosos i, a mig matí, es va presentar la policia. El rumor es va estendre com la pólvora als quatre segons:"Ha desaparegut la Rut Fàbregues!"

 

El lector assisteix des de bon començament a un relat ambiciós que el convida a participar en la investigació del cas i l'estimula a viure amb emoció la seva resolució. Com un investigador més es preguntarà: quin misteri s'amaga rere aquesta desaparició? Quina relació tenen els dos protagonistes de la novel·la? Quina és la reacció dels pares de la noia, dels companys de l'institut, dels amics... Però això no és tot ja que un nou element s'afegirà al tema de la novel·la: l'afició al teatre tant de la Rut com del Lucas. Aquest últim acabarà essent un gran i sol·licitat actor tant de cinema com de qualsevol de les sèries televisives. La conjugació d'aquests dos grans temes: l'assetjament i l'afició al teatre formen un tàndem interessantíssim que ajuda a entendre moltes reaccions dels personatges i complementa moltes de les accions i decisions que han de prendre. La novel·la es resol amb una bona dosi de realisme i d'intriga que captiva el lector i no el deixa reposar ja que se sent totalment atret i atrapat per un desenllaç contundent i clar que no puc explicar per no avançar conclusions.


A la novel·la, el lector toparà també amb petites llaminadures d'una trama treballada amb gust. Una d'elles, per exemple, serà la relació entre Lucas, el protagonista, i el comissari que investiga el cas de la desaparició de la noia. Un lector observador descobrirà que aquesta relació que comença freda, desconfiada i distant es va greixant i convertint en un joc de complicitats que la va enfortint a poc a poc. El noi i el policia tan aviat se les tenen com es desafien mútuament, com es paren trampes, com s'envien silencis... dins d'una complicitat creixent que fa que les relacions vagin també creixent en confiança i fidelitat i tinguin un final positiu i eficaç.

(Àngel Burgas)

L'objectiu més clar i contundent que ofereix la novel·la és que el lector no sols entri en contacte amb uns fets tant degradants com són els que tenen a veure amb els abusos sexuals sinó que, a més, li serveixin per prendre consciència de la seva gravetat i de la seva perillositat. La literatura també serveix per això. Per ajudar a créixer en felicitat personal i en llibertat. I a viure respectant els altres, cosa que l'autor ha sabut fer de forma brillant i natural. Es tracta, en definitiva, d'una bona història molt recomanable.

D'acord, no era teatre, sinó realitat, però
 la Rut havia escollit una posada en escena teatral,
amb un element d'atrezzo que era la capsa negra,
de la qual emergia tot el dolor i tota la impotència
que havia sacsejat la vida d'aquells personatges.
És vida o és teatre? Quina és la frontera?


Josep Maria Aloy 

dilluns, 8 de maig de 2017

"La immortal", de Ricard Ruiz Garzón, un relat estimulant


La màgia dels escacs és descobrir
el que és invisible.

Quan una novel·la té com a protagonista un tauler d'escacs s'enriqueix sens cap mena de dubte i ofereix la possibilitat de satisfer el lector a través de la intriga i la màgia d'aquest joc que, sovint, esdevé una metàfora de com afrontar la vida, de com es guanya i de com es perd. Protagonistes i lectors aprenen que res és fàcil i que un moviment equivocat d'una peça pot capgirar qualsevol destí.

"La Immortal" és un relat amb aquestes característiques. L'autor és l'escriptor i periodista Ricard Ruiz Garzón i la novel·la està traduïda al català per Maria Llopis i il·lustrada per Maite Gurrutxaga. "La Immortal" va guanyar el Premi Edebé de Literatura Infantil i està publicada a la mateixa editorial que atorga el premi.

... no hi ha res més terrible en aquest món
que reprimir la vocació d'un nen...

       
La  contraportada del llibre resumeix molt bé l'argument i els principals moviments -mai millor dit- d'aquesta bona partida d'escacs: "La Júlia és una nena de gairebé dotze anys que dibuixa molt bé. Viu a Ginebra amb la seva mare i el seu avi. El seu pare, un pintor famós, se'n va anar a Hongria quan era petita. La Judit s'està preparant per participar en un concurs de dibuix quan, de manera inesperada, descobreix els escacs i comença a aficionar-s'hi. La Judit jugarà moltes partides, però n'hi ha una que li canviarà la vida. La disputarà contra Mr. Aliyat, un estrany mestre dels escacs, nascut a l'Iran, que es comunica a través d'unes notes enigmàtiques.

La narració, amb tots aquests elements, té moments trepidants i molt atractius. Cada moviment de la protagonista és comparable al moviment d'una peça. I al revés: cada moviment d'una peça origina un nou escenari amb les seves evidents conseqüències, a vegades irreparables. Cal vigilar de no equivocar-se, cal estar amatent. En els escacs es donen les mateixes situacions que en la vida: hi ha naixements, morts, guerres, alegries, sacrificis, imaginació, atacs, defenses, lleialtat, covardia, valor... En un tauler s'hi pot dibuixar la vida, i qui en té la millor perspectiva la dibuixa millor. I encara més: per ser un guanyador, per ser un bon guanyador, cal saber perdre.

Els peons som així: humils, però capaços de tot.
Fins i tot de decidir una partida...

Les diverses escenes de dos personatges separats per un tauler són dos mons enfrontats. Cada un d'ells amb una història al darrere i amb una trajectòria vital que dependrà de l'encert de les diverses oportunitats que s'aniran presentant. Els escacs ens recorden que el món és un conjunt de possibilitats gairebé infinites i que cal prendre decisions constantment per poder avançar. No avançaré el desenllaç ja que és el lector qui l'ha d'assaborir i pair quan hi arribi. Només puc avançar que l'autor ha reservat una bona dosi de tensió i d'expectació al llarg de l'obra capaç de motivar el lector a llegir d'una tirada el llibre. La passió pels escacs, que és comparable i transportable a la passió per la vida, és un clar missatge que l'autor no s'està de difondre durant l'obra.


 Una bona galeria de personatges dibuixats amb precisió i rics en detalls permeten que al lector li sigui fàcil identificar-se en algun d'ells. També proliferen en el relat un munt de referències tant en el camp de l'art i del dibuix com també en alguns aspectes de la immigració. No cal dir que les referències als millors jugadors d'escacs del món hi aporten també informacions interessants i curioses. Les il·lustracions en blanc i negre de Maite Gurrutxaga hi deixen una mirada seriosa, un pèl distant però que retrata bé algunes de les escenes més importants del relat. Pel que fa a la versió catalana de Maria Llopis, la novel·la es llegeix bé, amb bon ritme i amb un llenguatge acurat i accessible a lectors a partir dels deu anys, sobretot si coneixen el joc d'escacs. El llibre pot convertir-se, doncs, en un bon regal per a ells i per a qualsevol lector de qualsevol edat.
Perquè som iguals, oi?
No juguem tots al mateix joc?
No comencem amb les mateixes peces?


Josep Maria Aloy

dilluns, 1 de maig de 2017

"Blau marí", una novel·la d'intriga per a joves


                                    
... el mar és una droga que et governa
els sentits, que et roba la voluntat....

"Blau marí" és una novel·la d'aventures escrita per Xavier Blanch i publicada per Fil d'Aram Edicions. La narració gira a l'entorn de la trajectòria de dos amics mariners per als quals el mar ha estat tota la seva vida, una vida curulla de records i d'experiències vitals i dures que, sense proposar-ho directament, són escoltades i viscudes amb passió pel net d'un d'ells, el Ricard, de dotze anys i una veïna amiga seva, l'Àstrid.

Atents i commoguts per les colpidores experiències dels dos mariners amics, la parella jove intentarà de totes totes seguir d'aprop l'evolució dels fets amb la intenció que l'avi no pateixi les conseqüències de tanta intriga i d'uns records massa traumàtics que podrien pertorbar-lo excessivament ja per l'edat ja per la seva bona fe i bonhomia.

Lluny dels molls, la vida era més neta,
a primer cop d'ull. No es veia el mar, però
es veia el cel. I el cel em semblava un mar
 immens ple d'illes desconegudes.
     
    I és en aquesta relació entre els dos amics mariners veterans on recau el pes de tota la història. Un pes potent i vibrant estimulat per una relació molt càlida gràcies sobretot a la personalitat d'aquests dos protagonistes. D'una banda, en Vicent, l'avi del noiet, i de l'altra l'amic de l'avi, en Ramon Gamundi, una autèntica creació de l'autor i una exemple de com un personatge pot arribar a créixer i a fer-se gairebé l'amo de la història a mesura que la narració va avançant. Aquest és un dels grans valors de la literatura: permetre que els personatges evolucionin, es facin creïbles i transmetin bones sensacions als lectors joves.

També la relació de l'Àstrid i el Ricard, els dos amics jovencells és molt autèntica i descriptiva, amb les seves variacions emocionals, amb les seves ingenuïtats i, també, és clar, amb els seus moments més dolços. Ell, un noi intrèpid que voldria ser capaç d'ajudar l'avi a dur una vida tranquil·la i sense imprevistos perquè és la persona amb qui viu i a qui més estima després de la mort d'accident dels pares. Ella, l'amiga fidel que pateix per un amic a qui acompanyarà arreu malgrat que no ho acabi de veure clar i malgrat que la por la tenalli. Però no hi ha més remei que superar-la perquè un amic s'ho mereix tot. Si la relació dels veterans mariners es mou per la càlida amistat entre els dos homes, la relació entre els dos amiguets es mou per la complicitat i la fidelitat entre ells dos. Dos valors -l'amistat i la fidelitat-, que assaonen clarament l'interès d'una bonica història.

(Xavier Blanch)

No cal dir que la novel·la descarrega finalment tota la seva potència tempestuosa en un desenllaç de gran tensió que no explicaré perquè no em toca a mi avançar-lo i privar els lectors de descobrir per ells mateixos com es tanca tota la intriga acumulada durant la lectura.

...La vida són els rius. La mort és la mar.
I jo m'he passat la vida en la mort. La mort
és el blau marí... Vaig néixer vora el riu, l'Ebre,
i me'n vaig anar aviat aviat cap a la mar....

He de destacar el llenguatge amè i precís amb què està escrita l'obra. Igualment vull destacar-ne el ritme àgil que no pateix cap retenció innecessària sinó que avança accelerant amb molta decisió a mesura que s'acosta el desenllaç. Les descripcions d'algunes escenes són elaborades com la tempesta final, així com algunes converses plenes de complicitat, d'humanitat i senzillesa. Són converses que porten al lector a conèixer millor la sèrie de records dels dos mariners sobre com era la vida durant la seva infantesa. Un d'ells fa una referència a l'escola on va anar, les poesies que li feien aprendre, els càstigs que rebia. Tot plegat convida a la reflexió davant la pobresa espiritual i cultural de l'època.

"Blau marí" és una aventura amb intriga assegurada, una història atractiva que es llegeix molt bé i que té moments molt emocionants que satisfaran als lectors que s'hi endinsin amb ganes.

Josep Maria Aloy



dissabte, 22 d’abril de 2017

L'escriptor Josep Vallverdú acaba de publicar el seu segon "Bestiolari"



Josep Vallverdú, degà de la Literatura per a nois i noies a qui ha dedicat una setantena llarga de llibres i que ha estat titllat d'escriptor tot-terreny i d'autor tastaolletes per la varietat de la seva obra, acaba de publicar el seu segon "Bestiolari", il·lustrat per Manuel Cusachs i publicat per l'editorial Fil d'Aram. L'autor de "Rovelló", de "L'home dels gats" o d'"Un cavall contra Roma", no podia desaprofitar l'ocasió, als seus noranta-tres anys, de dedicar una sèrie de poemes precisament al món dels animals.

       Si el primer "Bestiolari", publicat l'any 2010 per la mateixa editorial i el mateix il·lustrador, recollia una seixantena de bestioles, aquest "Bestiolari2" en recull una quarantena. Tant en un volum com en l'altre els poemes descriuen diverses bestioles d'acord amb la mirada i la imaginació del veterà poeta. Aquest centenar de poemes vénen a conformar el seu bestiari particular normalment descrit amb aquell punt de fina ironia típica de l'autor així com amb un humor constant, subtil i delicat.

Cada poema, com ja s'esdevingué en el primer "Bestiolari" es complementa amb il·lustracions de l'escultor mataroní Manuel Cusachs, unes il·lustracions originals i divertides que permeten contemplar cada bestiola amb un enfocament diferent a l'habitual i amb un nou i peculiar retrat.

 (L'aranya)

Un petit zoològic simpàtic

"Bestiolari2" retrata per ordre alfabètic un conjunt de bestioles des de l'abella fins al ximpanzé. Vallverdú els dedica uns mots amables que els humanitza poc o molt i difícilment en ressalta els aspectes més negatius si no és per fer-hi broma. El resultat és un petit zoològic simpàtic a través del qual els lectors joves i no tant somriuran sovint davant la diversitat tant de bèsties com dels diversos enfocaments amb què Vallverdú els contempla i els recrea.

Des del primer poema, dedicat a l'abella, el lector ja intueix més o menys el to i la intencionalitat de tot el bestiolari quan llegeix:

-Abelles germanes,
feu-vos republicanes
i engegueu la Reina a dida!
Compartirem tots la mel,
i tindrem un tast de cel
mentre cantem: "això és vida"!

Aquesta actitud transgressora d'alguns d'aquests poemes competeix amb la dèria de l'autor de fer un joc de paraules amb determinades bestioles, com és el cas del "bacallà" quan diu:

A la cuina ha fet escola,
i fa cap a la cassola
ben guisat,
o te'l menges esqueixat.
Un dia el vaig saludar:
"Hola",
        i ell, res, va callar.

Algunes particularitats de determinades bestioles són descrites amb una exemplar precisió. Així ho trobem en el poema dedicat al Camaleó:

De sobte -i no és cap broma-,
com una llança de foc,
la teva llengua de goma
enganxa el mosquit badoc.

O les particularitats de les oques:

(Les oques)

Quatre o cinc oques
són ben poques                         
però a fe que semblen
moltes oques.
Per què? Perquè criden
totes alhora
i a les visites
les fan fora.

Fins i tot hi ha un espai per al peresós

De mirar-lo ja et ve mandra,
té uns ulls d'avorriment;
li costa més de mitja hora
avançar sols un pamet,
i tarda una santa tarda
per gratar-se el clatellet.

Josep-Lluís Carod-Rovira, en el pròleg d'aquest volum, recull una exhaustiva bibliografia sobre els Bestiaris o Bestiolaris d'autors catalans i remarca la seva importància dins la nostra literatura. De Josep Vallverdú diu que ha arribat a estimar tant la terra no sols a força de conèixer-la per la lectura, sinó trepitjant-la físicament amunt i avall, per a descriure-la amb encert i transmetre’n als lectors, fidelment, paisatges i éssers que l’habiten, que no ha pogut estar-se de fer la seva pròpia incursió poètica per la república dels animals no humans. Optant per la forma Bestiolari, en comptes de Bestiari, per les bestioles en lloc de les bèsties, sembla com si Vallverdú vulgui assuavir la presumpta ferotgia dels seus personatges literaris, que en pretengui empetitir la irracionalitat que se’ls atribueix i, fins i tot, que no desitgi amagar una certa simpatia cap a ells i, ben al contrari, deixar clar que se’ls mira amb bons ulls, amb afecte i tot. Vallverdú dedica, doncs, als dos bestiolaris, una mirada humana als animals. Fent-los més humans els humans ens els fem més nostres, encara que sovint som els humans els qui competim per identificar-nos-hi. La saviesa popular és prou sàvia quan assegura que "en aquest món de mones, hi ha més bèsties que persones".

 
(L'orangutan)


Josep Maria Aloy

dilluns, 17 d’abril de 2017

"L'expedició del doctor Balmis", l'aventura que va dur la vacuna arreu del món



Aquesta novel·la està dedicada
als vint-i-dos xiquets de l'hospici
que van portar dins del seu cos la
vacuna de la verola del Vell al Nou Món.
Sempre de braç en braç, sempre sense
 trencar la cadena, formant part d'una de
les gestes mèdiques més grans de la
humanitat.


"L'expedició del doctor Balmis" és una novel·la d'aventures escrita per Maria Solar (Santiago de Compostela, 1970) i publicada per Edicions Bromera que narra l'aventura, basada en fets reals, que va dur la vacuna arreu del món gràcies als estudis i esforços d'una sèrie de metges, entre els quals un de català que van marcar una fita històrica en el camp de la medicina.

L'any 1803 el vaixell Maria Pita va emprendre un viatge extraordinari des de la Corunya. Hi viatjaven vint-i-dos orfes per fer una cadena d'inoculacions de la vacuna de la verola amb l'objectiu de transportar-la enllà de l'oceà i salvar la vida de milers d'infants. El doctor Balmis, un metge alacantí pioner en les tècniques de vacunació, amb el suport del cirurgià català Josep Salvany, va dirigir una aventura filantròpica que semblava impossible. I així hauria estat si no fora per la valentia i el sacrifici dels nens i de la directora de l'orfenat. El seu paper esdevindria fonamental per dur endavant aquesta expedició que va canviar el curs de la història.

Persones convertides en monstres, sense
un sol centímetre de pell sense pústules i pus,
fins i tot dins la boca, dins dels ulls. Horrible. La
pell se'ls omplia de cràters horribles on abans hi havia
pústules... tots sabien què era la verola. A tots els feia por...

Som a La Corunya de l'any any 1803. L'ambient és d'una pobresa extrema. Molts infants són recollits en un hospici d'on s'escapen habitualment per anar a cometre petits furts al mercat. La gana els empeny. La gent si els pesca els estova de valent. Van bruts i vestits amb parracs. La majoria d'ells van ser abandonats quan només tenien uns dies de vida. Era també habitual deixar-los a la porta de l'hospici on les monges els recollien. Els posaren el nom i de cognom acostumaven a posar-los "de la Caridad", marcant-los així per tota la vida. La majoria estaven malalts i morien molt joves. Tothom sabia molt bé que no hi havia remei contra la verola. Era la naturalesa qui escollia els qui sobrevivien i els qui no, i no tenia res a veure amb l'edat, ni amb la vida que feien, ni amb les ganes de viure. L'única manera de derrotar-la era amb la vacuna.

Els expòsits no tenien bona fama. Els uns pensaven
que portaven malalties contagioses, perquè en
morien molts; uns altres creien que el mal feia niu
als seus cors perquè eren el fruit d'un pecat dels
seus pares.... Res no fa madurar més de pressa.


Davant d'aquest panorama calia fer alguna cosa

El metge del rei era perfectament conscient que el viatge que anaven a emprendre era una autèntica odissea que, si eixia bé, els situaria als llibres d'història pels segles dels segles... La verola ja no era només una malaltia, s'havia convertit en un problema econòmic i de caritat cristiana: no es podia deixar morir aquella gent... La seva feina: difondre la vacuna pels diferents territoris, instruir metges i infermeres en les tècniques de vacunació, crear Juntes de Vacunació a les capitals... El doctor Balmis estava convençut que es tractava de portar la vacuna de braç en braç, o sigui que els mateixos xiquets la portessin posada. Era la forma més segura...

I així fou com un grup de xiquets van portar la vacuna dins del seu cos des d'Europa fins a Amèrica. Fou un llarg i pesat viatge de més de cinc setmanes de Tenerife a Puerto Rico i, abans, uns deu dies de navegació des del port de la Corunya fins a les Canàries. Segons els seus càlculs, el doctor Balmis necessitava vint-i-dos xiquets. Alguns s'esgarrifaren i van titllar de bogeria el projecte. Però el doctor ho tenia molt clar: El progrés del món està fet de bogeries. De les bogeries més grans han eixit els progressos més importants. Ho farem.

La novel·la manté la intriga i la tensió des de l'inici. L'autora sap dosificar els moments més dificultosos i sap documentar molt bé els fets. I, mentrestant, el lector segueix amb admiració i emoció un projecte humanitari insòlit que va permetre salvar mitja humanitat d'una malaltia gairebé sempre mortal.


Josep Maria Aloy

dilluns, 10 d’abril de 2017

"Camins de llibertat", una novel·la fascinant



Sovint creiem que ho sabem tot, però
 la vida és un cúmul de descobertes que ens
demostren que les aparences enganyen i que
les coses no són el que semblen.

En un dels meus comentaris d'aquest blog qualificava l'escriptora Maite Carranza de fenomen, dins el món de la Literatura per a joves, per la qualitat de la seva obra, per l'intens compromís en algunes de les seves novel·les i per l'excel·lent rigor dels seus textos. Els premis literaris que han guanyat els seus textos són una mostra del pes d'una obra la trajectòria de la qual és reconeguda per una multitud de lectors joves que la devoren amb avidesa i satisfacció.

"Camins de llibertat", publicada per Editorial Edebé, és una aventura de ficció però basada en fets reals sobre les persones anònimes que en els moments difícils d'una guerra o postguerra ajudaven a traslladar refugiats d'un país a un altre, en aquest cas d'Europa cap a España, fugint de la persecució i d'una gairebé mort segura. Un homenatge merescut en uns moments en què la societat reivindica la necessitat de refer la història -la memòria històrica- perquè sobretot els joves coneguin com van arribar a patir els seus avis o besavis.


       La història està explicada en primera persona per la protagonista, l'Alèxia, que als seus disset anys col·labora, com a monitora, en uns campaments amb quinze nens i nenes, al cim dels Pirineus i alhora s'endinsa en un passat familiar desconegut i ple d'intriga. Dos joves monitors l'acompanyen durant tota l'acampada: el David, de qui ella està totalment enamorada i en Kilian que ho està d'ella. Un triangle de difícil solució. Dos focus d'interès i d'intriga, dues passions que es van alternant el protagonisme i que atrauen doblement els lectors.

Un dia, el David va irrompre a la
meva vida com un terratrèmol i
me la va capgirar de tal manera
que em va fer trontollar el jo, el tu i
el nosaltres. Res no va quedar a lloc.

Hi ha moments, a llarg de la novel·la, enormement emotius que l'autora sap controlar amb delicada precisió. Tot i així farà saltar més d'una i més de dues llàgrimes als lectors mínimament sensibles. D'una banda, el seguiment i la recerca dels fets històrics que l'àvia de l'Alèxia li encarrega i de l'altra, l'evolució de les relacions afectuoses entre els tres joves monitors amb els seus malentesos i picabaralles que culminen amb un final abrandat on l'enamorament i l'amor s'imposen de forma contundent i clarament esperada.

Els personatges són autèntiques creacions que permeten que el lector s'identifiqui ràpidament amb algun d'ells. D'una banda, el trident Alèxia, David i Kilian que conformen els principals protagonistes vius i palpables. De l'altra, el besavi de l'Alèxia, del qual la família en desconeix on va passar els últims anys de la seva vida i fins i tot on va morir i que constitueix el centre d'atenció durant tota l'obra fins que les investigacions de la besneta arriben a bon port i queda al descobert l'enorme personalitat d'aquest parent desconegut i gairebé oblidat.

Som a la frontera, i les fronteres mai
no han sigut barreres, sinó camins. Es
feven servir per passar mercaderies, notícies
i… persones que fugiven de la mort.
Se'm va posar la carn de gallina. Era
bonic pensar que gràcies a aquests camins
alguns catalans havien salvat la vida.


(Maite Carranza)

Seria injust amb els lectors avançar més informacions sobre el desenvolupament de la novel·la ja que els privaria de l'emoció de viure en primera persona la narració dels fets. No em puc estar de dir però que malgrat la no presència del besavi, Miquel Gil, mort fa més de setanta anys, la novel·la "Camins de Llibertat", és un homenatge a la seva figura, al seu compromís amb la gent, i sobretot a la solidaritat amb els refugiats i els més necessitats; un cant al valor de les seves accions i a l'actitud pròpia dels qui viuen per als altres sense escatimar esforços, dels qui fan seu el patiment dels humans. Un missatge clar i captivador capaç d'estimular sensibilitats i encomanar valors.

A l'última pàgina de la novel·la, la pàgina dels agraïments, l'autora diu: Les novel·les mai no s'escriuen soles ni s'escriuen perquè sí. Sempre hi ha una raó primera que t'enamora. Sempre hi ha gent que t'orienta, t'aconsella, et critica i et dóna la mà al llarg d'aquesta travessa pel món de la ficció. No dubto que al llarg d'aquesta travessa també els lectors -tots els lectors- agrairan a Maite Carranza haver escrit aquesta emotiva història. Estic segur que no l'oblidaran mai!


Josep Maria Aloy

dilluns, 3 d’abril de 2017

"Plouen poemes" una antologia poètica per als més menuts



"Plouen poemes" és una expressió de joia i
sorpresa com la que senten els nens i les nenes
quan llegeixen, escolten o reciten poesia.
Perquè la poesia ens fa veure el món d'una
manera nova; és com la pluja que amara el
paisatge i el torna  fresc i net. Les seves gotes
omplen l'infant de paraules, emocions, colors,
ritmes i sensacions.

Eumo editorial acaba de publicar una antologia de poesia per a infants il·lustrada per Morad Abselam. La selecció i tria dels poemes que conformen aquesta antologia ha estat realitzada per Vanesa Amat i M. Carme Bernal, professores a la Facultat d'Educació de la Universitat de Vic i per Isabel Muntañà, mestra d'Educació Infantil i Primària a l'escola El Despujol de les Masies de Voltregà.

L'antologia recull més d'un centenar de textos poètics, agrupats en eixos temàtics. Els poemes pertanyen a autors molt diversos que han estat seleccionats tenint en compte criteris de qualitat i varietat. En aquest sentit, s'inclouen textos creats específicament per infants i altres que, inicialment, l'autor havia adreçat a un públic adult, però que presenten elements atractius per als lectors d'edats ben diverses.



       Els autors escollits són quaranta-sis dels quals Joana Raspall és qui hi té més presència amb una vintena de poemes. La segueix Lola Casas amb onze, Ricard Bonmatí i Josep Carner amb vuit; Miquel Martí i Pol amb set; Miquel Desclot amb cinc... Altres poetes com Tomàs Garcés, Maria-Mercè Marçal, Salvador Perarnau, Josep Maria Sala-Valldaura, Josep Vallverdú, Enric Larreula, Salvador Comelles, entre d'altres, també hi són presents. Fins i tot hi hem trobat tres poetes de vuit anys que hi col·laboren amb un poema cada un, detall que constata l'interès de les autores per estimular els infants no sols a llegir poesia sinó també a la creació de textos ja des de ben joves.

Els poemes són
quadres que cal penjar a la memòria
són contes que tenen música
són com trens de paraules que
corren i s'aturen a llocs que no coneixes
o, potser, només, esquitxos d'una pel·lícula.
(Josep M. Sala-Valldaura)

Els poemes d'aquesta antologia estan agrupats per temes. El primer és dedicat als "Animals" i el segueixen "Mesos, estacions i temps"; "Contes i personatges"; "Natura i univers"; "Humanitat, sentiments i emocions"; "Persones, oficis i vida quotidiana"; "Jocs de llengua i cal·ligrames". L'últim tema de l'antologia està dedicat al "Món de la infància, jocs, cançons i festes". El llibre es tanca amb un índex de tots els poemes, classificats per temes, amb les seves referències bibliogràfiques.


 Tota l'antologia està pensada perquè els infants llegeixin, sentin, recitin i comparteixin poesia amb altres infants i -per què no?- amb els adults del seu entorn. I l'objectiu principal no pot ser cap altre que submergir-se en el món de les paraules, fomentar la fantasia i retrobar-se amb les emocions i els sentiments més plaents.

Aquest llibre passa a formar part d'un bon reguitzell de poemaris que durant aquests últims anys s'han anat publicant i que han permès que la poesia infantil, sovint tractada com la parenta pobra de la literatura, sorgeixi amb força, es faci present arreu i permeti als lectors joves assaborir els seus beneficis entre els quals, sense dubte, el de tenir l'oportunitat de gaudir i aprendre amb un gènere literari que forma part d'un llegat cultural que cal mantenir viu. Com diu la contraportada: "Plouen poemes" és una expressió de joia i sorpresa com la que senten els nens i les nenes quan llegeixen, escolten o reciten poesia.La poesia ens fa veure el món d'una manera nova; és com la pluja que amara el paisatge i el torna fresc i net. Les seves gotes omplen l'infant de paraules, emocions, colors, ritmes i sensacions.



Josep Maria Aloy

divendres, 31 de març de 2017

Dia Internacional del Llibre Infantil

(Cartell d'enguany)

Com cada any, el 2 d'abril, se celebra a tot el món el
DIA INTERNACIONAL DEL LLIBRE INFANTIL
per commemorar el naixement de Hans Christian Andersen.

Enguany ha estat la secció russa de IBBY (International Board on Books for Young People) l'encarregada de preparar el cartell i el missatge que s'adreçarà a tots els infants del món. Els autors són el poeta Sergey Makhotin i l'il·lustrador Mikhail Fedorov.

Visquem i fem viure aquesta celebració als joves lectors transmetent-los el plaer que suposa la lectura compartida i feta en llibertat i el poder que té el llibre d'omplir d'emoció les nostres vides.


Aquest és el missatge del poeta Sergey Makhotin adreçat a tots els infants del món

Fem-nos grans amb els llibres!

En la més tendra infància m’agradava construir casetes amb blocs i tot tipus de joguines. Sovint feia servir de teulada un llibre infantil il·lustrat. En somnis, entrava a la casa, m’estirava al llit fet amb capses de mistos o contemplava els núvols o el cel estrellat, tot depenia de la imatge que m’agradés més.

Instintivament, vaig seguir la llei de vida de tot infant, que busca inventar-se un ambient còmode i segur. I un llibre infantil va ser fonamental per aconseguir-ho. 

Després em vaig fer gran i vaig aprendre a llegir, i en la meva imaginació el llibre va començar a assemblar-se més a una papallona, o fins i tot a un ocell, que a una teulada. Les pàgines del llibre semblaven ales, i feien una mena de xiuxiueig. Era com si el llibre, situat a l’ampit de la finestra, volgués sortir volant inesperadament cap a espais desconeguts. El vaig agafar, me’l vaig començar a llegir i el llibre es va tranquil·litzar. Després el vaig seguir a través d’altres mons i paratges, mentre el meu univers imaginari s’anava estenent.

Quina alegria, tenir un llibre nou a les mans! Al principi no saps de què tracta, et resisteixes a la temptació d’obrir-lo per l’última pàgina, i quina bona olor que fa! La seva olor no es pot descompondre: tinta, pega... no, no es pot! Té una aroma especial de llibre, excitant i única. Les puntes d’algunes pàgines s’enganxen com si el llibre encara no s’hagués despertat; es desperta quan comences a llegir-lo.

A mesura que vas creixent el món que t’envolta es va complicant. T’enfrontes a qüestions que fins i tot un adult és incapaç de resoldre.
Així i tot, és convenient poder compartir els dubtes i els secrets amb algú. I aquí és quan el llibre torna per ajudar-te. Probablement molts de nosaltres ens hem trobat pensant: aquest llibre parla de mi! I de sobte sembla que el teu personatge preferit sigui com tu. Viu els mateixos problemes i s’hi enfronta amb dignitat. I un altre personatge no se t’assembla en res, però vols que sigui el teu model, t’agradaria ser tan valent i enginyós com ell.

Em fa riure quan un noi o una noia diu: «No m’agrada llegir!» No me’ls crec. Segur que mengen gelats, juguen i miren pel·lícules molt interessants. En altres paraules, els agrada divertir-se. I llegir no és tan esgotador com desenvolupar els sentiments i la personalitat, sinó que en primer lloc és un gran plaer.

I és amb aquesta intenció que els escriptors escriuen els seus llibres per a infants!

Escrit per Sergei Makhotin
Traduït per Jordi Ferré i Ybarz
Il
·lustrat per
 Mikhaïl Fedorov


dilluns, 27 de març de 2017

"El setè àngel" de David Cirici



La cresta d'una onada el va bufetejar.
Que el deixessin tranquil. Tenia son, tenia
tanta  son que no l'importava morir-se, perquè
 de fet era conscient, només una mica conscient,
que s'estava morint, i no li feia por. Només li feia
pena, perquè encara era massa jove per morir-se.

Amb "El setè àngel" l'escriptor David Cirici va guanyar l'últim Premi Sant Jordi. La novel·la, publicada per Edicions Proa, tracta diversos temes, -com la pèrdua d'un fill, el drama dels refugiats, la fragilitat de la vida dels humans, les relacions de parella- tots ells ben lligats en una trama molt sòlida i ben elaborada.

Navegant amb el seu veler entre les illes de Patmos i d'Icària, l'Ernest, en companyia del seu fill de set anys, Marc, de la seva parella actual Sophie i del petit Max, fill de la Sophie, topen amb les restes d'un naufragi i en Marc cau a l'aigua. La novel·la anirà seguint d'una banda la recerca desesperada del pare, la forta crisi en les relacions amb la mare del Marc i els diversos sentiments de culpabilitat; i de l'altra, l'aventura que viurà el Marc quan la mateixa nit del naufragi, i sense que els pares ni s'ho imaginin, serà rescatat per una llanxa carregada de famílies de Síria i l'Afganistan que també han naufragat davant les costes de Samos. Sense que ningú no ho sàpiga, -a part dels lectors, evidentment- el petit Marc coneixerà i viurà el tràngol i les peripècies dels refugiats.

Sí, hi havia moltes màfies perquè molts nens
havien perdut els pares a la guerra i viatjaven sols.
Per això hi havia tanta gent dolenta que agafava
aquests nens i els feien desaparèixer...

       La novel·la ensenya les diverses cares del patiment humà i el lector les viu amb tensió, en molts moments, i amb un sentiment de dolor en molts altres moments. El dolor dels refugiats es barreja amb el dolor i la desesperació dels pares del noi desaparegut del veler. Dues tragèdies, la individual i la col·lectiva, que alhora mostren dues cares dramàtiques de la vida. Oimés quan en determinats moments el lector observa com a les mateixes costes on els refugiats han de ser rescatats d'una mort gairebé segura, els turistes prenen el sol a les seves platges. L'autor, conscient dels seus efectes, aboca aquesta diversitat de paisatges davant els ulls dels lectors per provocar emocions i sentiments volgudament ben contraris i ben contradictoris, alguns dels quals ben presents en la trista actualitat que vivim.

(David Cirici)

Quan arribes al lloc de l'accident és com si baixessis
 a l'infern. Et quedes paralitzat, no saps per on
començar perquè tothom vol que el rescatis. Hi ha
 tot de braços, tot de mans que et busquen i veus
 que la vida d'aquesta gent depèn de tu, que tu
 decideixes qui se salva i qui es mor...

Cal destacar també el treball dels voluntaris -un treball descrit amb precisió- gent que deixant-ho tot acuden als llocs adequats i exposen la seva vida per salvar nàufrags, especialment nens i nenes que, sols o acompanyats, pateixen pel desenllaç que tindrà la seva aventura dramàtica. "El setè àngel" esdevé una lectura dura i emotiva que haurien de llegir també els joves lectors per entendre millor una problemàtica tan actual i persistent que com a humans ens afecta a tots plegats. Malgrat que no tingui la pretensió de ser una novel·la sobre la crisi dels refugiats, el text de David Cirici esdevé un crit d'atenció davant el món i un clam a favor de la solidaritat i del compromís.


Josep Maria Aloy