dilluns, 11 de desembre de 2017

"En Miquelet a la ciutat", un nou conte de Joaquim Carbó



L'escriptor Joaquim Carbó, junt amb Josep Vallverdú, són els degans de la nostra literatura per a nois i noies. No sols han estat fidels al públic jove -des de fa més de mig segle- sinó que el seu compromís amb aquesta literatura no els ha permès aturar-se ni un moment. I és que aquest públic jove ha celebrat -i celebra- cada nova aventura com si es tractés d'un nou regal. I pel cap baix, el nombre de regals d'aquests dos mestres superen de llarg, entre els dos, més de cent-cinquanta obres.

La col·lecció del Miquelet, una sèrie de cinc contes

La col·lecció "Capsa de contes" de l'editorial Baula ha publicat ja una sèrie de cinc historietes de Joaquim Carbó basades totes elles en les petites trifulgues i descobertes del Miquelet, un nen afable, tafaner, encuriosit i amb ganes de viure i observar tot allò que descobreix al seu entorn.


 Ara com ara, els títols publicats fan referència, per exemple, al curiós i atractiu món de les formigues ("En Miquelet i les formigues"), un conte que ja he comentat en aquest mateix bloc; o bé el joc divertit d'imitar el cant del cucut ("En Miquelet i els cucuts"), també una mirada al món selvàtic i al conjunt de bestioles que l'habiten ("La selva d’en Miquelet"); el quart està dedicat a la construcció d'estels ("En Miquelet i els estels"), també comentat aquí, i l'últim, que acaba de publicar-se fa pocs dies, gira a l'entorn dels ocells i altres animalons que un bon observador pot trobar dins la ciutat ("En Miquelet a la ciutat"). Les il·lustracions d'aquest conjunt de contes, molt vives i expressives, són de Montse Tobella.

He de dir que Joaquim Carbó ha triat com a protagonista un nen dòcil, amable, sensible a la natura, observador i sobretot curiós i, per tant, amb ganes d'aprendre i de satisfer aquesta curiositat amb les seves descobertes. Un nen, diguem-ho clarament, que no abunda massa a la nostra societat dominada per altres elements que més aviat despisten i no ajuden massa ni a observar ni a encuriosir-se per temes tan quotidians ja siguin socials, ecològics o simplement anecdòtics. Joaquim Carbó té tot el dret d'escollir un protagonista com en Miquelet perquè ell mateix va ser en la seva infància un nen atent al món, amb una gran capacitat per ser sorprès per les coses més simples i va créixer envoltat d'una sèrie de valors que avui són més aviat escassos però que no s'està de reivindicar-los de totes totes. D'alguna manera, en Miquelet podria ser un alter ego de l'escriptor. D'aquí que, malgrat que es tracti de contes senzills, són tots ells molt rics en missatges i molt estimulants per als petits observadors de la família.


 Tant de bo que tots plegats trobéssim suficients motius que convidessin i encoratgessin els nostres infants i joves a valorar el que tenen gratuïtament a l'abast de la mà, a augmentar la seva capacitat de sorprendre's, a descobrir els secrets de tantes i tantes petites vivències, a conèixer els perquès de moltes curiositats, a respectar les bèsties, a valorar la riquesa inabastable de la natura... Tant de bo aquesta sensibilitat s'encomanés a la nostra mainada i una certa complicitat amb la vida fos un estímul que els ajudés a sentir l'emoció davant d'una vivència sana i atractiva. Aquest és, seguríssimament, l'objectiu que Carbó es proposa quan escriu cada un dels contes d'aquesta sèrie. I seguirà fent-ho perquè està convençut del seu missatge i perquè la seva incansable fidelitat al públic jove no coneix la fatiga ni el desànim després de tants anys d'escriure per a aquest públic.


Josep Maria Aloy

dilluns, 4 de desembre de 2017

Desena edició d'"Un romà al segle XX", d'Alegria Julià

(Portada de la primera edició)

L'escriptora Alegria Julià va piular al Twitter fa pocs dies que Edicions de La Galera acabava de publicar la 10a. edició de la seva novel·la infantil "Un romà al segle XX" i recordava quan l'editor Andreu Dòria va confiar en ella l'any 1991, any de la primera edició del llibre. Fa, per tant, 26 anys.

Que una novel·la infantil es continuï editant al cap de vint-i-sis anys és un regal i un privilegi que no tots els escriptors poden lluir, sobretot en temps de crisi general i d'una oferta literària desbordada i excessiva. Però sobretot és un premi a la novel·la, és a dir, a l'obra i puc assegurar que "Un romà al segle XX" mereix premi perquè té els ingredients que calen perquè una història es llegeixi amb fruïció i desperti interessos i sentiments ben diversos.

       "Un romà al segle XX" es troba a la col·lecció "Grumets" d'edicions de La Galera i és il·lustrada pel dibuixant Picanyol, l'autor de l'Ot el Bruixot, de la comarca del moianès, com els protagonistes de l'obra, en els escenaris de la qual l'autora ha plantejat tota l'aventura.

L'argument és ben senzill. Segons s'esmenta a la contracoberta del llibre, un soldat romà fa un salt en el temps i apareix misteriosament a Moià, en ple segle XX, mentre se celebra la tradicional desfilada de romans de Dijous Sant. Barrejat entre la gent disfressada, el soldat passarà desapercebut per a tothom, menys per al Pere i l'Andreu, dos germans que l'acolliran secretament i miraran de reconstruir els fets que l'han dut fins allà.

La nostra literatura per a nois i noies està farcida d'arguments similars, d'històries protagonitzades per nens i nenes que són capaços de descobrir grans secrets amb molta facilitat, prescindint dels adults, sobretot dels pares, que s'ho miren amb una mena d'expectació a vegades forçada veient com els protagonistes passen per alt i superen tots els obstacles i perills, acabant amb un final feliç que corona com a herois potentíssims els seus joves protagonistes, amb l'aplaudiment general per part de tots. Són obres sovint qüestionades perquè moltes d'elles cauen en tòpics i situacions totalment inversemblants que ni els mateixos lectors s'empassen. No és el cas d'aquesta novel·la de l'escriptora Alegria Julià. Ni de bon tros.

(Alegria Julià)

Una novel·la explicada amb una veu equilibrada, raonada i emocionant

Els mèrits d'"Un romà al segle XX" els conforma tot un conjunt d'ingredients que la fan molt llegible, divertida, explicada amb una veu equilibrada, raonada i, sobretot, emocionant. No avançaré de què va la història sinó que en destacaré algunes, per a mi, de les principals virtuts que han afavorit, sens dubte, que la novel·la, recomanada a partir dels nou anys, hagi arribat a editar-se deu vegades en vint-i-sis anys.

Quines són, doncs, algunes d'aquestes característiques o ingredients? Sense cap pretensió d'exhaustivitat diria que una de les principals, tant en aquesta novel·la com en general en qualsevol novel·la d'aquest mateix tarannà és la relació entre els dos germans protagonistes que tan aviat discuteixen i s'interpel·len, sobretot a l'inici, com s'ajuden i ajunten esforços amb una complicitat mútua que els va unint a poc a poc per tal d'arribar a aconseguir el repte que s'han proposat. I també el fet que aquesta complicitat s'encomani també als lectors joves i es facin seves les accions sovint ben inversemblants, així com l'exageració d'algunes situacions esbojarrades i el desenllaç insòlit d'alguna escena poc creïble. Cal que els lectors entrin en el joc que els proposa la novel·la i que se'n sentin partíceps d'alguna manera per tal de disfrutar-la amb ganes. Dependrà sempre de l'equilibri que hagi sabut imposar l'autor de l'obra perquè aquesta no esdevingui desmesurada ni massa forçada. Julià ho sap fer bé i l'interès del lector no disminueix en absolut durant la lectura del text.

(Il·lustració d'en Picanyol)

El tema de la novel·la, basat en el món dels romans, desperta, i aquest és un altre ingredient positiu, l'interès per conèixer la història i poder-se documentar mínimament sobre aquesta cultura. Hi ha, evidentment, una intencionalitat clara d'informar al lector sobre alguns aspectes de la història del país, especialment de Moià, el poble dels dos germans. Però també aquesta aportació més aviat didàctica ha de mantenir sempre, com és el cas, un equilibri just amb la primera de les intencionalitats de la novel·la que és divertir el lector i fer-li passar una estona ben plaent i agradable.

El llenguatge constitueix un important ingredient que permet enriquir l'obra aportant-li una dosi de qualitat literària. A "Un romà al segle XX" el llenguatge és amè, planer, precís i capaç d'expressar allò que el lector ha d'entendre bé. La incorporació d'alguna dita o frase feta com a la taula d'en Bernat qui no hi és, no hi és comptat o bé quan el pare els diu que semblen el cul del Jaumet, que mai no està assegut ni dret, són detalls que mostren no sols un interès per la llengua sinó també la possibilitat de treballar-la a l'aula, si s'escau, buscant-ne més exemples i compartint-ne els significats. La novel·la de Julià es tanca, a més, repassant les característiques principals de cada una de les estacions de l'any cosa que ve a ser una pinzellada final molt atractiva des del punt de vista poètic i que deixa un bon regust al lector.

He d'esmentar, finalment, la sensació que cal que es produeixi sempre al final d'una aventura com aquesta, i que aquí s'assaboreix perfectament: l'alegria indescriptible dels protagonistes per haver aconseguit allò que ha costat tant de trobar i l'expectació davant el desenllaç que està a punt de produir-se i que és el retorn del romà al lloc d'on ha vingut. Una dosi d'intriga ha de desembocar, després de tanta tensió acumulada, en la plena satisfacció d'haver arribat al desenllaç. Satisfacció també per al lector que vol emocions i no se li poden escatimar si volem que tanqui el llibre amb un sentiment final d'enjòlit i de plaer.

Tots tres, no sé com, havíem construït un pont
que salvava totes les diferències que hi poden
haver  entre vint segles.


Josep Maria Aloy

dilluns, 27 de novembre de 2017

"Ales negres", una novel·la trepidant de Laura Gallego



Laura Gallego (Quart de Poblet, 1977) ha conreat un gran èxit en el món de la literatura juvenil amb les seves històries fantàstiques. A Bromera ha publicat "L'Emperadriu dels Imperis", "Mandràgora" i "Ales de foc", la primera part d'un món fantàstic on conviuen àngels i éssers humans. Ara acaba de publicar la segona part, "Ales negres" que Ferran Gibert ha traduït al català.

Gallego va començar a publicar als 21 anys i des d'aleshores no ha parat d'escriure, i sempre novel·la fantàstica, especialment destinada als joves lectors. Són dotzenes el nombre d'històries i mils el nombre de pàgines. La seva primera obra publicada fou "Finis Mundi", deixant el llistó molt alt, llistó que amb la novel·la que presento avui continua seguint molt alt.

...el principal èxit d'un àngel no consisteix
 a ser el millor guerrer, sinó a aconseguir que
al món on viu no calgui mai empunyar les armes.

       "Ales negres" és la segona part de la novel·la que Gallego va publicar el 2009 i que porta per títol "Ales de foc" i narra la història, sempre fantàstica, d'Ahriel, un àngel femení encarregat de tenir cura de la reina Marla, una jove de disset anys però que per diversos motius no pot dur a terme. La reina l'enganya i la tanca en una rara presó d'on ningú n'ha pogut sortir. És la presó de Gorlian. Ahriel aguanta i sobreviu, i ajudada per Bran, un humà, pot escapar-se però ha de tornar a Gorlian per recuperar allò que hi va deixar. I en aquest punt és quan arrenca "Ales negres" i que no explicaré per no avançar els detalls d'una història trepidant, escrita amb un bon ritme i que té moments de gran força narrativa que arrossega el lector fins al final, tot i que es tracta d'una novel·la de vora cinc-centes pàgines.

Intentaran que se t'ompli el cor
de ràbia i d'odi, i en el moment
en què ho aconsegueixin,
 hauran vençut.

Una de les seves millors obres "Memòries d'Idhun", és una trilogia que suma més de dues mil pàgines i que ha estat traduïda a diversos idiomes. A Laura Gallego li agraden les històries plenes i explicades a través d'una trama complexa i treballada on diversos escenaris es van enllaçant com si es tractés d'un puzle. A gairebé totes les seves aventures, sempre plenes de fantasia, el lector s'ha d'enfrontar amb tota una sèrie d'elements narratius molt atractius fruit de la poderosa capacitat inventiva de l'autora.

(Laura Gallego)

Una escriptora amb una gran inventiva

Són moltes les qualitats literàries de Laura Gallego. N'he esmentat alguna: el fet que es tracti de novel·les llargues fa més difícil el manteniment del ritme, cosa que aquesta escriptora domina amb gran habilitat. La lectura dels seus llibres -i em refereixo especialment al que presento avui- flueix amb agilitat i en cap moment el lector nota que la velocitat s'alteri. D'alta banda, hi ha un control incessant de la tensió narrativa que obliga el lector a no aixecar la vista del llibre, atent a la successió d'esdeveniments diversos que es van descrivint sense pausa al llarg de la història.

Els bruixots s'obsessionen amb la màgia,
i els guerrers amb els armes, i obliden
que a vegades és més pràctic
combinar les dues coses...

I parlant de descripcions, el lector gaudirà d'una banda de la descripció dels personatges i de l'altra, de les descripcions dels paisatges i dels diversos escenaris on es desenvolupen les accions. Així tenim, doncs, espectaculars descripcions de la diversitat de personatges: àngels, dimonis, humans, esguerros, mig humans i mig àngels, cada un amb les seves característiques peculiars que mostren la seva riquesa i varietat. Pel que fa als paisatges més aviat sembla que dibuixin un interessant laberint on totes les peces del trencaclosques van encaixant perfectament en un final més que rodó. Gallego sap crear una atmosfera, un "món" de situacions diverses amb els seus conflictes i els seus personatges amb entitat pròpia. Un món fantàstic, original i diferent. L'alè narratiu es respira durant la lectura de l'obra especialment dominat per l'exuberant creativitat. I segurament que el mèrit no és tant de la història en si -que també- sinó de l'habilitat de la seva narració, de com explica la història, que fa que quan el lector s'hi sent involucrat li costa deixar el llibre i abandonar-ne la lectura.

En definitiva, Laura Gallego aconsegueix de teixir, amb notable destresa, el tramat d'una història complexa i, especialment, de trobar el desllorigador en un desenllaç que no era fàcil donades les dificultats dels diversos mons i escenaris que conformen la trama d'una novel·la intrigant. Tot i que el lector sap que es prepara un final emotiu... quan arriba aquest final els ulls s'enterboleixen i el cor accelera el seu imparable bategar.


Creiem en nosaltres mateixos...
En la nostra capacitat per canviar el món.
I creiem també en les persones. Humans,
àngels... tan se val. L'important és ser capaços
de tirar endavant, per més dur que sembli el camí.
(Ahriel)


Josep Maria Aloy

dilluns, 20 de novembre de 2017

"Les enigmàtiques fotos del senyor Clarissa", de Pep Molist



...quan les paraules es glacen, les imatges
valen molt més que mil tristes paraules...

En una visita que fan en Lluc i la Rita, junt amb el seu pare, al Mercat dels Encants, el noi es queda palplantat davant d'una foto antiga que hi ha en una parada. Té la sensació que no és la primera vegada que la veu, però no recorda ni quan, ni on. I allò que comença essent una investigació detectivesca anirà agafant el caire d'una recuperació de la memòria històrica, un tema de molta actualitat en el camp literari de petits i de no tan petits.

"Les enigmàtiques fotos del senyor Clarissa", de l'escriptor i bibliotecari Pep Molist, editat per Animallibres i il·lustrat per Núria Feijóo, és la història de dos germans molt joves que, encuriosits per aquella foto, se senten motivats per esbrinar qui era aquell fotògraf famós capaç de transmetre sentiments profunds com la por i l'angoixa a través de les seves fotos però que ja ningú no coneix i, per tant, mai se li haurà retut cap homenatge ni a la seva persona ni a la seva obra.

La guerra va estroncar la vàlua i l'entusiasme
 fora mida d'aquest home i gairebé en va esborrar el rastre.
Diuen que la por aguditza els sentits de les persones.

("Nena al bosc", la foto que dona origen a aquesta història)

El naixement d'una història a partir d'una fotografia

Tal com explica l'autor a la introducció del llibre, aquesta història neix de l'observació real i atenta de les fotografies de l'exposició "Antoni Arissa". L'ombra i el fotògraf. 1922-1936 (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, del 14 de novembre de 2014 al 12 d'abril de 2015). Està elaborada a partir d'aquestes mateixes instantànies i de les poques dades que es poden trobar sobre la vida del fotògraf. Aquest és el punt inicial, però -segons l'autor- gairebé tot el que hi apareix és inventat.

No és la primera vegada que Pep Molist escriu un relat a partir d'una imatge que l'ha emocionat o l'ha colpit. Això mateix li va passar en una excel·lent novel·la que vaig comentar en aquest mateix bloc, titulada "El petó de Lili Marleen", (veure'n més informació aquí). I no són pas pocs els escriptors que han escrit a partir d'una imatge, d'un objecte o d'una emoció que han rebut en un moment determinat de la seva vida i que els ha deixat un inoblidable record o una forta impressió. Una experiència com aquesta, sovint és el detonant que els aboca a posar-la negre sobre blanc tot generant una història atractiva que haurà passat abans, és clar, pel filtre de l'experiència del propi autor i per tant pot tenir més assegurada la possibilitat de ser compartida pel fet de ser una vivència o una experiència real. En aquests casos la complicitat del lector és evident i gratificant.

Una literatura sobre valors

La majoria d'escriptors saben, i Pep Molist és un d'ells, que un relat s'escriu sobretot per ser disfrutat i per emocionar el lector. Però si alhora el relat pot commoure'l a base de presentar-li uns personatges positius que es dediquen a dur a terme accions que mostren un cert compromís social o comunitari, és quan la literatura mostra la seva cara més solidària i més generosa.

A "Les enigmàtiques fotos del senyor Clarissa" tenim un exemple d'aquesta modalitat literària: dos germans, en Lluc i la Rita, a partir de la visió d'una fotografia que els genera una sèrie d'emocions com la por o la intriga, es disposen a investigar qui és l'autor de les fotografies... Sense adonar-se'n massa es van introduint en el camp de la recuperació de la memòria històrica i acaben per esbrinar allò que es proposaven esbrinar. El fet que els protagonistes siguin dos germans que s'estimulen mútuament, accelera i augmenta les ganes d'arribar a bon port en un desenllaç optimista, sense complicacions i embolcallat de l'emoció que s'ha anat generant durant tot el relat.

El ritme es manté sostingut i sense pausa durant els fets i permet al lector anar assaborint les etapes diverses de la recerca començant per la por dels protagonistes, passant per l'esforç i la fermesa de les seves accions i acabant per una petita victòria al final que els omple de satisfacció i que els permet valorar la importància de l'esmentada recuperació.

Vull destacar, especialment, el tractament que l'autor fa de la guerra civil i les seves nefastes conseqüències, entre les quals l'oblit que determinades persones van patir sense que mai hagi estat possible retre'ls un homenatge o un reconeixement com cal. La història difon un conjunt de valors, com deia, que s'encomanen fàcilment als lectors, a partir ja del deu anys, i que els despertarà en determinats moments l'interès per identificar-se amb els protagonistes, cosa ben natural en el camp de la literatura i de les històries ben explicades com aquesta.


Josep Maria Aloy

dilluns, 13 de novembre de 2017

"El llarg viatge de Nanuq", un excel·lent àlbum de Toni Cabo


Les editorials Bromera i Animallibres publiquen l'obra guanyadora del I Premi Enric Solbes d'Àlbum Il·lustrat, un guardó que es va incloure el 2016 per primera vegada en la convocatòria dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira. Toni Cabo (València, 1965) és l'autor tant del text com de les il·lustracions d'"El llarg viatge de Nanuq" un conte emotiu i vibrant, ple de valors, que esdevé un autèntic regal per als lectors més joves que tot just comencen a llegir.

El conte narra la història de Nanuq, un nom que en la llengua dels inuits vol dir ós polar, i que és el protagonista del conte, que després d'esperar el retorn de la mare, decideix emprendre un viatge sol davant la immensitat d'un escenari immens ple del gel i de fredor. Nanuq s'emporta una petita maleta, un autèntic tresor que conté allò que més estima i que el lector no descobrirà fins al final de la història. Aquest secret és el que dona sentit a la decisió de Nanuq d'emprendre el llarg camí a la recerca d'una nova experiència que l'ha de fer madurar i créixer en un món més aviat hostil.


 Nanuq trobarà obstacles i contrarietats que intentarà superar amb robustesa i empenta. Aventures inesperades que l'aniran conduint cap a un final feliç i satisfactori. Un final que té una intencionalitat clara de promoure valors ètics i socials a través dels quals el protagonista rebrà amb satisfacció el premi que es mereix per la seva ferma actitud d'avançar sense por en un món desconegut.
En El llarg viatge de Nanuq, però, tenen tanta importància, sinó més, les il·lustracions des de la coberta fins a l'última pàgina de l'àlbum. Són il·lustracions espectaculars, plenes de sensibilitat i que reforcen de manera sublim i fins i tot amplien el text aportant-hi noves informacions que ajuden a crear una atmosfera adequada i justa perquè el petit lector s'hi senti implicat i s'arribi a identificar amb el protagonista.

I és al final de la història on es descobreix la troballa que era l'objecte d'una certa intriga, amagada dins la maleta. Es tracta d’un sobre de color blau enganxat a l’última pàgina, que conté una emotiva carta amb un missatge escrit a mà per la mare de Nanuq on li demana que tingui valor i que sigui valent ara que ha de viure per ell mateix. Que ha arribat el moment que es faci gran i surti a descobrir el món. Que coneixerà nous amics que l'acompanyaran en el llarg viatge i faran que els dies siguin feliços i les nits curtes. Li demana que respecti les coses que anirà trobant, que cuidi el planeta i tracti amb afecte tots els éssers que l'habiten. La mare s'acomiada amb un "Tèstima".

S'ha dit i repetit sovint que un bon àlbum il·lustrat és un excel·lent regal per a qualsevol lector jove. Són llibres que poden arribar a seduir el lector tot captivant-lo i transportant-lo a un escenari imprevist i fascinant ple d’aventures vitals amb personatges i situacions desconegudes. I és que un àlbum il·lustrat és, probablement el primer vehicle capaç de transportar els infants al món atractiu dels llibres. En molts casos és l'eina que fa de pont entre el nen i l'adult, sigui el pare, la mare o el mestre. Un objecte de regal incommensurable i inoblidable.

Josep Maria Aloy

dilluns, 6 de novembre de 2017

"El conillet que volia pa de pessic", de Ramon Besora



Tic-tac, tic-tac,
tic-tac, tic-tac.
El conillet
s'ha despertat.

Ring, ring, ring, ring.
Quina gana que tinc.

Garranyic, garranyec,
aquest pa és massa sec.
Garranyec, garranyic,
jo vull pa de pessic.

Una colla d'animalons
que viuen en aquells entorns,
en sentir el conill petit,
tots alhora fan un crit:
-Nosaltres també volem menjar
pa de pessic per esmorzar!

A partir d'aquí els animalons animen el conillet a fer un pa de pessic tot demanant-li què li cal i ells li portaran els ingredients. El pit-roig li dona un ou; les formigues, farina, les abelletes, mel; el gripau i la granota, una capsa plena de pinyons; i l'eriçó, i l'os, i el pigot... El conillet es disposa a fer el pastís acompanyat amb molta alegria i complicitat per part de tots els seus amics... El pastís és lluent i rodó i fa molt bona olor.



I no en puc explicar més ja que trencaria l'emoció de descobrir com acaba el petit conte, que manté, fins al final, l'alegria i el bon humor que ha mostrat, des del començament i durant tot el relat.

"El conillet que volia pa de pessic" ve a ser una mena de breu bestiolari i com tots els bestiolaris té un to agraït, bonhomiós i molt atractiu. Seria difícil trobar un lector jove que no s'ho passés bé llegint versos o rodolins amb les bestioles com a protagonistes i Ramon Besora, l'autor del text, ho sap prou bé i hi posa una bona dosi de gràcia i de fantasia que convida el lector a passar-s'ho bé i a sentir-se'n també protagonista.



El conte, editat per Edebé, va acompanyat d'unes il·lustracions de Zuzanna Celej, sorprenents i de gran impacte, a base de detallades i finíssimes aquarel·les que acompanyen els  simpàtics versets ampliant-ne subtilment els detalls i acolorint les diverses escenes amb una dosi de bon gust i de sensibilitat artística, que fan més entranyable la història.

Ramon Besora ja ens té acostumats a aquesta sensibilitat pels mots i a aquest gust per la poesia. La seva trajectòria ha anat lligada sempre al fet poètic des de la seva etapa com a mestre, treballant l'obra de Martí i Pol, fins a l'etapa d'editor, una etapa que li va permetre publicar llibres excel·lents. Un editor que ha tractat des de sempre els llibres com si fossin obres d'art. No és la primera vegada que visita aquest blog, com es pot comprovar en aquest enllaç.




Josep Maria Aloy

dilluns, 30 d’octubre de 2017

"La Marie va de visita"... al recinte modernista de Sant Pau



La Marie ensopega i pren mal... Aquest és el punt de partida d'una història que acompanyarà el lector en la visita al Recinte Modernista de Sant Pau, testimoni d'un dels hospitals més antics d'Europa. "La Marie va de visita", d'Antoni Conejo i Elena Fierli, amb il·lustracions de Sílvia Cabestany, ha estat publicat per l'editorial Fil d'Aram.

Segons explica Carles Mancho, a la introducció  "... ben poques ciutats al món poden vantar-se de conservar els documents i els edificis del seu hospital des del 1401. El llibre pretén donar a conèixer la història i les interioritats d'una entitat tan memorable però alhora potser poc coneguda.

L'objectiu de la publicació és molt simple -segons Carles Mancho: "si no creem eines per a que els infants de Barcelona descobreixin la pròpia ciutat, en el futur no cal que ens planyem pel fet que no se l'estimen".


Un conte-guia o una guia explicada com un conte

Així, doncs, el lector, especialment el lector jove, seguirà d'aprop l'experiència de la Marie, que acaba de caure perquè badava i és atesa al mateix Hospital de Sant Pau. El metge li diu que no ha estat res i la nena, aprofitant aquesta visita forçada per la caiguda, es converteix en la protagonista d'una visita guiada que li permet conèixer les diverses parts que conformen l'Hospital. La curiositat de la nena -estimulada pel seu pare- l'anima a recórrer l'edifici i descobrir així els racons i les dependències de les diverses plantes del centre hospitalari.

La descoberta va acompanyada de diversos jocs com les típiques sopes de lletres, com també la creació d'un mosaic, o bé la descoberta de paraules amagades o la construcció d'un paviment a base de dibuixar rajoles de paper o de buscar receptes per a fer remeis amb plantes o bé identificar animals i flors que figuren en el recinte. Tot plegat acompanyat de resums de la història de l'Hospital i del seu desenvolupament i creixement. 

Es tracta d'un bonic àlbum, dens i didàctic, que sap alternar les petites lliçons d'història amb dades més tècniques sobre l'arquitectura de l'edifici i amb l'afegitó d'un reguitzell de jocs que arrosseguen la complicitat dels lectors a base de convidar-los a participar en les propostes lúdiques, seguint les activitats que aniran reclamant la seva participació tant des del punt de vista individual com col·lectiu. Una idea original que podria ampliar-se en altres possibles monuments de la ciutat amb l'objectiu d'anar-los donant a conèixer. Un bon exemple a seguir, certament.


Josep Maria Aloy

dilluns, 23 d’octubre de 2017

"Escola de fantasia", de l'entranyable Gianni Rodari


"Un nen utilitza el món molt lliurement
per als seus objectius de nen i, per tant,
cal no atribuir-li les intencions ni els
interessos dels adults". (Gianni Rodari)

L'editorial Blackie Books acaba d'editar el llibre de Gianni Rodari "Escola de fantasia" just quan l'autor avui hauria complert 97 anys. L'obra, traduïda de l'italià per Bel Oblid, porta un subtítol que diu "Reflexions sobre educació per a mestres, pares i nens".

Segons una nota introductòria, aquest llibre recull articles i assajos publicats per Gianni Rodari a la premsa italiana entre els anys 1966 i 1980. Atès l'entorn social en què van ser publicats, alguns anacronismes i localismes en feien més feixuga la lectura. Hem llimat alguns detalls, sempre des del respecte que ens inspira un autor que representa com ningú l'esperit de Blackie Books.

"Cal no abusar mai de la nostra superioritat
d'adults per imposar-los les nostres idees,
les nostres actituds o, diguem-ne pel seu
nom, les nostres passions." (Gianni Rodari)

       Gianni Rodari va néixer al Piemont italià el 23 d'octubre de 1920 i va morir el 14 de desembre de 1980 a Roma... Avui hauria complert, doncs, noranta-set anys. Va ser escriptor, periodista i pedagog i la seva obra  es va construir amb idees innovadores que giraven entorn de la creativitat, la imaginació i la fantasia. Rodari sabia que la creativitat pot aprendre's i fins i tot ensenyar-se, i que la imaginació ha d'ocupar un lloc a l'educació. La seva obra va tenir un gran impacte a Catalunya i va ser traduïda immediatament sobretot durant la dècada dels vuitanta. Diverses editorials, com La Galera o Aliorna i diversos traductors com Teresa Duran van fer un esforç perquè aquesta obra fos coneguda. en els seus dos vessants: les seves novel·les i contes, per una banda, on figuren textos memorables com "Contes per telèfon" i la seva obra destinada als mestres i dedicada a la pràctica de la fantasia a les aules amb la seva excel·lent "Gramàtica de la fantasia", llibre que ha esdevingut un clàssic de la literatura pedagògica destinada, segons Rodari "a qui creu en la necessitat que la imaginació tingui el seu lloc dins de l'educació; a qui té fe en la creativitat infantil; a qui sap el valor alliberador de la paraula".

"Sempre hi ha un nen que et pregunta:
-Com s'inventen les històries?,
i es mereix una resposta honesta".
(Gianni Rodari)

En aquest mateix blog hem parlat en alguna ocasió sobre aquest autor i la seva obra. Podeu trobar-la aquí. El llibre que presentem avui, "Escola de fantasia" conté una sèrie de reflexions sobre educació. Són textos que recullen xerrades i conferències, així com articles que Rodari publicava durant els anys setanta i que, destinats als mestres i als pares, mantenen encara tota la seva plenitud i actualitat.

"A la Gramàtica de la fantasia
s'hi parla d'algunes maneres d'inventar
contes per a infants i d'ajudar als infants
a inventar-se tots sols les pròpies històries."
(Gianni Rodari)

"Escola de fantasia" està dividida en tres apartats: Ensenyar a aprendre, Aprendre a ensenyar i Imaginar. Els temes d'aquests tres apartats són variadíssims i giren a l'entorn de com introduir la fantasia a les aules a base d'un conjunt d'idees senzilles que pretenen ajudar els alumnes a construir la seva personalitat a base de ser imaginatius i sobretot creatius. El seu autor, de manera planera i didàctica, tan aviat parla de com han de ser les relacions dels mestres amb els alumnes com les relacions dels pares amb l'escola. Fins i tot dedica un capítol a enumerar les seves conegudes Nou maneres d'ensenyar els nens a odiar la lectura.


"No és veritat que els joves no volen estudiar.
No volen estudiar com hem estudiat nosaltres."
(Gianni Rodari)

"Escola de fantasia" és un banquet d'idees -com es pot llegir a la contracoberta del llibre- per tal de renovar l'educació que, a hores d'ara, semblen encara més vigents que quan van ser publicades. És lloable la feina i l'esforç de l'editorial Blackie Books d'oferir un volum de gran interès d'un autor que malgrat els anys manté la seva vivesa i atractiu. Un autor actiu i optimista que segons l'escriptora i professora Teresa Duran -que va tenir el goig de conèixer-lo- hi ha en Rodari una gran capacitat de veure les coses com si sortissin de la capsa, la capacitat d'admirar-se, la capacitat d'estrenar el món cada dia... I és l'escriptor Josep Vallverdú, un dels traductors de l'obra de Rodari al català, qui explica que en ell trobem una renovació constant; no insisteix mai en una cosa, sinó que la gira i li troba nous colors i noves realitats. I aquesta incansable activitat creadora el fa un autor estimadíssim dels lectors joves. Perquè els nens estimen la fantasia, l'humor, la inventiva i l'escapada del món massa quadrat i enreixat. 

(Gianni Rodari)

A hores d'ara ja no cal convèncer ningú del carisma i prestigi de Gianni Rodari tant pel que es refereix a la narrativa per a joves -plena d'humor, d'ironia, de tendresa i de fantasia- com per les obres destinades a treballar la creativitat i la imaginació dels nostres joves i a enriquir la seva capacitat de comunicació a través del llenguatge i de la paraula. Gianni Rodari és tot un clàssic que no sols estimem sinó que enyorem. Les seves obres, sens dubte, ens han de permetre recordar-lo i seguir-lo homenatjant.

"Un nen, cada nen, caldria acceptar-lo
com un fet nou, amb el qual el món
torna a començar altre cop des
del principi..." (Gianni Rodari)


Josep Maria Aloy

dilluns, 9 d’octubre de 2017

A vegades falta l'esma necessària per recomanar un llibre als joves

(Portada del diari ARA del 4 d'octubre)

Aquest bloc, Mascaró de proa, porta més de cinc anys recomanant llibres i homenatjant escriptors de la nostra literatura per a nois i noies. Ha estat present cada dilluns, amb un nou comentari o ressenya i no ha faltat mai a la cita.

Però hi ha moments en què recomanar lectures per als lectors joves és fa més difícil perquè els esdeveniments que es presenten en la més estricta quotidianitat no permeten la concentració adequada per a una activitat que necessita sobretot tranquil·litat, serenor i un bon recolliment.


 Llegir una bona novel·la és una tasca divertida i molt recomanable. Però quan l'actualitat ens ofereix una novel·la tan real que la podem olorar i sentir en directe i en pròpia pell, la lectura s'esdevé fora dels llibres perquè es converteix en una activitat per ser vista i viscuda amb les emocions més colpidores. I és quan llegir es converteix aleshores en observar, mirar, pensar i intentar entendre per què passen tantes coses. Llegir es converteix també en compartir emocions, superar les dosis de por i assimilar els fets de l'actualitat més complexa.


 Aquests dies hem viscut escenes molt colpidores que ens han glaçat el cor. Però també moments d'una intensitat i tendresa emocionant que a més d'un li han provocat una immensa pell de gallina i li han fet saltar alguna llàgrima. I quan la realitat s'imposa amb tanta contundència, costa molt llegir ficció.


 És per això que el bloc, Mascaró de proa, se sent impotent avui per reconamar un bon llibre perquè no vol trencar el silenci ni la reflexió en què estem immersos tots plegats. Avui toca mirar el món i llegir la dura realitat, intentant entendre la vida i les conductes humanes. Llegir avui és compartir les emocions que hem viscut en els diversos escenaris del carrer, als noticiaris de la televisió, als diaris i a les xarxes. Aquests dies llegir és compartir complicitats amb els germans i amics, amb els avis, els pares i els mestres. Sobretot amb els avis.

Avui potser entendrem millor aquell tòpic que diu que "la realitat supera la ficció". I fins i tot aquell altre que diu que "una imatge val més que mil paraules".



Avui ens toca llegir la vida!
La que trobem fora dels llibres!
La que trobem mirant el món!
Bona lectura!



Josep Maria Aloy

dilluns, 2 d’octubre de 2017

"Àvia, ja sé que has oblidat el meu nom", de Jaume Cela



Cada vegada es treballen més les emocions de la gent més jove davant els contratemps de la vida per tal de superar-los sense que els deixin massa cicatrius obertes. Cada vegada apareixen contes i relats ben diversos per tractar qualsevol tema dur i el conte de Jaume Cela és un d'aquests. El títol és ben explícit: "Àvia, ja sé que has oblidat el meu nom", publicat per Animallibres, on, evidentment, el tema central és la malaltia de l'Alzheimer de l'àvia del protagonista jove i l'intent per part del noi d'assumir-la, d'entendre-la i d'acceptar els fets que se'n deriven.

El conte, molt detalladament il·lustrat per Jordi Vila Delclòs, és un llarg monòleg d'un noiet de deu anys dirigit a la seva àvia sabent que ella no l'entendrà ni el contestarà ja que la seva malaltia es troba en un estat avançat. Un relat colpidor exposat amb sensibilitat i realisme. Amb l'adquisició del conte, cal esmentar-ho, es col·labora amb la Fundació Pasqual Maragall, per un futur sense alzheimer.



       El monòleg és un text que el noi s'ha preparat, en forma de poema llarg que va repassant aspectes de la vida familiar, records d'èpoques anteriors, però sobretot l'interès del net per demostrar l'estimació cap a l'àvia... tot plegat narrat amb bon ritme i amb una creixent emotivitat i, alhora, una bona dosi de duresa per la situació. El protagonista comença informant que avui fa deu anys i que aquest és el motiu de la visita a l'àvia. Però sap que ella no el felicitarà, ni li farà cap petó... però li diu que no es preocupi que ell no s'enfadarà: no entendre res del món ha de ser molt cansat, àvia... entenc que estàs malalta, que ets una mica com una nina de drap... El noi li anirà llegint el poema de mica en mica i quan l'àvia ja no hi sigui, la lectura d'aquest text l'ajudarà a recordar-la...

L'habilitat de l'autor fa que el monòleg, a mesura que s'avança en la seva lectura creixi en sensibilitat i en emotivitat fins a esdevenir un clam per la vida i un crit desesperat davant la duresa de la malaltia. Així, veiem que diversos temes i pensaments van desfilant per la ment del protagonista com ara que el noi s'estrena com a poeta i vol que sigui amb un poema dedicat a l'àvia. I va ràpidament al gra: -la mare m'ha dit que tens una malaltia que jo no sé escriure ni dir... i pensar-la també em fa por... una por que és com una pedra plana de marbre damunt la llengua... Tu tens aquesta malaltia i has perdut la memòria. Fins i tot no saps el meu nom... Ni el teu... I parla d'ella: -M'agrada quan somrius i bellugues els dits que són com serpetes de riu de tan prims com els tens... I ara t'explicaré qui ets àvia: ets la més guapa del món sobretot perquè tens uns ulls molt negres...Sempre et recordo rient, perquè tu, àvia, reies molt. Ara no, perquè aquesta malaltia és com un lladre que t'ho pren tot. Ara és com si fossis una altra persona. Tant se val, àvia, perquè jo sé que t'estimo tal com ets ara... només que estic preocupat pel que et pugui passar...I li recorda quan era a casa i el pentinava... i quan l'acompanyava al parc i els estius junts al mar ... i em deies que el mar m'estava petonejant i tu em petonejaves i rèiem i rèiem... I els contes que m'explicaves o que em llegies abans d'anar a dormir... però ara ell ja és gran i entén més bé el món i sap que al món hi ha de tot, gent bona i gent que fa la guerra, paraules boniques i paraules que no ho són tant...


El net li confessa la seva por: a mi no em fa por el món, però em fa por aquest silenci teu... Tu ara ets com un paisatge que no veig, que em passa per davant... un paisatge que cada dia s'allunya d'on som els altres... El monòleg té també alguna dosi de fantasia quan el net explica a l'àvia que ell voldrà ser l'heroi que la salvarà... i volarem junts, cap a la Lluna, allí, a la Lluna, el teu silenci no ens podrà fer mal perquè tot és silenci. El poema acaba amb el desig del noi d'arribar a ser investigador per trobar un remei a la teva malaltia, a aquest silenci tan llarg i a aquesta mirada perduda. Un remei que et curarà. I un últim desig: Tingues tota la paciència del món per esperar-me. No calen més comentaris. Llegiu-lo i expliqueu-lo. Val la pena!

Josep Maria Aloy


dilluns, 25 de setembre de 2017

"Mama, vull que siguis com un elefant", de Cinta Arasa



Els millors moments són
els que passem junts.

 Qualsevol tema de la vida quotidiana dels infants avui és un motiu per escriure'n un relat. I ara li toca el torn a la mare que sempre va de bòlit i no té mai temps. En Ferran, el seu fill, no entén per què sempre ha de córrer tant per tot i està preocupat perquè quan el porta a l'escola no pot ni saludar els veïns i no li permet aturar-se a recollir un briox acabat de fer a la fleca de la senyora Clementina, o bé a fer una carantoina al Gínjol, el gos del senyor Narcís... Aquest és l'argument del conte de Cinta Arasa Mama, vull que siguis com un elefant, il·lustrat per Marta Montañá i publicat per l'Editorial Animallibres.


        En Ferran s'adona de seguida que la resta de la gent s'ho agafa tot amb més calma i no pararà fins a trobar una solució ja que aquest constant anar com una bala no el deixa viure. Però quan el seu tiet Pau li regala un elefantet que es diu Bombai, la cosa comença a canviar i tots hi surten guanyant, fins i tot la mare que no feia més que fitar el rellotge, llambregar els cotxes, i esbufegar sempre. I en Ferran, com més coses aprèn de la vida dels elefants, més li agraden i més ganes té de viure com ells.


-Mama, vull que siguis com un elefant!
Els elefants fan les coses a poc a poc, perquè
així no s'equivoquen... i escullen bé les més
importants: com estar amb els qui estimen.

A part dels elements divertits i de l'anècdota que s'hi explica, del conte, ja no cal dir-ho, se'n desprèn un missatge clar: el temps s'ha de guardar per a les coses importants de debò. I la resta de coses es fan si en queda, de temps. Unes il·lustracions molt descriptives i exuberants hi acaben d'aportar una mirada crítica i divertida que farà molt atractiva le lectura del conte.


Josep Maria Aloy

dilluns, 18 de setembre de 2017

Foment de la lectura? Bufff!



Llegir és estavellar-se contra realitats
diverses que ens canvien i ens transformen.
(Xavier Antich)

Quan una campanya o un pla per fomentar el que sigui s'arrossega durant anys i panys amb resultats poc brillants vol dir o que està mal plantejat o bé que no en sabem prou o que no hi posem tot l'interès i la motivació que cal posar-hi. En aquests casos potser seria millor deixar-ho córrer i seure una estona a reflexionar tots junts sobre què és el que no hem fet bé. I tots vol dir tots. Cadascú des de la seva responsabilitat i compromís.

Però bé, som on som i la Conselleria de Cultura, amb el conseller Santi Vila al davant, en aquells moments, ha programat el "Pla de Lectura 2017-2020" amb la finalitat de promoure els hàbits lectors. Segons el Conseller hi ha dos grans objectius: "Prestigiar l'hàbit de la lectura al país i el paper del lector en una societat que es vol lliure, educada i madura." El Pla sembla ambiciós ja que està previst que s'hi destinin 105 milions d'euros a una vintena de recursos i estratègies.

       Fins aquí res a dir. No seré jo qui qüestionarà una campanya com aquesta. Però la primera cosa que em suggereix aquesta informació és que són molts diners per a una campanya que més que res necessita per damunt de tot l'estímul i la complicitat dels adults més que no pas una tacada de diners. Es poden comprar llibres i construir biblioteques però no es poden "comprar" els lectors. Els lectors es creen a través de la seducció, de la complicitat, de l'exemple, de l'interès per encomanar-los l'hàbit lector. Es creen lectors a través de la màgia de les històries que els escrivim i que els recomanem. Es creen lectors a través de les lectures que compartim amb ells, a través dels referents amb qui coincidiran durant tot el procés de creixement. I això no es paga amb diners.
Uns alumnes que han disfrutat llegint durant tota la Primària em deien que en passar a la ESO, han perdut i abandonat l'alegria de la lectura (sic). Segueixen llegint però ara ho fan per obligació, per força, sense ganes i amb controls, sense acompanyament ni per part del mestre ni per part dels pares. I són conscients que això es convertirà en una pràctica de la qual un dia s'alliberaran i l'abandonaran feliços perquè es treuran de sobre una pesada obligació. Òbviament, no seran pas ells els responsables d'aquest abandó ni d'aquesta frustració. I, certament, hauran servit de poc tants milions.

No vull ser pessimista. Hi ha molts lectors molt convençuts però encara n'hi ha més que no ho seran mai. No seran mai ni lectors ni convençuts. Els convençuts llegeixen molt. Alguns potser fins i tot massa. Els qui no han llegit mai o n'han perdut l'hàbit passen a engreixar l'atur lector dins d'una societat la inèrcia de la qual és afavorir poquíssim la lectura ja sigui per la falta de models, o per les dificultats per crear espais lliures de soroll, lliures de tecnologies que fan distreure o pel poc prestigi que avui tenen els llibres en general. La millor campanya a favor de la lectura és el treball de formigueta que pot fer la família i l'escola i la recerca d'espais dins i fora per debatre i opinar sobre llibres, intercanviar gustos i compartir plaers lectors. Si no és així, qualsevol Pla de Lectura estarà abocat al fracàs i podem acabar tots plegats decebuts i pensant que Buff! Crear lectors és una de les tasques més difícils avui dia!
Crear lectors és anar en contra de moltes coses. Vivim envoltats de tecnologia, navegant en un mar de dades i d'informació, i cada dia ens costa més de llegir d’una manera atenta, sostinguda i concentrada. Fomentar la lectura entre els joves és una tasca complexa perquè cal primer de tot ajudar-los a preparar el terreny, eliminar noses, afavorir el clima, reforçar els estímuls, donar exemple -sí, encara que soni carca-, establir la suficient complicitat i acompanyar l'aventura lectora encomanant-los l'emoció justa i necessària perquè els lectors se sentin suficientment motivats i captivats per una tasca gens fàcil però que els donarà molta vida i els transformarà.
“Som el que llegim i el que pensem i el que recordem.
I som les cases que habitem. Abans érem també les
cartes que escrivíem. Ara que hem canviat les cartes
pels missatges, potser hem deixat de saber què som”.
 (Eva Piquer)



Josep Maria Aloy