dilluns, 21 de novembre del 2016

"En Miquelet i els estels", un nou conte de Joaquim Carbó


En Miquelet i el seu pare s'engresquen a fer un estel de paper segons les instruccions d'un llibre antic.
Quan l'han acabat de fer arriben dos amics a casa que queden bocabadats i ràpidament s'animen amb en Miquelet a provar d'enlairar-lo. Junts, descobreixen que fer volar un estel pot ser una aventura ben divertida.

Aquest conte, destinat als lectors més petits de la casa, el publica l'Editorial Baula i es troba dins d'una col·lecció de contes molt breus amb un missatge molt planer i amb una petita dosi d'emoció en cada un d'ells. Formen part també d'aquesta mateixa col·lecció els contes "Concert de nit", "La fàbrica de contes", "El Miquelet i les formigues" i "Ha passat el circ", tots ells comentats fa uns mesos en aquest mateix blog. Excepte l'últim, il·lustrat per Júlia Sardà, la resta estan il·lustrats amb delicadesa i precisió per Montse Tobella.

       Cada un d'aquests contes aporta a la literatura infantil una petita dosi tant de felicitat com de bonhomia. Carbó mostra una excel·lent capacitat de comunicació amb aquests petits interlocutors que sempre pregunten i sempre volen saber més. I ell els respon i els fa propostes i suggeriments per tal de satisfer la seva curiositat.


 En aquest conte que presento avui m'ha cridat l'atenció la proposta que ofereix l'autor al protagonista de la història: la construcció d'un estel. He trobat que era un bon suggeriment sobretot en uns moments en què molts pares i moltes escoles es plantegen si han de posar deures o no als seus alumnes. Quants alumnes s'ho passarien bé si se'ls proposessin deures que servissin per posar a prova les seves habilitats, la seva creativitat i la seva imaginació, oimés quan podrien convertir-se en deures compartits per la resta de la família com és el cas d'aquest conte. Molts d'ells ho agrairien, sens dubte. Potser valdria la pena tenir-ho en compte.

Joaquim Carbó, que aquests dies està rebent una sèrie de merescuts reconeixements i homenatges per la seva trajectòria literària, va començar a publicar els seus primers contes infantils quan va néixer la revista Cavall Fort, l'any 1961. A part de l'obra per adults i les novel·les per a joves, ha arribat a escriure centenars de contes i continua, inesgotable, als seus vuitanta-quatre anys, barrinant-ne de nous, sense aturador. I que sigui per molts anys!


Josep Maria Aloy

dilluns, 14 de novembre del 2016

"La Fina Ensurts", una novel·la juvenil original i divertida



"La Fina Ensurts", l'autor de la qual és Joan Bustos, va guanyar l'últim Premi Barcanova de Literatura Infantil, tot i que crec que la complexitat de l'obra abasta un públic lector més madur. La novel·la ha estat publicada per l'Editorial Barcanova i il·lustrada per Jorge del Corral

Que difícil era créixer i començar a fer-se
preguntes per entendre el món, fos quin fos.

       "La Fina Ensurts" és una novel·la interessant per tota la sèrie d'elements que l'autor utilitza per explicar una història i per com l'explica. Tot i que no és una novel·la excepcional -cal dir-ho- és atractiva i estimulant però que no goso recomanar per a un públic massa infantil com es diu a la contracoberta del llibre per la complexitat de les diverses aventures que s'hi expliquen, sovint amb una abundància de recursos, i una densitat de comentaris i matisos que poden arribar a "atabalar" un lector massa jove. Tot i així, per a lectors inquiets i actius, la novel·la els satisfarà pel bon ritme, per l'excel·lent descripció dels personatges, especialment, la protagonista Fina que esdevé una creació molt atractiva amb una personalitat clara i influent per només tenir dotze anys d'edat.

El silenci sobrevingut només el trencaven
els sorolls ridículs i les cançons fastigoses i sense
cap gràcia dels caraculs, que no repetiré aquí per
respecte a la sensibilitat i la intel·ligència dels lectors.

Una trama equilibrada dibuixa la presència i la lluita entre dos mons -la dels humans i el monstruós d'Espantilàndia- aquest últim descrit amb tots els qualificatius més esctatològics i pudents que el lectors es puguin imaginar i que constitueixen alhora la part diguem-ne més còmica del relat. La interacció entre aquests dos mons dóna molt de joc per a divertir-se llegint la història amb una rialla constant. 


No desvelaré alguns petits secrets de la novel·la per no entorpir ni avançar esdeveniments, però cal ressaltar el bon ritme amb què l'autor s'enfronta al text, els petits parèntesis que hi fa tot dirigint-se als lectors, el vocabulari estimulant i abundós... Tampoc no em puc estar de destacar la lluita per retrobar la pròpia identitat per part de la protagonista que des del començament es troba desubicada en un món que no considera que sigui el seu i cerca la manera no sols de sobreviure-hi sinó de trobar el seu. El missatge principal de la novel·la és l'esforç i la perseverança per trobar un lloc on la noia es trobi bé i pugui conviure amb els seus i no pas en un món habitat per sers monstruosos, imperfecte, pudents i malèvols.

Suaven de valent, tot encaixant
i esquivant cops sense defallir... intercanviant
frases enginyoses sense ni tan sols panteixar.
Si no les transcric és perquè el ritme de la lluita
era tan frenètic que no tenia temps de copiar-les.



Josep Maria Aloy

dilluns, 7 de novembre del 2016

MAX i els superherois, d'Oriol Malet: un conte entranyable



No calen llargs textos per transmetre una delicada emoció. Cal, això sí, que el text sigui clar i concís. També cal que les il·lustracions siguin exhuberants, detallades, atractives i estimulants... Aquestes són les característiques que es desprenen de la lectura d'aquest excel·lent àlbum infantil, obra de l'escriptor Oriol Malet i de la il·lustradora Rocío Bonilla, que acaba de publicar Animallibres en una edició ampulosa i elegant.


       L'argument del conte no pot ser més senzil i va destinat als primers lectors: al Max el fascinen tots els superherois, però en té un de preferit, que no desvelarem pas, òbviament. En realitat, no és un superheroi sinó una superheroïna: una Megapower. Ella és valenta, i és capaç de fer moltes coses com ara: programar computadores i desactivar bombes, té ultravisió i una força descomunal. Però això per al Max no és el més important de la seva superheroïna. El millor de tot és que Megapower és diferent dels altres superherois, i el Max sap molt bé per què. I els lectors, per molt que s'ho imaginin hauran d'anar a  l'última pàgina per comprovar qui és la Megapower que té completament fascinat el Max.



L'àlbum és un petit homenatge a totes les Megapowers que podem trobar en qualsevol casa o família. I és un cant a l'estimació i a la cordialtat, però també de passada el lector trobarà referències al valor dels contes que l'avi li explica o bé als gustos dels seus amics amb qui comparteix l'entusiasme per la gran diversitat de superherois.

Les il·lustracions dibuixen molt clarament cada una de les escenes de tal manera que les que es refereixen a situacions reals són detallades i molt precises i les que afecten al món dels superherois tenen un aire de còmic espectacular i contundent.  La il·lustradora Rocío Bonilla ha sabut captar molt bé aquesta diversitat de situacions i les ha plasmat amb amb una gran expressivitat.




Josep Maria Aloy