dilluns, 31 d’octubre del 2016

"Roc i l'escala de les portes secretes", d'Eulàlia Canal



Hi ha històries que no paren d’empipar-te fins que
les expliques. T’empipen amb rum-rums a la panxa
o amb paraules que no vénen al cas…

Cada nou conte de l'escriptora Eulàlia Canal és un regal als lectors joves. Encara més: és un regal a tot el món literari. Aquesta narradora, nascuda a Granollers i que va començar a publicar llibres per a nois i noies fa poc més de deu anys, ha dut a terme una trajectòria excel·lent que a hores d'ara la composen ja més d'una vintena de relats.

Eulàlia Canal s'ha instal·lat en el podi dels millors narradors per a nois i noies i la seva aportació a aquesta literatura és palpable ja que no sols ha trencat motlles i n'ha renovat l'aire, a vegades enterbolit per algunes modes efímeres, sinó perquè hi ha contribuït amb elements molt innovadors entre els quals val la pena destacar la seva sensibilitat i el coneixement del món dels infants i joves, els elements fantàstics, mig màgics mig meravellosos que embolcallen les seves històries i una subtil manera d'arribar al cor dels lectors que només escriptors de nivell han sabut cultivar. Estic convençut que hi ha un abans i un després a partir de l'aparició de l'obra literària d'aquesta escriptora.

En aquest mateix blog he parlat en diverses ocasions d'algunes de les seves obres, per exemple, amb motiu de la publicació del conte "Cargol, i què faràs dins un iglú", el juliol de 2012. També vaig comentar l'excel·lent història titulada "La nena que només es va poder endur una cosa", el maig de 2014. Van ser motiu també de comentaris molt positius els contes "Aixo és un secret que només jo sé" i "Els fantasmes no truquen a la porta". De fet, cada nova publicació d'aquesta escriptora és sempre un bon motiu per comentar-la i difondre-la. La seva qualitat i el seu interès són notables i sempre molt ben rebuts.


       L'argument del conte que presento avui és aparentment senzill: Roc és un nen que viu en una escala de veïns força curiosos i estrambòtics. Els seus pares han de viatjar a l’Índia i el deixen a casa el veí de la planta baixa, en Nicolau, personatge brillant, excel·lent i atractiu... I és just en aquest moment quan comencen les trifulgues, on cada element del relat té el seu moviment just i mesurat, i cada personatge la seva presència i el seu paper precís sense que cap escena grinyoli ni trontolli.

M'agrada en Nicolau perquè em tracta com una persona...
Vull dir no pas com un nen petit que se li ha de dir tot
 i no se'l pot deixar mai sol perquè no és capaç de
defensar-se ni d'espavilar-se... Els pares de vegades
em fan sentir poca cosa i, en canvi, en Nicolau em
 fa sentir important.

"Roc i l'escala de les portes secretes" ha estat publicat pel Nandibú, el nou segell de Pagès Editors. El conte ha estat il·lustrat amb gran sensibilitat i precisió per Elena Ferrándiz. No dedicaré però aquest comentari a explicar-lo. Crec que és just que cada lector en faci la seva lectura i alhora visqui i gaudeixi de les descobertes i n'assaboreixi les consegüents sensacions. Sí que val la pena avançar que l'autora es reserva algunes sorpreses, algunes ben colpidores, que fan pujar l'emotivitat a flor de pell, de tal manera que tot el conjunt fornirà una història que hauria pogut ser més dramàtica del que és però que tant el llenguatge com les descripcions i els comportaments dels personatges són volgudament amables i plàcids, com correspon al públic al qual va adreçada.

"Ros i l'escala de les portes secretes" és d'aquells relats que quan l'acabes no en pots començar un altre fins al cap d'una bona estona perquè et deixa tan ple de bones sensacions que qualsevol altra cosa et molesta i et fa nosa. Es tracta d'una lectura capaç de suscitar emocions i reflexions a qualsevol lector. I és que en els contes de l'Eulàlia Canal no té massa sentit parlar de relat infantil quan el relat és capaç de commoure lectors de qualsevol edat.


Hi ha en aquest relat un bon pilot de motius perquè els lectors xalin. Alguns són petites mostres de la sensibilitat de l'autora o detalls que són prova de la seva capacitat d'observació. Destaca també l'exquisidesa a l'hora de plasmar-ho tot en paraules, així com un interès general perquè el ritme de la història no afluixi. És evident una atenció especial al llenguatge, sovint poètic que ens fa creure i pensar que és excel·lent que la llengua i les paraules serveixin per vestir una bona història. És a dir, per vestir la vida de poesia. Finalment, alguns detalls humorístics i algun personatge espontani i vital suavitzen el dramatisme d'alguns capítols com ja he remarcat. Tot ben controlat i tot ben mesurat. I el resultat, una  peça literària suggerent i molt atractiva. Un petit regal per a la futura biblioteca personal dels joves lectors.

No m'ha passat desapercebuda una escena insòlita protagonitzada per una formiga que surt al principi de la història carretejant una engruna, com és habitual, i fent la seva feina silenciosament i sense molestar a ningú. El lector oblida ràpidament la formiga perquè durant tota la història ja ningú no hi fa cap més referència, però en el moment del desenllaç, just a l'última pàgina, l'autora la torna a fer sortir i el lector observa com la formiga continua carretejant engrunes sense aturar-se. Mentre la història gran s'ha anat desenvolupant, altres petites històries individuals han anat teixint, al marge, la seva trajectòria vital sense escarafalls i amb tota humilitat. És el plaer de la literatura amb majúscules.

...llegeixo en veu alta... Al camp de refugiats.
Hi ha molta gent que necessita veus que li facin companyia,
que li expliquin històries. Hi són de pas, la policia els
embarca i els torna al seu país, com si fossin paquets.
... les històries viatgen amb ells, i així no estan tan sols.

Josep Maria Aloy




dilluns, 24 d’octubre del 2016

“El xiquet i el poble perdut”, un relat emotiu de Pere Martí i Bertran


Escriptors i editors han dedicat una atenció especial, durant aquests últims anys, a escriure i a publicar sobre la barbàrie de la Guerra, un tema fins fa poc considerat tabú i molt sovint embolcallat pel patiment de molts dels seus protagonistes i amb un silenci insuportablement obligat i punyent.

L’objectiu principal de la publicació d’aquests relats ha estat, és clar, donar a conèixer uns fets dramàtics, tristos i desoladors, per tal de retornar la dignitat i la justícia a qui els van patir i poder recuperar, si és possible, la veritat tan sistemàticament i escandalosament falsejada.

“El xiquet i el poble perdut”, de l’escriptor i professor Pere Martí i Bertran, és una nova mostra més d’aquesta literatura, especialment destinada als lectors joves que, en aquest cas, narra escenes molt emotives de la Guerra Civil, concretament sobre la batalla de l’Ebre i la serra de la Fatarella. Segons es pot llegir a la contraportada del llibre, els personatges que hi apareixen són reals, però novel·lats; són locals, però universals; transmeten unes vivències i un sentiments personals, però compartits per qualsevol ésser humà.

El relat està publicat per Ediciones del Serbal i la Fundació el Solà i il·lustrat per Joan Miró Oró amb dibuixos que saben transmetre l’angoixa i el patiment d’un poble que es veu abocat forçosament a haver de deixar-ho tot amb el perill immens de perdre-hi la vida.

L’autor escull un protagonista ben jove encarregat de transmetre als joves lectors la magnitud dels fets i la por a un futur incert que es veu obligat a viure, sense entendre’l, el desconcert general de tota la família i del seu entorn i a patir l’angoixa d’una societat totalment fragmentada i enfrontada. La recuperació de la memòria històrica és la finalitat última del relat, una recuperació que el jove protagonista afronta amb una convicció i optimisme tan remarcables que li fan exclamar que, malgrat allò que recorda i va viure, la seva va ser una infantesa feliç. Un bon missatge, certament, per als lectors, sobretot joves, que llegiran i viuran uns episodis tan nefasts.


Uns fets sobre els quals no es podia ni opinar ni preguntar

Pere Martí sap dosificar bé els nombrosos ingredients d’emoció i de sofriment i va introduint a poc a poc el protagonista, i amb ell els lectors, en una guerra salvatge i incomprensible. Així observa amb preocupació com allò que no passava de ser un joc que preocupava molt als grans va degenerant en activitats cada vegada més violentes que va transformant les cares de la gent colpida per la por i un silenci eixordador que obligava a tothom a canviar de tema quan algú preguntava massa. La presència de les típiques cintes negres assenyalant el dol cosides al jersei o a l’abric així com la necessitat de senyar-se tant, mentre deien “Jesús, Josep i Maria” eren signes evidents de la grisor nefasta que s’anava escampant pertot.

No cal dir que les il·lustracions de Joan Miró Oró ajuden –i molt- a llegir el relat. Permeten observar, per exemple, les inexpressives i demacrades cares dels personatges (a la pàgina 10), els colors foscos amb què són il·luminats (pàg. 17) així com les escenografies aclaparadores que els acompanyen (pàg. 41). També un “Apèndix històric” i una breu “Bibliografia” ajuden a informar sobre els fets tractats.

El relat és volgudament emotiu i equilibradament generador de sentiments diversos sobre un tema prou seriós sobre el qual s’ha escrit ja força i no sempre amb el seny i la serenor que caldria. Pere Martí ofereix un text just, amb un missatge clar i amb l’objectiu d’ajudar, especialment als joves, a intentar revisar algunes de les conductes i comportaments de què hem estat capaços els humans al llarg de la nostra història. Intentar entendre’ls, és clar, per intentar també no repetir-los. Si és posible!

… malgrat tots els mals que vam patir
a casa, al poble, al país, jo tinc la sensació
que vaig ser un infant feliç als anys de la guerra.
Un infant que potser va créixer més de pressa
del compte, però feliç al cap i a la fi.
(Missatge positiu al final del relat)

Josep Maria Aloy


dilluns, 17 d’octubre del 2016

"L'home de les mans de xocolata", de Carles Sala i Vila



Carles Sala és un escriptor reconegut amb una trajectòria literària important en el món de la literatura per a nois i noies. La seva sensibilitat és palpable a cada una de les seves històries i els lectors ho podran comprovar llegint aquest conte il·lustrat de manera exuberant per Lluís Farré i publicat per Arcàdia editorial.

"L'home de les mans de xocolata" pertany a la col·lecció "La meva Arcàdia". És el volum novè d'una sèrie pensada per enviar als joves lectors petites reflexions sobre diversos temes i valors. Cada volum conté a la contraportada un petit text sobre el tema del conte que permet anar més enllà del propi conte i obrir un petit diàleg i una breu reflexió sobre alguns valors educatius del text.

"Donar temps és donar vida.
Per això és el regal més preuat de tots,
perquè qui dóna temps es dóna a si mateix."
(Josep Maria Esquirol, a la contraportada)

   En Tomeu recorda com si fos avui quan va començar a sovintejar l'obrador del seu pare. Durant els primers anys l'ajudava en feines senzilles. Quan el seu amic Enric li proposava anar a jugar sempre li contestava que tenia feina a l'obrador. L'Enric sempre li deia que treballava massa. Va acabar anant a l'obrador cada dia com si no hi hagués res més important a fer que omplir capses i paperines de bombons. Ni tan sols es va adonar que a mesura que les mans li creixien també se li anaven enfosquint a poc a poc... i els dits li començaven a agafar un cert regust de xocolata dolça. És a dir, li començaven a xocolatejar.



Quan l'Enric el continuava convidant a sortir, a ballar, en Tomeu li contestava que no podia pas... i quan a l'estiu el convidava a anar de vacances amb les dues famílies, en Tomeu li contestava que tenia molta feina a la nova botiga que havia obert... L'Enric li repetia allò de: treballes massa, Tomeu! I en Tomeu va continuar sense jugar, i sense anar a ballar i, per descomptat, sense fer vacances. Fins que un bon dia, li va arribar l'hora de jubilar-se...

I no segueixo per no desvelar un final emotiu i ple de sensibilitat que caldrà que descobreixi cada lector i pugui valorar per ell mateix quin és el missatge positiu que es deriva de la història d'aquest "xocolater" excessivament treballador i de tot el que es va perdre treballant tant i de com una decisió personal pot influir en la vida d'una persona. Sense establir ni forçar judicis de valor, el conte exposa amb lucidesa i naturalitat els pros i contres de dedicar tot el temps del món a una única activitat personal tot abandonant les possibilitats de regalar-lo generosament a altres persones i a una diversitat més àmplia d'objectius.

Josep Maria Aloy


dilluns, 10 d’octubre del 2016

50 anys d' "El zoo d'en Pitus" de Sebastià Sorribas

(Portada de la 5ª edició del 1976)


"El 1966, Sebastià Sorribas construeix
un petit miracle de paper. La vareta màgica
que fa renéixer una literatura infantil catalana
en ple franquisme al carrer." (Francesc Canosa)


Dues de les més importants novel·les catalanes juvenils celebren enguany el seu cinquantè aniversari. Es tracta de "La casa sota la sorra" de l'escriptor Joaquim Carbó i la d'en Sebastià Sorribas, "El zoo d'en Pitus". Fa pocs dies parlava de "La casa sota la sorra" i de l'edició especial que acaba de publicar l'editorial Columna amb motiu d'aquesta efemèride. (més informació aquí).

Poques novel·les, fins i tot les dirigides a lectors adults tenen el privilegi de superar aquesta fita. Que una novel·la juvenil compleixi 50 anys sense que pràcticament se li noti el pas del temps és una mostra més de la vitalitat d'una literatura sovint -ho hem de tornar a dir- menystinguda i qualificada de literatura menor.

"Resultes simpàtic, com el teu creador, per la teva
naturalitat. La clau del teu èxit, Pitus, és la de les forces
més profundes, que també solen ser les més senzilles.
Per això has rebut el do de la longevitat. Per la teva
simplicitat. Perquè tots els infants porten
un Pitus al cos." (Xavier Bosh)

       No es tracta però només de dues flors d'estiu i prou. La literatura per a nois i noies en català té una bona salut de ferro i un excel·lent prestigi i són molts els títols que van celebrant, l'un darrere l'altre, diversos aniversaris. Fou el cas, fa sis anys, del cinquantè aniversari de la primera novel·la de Josep Vallverdú "El venedor de peixos". I hem celebrat també els aniversaris de les novel·les "Trampa sota les aigües" o "Rovelló", del mateix Vallverdú; de "La colla dels deu", de Joaquim Carbó; de "Dídac, Berta i la màquina de lligar boira", d'Emili Teixidor o "Viatge al país dels lacets", també de Sebastià Sorribas. Enguany s'escau també el quarantè aniversari de la novel·la "De qui és el bosc" de Mercè Canela, "El rei Gaspar", de Gabriel Janer Manila, "Un català a la Manigua" d'Oriol Vergés o "Tres xacals a la ciutat" de Josep Vallverdú, entre d'altres.

I celebren també enguany el trentè aniversari la divertida "Ostres tu, quin cacau!" de Maite Carranza així com nombroses novel·les de diversos autors entre els quals Antoni Dalmases, Dolors Garcia i Cornellà, Joan Pau Hernàndez, Gemma Lienas, Marcel Miralles, Josep Górriz o Xavier Moreta, entre d'altres.

"El zoo d'en Pitus", un petit miracle de paper

"Deu ser que aquesta obra té farcit. Que té ànima.
Deu ser que tots som de la colla d’en Pitus,
de la gran colla humana que viu els llibres
que llegeixen la vida..."
(Xavier Blanch)

"El zoo d'en Pitus" iniciava, l'any 1966, la cèlebre col·lecció "Els Grumets de la Galera". De petit miracle de paper defineix Francesc Canosa la novel·la d'en Sebastià Sorribas. Altres escriptors i crítics han parlat d'aquest Zoo d'en Pitus atenent no sols als seus valors històrics i humans sinó també als seus emotius missatges, com també a la intencionalitat de la novel·la i a l'atmosfera agradable que saben crear els seus protagonistes joves.

Amb motiu del quarantè aniversari de la novel·la, l'any 2006, La Galera va publicar una edició commemorativa d’aquest llibre i hi va incloure una introducció on diverses persones del camp de la literatura infantil opinaven sobre l’èxit del llibre. S’hi poden llegir valoracions ben diverses, com la d’en Xavier Blanch, ex-director de l'editorial, quan diu: ... Deu ser que aquesta obra té farcit. Que té ànima. Deu ser que tots som de la colla d’en Pitus, de la gran colla humana que viu els llibres que llegeixen la vida... També recullo les impressions de la professora i doctora Teresa Colomer quan diu: ... Com un gos que es mossega la cua, potser el llibre agrada els infants perquè tothom el coneix, els seus germans grans l’han llegit i, a poc a poc, ha passat a ser un dels grans de la vida lectora que els nens saben que passaran en la seva expectativa del camí de fer-se grans. Aquesta és precisament la gràcia que tenen els clàssics escolars a tots els països normals. I que duri.

... a poc a poc, ha passat a ser un dels grans de la vida
lectora que els nens saben que passaran en la seva
expectativa del camí de fer-se grans. Aquesta és precisament
la gràcia que tenen els clàssics escolars a tots
els països normals. I que duri.
(Teresa Colomer)

Diversos són els motius pels quals "El zoo d'en Pitus" ha emocionat i encara emociona els lectors joves: primer perquè és un llibre de colla i la colla sempre ha estimulat els lectors joves. És una aventura realista, plena de sinceritat i d’espontaneïtat, on no s’enganya a ningú i les coses s’esdevenen sense forçar-les... També perquè els personatges són molt reals, nets i transparents, positius i no van de res i, per tant, permeten que el lector s’identifiqui fàcilment amb algun d’ells. I perquè l’acció que porten a terme els protagonistes és una acció possible, versemblant, solidària i, a més, estimulant ja que cadascú hi col.labora segons les seves possibilitats i sense fer la competència a ningú.. En definitiva, perquè sense ser una novel·la clarament pedagògica, transmet una sèrie de valors molt positius entre els quals destaca el de la solidaritat, l'amistat, l'esforç i la generositat d'un grup de nens i nenes d'un barri ben popular on la canalla tenia el privilegi i la sort de poder jugar i conviure al carrer i la capacitat de proposar-se un repte atractiu i d'una gran complicitat.

"... estic segur que us farà passar estones mot bones,
i que tots voldríeu ser de la colla que s'ha empescat
aquest zoo de barriada -per a un fi tan noble- i que
segurament us trobareu identificats amb els seus
protagonistes i viureu les seves generoses activitats…"
(Artur Martorell al pròleg de la 1ª edició d'"El zoo d'en Pitus")



Sebastià Sorribas va morir el dia 6 de desembre de 2007. (més informació aquí). Va poder celebrar feliç el 40è aniversari del seu estimat Zoo. A nosaltres ens toca, ara, tot recordant-lo, celebrar el 50è aniversari i tots els aniversaris que vagin venint. Serà el constant i merescut homenatge a l'escriptor i el nostre permanent agraïment per la seva aportació a la literatura catalana per a nois i noies.

Josep Maria Aloy



dilluns, 3 d’octubre del 2016

"Quim, el nen que no volia ser res", de Davi Nel·lo


 

No hi ha pregunta més innocent i estimulant per a la mainada que la de "Què vols ser quan siguis gran"? I no hi ha respostes més ingènues que les que intenten respondre a aquesta pregunta. Però difícilment en trobarem una de tan insòlita i contundent com la que dóna el Quim, el protagonista d'aquest relat, quan diu que quan sigui gran "no vol ser res".

Aquest és el tema principal d'aquest conte de David Nel·lo, il·lustrat per Jordi Vila Delclòs i publicat per l'editorial Arcàdia a lacol·lecció "La meva Arcàdia", composta, ara com ara, per set títols publicats amb la intenció de fer arribar als lectors més joves històries que inviten a la reflexió.

"Per arribar a tenir una personalitat
cal no deixar-se arrossegar per les dèries
de consumir, seguir l'última moda o fer el que
tothom fa. Per ser un mateix cal ser una mica
diferent". (Victòria Camps, a la contraportada)

       Fins als set o vuit anys el Quim va ser un nen feliç i alegre... La visita d'un inspector -el senyor Futur- a la seva escola va motivar però que tots els alumnes haguessin de respondre la pregunta que els feia el tafaner inspector de què volien ser quan fossin grans. Tots ells van respondre amb una enorme varietat d'oficis i de professions menys en Quim que, forçat per les circumstàncies incòmodes del moment, va respondre amb tota la sinceritat de què era capaç que ell no volia ser res. És més, no li agradava parlar del futur, un tema que l'incomodava enormement.

 Acabats els estudis de secundària és el moment en què, sobretot la mare, planteja de nou al Quim què vol fer a partir d'ara i la resposta continua essent la mateixa de sempre... Davant d'això la mare busca una solució per evitar tenir a casa un fill "que no vol fer res". I navegant per internet en troba una: una escola a la Sibèria ofereix una carrera de tres cursos on s'ensenya precisament a No Fer Res. Cap a la Sibèria falta gent! Arribat a l'escola el surten a rebre multitud de nois i noies de la seva edat provinents de tot el món. A tots els uneix un mateix objectiu: unes ganes tremendes de no ser res. Passats uns dies el Quim envia una postal als pares dient-los que s'ho passa molt bé perquè no fan res i el seu mestre els ajuda molt .

Els tres cursos passen de pressa i el mestre, al final de la carrera, els reparteix un diploma que és la prova que s'han graduat en els estudis de No Fer Res amb la màxima qualificació. No cal dir que els pares reben el Quim molt il·lusionats i orgullosos pel fet que hagi aconseguit el títol de No Fer Res amb molt bona nota. I fins aquí puc explicar si no vull que algú s'enfadi per avançar un desenllaç que sempre és terreny privat dels lectors.

D'aquesta manera, aparentment tan senzilla i tan inversemblant, és com el Quim aprèn a no fer res i a no ser res. La llibertat i la capacitat de decidir un mateix allò que vol ser -encara que la decisió passi per no voler ser res- conformen el tema a l'entorn del qual gira la història. Un tema amb una bona dosi de surrealisme i de fantasia però que es deixa estimar perquè el lector sap que no voler fer res per no voler ser res és un objectiu que no s'acompleix mai del tot perquè a la vida sempre s'aprèn de tot una mica i molt d'algunes coses. La decisió d'en Quim no està exempta d'una actitud coherent i ve a ser una reivindicació de la importància de la presa de decisions des de molt jove i de la responsabilitat d'assumir-ne les conseqüències que se'n derivin. "Per ser un mateix -diu Victòria Camps a la contraportada- cal ser una mica diferent".

Quim, el nen que no volia ser res és un relat original, ben il·lustrat i sobretot ben presentat i escrit amb un llenguatge planer, descriptiu i molt clar que deixa en el lector una enorme sensació de bonhomia i d'agradable satisfacció i que, més enllà del pur divertiment que provoca, el convida molt especialment a la reflexió.


Josep Maria Aloy

dissabte, 1 d’octubre del 2016

A Maria Aurèlia Capmany


 (Article publicat a les pàgines del diari REGIÓ-7 el dia 27 d'octubre de 1991 arran de la seva mort, el dia 2 d'octubre de 1991).)

          A Maria Aurèlia Capmany




     Benvolguda Senyora:

         Com ja us podeu imaginar, i com és obvi, aquests dies, les revistes culturals i els suplements literaris de tots els diaris parlen a bastament de Vós. Heu estat una persona carismàtica i tot un símbol cultural i és just que això us sigui reconegut. A través de planes i planes s'ha parlat de la vostra persona, de la vostra vida i de la vostra obra i hom ha repassat la majoria de títols de la vostra àmplia i ben diversa producció.

         Dissortadament, però, i com ja acostuma a ser habitual, s'ha ignorat gairebé tota aquella part de la vostra obra destinada al públic jove. Una greu injustícia a una persona com Vós, que sempre havia tingut present aquest públic, prova d'això en són títols com: «Quim/Quima», «El malefici de la reina d'Hongria» o bé «La rialla del mirall».

         Però no us hi amoïneu: els joves lectors estan  tan acostumats a aquests oblits que ja no en fan cas. En el fons és una qüestió de manca de delicadesa i de sensibilitat. Mireu: quan l'Emili Teixidor fou proposat com a «l'Escriptor del mes», es van fer grans elogis -i ben merescuts, per cert- de la seva obra però enlloc no es parlava de la seva narrativa per a joves i estic segur que estareu d'acord a considerar l'Emili com un dels escriptors ja clàssics més importants per al públic jove del nostre país. No fa pas massa, precisament, editorial Cruïlla feia pública la notícia que «L'ocell de foc», una obra emblemàtica d'aquest autor, havia arribat ja als 100.000 exemplars. Quin autor per a adults pot enorgullir-se d'això? Ben pocs, certament. Dels llibres per a joves, en canvi, això mateix es pot dir de «Rovelló» del prolífic Vallverdú, de «EL zoo d'en Pitus» de Sebastià Sorribas, de «La casa sota la sorra» de Joaquim Carbó... i alguns més ofereixen xifres ben sucoses que ja voldrien per a ells la majoria d'escriptors no juvenils.

         I, posats a dir, voleu un altre exemple ben significatiu? Deveu saber que Josep Faulí va escriure fa temps un llibre que recollia tots els Premis literaris atorgats al nostre país. Doncs, bé: enlloc no es parlava tampoc dels premis destinats a obres infantils i juvenils. Com si no existissin. «Se'ls va menjar tots» -em deia un dia, amb molt bon humor, Joaquim Carbó. També Josep Vallverdú va protestar amb energia a través d'un article a la premsa. Premis tan prestigiosos com el Folch i Torres -fa trenta anys que es convoca!- o bé com el Ruyra o el Ramon Muntaner, que superen el milió de pessetes, són descaradament ignorats en un llibre el títol del qual és paradoxalment el de «Premis literaris».

         I no parlem del món de la il·lustració, on es dóna la circumstància que gent del país, conegudíssims arreu del món, són sistemàticament oblidats i menystinguts en el propi país.


         No us vull pas atabalar. Ho sabeu prou: la literatura infantil i juvenil ha de conviure amb aquest fort handicap. És la literatura que avui es publica més i probablement també és la que es llegeix més. Però els grans no se la prenen seriosament. Bé, no tots els grans, tampoc. Tal com deia en començar, Vós mateixa hi heu dedicat un interès i una atenció molt lloables. El vostre «Quim/Quima» (Laia, 1971), per exemple, és una novel·la complexa però molt rica en valors. Deixeu-m'ho recordar: narra les aventures d'un xicot -Quim- que alhora és també xicota -Quima- «que trobava el món bell i mal fet i per tant es creia amb el deure de seguir vivint per tal d'endreçar-lo una mica». «Quim/Quima» és tot un manual, avançat en el seu moment, la lectura del qual transmet als lectors valors com l'amistat «una de les manifestacions més esplèndides de l'esperit humà»; el diàleg: «Quim s'havia acostumat a discutir i les respostes que tanquen la possibilitat de discussió no li agradaven prou»; també la igualtat de sexes: «la primera cosa per la qual va notar Quim que ja no era un home sinó una dona, és a dir, que ja era Quima, és que va perdre del tot aquella impressió de ser important...» «Quim/Quima» parla també de la justícia, de la veritat, de l'amor...

         Per la seva banda, les dues novel·les següents: «El malefici de la reina d'Hongria o les aventures de tres patrons de nau» -Déu n'hi dó del títol, Maria Aurèlia!- editada a Barcanova (1982) a la col·lecció «Centaure», sobre la Barcelona -la vostra Barcelona!- de finals del segle XVIII, escrita amb una fina punta d'humor i «La rialla del mirall», editada per Empúries (1989), a la col·lecció «L'Odissea», la història d'una amistat entre dos adolescents, amb una àmplia anàlisi dels anys quaranta, són novel·les riques en sentiments que deixen un bon regust en el lector.



         L'última obra que m'agradaria destacar és la vostra interessant adaptació de «Tirant lo Blanc» que va publicar Edicions Proa el maig de 1989, amb unes extraordinàries il·lustracions de Manuel Boix. Ha estat comentada àmpliament en diaris i revistes la vostra dedicació al teatre i especialment el vostre coneixement i interès per «Tirant lo Blanc» -quina ironia de la vida, que la mort se us emportés l'any del Tirant!-. En l'acte de presentació d'aquest volum de Proa, va parlar Martí de Riquer i després vareu parlar Vós. Recordo que els dos estaveu d'acord i crèieu que adaptacions per a joves com aquesta han d'esdevenir una eina que els serveixi per emprendre la lectura de la novel·la original i un camí que els porti a llegir els grans llibres. Per això han de ser -dèieu- adaptacions engrescadores.

          Em va agradar quan afirmàreu que havia estat un repte per a Vós reduir una novel·la d'aquesta envergadura «i fer-la entenedora als ulls encara juganers dels nens, que segurament poques ganes tenen de llegir». D'aquí la necessitat de fer-se persuasiu, «talment com si expliqués una rondalla, però alhora, penetrant amb voracitat fins al moll de l'os de l'aventura». Ho dèieu amb convenciment però amb gràcia. Recordaré sempre que, entre el públic que hi assistia, el vostre company Jaume Vidal i Alcover reia pels descosits. Fou un acte entranyable. Però...  qui realment, aquella tarda, tenia uns ulls terriblement juganers, éreu Vós, Maria Aurèlia. Terriblement juganers, encara!

Josep Maria Aloy / octubre de 1991