dissabte, 23 d’abril del 2016

La lectura avui




         Vivim en una societat on el llibre no ocupa, ni de bon tros, un lloc prioritari. No ens enganyem: vivim en una societat on la diversitat d'estímuls de tota mena no ens ajuda a recloure'ns en un espai íntim i sense sorolls on ens puguem centrar una estona llarga en una lectura més o menys trepidant, més o menys atractiva... Potser per això hem de dedicar un dia a l'any al llibre i a la lectura. Però tothom sap que no n'hi ha prou a comprar un llibre o a llegir un cop l'any com no n'hi ha prou a fer esport un cop l'any i, encara menys a visitar els amics un cop l'any.

Una societat que no aposta clarament per la lectura està transmetent un missatge molt clar a les generacions joves: els està dient que hi ha coses més importants que la lectura. I els adults que no llegeixen i pensen que la lectura no és prou important no apostaran per la creació de l’hàbit de llegir en els seus fills i néts. Aquest és un tema massa recurrent en tots els debats, taules rodones, jornades, congressos, revistes de literatura infantil...etc. Temes com l’animació a la lectura, la necessitat de crear lectors, com motivar els nens a llegir.. es van repetint permanentment en qualsevol àmbit de l’educació, de tal manera que dóna la sensació d’estar permanentment lluitant per una batalla que no s’acaba de guanyar mai i que mentrestant generacions de joves perden la possibilitat d’esdevenir autèntics lectors perquè segons ells, evidentment, hi ha coses més divertides que llegir un llibre.



I una societat que no acaba d’encaixar en una cultura com la del llibre és una societat que ha de revisar forçosament les seves dinàmiques, els seus costums, les seves actituds per intentar trobar el desllorigador que permeti alçar el nivell cultural de la població dominada per altres estímuls potser prou importants com la lectura, no ho nego pas, però probablement utilitzats amb una considerable desmesura que fan inviable l’equilibri just i enriquidor per a créixer amb plena normalitat.

La formació de lectors és un procés complex que ens implica a tots, sobretot a pares i mestres, però també a bibliotecaris, a mitjans de comunicació, als editors i llibreters i als polítics, així com als qui des de la seva posició poden estimular una conducta a favor del llibre i la lectura. No cal dir que només s’aconseguirà una victòria acceptable quan totes les parts cerquin les estratègies necessàries per construir una societat culturalment rica on el llibre, entre altres objectes culturals, tingui el protagonisme que ha de tenir.



En un món dominat per la cultura desmesurada de les imatges i per la cultura desorbitada del soroll i les presses, s’ha perdut una bona part de l’espai per a la comunicació tranquil.la i serena dins la família. Compartir i acompanyar una lectura, comentar un llibre i trobar les necessàries complicitats perquè dins la llar els llibres siguin protagonistes habituals és avui més que mai un repte atractiu i una inversió per a tots els participants en aquesta activitat, i per als joves una manera rica de créixer.

Ho deia sovint l'Emili Teixidor: ... la gent que llegeix viu més: viu la seva vida i la dels llibres que llegeix i, per això té més experiències, més emocions, més vides. No cal preguntar-se per què serveix llegir, com tampoc no ens preguntem pas per què serveix fer esport o anar al teatre. I repetia l'Emili: ... encara que sabem que el tresor dels llibres mai no és real i no és essencial per sobreviure, tots els lectors busquen als llibres la metàfora de la felicitat.


Josep Maria Aloy

(Sant Jordi, 2016)

dilluns, 18 d’abril del 2016

"Em dic Aran i m'encanta escriure!", un conte de Jaume Cela



"L'Anna, la meva mestra, ha tingut una bona idea. Ens ha dit que cada setmana escriurem un text. Els anirem recollint i per Nadal en farem un llibre que regalarem a la família. I encara més bona idea: que un altre nen o una altra nena de la classe en faci els dibuixos. Ja friso per veure la meva família asseguda llegint les meves redaccions i dient-ne meravelles. M'encanta escriure!"

Així comença la història de l'Aran. He de dir que sorprèn molt, en els temps que vivim, un conte tan inofensiu i tan positivament encoratjador. Il·lustrat per Anna Clariana i publicat per Animallibres, celebro que un mestre veterà i amb tanta experiència com és en Jaume Cela sàpiga fer bona literatura tal com raja, amb tanta senzillesa i bonhomia.

Així, doncs, Aran es disposa a dur a terme de forma fidel i correcta allò que la mestra proposa a la classe i cada setmana escriu un text. El primer que presenta és "Una història real" que recorda "La metamorfosi" de Kafka. A la setmana següent s'inventa uns "Mots encreuats" i més tard "Un conte sobre la pau". També "Una història trista", i "Un poema" -aquí l'autor ens sorprèn amb una primera referència a la poeta Joana Raspall i una altra al poeta Miquel Desclot-... i així fins al final. Són nou els textos que cada alumne ha de fabricar i nou els textos d'un altre company de classe que cada alumne haurà d'il·lustrar.

Vull destacar l'excel·lent text de la cinquena setmana quan la mestra els proposa que defineixin qui són o com es veuen a ells mateixos. Aquí Aran s'inventa un relat molt emotiu on s'esmenta de nou la poeta Joana Raspall, de la qual a classe han llegit i recitat alguns poemes. Mentre Aran es mira al mirall un dia al matí en llevar-se, se li apareix la figura de la poeta que el felicita per com de bé ha recitat els seus poemes. Un detall emotiu que alhora vol ser un homenatge a a aquesta escriptora i a la seva obra.

Els textos, escrits en primera persona pel propi protagonista són frescos, senzills i escrits amb bon humor i amb un llenguatge planer ple de petites incursions i comentaris sobre situacions habituals de la vida quotidiana  de qualsevol noi o noia de l'edat del protagonista. Es tracta, en definitiva, d'un relat que ajuda a créixer el lector mostrant-li com pot arribar a ser de fàcil i divertit alhora exercir aquesta capacitat que tots tenim per a expressar-nos en uns moments en què sembla que comunicar-se amb la resta d'humans no sols no ens encanti -com li encanta a l'Aran- sinó que fer-ho bé i amb ganes cada cop ens costi més. Un relat que pot servir de guia estimulant tant per als alumnes com per als mestres que el vulguin i puguin aplicar.


Josep Maria Aloy

dilluns, 11 d’abril del 2016

"En Pere i el bosc", un conte infantil de l'escriptor Jaume Cabré



L'escriptor Jaume Cabré ja havia fet alguna incursió a la literatura per a joves per obsequiar els seus fills -els va escriure dues novel·les, La història que en Roc Pons no coneixia (La Galera, 1980) i L’Home de Sau (La Galera, 1985). Ara, després d'uns quants anys, és el nét, Pere, qui ha reclamat l'atenció de l'avi i l'ha motivat a escriure per a nens. El resultat és En Pere i el bosc un bonic àlbum que fa patxoca, publicat per Estrella Polar i il·lustrat per Júlia Sardà.

       El protagonista del conte és, és clar, en Pere a qui algú li ha robat un cotxe de bombers i ell ha seguit les petjades del lladre però en entrar al bosc les ha perdudes... L'Esquirol l'ajuda demanant al Liró si ha vist res... però el Liró s'adorm perquè està molt cansat... La son del Liró s'encomana al Pere que també decideix dormir una estona... Un grupet d'animals el rodegen: els fa gràcia veure dormir un nen... La sirena d'un camió el desperta. El so de la sirena surt de dins del cau d'una família de conills que hi ha al peu d'un arbre. Un conill petit no para de fer-la sonar. En Pere crida dins del cau però el Mussol li diu que és massa gran per entrar-hi... Però el nen vol el camió que li van regalar precisament ahir... Els animals fan l'orni. Tots tenen una excusa o una altra: el Mussol, el Puput, l'Eriçó... Però el Gripau té una idea: treu una mena de bolet de color verd llampant i li diu que si en menja un tros es farà petit... I fins aquí es pot explicar.


El conte és suggestiu i remet a imatges i a escenes típiques d'altres contes tradicionals i ben populars. Les descripcions del diversos animals que es belluguen pel bosc, els seus diàlegs i reaccions i, especialment els colors foscos de les il·lustracions donen molta vida i molt dinamisme a la història que no per senzilla és simple. Tot el contrari, l'escriptor sap moure molt bé els fils i les regnes i sap com encarrilar el lector jove dins d'un argument atractiu que desembocarà en un desenllaç que és un cant a l'amistat, a l'amistat que el nen ha fet amb els animals del bosc. Aquests, mentre l'acomiaden l'omplen de regals. No vull deixar de destacar el regal que li fa el Mussol: una ploma tot dient-li que abans les seves plomes es feien servir per escriure però li sembla que ara ja no... Un detall inevitable, venint d'on ve, i molt significatiu en un autor com Jaume Cabré. Un àlbum, en definitiva, pensat per esdevenir una petita i agradable caixa de sorpreses per a un nét privilegiat i per a tots els néts que, de passada, se'n poden beneficiar.


Josep Maria Aloy

dissabte, 2 d’abril del 2016

Dia Internacional del Llibre Infantil

Cada 2 d'abril, aniversari del naixement de Hans Christian Andersen, el món ret homenatge al llibre infantil.

I cada any, un escriptor i un il·lustrador signen un missatge i un cartell honorant i reconeixent aquesta literatura sovint menystinguda i poc valorada si ens atenem al poc ressò i a la poca atenció que rep per part dels adults, encarregats de crear lectors i de fomentar la lectura.

Enguany el creador del cartell és l'il·lustrador Ziraldo, nascut l'any 1932 a Caratinga i resident actualment  a Río de Janeiro. Aquest és el seu cartell:



L'autora del text ha estat Luciana Sandroni (Río de Janeiro, 1962). Aquest és el seu manifest:

Hi havia una vegada…

Hi havia una vegada una... princesa? No.
Hi havia una vegada una biblioteca. I hi havia també una vegada la Lluïsa, que va anar a la biblioteca per primer cop. La nena caminava a poc a poc, estirant una motxilla de rodetes enoooorme. Ho observava tot amb admiració: prestatges i més prestatges plens a vessar de llibres. Taules, cadires, coixins de colors, dibuixos i cartells a les parets.
—He portat la foto —va dir tímidament a la bibliotecària.
—Molt bé, Lluïsa! Ara t'inscriuré. Mentrestant, pots anar escollint el llibre. Saps que te'n pots emportar un a casa?
—Només un? —va preguntar decebuda.
En aquest mateix instant va sonar el telèfon i la bibliotecària va deixar la nena amb la tan difícil tasca de triar un únic llibre en la infinitat de prestatges. La Lluïsa va estirar la seva motxilla i va buscar, va buscar fins que va trobar el seu llibre preferit: la Blancaneus. Era una edició de tapa dura, amb unes il·lustracions molt boniques. Amb el llibre a la mà, va empènyer la motxilla una altra vegada i, quan ja anava a sortir, algú li va tocar l'espatlla. La nena es va girar i gairebé cau enrere de l'esglai: era ni més ni menys que el Gat amb Botes amb el seu llibre a la mà, vull dir, entre les potes!
—Bon dia, com està la seva tia? —li va dir fent una reverència.
—Lluïsa, tu no te les saps de memòria, totes aquestes històries de prin- ceses? Per què no t'emportes meu llibre, El Gat amb Botes, que és molt més divertit?
La Lluïsa, bocabadada, no sabia què dir.
—Què et passa? Se t'ha menjat la llengua el gat? —va fer broma.
—Ets el Gat amb Botes de bo de bo?
—Sí, en persona, vull dir, en pell i ossos! Emporta-te'm a casa i ho sabràs tot de la meva història i la del marquès de Carabàs.
La nena, de tan perplexa, només aconseguia assentir amb el cap. El Gat amb Botes, en un pas de màgia, va tornar al seu llibre, i quan la Lluïsa estava a punt de sortir de la biblioteca va tornar a sentir un toc a l'espatlla. Era ella: «Blanca com la neu, vermella com la sang i amb els cabells negres com l'eben.» Ho endevineu?
—Blancaneus!? —va dir la Lluïsa esbalaïda.
—Lluïsa, emporta-te'm amb tu, també. Aquesta edició —va dir ensenyant-li el seu propi llibre— és una adaptació autèntica del conte dels germans Grimm.
Quan la nena estava a punt d'agafar el llibre, el Gat amb Botes va aparèixer, molest:
—Blanca, la Lluïsa ja ha triat. Vés-te'n amb els teus sis nans.
—Són set i no sis! I encara no ha triat! —li va dir la Blancaneus vermella de còlera.
Tots dos es miraven la nena esperant una resposta:
—No sé quin endur-me... Voldria emportar-me'ls tots...
Tot d'una, de sobte, va passar una cosa increïble: van anar sortint dels llibres... la Ventafocs, la Caputxeta Vermella, Rapunzel. Un equip sencer de princeses de veritat:
—Lluïsa, emporta-te'm cap a casa —li suplicaven totes.
—Jo només necessito un llit per dormir una estona —va dir la Bella Dorment mentre badallava.
—Només cent anys —va dir el Gat burlant-se'n.
—Et puc netejar la casa, però a la nit tinc una festa al castell del...
—Príncep! —van cridar tots.
—A la cistella porto coca i vi. Qui en vol? —va oferir la Caputxeta.
I van continuar apareixent més personatges: l'Aneguet Lleig, la Venedora de Llumins, el Soldadet de Plom i la Ballarina.
—Lluïsa, podem venir amb tu? Som els personatges d'Andersen —va demanar l'Aneguet Lleig, que tan lleig... no era.
—Casa teva està calenteta? —va preguntar la Venedora de Llumins.
De sobte, davant de tots, va aparèixer un llop enorme, pelut, molt pelut, amb les dents afilades: el llop dolent.
—Llop, per què tens aquesta boca tan grossa? —li va preguntar la Caputxeta per costum.
—Jo us protegeixo —va dir valent el Soldadet de Plom.
El Llop va obrir la boca i... se'ls va menjar a tots? No. Només va badallar de tanta son i els va dir amb calma:
—Tranquils. Només volia donar-vos una idea: la Lluïsa s'emporta el llibre de la Blancaneus i nosaltres entrem a la seva motxilla, que és molt gran.
A tots els va agradar la proposta.
—Lluïsa, ens deixes venir amb tu?
—És clar que sí! —va dir la Lluïsa obrint la motxilla.
Els personatges es van posar en fila i van anar entrant d'un en un:
—Primer les princeses! —va dir la Ventafocs.
Al final també van aparèixer els personatges brasilers: el Sací, el Caipora, una nina de tela que no para de parlar, un nen molt esbojarradet, una nena amb una cartera groga, una altra amb la foto de la seva besàvia enganxada al cos, un petit rei manaire. Tots van entrar.
La motxilla pesava més que mai. Com pesen els personatges! La Lluïsa es va emportar el llibre de la Blancaneus i la bibliotecària ho va apuntar tot a la seva fitxa.
Al cap de poc, la nena va arribar a casa feliç. La seva mare li va preguntar des de la cuina:
—Filla, has arribat?
—Síííí, mama, hem arribat.



(Traduït per Jordi Ferré Ibarz)