dilluns, 28 de març del 2016

"La dona que menjava mitjons", de Pep Molist



Convertir-se en adult vol dir, generalment, perdre les pors infantils però també la curiositat per determinats fets que només un nen pot satisfer. Aquesta és la història d'en Quico Tristu a qui la por i la curiositat l'empenyen a resoldre uns prejudicis i unes enraonies que només els grans som capaços de teixir i anar alimentant amb el temps.

"La dona que menjava mitjons" és un conte que es pot llegir a partir dels vuit anys, escrit pel bibliotecari Pep Molist, il·lustrat per Jorge del Corral i publicat per Baula i que explica la història d'una dona que s'ha passat trenta anys tancada a casa seva arreplegant mitjons i propiciant que els seus veïns i tota la gent del poble elaborés una trista llegenda sobre ella que només el protagonista jove és capaç de desmuntar i de retornar les coses al seu lloc.

       No explicaré l'argument de la història per tal que els lectors puguin anar descobrint-la al seu ritme però sí que voldria destacar que es tracta d'un relat escrit amb amabilitat i amb un pèl d'ingenuïtat donat que en el seu moment va ser un encàrrec que la filla de l'autor va fer al seu pare. Segons explica aquest, la filla li va regalar un títol -"la dona que menjava mitjons". Davant d'un títol tan sorprenent i insòlit és obligat haver de recórrer al gènere literari anomenat realisme màgic davant del qual el lector no té més remei que entrar en el joc que la nena i el seu pare li proposen. El resultat de tot plegat és una història agradable, candorosa i satisfactòria de gran qualitat humana i d'on es poden extreure uns quants missatges potents com la necessitat de vèncer les pors enfrontant-s'hi des del primer moment, l'interès per satisfer la curiositat, una qualitat pròpia de la infantesa i l'esforç i la valentia per enterrar velles i falses llegendes creades a partir de les enveges i tafaneries típìques de la gent de poble.

(Pep Molist)

Un recurs intel·ligent que l'autor utilitza en el relat és com mesura la por del protagonista: a l'inici de la història la por és extrema: La meva por feia exactament dues-centes vint-i-quatre passes: les que hi havia des de la porta de casa seva fins a la porta de la casa de la dona que menjava mitjons... En canvi, quan la història arriba al desenllaç: ... la meva por és tan curta com la dels meus germans, pares, avis i parents... Penso que l'únic manera de superar una por és enfrontar-t'hi i no pas esquivar-la a tota hora...



La dona que menjava mitjons és un bon relat, escrit amb una prosa pulcra, a moments poètica i sempre amb bon ritme i amb la tensió constant per conèixer el desenllaç del cas d'una dona tan insòlita com la que la imaginació de la filla de l'escriptor ha estat capaç d'imaginar. A ella, a la filla, potser li devem la meitat de l'èxit del conte.


Josep Maria Aloy

dilluns, 14 de març del 2016

"Misteri a l'Arca de Noé", un conte de Joan de Déu Prats



Si volguéssim explicar l'episodi bíblic de l'Arca de Noé segurament no trobaríem una història que la descrivís d'una manera tan divertida, vorejant els límits del rigor però deixant en el lector una idea molt aproximada de com van anar els fets d'aquesta part de l'Antic Testament que seria bo que els nois i noies coneguessin.

"Misteri a l'Arca de Noé", és un relat escrit per Joan de Déu Prats, il·lustrat per Francesc Rovira i publicat per l'editorial Animallibres. Segons consta a la contracoberta és una història adequada per a lectors a partir dels vuit anys tot i que si són un pèl més grans entendran millor tot l'episodi del Diluvi Universal i el salvament que fa Noé dels animals introduint-los a l'Arca per parelles perquè un cop passat tot es puguin reproduir i tornar a poblar el planeta.

       Però l'autor no dedica el text a descriure només aquest salvament del animals. Un cop dins l'Arca ens trobem amb una sèrie de fets intrigants com són la desaparició d'algunes parelles d'animals i la seva recerca, al marge de les sospites que aquestes desaparicions provoquen i que mobilitzen tot el personal bestial. Aquesta part més esbojarrada hi aporta agilitat i molt de ritme. Al llarg del relat apareixen dotzenes i dotzenes d'animals que gairebé conformen una bona lliçó de biologia o un exhaustiu bestiolari sense que es noti, com ha dit algun crític.

I com no podria ser d'altra manera, els humans són els principals sospitosos de tots els actes de sabotatge que transcorren dins l'Arca, tot i que la història acaba bé i tot retorna finalment al seu lloc i el personatge bíblic Noé en surt sa i estalvi. Òbviament no pretenc explicar el final que el reservo perquè cada lector el disfruti sobre la marxa i en descobreixi els secrets.



Es tracta d'una història molt ben escrita, amb un llenguatge atractiu i amb una trama molt ben portada i molt ben desenvolupada sense que en cap moment en decaiguin ni el ritme ni l'atenció del lector. Les il·lustracions de Francesc Rovira, excepte la de la portada, són en blanc i negre. És una llàstima ja que l'il·lustrador té molt gràcia a l'hora de descriure les expressions de la cara dels personatges així com alguns detalls molt concrets de la història que en blanc i negre no destaquen com caldria.


Josep Maria Aloy

dilluns, 7 de març del 2016

"Les fantasies del nàufrag" de Pep Albanell



Robinson Crusoe va ser el seu primer llibre de nàufrags. "Era la primera novel·la que llegia en la meva vida i tenia la sensació clara que aquell llibre escrit al segle XVIII parlava de mi". I és que, abans de saber què era un nàufrag, Pep Albanell ja se'n sentia, com a nen solitari que s'espavilava per adaptar-se a una nova ciutat, on se sabia foraster, i a una nova escola, on notava que no l'estimaven.

"Les fantasies del nàufrag", publicat per Bromera és un excel·lent relat on l'autor comenta, amb ironia i emoció, anècdotes de la seva infantesa. És el retrat sòpit i gris de la dècada dels cinquanta viscuda a través de la mirada càndida d'un nen, però també del sedàs de la distància i, sobretot, de la literatura, amb la Seu d'Urgell com a escenari advers i difícil de la postguerra.

       Pep Albanell, autor brillant en el camp de la literatura per a joves, explica que va començar a escriure aquest text cap al 2000 amb la finalitat de descriure la descoberta del plaer de la lectura en un noi normal de la postguerra... Confessa que ha tingut un interès especial a preservar els escenaris i el paisatge i deixar testimoni d'aquell ambient i d'aquella època. Per això el relat vol ser, en primer lloc, un homenatge al seu lloc de residència, la Seu d'Urgell i, alhora, també un homenatge una mica estrafet a la meva família; a les meves primeres lectures, en general, i als llibreters i als bibliotecaris de l'època, en particular.

El llibre és un recorregut per la carrera literària de l'autor on manifesta la importància que tenia per a ell la fabulació, la fantasia i la seva capacitat de crear personatges, escenaris i situacions. La fantasia -ens diu- és com un múscul, com més la fas servir més grossa i més forta es fa. I als dotze anys va començar a escriure la seva primera novel·la i, per tant, iniciava la seva carrera literària, una carrera sòlida i prolífica que li ha permès guanyar molts premis i ser reconegut com a un dels escriptors més llegits.

... durant un bona colla de mesos, algun any i tot,
vaig ser un noi solitari que deambulava de casa a l'escola
i de l'escola a casa, com un nàufrag entre dues aigües...
abans de saber què era un nàufrag, ja me'n sentia.

Pep Albanell dedicava el seu temps a llegir molt. De casa a la biblioteca i de la biblioteca cap a casa, abandonant festes i jocs i portant una vida de nàufrag. Justament la primera novel·la que va llegir fou "Robinson Crusoe". Era la primera novel·la que llegia en la meva vida i tenia la sensació clara que aquell llibre escrit al segle XVIII per algú que ja era mort i que, per tant, no em coneixia de res, parlava de mi... Devia ser per això que el llibre m'havia agradat tant.

(Pep Albanell)

Alguna vegada he topat amb llibres que m'han ajudat
a respondre preguntes que jo ja m'havia fet i per a les
quals no trobava resposta. També hi ha llibres que me
les han plantejat ells, les preguntes...

I l'escriptor reconeix que el que més ens agrada als enganxats a la lectura és ensopegar amb llibres que ens devorin, que ens facin oblidar per una estona qui som i ens integrin en el seu món particular.... hi ha llibres que et parlen a tu directament, que et fan sentir que han estat fets expressament per a tu. Aquests són els llibres devoradors.

"Les fantasies del nàufrag" és un cant al plaer de la lectura i sobretot al plaer de l'escriptura i, per tant a la formació de l'escriptor literari. No hi havia problema, maldecap o preocupació que no es fongués entre les voltes i revoltes dels personatges de les meves lectures. I encara que la literatura no m'arreglés les coses, me les feia molt més suportables. L'interès del llibre és molt clar i, per aquest motiu, cal que es difongui entre aquells que no sols estimen la literatura sinó sobretot entre els qui tenen l'obligació i la responsabilitat d'ensenyar-la als més joves. Perquè estem convençuts que llegir és formar-se com a lector però també formar-se com a persona.

I et diré un secret que no tots els escriptors saben.
Corregir és suprimir. No t'ho dic jo; t'ho dirà una escriptora
molt bona que un dia llegiràs, Virginia Woolf. Els escriptors
que saben renunciar a una frase brillant, extraordinàriament
expressiva, però que no els és útil, són els bons, creu-me..."


Josep Maria Aloy