dilluns, 1 de juny del 2015

"Això és un secret que només sé jo", d'Eulàlia Canal



"Arribo a l'escola i trobo la porta oberta... La Dèlia no és al seu lloc al costat de la porta com sempre. Damunt de la taula hi ha el cafè amb llet sense tastar. Miro cap a les escales i, aleshores, la descobreixo estirada a terra. Al seu costat, hi ha un botó amb el gravat d'una serp, me'l poso a la butxaca i penso, no em pregunteu per què, que sóc a l'escenari d'un assassinat."

Aquest és el text de la contracoberta d' "Això és un secret que només sé jo", un relat excel·lent d'Eulàlia Canal (Granollers, 1963) il·lustrat per Zuzanna Celej i publicat el 2014 per Animallibres.

Les històries mai tenen un final...,
encara que els llibres
ens ho vulguin fer creure.
Les històries segueixen sempre,
ni acaben amb l'última pàgina
ni comencen amb la primera.
(Cornelia Funke, "Sang de tinta")

       Eulàlia Canal és una de les escriptores actuals més presents a les llibreries, a les aules i a les biblioteques i també, és clar, a les biblioteques personals de molta gent jove que aplaudeix i venera la seva obra com a una de les més exquisides, delicades i sensibles de la literatura actual. La seva trajectòria, bastant fulminant, ha adquirit una solidesa extraordinària. En aquest mateix blog he parlat d'ella, el juliol de 2012, amb motiu del seu conte "Cargol,i què faràs dins d'un iglú?" i el maig del 2014 amb motiu de l'excel·lent relat "La nena que només es va poder endur una cosa".

"Això és un secret que només sé jo" és l'últim relat d'una trajectòria literària excel·lent que Eulàlia Canal va iniciar l'any 2005 i que ara, deu anys més tard, presenta un conjunt d'una vintena de contes amb unes característiques molt pròpies i molt genuïnes, que manifesten clarament un estil governat per la sensibilitat, el coneixement del món dels noies i noies i l'ús d'un llenguatge precís, planer i natural per expressar qualsevol emoció i qualsevol sentiment. Les il·lustracions, obra de Zuzanna Celej, en blanc i negre -llàstima!- reflecteixen a cada moment aquesta sensibilitat en unes imatges sòbries, ombrejades i contingudes que ajuden a entendre el to i l'atmosfera de l'obra.

 Aquest relat és més aviat un embolic detectivesc protagonitzat per tres alumnes de l'escola on han trobat morta -assassinada?- la Dèlia, l'encarregada d'obrir cada dia l'escola mentre feia un cafè amb llet. El protagonistes són l'Hug, la Rita i el Yuri, que van a la mateixa classe. Tots ells, com és habitual en les obres d'aquesta autora, presenten determinades mancances personals: l'Hug amb problemes de comunicació, és qui explica la història en primera persona: Em dic Hug i sóc un cas perdut... A mi em costa entendre les coses. És com si el meu cap fos un colador i tal com entren tornen a sortir pels foradets, com l'aigua... La Dèlia em diu que li agrada escoltar-me, i això és com un suc de préssec...;  la Rita és una nena que no parla i, de moment, es comunica per escrit, però l'Hug ens avisa: ... però té veu. Això és un secret que només sé jo...; i el Yuri, un nen imaginatiu amb sortides curioses i insòlites. Segons l'Hug, el Yuri en diu de molt grosses... Creu que en una vida anterior va ser un coala o un científic de la selva... Ningú no se'l creu però jo sí. Sé que diu la veritat, però no em pregunteu per què. Tots tres es fan estimar pels lectors per la seva espontaneïtat, sinceritat i capacitat d'estimació. Tots res es respecten i es regalen una amistat incondicional i sincera. Els tres protagonistes, doncs, tenen un pla: investigar què ha passat... L'única pista que tenen, sobre la mort de la Dèlia, és el botó que l'Hug va trobar a terra i se'l va guardar...

La Dèlia m'ho deia: quan et sentis neguitós,
 respira profundament, aguanta l'aire
dins teu durant deu segons
i després el treus a poc a poc.

Riquesa de detalls i una dosi de valors

Les obres de l'Eulàlia Canal tenen la particularitat d'anar sempre un pas més enllà d'allò que volen explicar. En aquesta història, més enllà de l'acció detectivesca que els protagonistes s'empesquen per trobar el possible assassí de la Dèlia, allò que la fa especial és el conjunt de detalls de tota mena que n'enriqueixen la lectura i mostren la capacitat de l'autora per arribar als lectors, descobrint-los una sèrie de valors que els ajuden a créixer i a superar situacions personals o familiars més o menys traumàtiques.

Entre aquesta sèrie de detalls vull destacar la sensibilitat que es manifesta, per exemple, en les converses que tenen els nens entre ells. Nois problemàtics i de característiques especials que saben mantenir una naturalitat extraordinària i sorprenent en la seva forma d'expressar-se i de conversar, fet que demostra el coneixement que l'autora té dels nois i noies, de les seves senzilles i contundents veritats i d'una esponteneïtat aclaparadora que els adults ja hem perdut completament.

També són significatives les referències literàries que s'hi esmenten -"La invenció de l'Hug Cabret"... Qui deu ser aquest Hug Cabret? Se'm deu assemblar? O les referències a l'escriptora Cornelia Funke o a la novel·la "La lladre de llibres" i al fet que la Rita vagi a llegir als lavabos dels nens perquè és el lloc on pot llegir amb més concentració.

És important notar la capacitat que tenen aquests protagonistes especials per establir un vincle emocional important entre ells i també amb aquells adults que saben escoltar-los i entendre'ls. Em refereixo, per exemple, al vincle que l'Hug tenia amb la Dèlia:-Li explico coses que no explico a ningú... La Dèlia em deia: quan et sentis neguitós, respira profundament, aguanta l'aire dins teu durant deu segons i després el treus a poc a poc.

 Un altre detall interessant és la particularitat de l'Hug a l'hora de descriure els insults o els elogis que rep tot comparant-los amb una beguda o menjar: així "xivato del cul" és com un xarop de carxofa..., "estúpid del cervell" són aigües pudents..., "fuig d'aquí que fas nosa" són glaçons en un hivern sota zero... La Dèlia em diu que li agrada escoltar-me, i això és com un suc de préssec... em sento feliç.

Amb l'aparició, ara fa deu anys, del primer relat de l'Eulàlia Canal -no és la primera vegada que ho manifesto- la literatura infantil catalana es va veure enriquida per una nova manera d'explicar les històries que per a molts lectors joves -i no tant- va suposar endinsar-se en un món de sentiments i de personatges molt humans, sovint menystinguts per alguna de les seves mancances, i per una forma de descriure aquests sentiments i les seves emocions. Una literatura de valors amb un estil genuí i convincent. N'anirem parlant, sens dubte.


Josep Maria Aloy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada