dilluns, 11 de maig del 2015

"La Merla Blava", uns fets històrics ben novel·lats




Les ciutats no les componen les pedres,
sinó els seus habitants.
(Narcís Feliude de la Penya)

Si a aquesta novel·la de Maria Carme Roca, la que fa cinquanta de tota la seva producció, li hagués de destacar una sola qualitat -en té més- seria l'art d'explicar de manera atractiva uns fets històrics a un públic lector molt divers que veurà créixer el seu interès a mesura que avanci en la lectura.

"La Merla Blava", publicada per La Galera és -segons el subtítol de la portada- "la primera novel·la sobre el 1715" que segons la seva autora -especialista destacada en novel·les de caire històric- és l'any d'una repressió absoluta sobre els vençuts de la guerra de Successió del 1714 en què Barcelona intentava sobreviure a la barbàrie i les imposicions, mentre la misèria i la destrucció campaven arreu.

       Aquests fets, que constitueixen una excel.lent lliçó d'història, explicats com ho fa Carme Roca, allunyen totes les possibilitats de considerar-lo un llibre d'història i la converteix en una història de gran interès i molt atractiva on fins i tot els lectors joves queden seduïts pel desenvolupament d'uns fets protagonitzats per personatges molt propers que es proposen arrossegar-los i delectar-los amb una bona dosi d'emoció i de tensió.

El perfecte equilibri entre realitat i ficció ve representada per la presència de personatges realment històrics d'una banda i la presència de personatges de ficció per l'altra, personatges que l'autora ha sabut crear amb encert. Tant els uns com els altres figuren al final del llibre, en un apèndix, de tal manera que el lector pot saber a cada moment amb qui se les heu. He de dir que tant els personatges reals com els inventats hi aporten una versemblança extraordinària que fa que sovint el lector arriba a creure que alguns personatges de ficció són reals. L'habilitat de l'autora és la de fer-los conviure amb tota naturalitat de tal manera que els de ficció semblen tan verídics com els reals. Dos d'aquests personatges de ficció, la Caterina i el seu oncle Jeroni, són creacions excel·lents que aporten a la novel·la una vitalitat creixent i una tensió evident fins al final de la història.

No explicaré de què va el llibre ni què és això de la Merla Blava. Cal no avançar esdeveniments i cal també que cada lector faci les seves descobertes al seu ritme i pugui assaborir tot el reguitzell de sorpreses que s'amaguen dins les pàgines de la novel·la. Vull destacar però una d'aquestes històries dins la història -no em puc estar d'esmentar-la- i és la història d'amor de la Caterina, una noia que en principi anava per monja però que quan descobreix la seva capacitat d'estimar segueix fidelment el camí excitant de l'amor.

Allò que també vull destacar és la nitidesa amb què l'autora descriu la Barcelona un cop vençuda l'any 1714 -una data a la que molts escriptors li han volgut dedicar moltes pàgines i algunes de brillants, i que Carme Roca evita per poder explicar com estava el país un any després. Excel·lent idea per acabar de fer-se càrrec dels resultats d'una guerra que és capaç de destruir una ciutat i deixar en la misèria els seus habitats però sobretot com aquests habitants desolats volen aixecar el cap i treballar per refer tot allò que puguin de la immensa destrucció provocada pels exèrcits borbònics.

El ritme de la narració es manté ferm durant tota la novel·la i fins i tot es va accelerant a mesura que ens apropem al desenllaç. L'enigma de la Merla Blava hi aporta una excel·lent dosi d'intriga que sedueix els lectors per la seva manera de moure's i d'actuar.

És palpable l'esforç de l'autora en tota la tasca de documentació que ha portat a terme per oferir una obra versemblant i un retrat nítid de la Barcelona del moment, d'una Barcelona ferida en cos i ànima. I tot plegat escrit amb un llenguatge clar i entenedor, descriptiu i precís, que convida a llegir sense aturador.


Josep Maria Aloy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada