dilluns, 28 d’abril del 2014

2014 és també el centenari de Maria Novell (1914-1969)

Maria Novell (1914-1969)

Maria Novell va néixer a Figueres ara fa també cent anys. Fou una mestra exemplar i una escriptora enginyosa. La revista "Cavall Fort", en el seu número doble d'abril, li ret un homenatge emotiu i aprofita per agrair-li les atractives col.laboracions a la revista.

       Qui la va conèixer molt i molt bé, i en parla amb una enorme complicitat i afecte, és l'escriptor Joaquim Carbó per qui Maria Novell va ser un referent que va influir molt en la seva carrera d'escriptor. Carbó és l'autor del monogràfic que la revista Cavall Fort li dedica, un monogràfic que repassa la vida d'aquesta autora des dels seus inicis, passant pels seus estudis i acabant amb una breu pinzellada de la seva obra.

Carbó explica que als dotze anys, Maria Novell, que era molt bona estudiant, ja escrivia contes a la revista "Sigronet". Després va estudiar les carreres de Blibliotecària i de Filosofia i Lletres. L'any 1939, al final de la Guerra Civil, es va sentir derrotada i no va voler col.laborar amb els vencedors. Es guanyava la vida fent classes particulars. Amiga de la poetessa Rosa Leveroni, més endavant va ser professora de l'Escola Pérez Iborra i de l'Institut Tècnic Eulàlia, on va coincidir amb Carme Serrallonga i Maria Aurèlia Capmany.

L'any 1965, quan Cavall Fort hi va entrar en contacte, va recuperar l'interès per escriure per a nois i noies. Tenia cinquanta anys, i en els quatre que li quedaven de vida, va publicar una novel.la excel.lent, Les presoneres de Tabriz (premi Folch i Torres, 1966) i dues obres de teatre: Les orenetes i Perot Joglar, que es van representar en el Teatre Romea.


Entre 1965 i 1969 va publicar a "Cavall Fort" una trentena de contes que representen algunes de les pàgines més originals, sensibles i rigoroses que s'han escrit per a joves sobre la nostra història. Gràcies a una impecable preparació intel.lectual va oferir unes narracions històriques l'originalitat de les quals -segons Carbó- consisteix a explicar com era la vida dels que no escrivien la història, però que la patien, és a dir, el poble... Poc després de la seva mort, Edicions de La Galera, en una tasca molt lloable de dignificar la literatura per a nois i noies en català, -tasca que ja hem comentat i lloat en diverses ocasions en aquest mateix blog- va recollir tots aquests relats en un volum preciós que es va titular Viatge per la Història de Catalunya, amb les mateixes il.lustracions que Fina Rifà havia fet per a la revista.

D'aquest recull de contes, no em puc estar de recomanar la lectura de Paraula per paraula on Maria Novell explica com en Bertran del Vernet envia el seu joglar a casa de n'Huguet Trencacolls perquè li llegeixi un sirventès a través del qual li diu el nom del porc. Però el joglar, canviant els signes de puntuació del poema i contràriament al que estava previst, li transmet un elogi afectuós que, lluny d'ofendre'l, el fan molt content. Un enginyós joc de paraules que, sens dubte, farien la competència al verbívor Màrius Serra.

Les presoneres de Tabriz, una novel.la de gran dignitat


Maria Novell va inaugurar una sèrie l’any 1967, dins la col.lecció "Els Grumets de la Galera", sobre la novel.la amb la història com a teló de fons. Gran apassionada per la història de Catalunya i preocupada per la manca de lectures a les escoles, va escriure aquesta única novel.la, Les presoneres de Tabriz, que va guanyar l’any 1966 el premi Josep Maria Folch i Torres.

La història és ben senzilla: un noiet barceloní recorre la Mediterrània, com a polissó en una galera junt amb un jove mercader, en el moment de l’expedició dels almogàvers. No sols alliberen “les presoneres de Tabriz”, unes dones catalanes que havien estat venudes com a esclaves, sinó que retornen feliçment a casa després d’una sèrie d’aventures on el creixement personal dels protagonistes joves apareix com a l’objectiu principal de la novel.la. Tot plegat li permet també, a l’autora, donar a conèixer als nois i noies qui eren els almogàvers, i qui foren unes personalitats com Ramon Muntaner i Roger de Flor.

Maria Novell ha esdevingut, dissortadament, una escriptora molt efímera dins del llibre infantil ja que, tal com he comentat, va morir als cinquanta-cinc anys, poc després de veure publicada aquesta seva primera novel.la. La seva passió era la d’apropar la història (els fets, els personatges, els costums, les dates històriques...) als joves lectors i de passada transmetre’ls la cultura patriòtica derivada dels fets històrics. Per altra banda, i de forma semblant als altres autors de l’època (Vallverdú, Sorribas, Carbó, Teixidor...) pretenia també enviar uns missatges destinats a ressaltar una sèrie de valors i actituds enormement positius que ajudessin a créixer als lectors i a madurar com a persones.

Aquesta novel.la té ingredients suficients per poder ser encara llegida avui. Tot i així s’hi detecta una ingenuïtat que actualment els nostres lectors segurament trobaran un pèl desfasada, però la senzillesa dels personatges, la seva humanitat, les seves ganes de vèncer el destí advers i la seva necessitat de conèixer món i viure sensacions noves, fan que la novel.la es llegeixi molt bé, sigui amena i permeti viure i conèixer alguns fets de la nostra història que si no fos així passarien molt més desapercebuts per a la població jove.

Maria Novell ha tingut el mèrit, doncs, d’integrar la història d’una manera senzilla i divertida en les lectures infantils i sobretot en els seus contes a la revista Cavall Fort. Segons Joaquim Carbó, Maria Novell era feliç fent aquesta feina ben feta, modèlica, treballada a consciència. Una feina que cada dia serà més apreciada pels qui la vulguin estudiar, i que tant ens ha d’ajudar a tots a comprendre el camí que ha seguit el nostre poble. Un desig que Joaquim Carbó expressava a l’abril de 1969 i que segueix sent encara enormement necessari avui.

Josep Maria Aloy




dimecres, 23 d’abril del 2014

Sant Jordi, 2014

(Il.lustració inèdita de Valentí Gubianas realitzada expressament per aquest blog)

Avui, Diada de Sant Jordi, Dia del Llibre i de la Rosa, tots els escriptors lleidatans han estat convocats per Pagès Editors a un "esmorzar literari"  a la seva seu editorial. En el transcurs de l'"esmorzar" el veterà escriptor Josep Vallverdú serà l'encarregat de fer la glossa "Elogi de la lectura", un text especialment escrit per a aquesta jornada festiva d'homenatge al llibre, als escriptors i a la lectura.




Reprodueixo a continuació, com a primícia, el text que llegirà Josep Vallverdú aquest migdia a Lleida. Un text vibrant i emotiu:


La llengua és la primera pàtria
(Elogi de la lectura, de Josep Vallverdú)

La llengua és la primera pàtria. Vaig sentir aquesta frase en boca de Biel Mesquida a Mallorca, i la vaig arxivar; és una veritat massissa.

Quan l’infant és a punt de néixer, ja ha escoltat la veu de la mare, en cançonetes, en murmuris. Ja naixerà amb la llengua materna. De mica en mica s’adona que aquella llengua es també la llengua de la tribu, dels amics, dels parents i de les persones que passen pel carrer, i de la mestra.

Els contes, les llegendes, avui com abans, es poden transmetre per via oral i fins i tot coral, però arriba un moment en la història que l’home deixa signes incisos o impresos damunt superfícies, i això és el registre, el testimoni de la llengua en forma escrita. Ha nascut la possibilitat de transmissió i còpia fins a l’infinit, i això produirà un desplegament de literatura narrativa, lírica, dramàtica, de tractats.

Qui llegia, antigament? Molt poca gent havia après de lletra. I fins a la creació de la imprempta no es multiplicà lleugerament el cens de lectors, engruixint els curials i uns pocs erudits amb milers de burgesos i gent de negocis. Ara, la gran, enorme massa de gent en disposició de llegir no apareix fins a la creació de les escoles públiques, poble per poble, l’ensenyament generalitzat. I la diversificació de gèneres, començada a L’edat Mitjana, continua i s’amplia a mitjan segle XIX, no pas pel pes d’uns autors, sinó per l’existència d’uns destinataris lectors, afalagats pels editors; altrament no es comprendria el sector de la novel.la per a dones o el llibre per a infants.

De lectors n’hi ha d’actius i de mandrosos. Que llegeixen movent els llavis o en completa immobilitat, que comprenen bé allò que els entra pels ulls o que es queden a mitges. La lectura és important en tant que factor de maduració i de goig. I per a gaudir-ne plenament cal saber llegir, començant per un aprenentatge escolar amatent a la fonètica i els enllaços, i a la comprensió total del text. El doctor Joan Solà se’m queixava que, en cursos universitaris, si demanava als alumnes de llegir en veu alta, es trobava amb un percentatge de lectors deficients, insegurs, que confonien oclusives amb sonores, fricatives amb africades, eren  vacil.lants en el procés i escassament rics de comprensió. Els mètodes de l’escola activa d’abans de 1939 atenien més a fer abastar la riquesa i bellesa del llenguatge a base de lectures fàcils, que no a fer llegir  mecànicament. A mi als nou anys em feien llegir El Quixot. No hi pescava res.

Qui llegeix, avui? Amb la pluja espessa de títols que apareixen deuen ser molts, moltíssims, els lectors. Potser tindríem la sorpresa que només una minoria llegeix activament, assimilant. Desitgem una lectura que permeti fer-se una idea del text i també del pretext, de la intenció de l’autor. Només així es traçarà la comunió entre els dos esperits. I atenció a la lectura icònica, als missatges SMS, a la mandonguilla del twit, que fa perdre molt de temps i no en queda tant per a la lectura reposada, densa i enriquidora.

Bon Sant Jordi, roses i llibres per a la nostra riquesa interior.


 Fins aquí el text de Josep Vallverdú
Que tinguem tots un bon Sant Jordi i un bon Dia del Llibre!

Josep Maria Aloy


(Agreeixo la gentilesa de Josep Vallverdú d'autoritzar la publicació d'aquest text abans de fer-ne ell mateix la lectura pública. Agraeixo també a l'il.lustrador Valentí Gubianas que m'hagi regalat aquesta il.lustració en exclusiva)

dilluns, 21 d’abril del 2014

Pere Martí i Bertran, tot un referent dins la LIJ

Pere Martí, a la dreta, coordinador del programa de Ràdio Vilafranca.
Foto: Jordi Morgades 

Nascut a Sant Quirze de Besora l'any 1952, ha exercit de professor, com a catedràtic de llengua i literatura catalanes fins a la seva recent jubilació. Viu a Vilafranca i fa pocs dies, en aquest mateix bloc, parlava d'ell arran del 20è aniversari del programa "Llegir per sentir", un programa dedicat a la Literatura Infantil i Juvenil, del qual ell n'és el coordinador, que emet l'emissora de la capital de l'Alt Penedès.

A Pere Martí el trobareu sempre allà on es parla de literatura per a joves i allà on es couen i debaten els projectes sobre aquesta literatura: com a crític literari, en diverses publicacions del país; com a escriptor, amb una obra que supera ja una tretzena de títols; com a conferenciant, en diversos fòrums especialment destinats als docents; com a assessor editorial, en diversos consells; i també com a coordinador de diversos Congressos de Literatura per a nois i noies i sempre -sempre!- com a dinamitzador entusiasta i reivindicador convençut de la necessitat de crear lectors i fomentar la lectura entre el públic jove.




En Quim i el grill, un conte tan senzill com estimulant

Pel que fa a l'obra literària d'en Pere Martí, l'última novetat ens la presenta Edicions del Roure de can Roca, editorial que dirigeix Josep-Francesc Delgado i que amb comptagotes -per la crisi, és clar- però amb un gust excel.lent, ens va oferint significatives obres com aquesta que avui presento: En Quim i el grill. El conte havia estat publicat a Cruïlla i Edicions del Roure ha tingut l'encert de recuperar-lo i ens l'ofereix amb unes noves il.lustracions que destil.len tendresa, realitzades per Marta Ponce.

Segons la contraportada, els pares d'en Quim han de ser fora durant uns dies i el deixen a cals avis. En Quim està una mica ensopit perquè no falta gaire per al seu aniversari i no sap com el podrà celebrar. Però els dies passaran molt més de pressa que no es pensava. Segons els editors, és un conte que es pot explicar a partir de 5 anys i els joves lectors el poden llegir a partir dels 8.

En els temps en què vivim m'agrada -i és gratificant- trobar històries on el nen protagonista va a passar uns dies a pagès, a cals avis, i en comptes de jugar a maquinetes jugui amb ells algunes partides de parxís, o bé vagi a pescar a la riera, o a recollir els ous de les gallines... M'agrada trobar històries, en els temps que vivim, on al protagonista, pel seu aniversari, se li regalin coses com un grill dins d'una gàbia i un parell de llibres...

Òbviament, des d'un bon començament el lector sap que no serà veritat que el Quim no celebrarà bé el seu aniversari... Encara més: des d'un bon començament el lector sap que aquells seran uns dels millors dies de la seva vida. Una dolça felicitat de tot l'entorn acompanyarà l'aniversari del nen en complir set anys... i ell, més feliç que unes pasqües, aquell dia se n'anirà a dormir amb la imatge i el cant del seu grill...

Les lliçons i els missatges -una característica de l'obra d'en Pere Martí- hi són ben explícits: com es caça un gril, com cal agafar-lo per no fer-li mal... per què cal deixar-lo quan arriba el fred o per què cal no portar-lo a ciutat: ... -què faries, tu, si se t'emportessin uns desconeguts, lluny de casa, per molt bon menjar que et donessin? Lliçons ben explícites que l'autor no té cap inconvenient a plantejar als joves lectors, als seus pares, als seus mestres... i que algú pot trobar poc actuals, si per actuals considerem els regals i els estímuls que avui la nostra societat proposa descaradament a tota la població. Crec que ens va molt bé a tots plegats que algú ens recordi que hi ha coses tan gratuïtes, tan senzilles i tan atractives que són un autèntic regal i que val la pena reivindicar i assaborir.


Josep Maria Aloy

dilluns, 14 d’abril del 2014

"El petó de Lili Marleen", de Pep Molist, una bona dosi de sensibilitat



Com més lluny em trobo, més et sento a prop,
com més dies passen l'amor és molt més fort,
i entre la boira cap al tard, veig el fanal on vull tornar,
amb tu Lili Marleen, amb tu Lili Marleen.
(Lili Marleen, de Hans Leip. Trad. de Feliu Formosa)

El petó de Lili Marleen, publicada per Barcanova, és una història ben narrada i amb una excel.lent dosi de sensibilitat. El lector observa amb atenció la relació que s'estableix entre el protagonista, en Pere, un nen espantadís i insegur, i un fotògraf ja gran, el Sr. Salom, un home reservat que poca gent coneix. A poc a poc, aquesta relació creix i es converteix en una tendra complicitat i el noi s'adona que la seva era una companyia a la qual m'estava acostumant. Com una medicina que em tranquil.litzava i m'allunyava de les meves pors.

Salom, el fotògraf i amic, li explica que guarda tots els moments més feliços de la seva vida fotografiats en una capsa... Cada vegada que Salom les mira és com si tornés a viure... Li agrada, sobretot, retratar persones sense que elles se n'adonin i en una ocasió, fa uns quants anys, va assistir a una visita al poble de la Lili Marleen. D'aquesta trobada amb la Lili en va quedar una foto i, encara més, un petó. L'impacte va ser extraordinari: només Lili Marleen -diu el fotògraf- va fer trontollar la meva solitud.


Totes les històries tenen un origen.

L'¡interès d'aquesta història no és solament la pròpia història ni les excel.lents il.lustracions que hi escampa Jorge del Corral. Allò que considero original és que l'autor explica, al final del llibre, com va sorgir la història, cosa que els escriptors no acostumen a fer i en el camp de la literatura per a nois i noies és un recurs que cal tenir en compte, no sempre, és clar, per instruir i formar el lector en l'art de l'escriptura.

Segons Pep Molist, El petó de Lili Marleen va sorgir de diverses idees anotades en un paper que, amb el pas dels dies, es van anar barrejant entre sí. Una és la famosa cançó alemanya Lili Marleen que, una tarda, en escoltar la ràdio del cotxe, em va semblar prou suggeridora com per bastir un conte o una novel.la. La cançó està basada en un poema que un soldat havia escrit el 1915, durant la Primera Guerra Mundial, quan va ser traslladat al front. Lili Marleen va esdevenir de seguida una de les cançons de guerra més famoses de la història.

Una altra idea sorgeix d'una exposició anomenada Un món flotant, que l'autor va visitar al CaixaFòrum de Barcelona, l'estiu de 2010, dedicada al fotògraf francès Jacques Henri Lartigue (1894-1986)... La citació que hi havia a l'entrada de l'exposició adquiria tot el sentit un cop la visitaves: "Vaig néixer feliç. Això ajuda, oi?" Em va captivar tant que em va oferir nous fils per bastir una història... Algunes de les seves vivències, i sobretot algunes de les seves fotografies, m'han servit de base per fonamentar la feina d'un dels protagonistes...

L'estructura arquitectònica d'una història pot haver estat originada per diverses experiències que l'autor ha tingut abans de dissenyar-la. I és atractiu per al lector poder veure com d'uns determinats elements, viscuts o no, reals o ficticis, en pot sorgir una petita obra d'art com la que avui presento. Més encara: a molts lectors també pot ser que els quedi, un cop llegida l'obra, l'eco emotiu d'aquella extraordinària cançó.

Com més lluny em trobo, més et sento a prop,
com més dies passen, l'amor és molt més fort,
i entre la boira cap al tard, veig el fanal, on vull tornar,
amb tu Lili Marleen, amb tu Lili Marleen.
(Lili Marleen)



Josep Maria Aloy

dilluns, 7 d’abril del 2014

"En Miquelet i les formigues", una petita faula de Joaquim Carbó



En Miquelet i les formigues és l'últim conte publicat fins ara pel veterà Joaquim Carbó, il.lustrat per Montse Tobella, que acaba de treure Edicions Baula.

Caminant pel bosc, en Miquelet descobreix un formiguer on entren i d'on surten constantment les formigues. L'observació continuada dels moviments i costums d'aquests petits insectes li fa l'efecte d'un gran espectacle, d'una posada en escena meticulosament assajada. L'autor, com a bon tafaner i encara més bon observador, recorda que quan era petit s'embadalia amb aquests senzills espectacles que la natura ens regala constantment.

El conte és tan senzill com ric en imatges i missatges. I, per descomptat, ple de sentit comú i de respecte a la natura. A la senzillesa de la natura. Res a veure, és clar, amb el que feien, fa dècades, alguns sapastres de la meva edat d'esbotzar formiguers per saber què coi hi havia en els seus dintres i què s'hi coïa.

El món de les formigues ha estat comentat i dibuixat en infinitat de versos de dieferents Bestiaris dels nostres poetes... És el cas, per exemple, de Joana Raspall:

Topant aquí i allà
en cada clot de terra,
caminen les formigues
de dret cap al seu cau;
s'encreuen en filera, se saluden polides;
si vénen diuen "hola",
si van, "adéu-siau".

Joaquim Carbó, amb aquest conte, que és una petita faula, homenatja el tarannà humil d'aquestes bestioles: la seva constància, la seva previsió, la seva fortalesa física... I no n'hi ha per a menys. La nostra mainada, inflada d'enginys moderníssims i d'artilugis tecnològics, no està -o no té temps- per contemplar una de les meravelles de la natura que encara es poden veure gratuïtament. I Carbó, en aquest conte, reivindica això tan senzill, tan barat i tan extraordinari. No val diners, només vol temps. Temps i sensibilitat. Avui, dissortadament, bastant difícil de trobar tant una cosa com l'altra. Carbó ho sap però no per això deixa d'insistir en la seducció i la força d'aquestes imatges. Unes imatges que, alhora, Montse Tobella sap presentar i recrear també amb una simplicitat atractiva i emotiva.



Curiosament l'escriptor Josep Vallverdú utilitza, també, les formigues per comentar que, un cop ha arribat ja als noranta, cada vegada té més ganes d'anar plegant de la vida d'escriptor per dedicar-se, entre altres coses, a contemplar com treballen les formigues...


Josep Maria Aloy

dimecres, 2 d’abril del 2014

Avui, Dia Internacional del Llibre Infantil

(El cartell de l'il.lustrador Niamh Sharkey)

El dia 2 d'abril se celebra a tot el món el Dia Internacional del Llibre Infantil per commemorar el naixement de Hans Christian Andersen

Des de 1967, l'IBBY (The International Board on Books for Young People) promou la celebració d'aquesta diada per tal de promocionar els bons llibres infantils i juvenils i la lectura entre els més joves.

Cada any una secció nacional té l'oportunitat de ser la patrocinadora internacional del Dia del Llibre Infantil i selecciona dos reconeguts autors del seu país, un escriptor i un il.lustrador, perquè elaborin, d'una banda, el missatge adreçat a tots els infants i, de l'altra, el cartell que es distribueix per tot el món. Enguany la secció irlandesa ha estat escollida com a patrocinadora i ha encarregat el missatge a l'escriptora Siobhán Parkinson i el cartell a l'il.lustrador Niamh Sharkey.

MISSATGE DE SIOBHÁN PARKINSON (Irlanda)
ADREÇAT A TOTS ELS INFANTS DEL MÓN


Carta a tots els infants del món

Els lectors sovint pregunten als escriptors com escriuen les seves històries: «D’on surten les idees?» «Provenen de la meva imaginació», respon l’escriptor. «Ah, és clar», sol contestar el lector. «Però on és la teva imaginació, de què està feta? I és veritat que tothom en té una?» «Bé», respon l’escriptor.
«És dins el meu cap, és clar, i està formada d’imatges i paraules i records i rastres d’altres històries i paraules i fragments de coses i melodies i pensaments i rostres i monstres i formes i paraules i moviments i paraules i ones i arabescos i paisatges i paraules i perfums i sentiments i colors i rimes i petits espetecs i xiulets i gustos i explosions d’energia i endevinalles i brises i paraules. Tot plegat gira allí dins i canta i es comporta com un calidoscopi i flota i s’asseu i pensa i es grata el cap.»

Evidentment que tothom té imaginació: sense, no seríem capaços de somniar. No obstant això, no tota imaginació té les mateixes coses a dins. Probablement, la imaginació dels cuiners conté una majoria de gustos, de la mateixa manera que la imaginació dels artistes conté sobretot colors i formes. La imaginació dels escriptors està plena, principalment, de paraules.

Per als lectors i oients d’històries, les seves imaginacions també es nodreixen de paraules. La imaginació d’un escriptor treballa i dóna voltes i dóna formes a les idees, als sons, a les veus, als personatges i als esdeveniments fins a convertir-los en una història; aquesta història no està formada d’altra cosa que no siguin paraules, batallons de gargots que desfilen per les pàgines. Aleshores passa que, de cop i volta, arriba un lector i aquests gargots cobren vida. Segueixen sent a la pàgina, segueixen semblant gargots, però també saltironen en la imaginació del lector, i aquest dóna forma a les paraules i les fila perquè la història ara tingui lloc al seu cap, com ha tingut lloc en el cap de l’escriptor.

Aquest és el motiu pel qual el lector és tan important per a una història com l’escriptor. Només hi ha un escriptor per a cadascuna, però hi ha centenars o milers o fins i tot, a vegades, milions de lectors d’històries, que llegeixen en el mateix idioma que el de l’escriptor o que potser fins i tot llegeixen traduccions en molts altres idiomes diferents. Sense l’escriptor, el conte no neix; sense tots els milers de lectors arreu del món, el conte mai no arribarà a viure totes les vides que pot viure.

Tot lector d’una història té alguna cosa en comú amb els altres lectors d’aquesta mateixa història. Separadament, tot i que també d’alguna manera junts, ells han recreat la història en la seva pròpia imaginació, una acció que és tant privada com pública, individual com comuna, íntima com internacional. És, possiblement, el que els humans fan millor.


Fins aquí l'excel.lent i positiu missatge de l'escriptora irlandesa Siobhán Parkinson. Tant de bo, però, que no calgués dedicar una jornada al Llibre infantil. Voldria dir que el foment de la lectura s'ha convertit ja en un hàbit indiscutible. Mentre ho hàgim de celebrar un cop l'any voldrà dir que encara hi ha feina a fer i que les responsabilitats no estan assumides del tot per part de totes les parts -totes!- implicades en una tasca tan important com és la de crear lectors.


Josep Maria Aloy