"El guardià dels cinc secrets", un atractiu relat de David Navalón

David Navalón (Albaida, 1978) acaba de publicar el seu primer relat per a nois i noies, El guardià dels cinc secrets, editat per Bromera i il.lustrat per Esperança Martínez, que explica allò que els lectors joves han llegit tantíssimes vegades: l'estada d'un nét a casa del seu avi durant uns dies i la poca il.lusió que d'entrada té el noiet.

Doncs bé: anem a pams i comencem pels tòpics ingenus: l'Albert ha d'anar a passar dues setmanes al poble del seu avi perquè els seus pares, entre altres coses, creuen que massa ordinador i telèfon no era gens bo per a un xiquet de nou anys (primera ingenuïtat) i també perquè així ells dos podrien anar a fer un viatge (segona ingenuïtat). Naturalment l'Albert no en té ganes perquè sap que amb l'avi s'avorrirà molt (ingenuïtat número tres). Qualsevol lector, de qualsevol tamany i edat, de qualsevol país i nacionalitat, arribat a aquest punt, sap de bell antuvi, i és capaç de posar les mans al foc, que aquestes dues setmanes que l'Albert passarà sol amb l'avi en un poblet de mala mort, a la falda d'una muntanya de terra que embruta i amb plantes que punxen, i sense internet i sense pràcticament res, seran recordats com els millors dies de la seva vida o, si més no, almenys de la seva infantesa.

He perdut ja el compte de les novel.les per a nois i noies que contenen aquests mateixos elements: vacances, avis, poble de mala mort... I després resulta que (quarta ingenuïtat) l'avi és un bon home, que sap moltes coses, que explica contes, que es fa estimar i el nen retorna a casa dels pares amb un cor encongit ple de bons records i de nostàlgia. Ignoro també quants avis trobaríem avui amb les mateixes condicions joganeres i bonhomioses que les d'aquests avis de novel.la.

Deixo de banda, però, aquests tòpics més aviat ingenus i molt propis d'un primer relat o d'una primera novel.la i si presento aquesta història no és només perquè li han atorgat el Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre sinó perquè l'autor ha sabut desenvolupar-la amb aportacions originals que la fan molt atractiva. És a dir, després dels típics tòpics apareix la literatura de veritat. Després de les ingenuïtats totalment evitables, el lector troba les belles paraules, la fascinació de l'autor per les rondalles, la passió per les històries.

Resulta, doncs, que ja el primer dia, donant voltes per la casa, l'Albert, el protagonista, entra a l'habitació de l'avi i veu a la paret un paper estrany i arrugat que penjava emmarcat darrere d'un vidre. Pareixia un diploma... i és aquí on acabaran els tòpics ingenus ja que aquell detall serà el desencadenant d'una experiència que canviaria la vida de l'Albert per sempre. S'endevina que l'avi el farà el seu successor com a guardià d'uns secrets però abans el noi haurà de descobrir els secrets de la muntanya i ser capaç de guardar-los. I el noi, amb un mapa entre les mans i una aventura a punt de començar, no necessità, ni se'n recordà dels videojocs...(l'autor però no es desempallega encara dels tòpics i, el dels videojocs, ens el recordarà de manera insistent i pesada).

A partir d'aquí, la història del guardià dels cinc secrets es converteix en un text atractiu que dóna molt de si. Tot es planteja com una mena de joc o viatge iniciàtic on el noi ha d'assumir les seves arts i també els seus possibles errors... (i aquí és on valoro la novetat del relat). I a través d'un enigma o endevinalla el noi ha de trobar el primer secret, un secret que se'ns presenta a través d'una petita llegenda delicada i plena de lirisme que aporta un bon nivell de sensibilitat al llibre.

I així es van succeint els secrets... cada secret associat a un enigma i cada enigma vinculat a una breu historieta o anècdota. Així, el segon fa referència a la bruixa més vella i sàvia del moment, la Balanguera. Cada secret o cada historieta va acompanyada d'alguns missatges a favor dels valors de l'esforç, del respecte als animals i a la natura en general... El tercer secret té a veure amb un pi que són dos pins i dos pins que són un pi... el pi de les dues branques, vaja... i l'avi n'explica la interessant història sense fer-se pregar gens.

I vénen el quart enigma que dóna peu a la quarta història: la del Llamperol, un ser estrambòtic que tenia l'encàrrec de recollir els llamps que queien en una tempesta. I per fi ja, l'últim secret que, en aquesta ocasió, va acompanyat d'una lenta preparació, amb força intriga i amb certa expectació ja que es produirà a la sortida del sol i que li permet gaudir d'un moment màgic... és el del pescador de desitjos o el Xiulador de Benicadell, l'home que passejava amb barca per damunt les boires i pescava els desitjos que la gent havia deixat volar i s'havien quedat enganxats a les boires... Tot plegat, poesia, sensibilitat i emotivitat.

Es tracta doncs d'un llibre ple de màgia i de fantasia, explicada amb passió i que, des del punt de vista literari, manté un bon nivell de qualitat i d'originalitat. Malgrat els tòpics, el relat es manté atractiu i digne. I això sí que no és un secret. El lector s'ho passarà bé.

Josep Maria Aloy