dilluns, 30 de juny del 2014

Gemma Pasqual i Escrivà ret homenatge a Estellés amb el relat infantil “La rosa de paper”


Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.
(Vicent Andrés Estellés)

La professora i escriptora Gemma Pasqual acaba de publicar, en homenatge a Vicent Andrés Estellés, un relat biogràfic del poeta titulat "La rosa de paper" editat per Alfaguara/Voramar i il.lustrat per Lalalimola.

       Són diversos els llibres i les col.leccions de literatura per a joves que recreen la figura d'algun autor català amb motiu sobretot de la celebració d'alguna onomàstica. Llibres com el de l'escriptora Maria Carme Roca, Dedica'mun poema encara que sigui teu, sobre la figura de Miquel Martí i Pol o bé la col.lecció "Tant de gust" de Publicacions de l'Abadia de Montserrat, de les professores M. Carme Bernal i Carme Rubio... o com també els àlbums que Pep Molist ha portat a terme dins la col.lecció "Vull conèixer", de Baula, sobre Martí i Pol, Joan Maragall, Gaudí i Espriu, il.lustrats per Ignasi Blanch i per Vila Delclòs. Qualsevol intent d'apropar els nostres autors al jovent és un acte de justícia i una manera de preservar un patrimoni literari que ens pertany a tots.

El llibre que presento avui parteix de l'excel.lent poema de Vicent Andrés Estellés "La rosa de paper" (que dóna títol al llibre). L'autora fa un recorregut biogràfic amb el propòsit d'apropar als lectors joves (l'editorial el recomana a partir ja dels deu anys) sobretot la persona de Vicent Andrés Estellés. El poeta i l'home. Tot plegat amb un llenguatge planer i senzill, ple de notes curioses i escrit amb agilitat narrativa i bon sentit de l'humor.

El relat està format per una sèrie de capítols molt breus, que en faciliten la lectura, en cada un dels quals l'autora destaca alguna anècdota o algun aspecte de la personalitat del poeta a partir ja del seu naixement: ... oficialment va néixer un quatre de setembre, però segons sa mare ho va fer un set i el seu pare diu que va ser un nou. I jo pens: si sa mare diu que va ser el set, millor que ella no ho sap ningú! El que se sap del cert és l'any, el 1024...

La narradora d'aquesta simpàtica biografia ens descriu Estellés com un noiet roig i farcit de pigues que tenia el cor tot ple de grills i també les butxaques... A vegades pensava que no volia fer-se gran. Li agradava ser un xiquet, jugar i córrer pels carrers amb els amics. Ser gran no semblava molt divertit... Aquesta manera de presentar el poeta és atractiva a la mirada dels lectors joves pel teixit de complicitats que pot generar en ells. Burjassot era el seu poble. Com deia ell: -"Ací em pariren i ací estic".

L'autora no deixa passar l'oportunitat, tractant-se d'un poeta, de comentar també determinats vocables o les maneres diferents de nomenar, per exemple, una hortalissa com el pimentó: ... A Burjassot en diuen "pimentó" però en altres llocs també s'anomena: "pebrot", pemintó,  "pebre", "pebrera", "pebrina"... i cita també les diverses maneres com es mengen.



A la mare del poeta li agradava xerrar amb la gent a la posta del sol i a la porta de casa seva. A vegades s'hi reunien diversos veïns mentre els nois jugaven al carrer a caçar ratapenades. Una nit d'aquestes que tots seien a la fresca, la senyora Teresa, -una dona alta, amb els llavis grossos, sempre de dol, amb una floreta al cap, un mocador negre al coll i faldilles llargues- va dir que volia fer-se una rosa, una rosa de paper... Però havia de ser de fulls de diaris que portessin bones notícies: ... la meva rosa ha de ser feta de coses amables, s'ha perdut el costum de les coses amanbles, ja se sap com són les coses d'aquest món... A poc a poc, el veïns, qui més qui menys, es van posar a buscar bones notícies per a la rosa de paper de la senyora Teresa...

El relat continua però deixaré que els lectors descobreixin per a ells mateixos tot el desenllaç. Només diré que l'autora sap descriure molt bé aquell moment històric i, per exemple, l'arribada de la censura: uns homes d'ordre que ens vigilen de reüll... Han prohibit paraules i també han canviat el nom d'algunes coses. I han prohibit les escenes de petons a les pel.lícules... i banyar-se homes i dones junts, i seure a prendre el sol... I celebrar el Carnestoltes... I escriure amb la mà esquerra! ... Aquests homes sinistres, a més de prohibir les paraules, engabiaven la imaginació...

Un bon relat, en definitiva, que situa en un nivell molt comprensible i amè la figura d'Estellés que, sense aquesta presentació, difícilment seria tan abordable i tan ben entomada pels nostres nois i noies.




Josep Maria Aloy

dilluns, 23 de juny del 2014

La Galera reedita tres rondalles d'Antoni Cuadrench

Antoni Cuadrench (Barcelona, 1936) (Fot. Josep M. Aloy)

Amb motiu del cinquantè aniversari de La Galera-editorial que va crear l'any 1963 Andreu Dòria- s'han recuperat tres contes d'Antoni Cuadrench, il.lustrats per una, aleshores, molt jove Pilarin Bayés. Una bona notícia ja que tota recuperació és un reconeixement i la literatura del nostre país té necessitat d'aquests reconeixements sobretot de les obres d'aquells autors que durant el franquisme no van dubtar gens de prendre partit a favor de la literatura per a nois i noies.

Antoni Cuadrench és una d'aquelles persones que es va deixar aconsellar tant per l'editor de La Galera, Andreu Dòria, com per la pedagoga Marta Mata i va accedir, sense tenir d'entrada vocació d'escriptor, a escriure uns quants contes davant la poca oferta de lectures que tenien aleshores els nois i noies i, especialment, per contribuir a recuperar una llengua prohibida i que calia recuperar.

La tasca d'aquell grup d'escriptors: entre d'altres Josep Vallverdú, Joaquim Carbó, Emili Teixidor, Sebastià Sorribas i Maria Novell -que fou mestra seva- i la tasca d'alguns il.lustradors ha estat reivindicada i reconeguda des del primer dia en aquest blog i avui li toca el torn a Antoni Cuadrench, nascut a Barcelona l'any 1936 i que des de fa deu anys viu al Bages (Santpedor) jubilat però col.laborant en moltes iniciatives culturals de la població que l'ha acollit. Parlant amb ell i repassant aquells anys de la represa, Antoni Cuadrench s'emociona recordant tots aquells vells amics, especialment els que ja no hi són.

La trajectòria literària d'Antoni Cuadrench és curta: una dotzena de contes, la majoria publicats a La Galera. Avui té una novel.la inèdita, amb fons històric: Més enllà d'Almansa, que busca editor. Malgrat la trajectòria curta que ha tingut -ja que la seva professió s'ha desenvolupat dins la indústria tèxtil- va deixar una empremta prou important com perquè ara La Galera reediti, en facsímil, els seus tres primers contes: Les aventures d'en Flor i en Mosqueta (1965), Els tres Cavallers Alts (1966) i La fabulosa història d'Eixerit 1er. i la seva carrossa (1968). Tots tres contes foren il.lustrats per Pilarin Bayés i el conjunt constitueix un excel.lent regal d'aniversari que honora l'editorial i ens permet tornar a reviure tres mostres de la literatura de la represa, una literatura de compromís amb el país i de fidelitat als lectors joves.

Els tres contes són una barreja de fantasia, d'escenes pròpies de l'època així com alguns elements que recorden el món de la rondallística. No cal dir que tots ells tenen un valor com a testimoni de la literatura que es feia aleshores. Les il.lustracions de Pilarin Bayés hi aporten frescor i naturalitat.


Les aventures d'en Flor i en Mosqueta vol explicar què passa quan dos nens han nascut el mateix dia i al mateix carrer. És obvi pensar que tenen moltes probabilitats de ser amics de veritat i compartir aventures encara que ells dos siguin ben diferents. Ells són en Flor, bon minyó i estimat per tothom; l'altre, en Mosqueta, també bon noi però que no està mai quiet i passa el temps fent invents i caçant mosques... Sempre van junts amb el Mico, el gat d'en Flor... Però anar amb el Mosqueta vol dir viure alguna aventura complicada que ara no puc pas explicar, és clar...


Els tres Cavallers Alts narra la història del Rei Babau de Babònia que es troba molt aclaparat i desesperat perquè tots els seus súbdits pateixen d'una mandra descomunal i es passen el dia jaient sense fer res. Només badallant, és clar. El Rei Babau demana als tres Cavallers Alts que l'ajudin a resoldre el problema amb eficàcia i molta fantasia.






La fabulosa història d'Eixerit 1er. i la seva carrossa explica com el príncep Espavilat busca una carrossa perquè el seu pare, el Rei de Pallússia, que des de la mort de la reina estava molt trist, pugui passejar pels seus reialmes i anar a les festes amb l'honor que li pertoca... la Bruixa Tranquil.la, el Lleó Encantat, el Mussol Rialler i l'Ós Trist... l'ajudaran a trobar la desitjada carrossa...





La Galera va iniciar la col.lecció "Nous horitzons" l'any 1965 amb una sèrie de contes, en total vuit, entre els quals aquests tres d'Antoni Cuadrench, per aportar una dosi de fantasia i de creativitat a les lectures del moment per tal d'oferir i mostrar, és clar, horitzons nous als nous lectors. La col.lecció anava -i va- destinada a lectors a partir dels set anys. Antoni Cuadrench hi va participar des del primer moment. Cinquanta anys més tard, celebrem l'efemèride tots plegats. Estem, doncs, d'enhorabona!


Josep Maria Aloy

dilluns, 16 de juny del 2014

Una col.lecció de clàssics, amb molt de gust!


"Tan de gust de conèixer-lo (o de conèixer-la)" és una col.lecció de Publicacions de l'Abadia de Montserrat, obra de dues professores de la Universitat de Vic i especialistes en Literatura per a joves. El seu objectiu és apropar els escriptors a la gent jove a través d'alguns apunts biogràfics i d'alguns fragments de les seves obres.

La col.lecció "Tant de gust", que va ser guardonada en els últims Premis Crítica Serra d'Or, en aquests moments té set volums i els autors clàssics proposats i estudiats són:

Tant de gust de conèixer-lo... senyor LLull

Amb il.lustracions de Lluïsot les autores recorren breument la vida d'aquest eminent savi mallorquí del segle XIII que va viure fins als 83 anys després d'escriure més de tres-centes obres i viatjar per gairebé tot Europa i parts de l'Àfrica predicant el cristianisme i escrivint llibres religiosos. Algunes de les seves obres han constituït un patrimoni cultural important: Llibre de contemplació, Llibre d'amic i amat, Fèlix o Llibre de meravelles, Llibre de les bèsties...

Les autores fan una descripció de com era el món en temps de Llull, -parlen de les catedrals gòtiques, dels vitralls...- i també descriuen alguns invents de l'època: la numeració àrab, l'anestèsia, el primer molí per fabricar paper, així com alguns fets històrics com el regnat de Jaume I i la conquesta de l'illa de Mallorca...

Finalment ens donen unes quantes idees sobre els bestiaris, el per què de la seva presència i de la seva utilitat. A partir d'aquí el llibre se centra, per tant, en el Llibre de les bèsties, que Llull va escriure cap al 1288, que és la setena part del Llibre de meravelles. Els personatges de la història són animals que parlen i actuen com les persones i que, de fet, Llull els utilitza amb la intenció de criticar el comportament dels humans i poder-los donar consells sobre com s'ha d'actuar correctament.

El Llibre de les bèsties que les autores publiquen a continuació és una versió moderna i força més breu. Més de la meitat d'aquest volum està dedicat a aquest bestiari i pot ser llegit i comprès per qualsevol lector jove o per lectors amb poc nivell de català. La pretensió és donar a conèixer una obra atractiva i un autor que no per antic hagi deixat de tenir interès. Un autor que ha esdevingut tot un clàssic de les nostres lletres.


 Tant de gust de conèixer-la... senyora Rodoreda

Carme Bernal i Carme Rubio dediquen també les primeres pàgines del llibre a fer un apunt biogràfic de Mercè Rodoreda, nascuda el 1908 a Barcelona, una ciutat que aleshores només tenia 600.000 habitants. La guerra civil va marcar molt la seva vida i un cop va acabar, la família Rodoreda va emigrar primer a França i després a Suïssa.

Rodoreda escrivia textos i pintava quadres. Era una enamorada del jardí de casa seva, especialment de les flors. Les seves primeres obres més destacades foren Aloma (1938), La Plaça del Diamant (1962), Mirall trencat (1974). L'any 1979 la família torna a Catalunya i s'hi queda a viure definitivament.

Les autores del llibre han optat per oferir als joves uns textos breus que els ajudaran a valorar la riquesa de l'obra d'aquesta escriptora. Aquests textos són: dues poesies (Cuques de llum i Papallona), un conte infantil (La fulla)i dos records d'infantesa (La primera comunió i L'avi es va ferir). Llegint aquestes obres coneixerem la influència del seu avi, els records d'infantesa, el gust per les flors i tots aquells referents que van ajudar a construir la personalitat de l'escriptora. Tot plegat explicat i seleccionat amb amenitat i, sobretot, amb un esforç per ser didàctiques.

Set autors més i un a punt d'impremta

A part dels dos autors que he esmentat -Ramon Llull i Mercè Rodoreda- la col.lecció està constituïda per cinc clàssics més. Són els següents:

Andersen: que consta d'una biografia més llarga tenint en compte que no n'hi ha cap en català. A la segona part del volum hi trobem un conte seu molt poc conegut El rossinyol.

Maragall: amb una petita biografia i una selecció de poemes comentats.

M. Àngels Anglada: una petita biografia amb alguns textos i poemes.

Jacint Verdaguer: amb una petita biografia i l'adaptació de tots els cants del poema Canigó.

Joan Salvat-Papasseit: una breu biografia i una selecció dels seus poemes més emblemàtics; també una prosa de Els nens de la meva escala.

Les autores en aquests moments han enllestit també un nou volum -el vuitè- sobre Pere Calders. Esperem i confiem que la col.lecció vagi creixent ja que és important que els clàssics siguin coneguts i reconeguts sobretot pels joves. En aquest sentit, les autores s'han esforçat a presentar-los de forma planera, emotiva i entenedora perquè tenen en compte, també, els diversos col.lectius d'aprenents de la nostra llengua i aquells col.lectius amb dificultats lectores. Esperem que tots els volums de la col.lecció es vagin llegint "amb molt de gust!"

Josep Maria Aloy



dilluns, 9 de juny del 2014

Josep-Francesc Delgado tanca la tetralogia sobre l'Himàlia



El Tibet és un dels països més bonics del món,
però la vida dels tibetans no sembla que tingui
gaire valor a mans dels qui els administren.
De fet no en té gens...

La tomba de Tiangbotxé, de Josep-Francesc Delgado, tanca la tetralogia sobre l'Himàlia que va començar fa 25 anys anys amb Si puges al Sagarmatha (premi Joaquim Ruyra, 1988, 30ª edició el 2014) i va continuar amb Sota el signe de Durga (Premi Nacional de Literatura, 1993, 2ª edició 2013) i Nima el xerpa de Namtxe o la recerrca d'un norpa errant (segon Premi Internacional Europa 1992, 6ª edició 2014)

Josep-Francesc Delgado

A La tomba de Tiangbotxé el lector hi trobarà l'explicació dels enigmes que travessen tota la tetralogia. D'una banda la novel.la dóna finalment la clau de la misteriosa desaparició de la Mireia del Temple de Tiangbotxé, i de l'altra intenta donar resposta al mite himalaienc del "yeh-teh". La novel.la, vibrant i apassionant, acaba amb un apèndix sobre les diferents interpretacions ètniques, arqueològiques i antropològiques d'aquest enigma.

Però el camí per les valls de l'Himàlaia cap a La tomba de Tiangbotxé és també el que fa el lector a través de les vides atzaroses de tres persones: l'Heura, arqueòloga a la recerca d'un "Homo imaum" o homínid de l'Himàlia; l'Estel, que s'ha quedat a viure a les valls xerpes, i en Josep, que ha tornat per esbrinar si la seva germana és viva.

Quan el paisatge esdevé un personatge més

... els camps d'arròs relluïen com una munió de maragdes
sota uns tímids raigs de sol que es filtraven pel forat
d'un núvol monsònic: el paisatge
era un respir de fresca...

El paisatge constitueix un element omnipresent en tota l'obra, com no podria ser d'altra manera, evidentment... La seva descripció, sovint minuciosa, fa que el lector no sols els "contempli" embadalit sinó que fins i tot en senti l'olor i la frescor de l'aire. Muntanyes i serralades altíssimes, gel, glaceres i neus perpètues, núvols carregats de pluja -fins al punt de fer panxes de plom-; pluges espesses i greixoses, la força torrencial dels rius -amb les seves cabelleres blanques-, els pins liles i les gencianes blaves, els senderols -que cusen les carenes i els vessants de les muntanyes... valls de molsa i de tundra; també els ocres dels roquissars, o les pedres que llueixen sota el sol com si fossin un riu d'argent; l'ombra purpúria de la via Làctia -que només es pot apreciar amb una nitidesa perfecta a sota el cel tibetà... o els còdols polits durant anys per aigües tumultuoses.... o la celístia sempre tan a tocar de la superfície de la terra... Descripcions totes elles que configuren una terra de solituds, un paisatge que a moments sembla un tauler d'escacs de color teia i de color verd, o bé uns camps d'arròs que rellueixen com una munió de maragdes... Un paisatge però on l'amor a les muntanyes acaba a vegades sobtadament sota la força brutal d'una allau. Sempre i tothora, al llarg de la novel.la, el paisatge és un respir de fresca.

Una novel.la sobre la recerca del ieti

Lluitar contra la fullaraca que ha generat
el mite del "yeh-teh" ha estat la part més dura
de la feina. Ha calgut desgranar uns quants
grans entre molta palla.

Com diu August Garcia al seublog, un dels eixos centrals de la novel·la és la recerca d'aquest ésser viu, barreja -segons les diverses aproximacions- d'homínid, primat, ós… Si la cultura i religió xerpes estaven en el centre de la peripècia vital de l'anterior novel·la, en aquesta és el yeh-teh qui arrossega tota la trama. Potser per això també es fa més atractiu al lector, des d'un punt de vista narratiu, perquè aquest misteri el captiva des del primer moment i no l'abandona en cap moment. Atracció que es complementa, a voltes, amb tocs de veritable novel·la d'intriga.

Tot i així, Delgado deixa clar en el seu apèndix que sobre l'existència del yeh.teh no hi ha proves concloents... Segons ell, el lleopard de les neus gairebé no existeix. El yeh-teh gairebé existeix. Ja ens hauria agradat als lectors que se'ns desentrellés l'enigma. Però els enigmes són enigmes i alguns viuran sempre més en l'imaginari col.lectiu i potser és millor així ja que només en l'imaginari és on viu el somni i la fantasia reclamant per sempre un bondadós record i la lectura de noves i memorables recreacions literàries.

Aquesta recerca del ieti es converteix en obsessió desmesurada, tot i que comprensible, en el cas del Josep, un personatge de gran categoria literària i humana que sedueix el lector des de la primera pàgina. L'Estel, la seva parella, li qüestiona aquesta obsessió i li diu que saber si existeix o no no canviarà el destí d'una germana que fa gairebé deu anys que no apareix per enlloc i que va desaparèixer durant l'incendi del temple. I li tira en cara que mentre no la trobi no guanyarà la llibertat i si no la troba mai no seran lliures ells dos. I sentencia durament: Tu no estimes les persones. Estimes els fantasmes. Això teu és una obsessió, una obsessió que fa que arrisquis la vida i que estiguis a punt de matar-te. La teva parella no sóc jo. La teva parella és un fantasma.

Monestir de Tiangbotxé
(Foto manllevada del blog de l'August Garcia)

Una immersió en la cultura i la religió tibetana

Semblava un home senzill però
aquella senzillesa era fruit del coneixement.

La novel.la és una completa immersió en els costums, els pensaments, les idees i les diverses religions del món tibetà. Per a nosaltres, es tradueix en una font de coneixement ben documentada i enormement interessant. Un dels personatges que aglutina el pensament i les idees més bàsiques, a part del lama i els monjos del monestir, és clar, és Tukten un home recte, enigmàtic, profund, bon conversador, la presència del qual omple qualsevol escena del llibre. Tothora mostra una gran lucidesa, un pèl enigmàtica, i una bona sensibilitat pels temes religiosos i culturals del seu país. Per a ell les religions de per aquí pensen més en la vida interior de l'individu que en la seva vida exterior... Tukten és un personatge que és capaç d'arrossegar el lector fins al final. L'Heura hi percep la tendresa dels xais, la serena memòria dels elefants i la dura resistència dels dromedaris. Un home que havia passat per una universitat nord-americana, però, en canvi, s'entretenia mirant el foc. Semblava un home senzill però aquella senzillesa era fruit del coneixement.

La mort, un tema sempre recurrent

Amb la meditació els monjos controlaven
la seva mort fins al punt de decidir quan i com morien
i, en canvi, amb l'escalada els alpinistes
arriscaven la seva vida.

El tema de la mort és un dels més presents al llarg de l'obra -i al llarg de tota la tetralogia-. L'obssessió d'en Josep, per exemple, és precisament estimulada, des d'un principi, per la possible mort de la seva germana: Hi ha un dolor en vida superior al dolor de la mort. Qui no pot dir adéu als morts pot acabar dedicant-hi l'existència, pot anar girant l'esquena als vius sense adonar-se'n, pot anar fent de la mort la seva vida.

En aquest sentit és enormement descriptiva l'escena on s'explica que quan el cap d'una família pobra i plena de misèria arribi a vell anirà a seure a les neus perpètues d'un cim proper a la vall per esperar la mort. I ningú no se'n farà escarafalls i el seu valor anònim no mereixerà la plana de cap diari i la vida continuarà igual, passant lleugera i translúcida com una gasa dels lames moguda pel vent.

Un apèndix molt clarificador al final de la novel.la

"... el debat sobre l'existència del yeh-teh es troba
viciat per apriorismes i prejudicis. Més val calibrar
aquest afer apassionant amb el màxim
de serenitat possible".

La història de la creació d'aquesta novel.la és prou llarga. Segons l'autor, la va començar a pensar a l'interior de l'estupa  de Giantsé (Tibet central) un dia de juliol de 1992. La va començar a escriure a Barcelona un feliç dia 21 d'octubre de 1994 i la va acabar a La Garriga (Vallès Oriental), un nivós 21 de gener de 2014, prop de l'escalfor d'un radiador generós i sota una teulada.

Aquesta novel.la -segons l'autor- és deutora, d'una manera o altra, de tots els estudiosos que han abordat l'estudi del ieti abans que l'autor i també es deu a tots els habitants de l'Himàlaia que li n'han parlat, a vegades a llocs ben distants i a llogarrets remots, només abastables després de diverses jornades a peu.

La documentació que l'autor ha revisat és copiosa i vastíssima així com la relació de persones que l'han assessorat en un projecte com aquest. Segons Delgado, el debat sobre l'existència del yeh-teh es troba viciat per apriorismes i prejudicis. Més val calibrar aquest afer apassionant amb el màxim de serenitat possible.

Literatura per damunt de tot

La tomba de Tiangbotxé és moltes coses alhora: personatges amb una gran capacitat de vèncer qualsevol perill i amb una robustesa interior sublim; una exposició clara i lúcida de tots aquells temes que afecten a la zona geogràfica concreta on s'esdevenen els fets... però sobretot, i el lector ho agraeix, la novel.la és literatura pura. Intriga quan convé, conversa tranquil.la quan és l'hora, escenes tendres i amoroses en les que suren els sentiments més naturals i espontanis i moments de gran emotivitat en uns capítols finals que potser s'allargassen un pèl massa a la recerca d'unes sensacions que deixin el lector plenament complagut -com si l'autor volgués recol.locar-ho definitivament tot al seu lloc. La novel.la és vibrant i colpidora en alguns moments. Ben escrita, amb descripcions i expressions molt atractives. Amb un seguiment molt exhaustiu dels personatges, alguns dels quals se't fan tant propers que te'ls acabes sinó estimant sí, almenys, escoltant-los i observant-los amb tot detall... Parafrasejant el poeta Ponç Pons, diria que la passió és el combustible de la novel.la.

Alerta, el "yeh-teh és un animal foll:
pot segrestar una dona i estimar-la anys,
però et pot estampir contra una roca d'una manotada

Primera novel.la de la tetralogia

Segona novel.la de la tetralogia

Tercera novel.la de la tetralogia


Josep Maria Aloy


dilluns, 2 de juny del 2014

Papa, per què som independents?



La commemoració d'alguns esdeveniments que ens recorden i ens apropen la nostra història ha estat sempre generadora de noves publicacions en el camp de la literatura per a gent jove, sobretot de ficció, que els ajuden a saber d'on venim i a reflexionar sobre allò que ens ha anat conformant com a ciutadans i patriotes a la recerca de la plena llibertat.

El tricentenari 1714-2014 és un segell omnipresent avui a moltes publicacions que podem trobar a biblioteques i llibreries. Si d'una banda és bo recordar i actualitzar la història tot provocant reflexions i esmolant sentiments, especialment en els llibres per a joves, també hi ha el perill -com acostuma a passar en la majoria d'aquestes efemèrides- que un cop passat l'any de la commemoració, pocs es recordin ja del que hem celebrat i torni a caure en l'oblit allò que amb tanta eufòria tots vàrem voler festejar.

Són diversos els autors i les editorials que han volgut col.laborar en la difusió dels fets del tercer centenari del setge de Barcelona i de la desfeta del país. Relats de ficció com Cicatrius de 1714 (Bromera) d'Andreu Martin o bé Els nens del Born (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2013) de Dolors Garcia Cornellà; o bé La meva primera diada, de Jaume Clotet i Rut Bisbe (Estrella Polar, 2013); Aquelll dia de 1714 (P.A.M., 2013) de Jordi Munné i Òscar Julve; o, per anar acabant, el conte de Jordi Sierra i Fabra 1714 (La Galera), il.lustrat detalladament per Ignasi Blanch, són només alguns dels textos literaris de l'any. No hi falten tampoc títols clàssics com La història que en Roc Pons no coneixia, de Jaume Cabré, publicada per La Galera, per primera vegada, l'any 1980 i que ara l'editorial li ha enclastat a la portada el segell "1714" quan la veritat és que no calia i que alguns estudiosos i crítics del llibre infantil fa anys que reclamàvem una reedició d'un best-seller com aquest.

Per tant, no és el meu interès avui presentar llibres d'aquest caire. Les estanteries de les llibreries i de les biblioteques ja parlen per elles mateixes. Sí que vull destacar-ne un que, de fet, es destaca tot sol, i que adopta una perspectiva que mira més enllà del que és habitual en tots aquests títols que acabo d'esmentar. Em refereixo al llibre Papa, perquè som independents? (Eumo Editorial, 2014) obra de l'escriptor i crític Joan Portell i dibuixat per la veterana i reconeguda Montse Ginesta.

Papa, per què som independents és un llibre diferent i original ja que situa l'acció a la Catalunya del 2026 quan aquest país ja fa deu anys que és independent (en el moment d'escriure aquest comentari llegeixo un tuit que diu que Oriol Junqueras posa data a la República Catalana el 2016). Si les coses van com s'expliquen en aquest divertit relat, auguro un èxit extraordinari de vendes d'aquest títol l'any 2026 gràcies, sobretot, a les dots profètiques del seu autor. Tant de bo fos així, certament.

La narració s'origina a partir de la pregunta que la Mariona fa al seu pare arran d'un comentari que un amic de la seva classe li ha fet quan li ha dit que abans Catalunya no era independent. Davant la sorpresa, la Mariona, que no coneixia aquesta informació, va i pregunta al seu pare, amb una naturalitat envejable: -Papa, en Rachid m'ha dit que abans estàvem enganxats a un país més gran. És veritat? I el pare, que de moment queda fora de joc i li ve tos, se les ha d'empescar per donar resposta a la pregunta que el xerraire de Rachid (Rachid!) ha fet a la seva filla. Val la pena avançar que la resposta és sucosa i sobretot escrita amb humor i naturalitat. Potser un pèl massa esbojarrada tota ella però amb la intenció, de passada, de divertir el lector jove -joveníssim, en aquest cas- que a través del petit i insòlit repàs històric podrà entendre -o començar a entendre- d'on venim tots plegats i quines són les trifulgues dels mandataris a l'hora d'establir dependències o independències.



No m'entretinc en el desenvolupament de la història perquè no ajudaria pas gens a la seva lectura. Cal llegir-lo i fer-lo llegir i és clar, llegit avui, ja només cal restar a l'espera de si l'autor haurà esdevingut un profeta quan aquest episodi que s'explica esdevingui actualitat, o sigui quan arribem a l'any 2026. Serà llavors que podrem saber si la literatura serveix no només per distreure'ns i passar-nos-ho bé sinó també per saber si hem de confiar en ella com a precursora d'esdeveniments importants.


Josep Maria Aloy