dilluns, 24 de febrer del 2014

"Les verges del sol", del mallorquí Miquel Rayó


 "Les verges del sol" de Miquel Rayó (Bromera, 2013) és més que una novel.la juvenil d'aventures. Hi ha idees, enigmes diversos, dosis d'intriga, un bon ritme narratiu, personatges descrits amb precisió i una trama molt ben construïda. Tot plegat escrita amb llenguatge clar i precís que seduirà el lector jove, oimés si és un lector amb ganes d'aventura i emoció.

 La Cristina, la protagonista d'aquesta aventura, treballa al museu arqueològic de Cusco (Chile) i es trobarà immersa en una sèrie de fets, tots connectats entre si: primer la desaparició misteriosa d'una jove de l'alta societat mentre feia surf; poc després la troballa d'una mòmia requisada per la policia a la frontera; més tard l'assassinat del director del museu. Finalment, amb l'ajut de dos buscadors de tresors viurà una aventura insòlita en terres del Perú actual, embolcallada amb la força dels mites ancestrals ja que la investigació s'esdevindrà en terreny dels inques que sacrificaven verges en honor del déu Sol.

He parlat dels personatges i la veritat és que l'autor ha sabut dotar-los a tots d'unes característiques personals molt atractives. Per damunt de tots, la protagonista, Cristina, exemple de tossuderia per la defensa dels jaciments arqueològics i lluitadora fins al final per salvar i rescatar els tresors del passat històric. La seva ferma militància era odiada per a uns i notícia constant a la premsa. Segons ella, ... al sòl de Lima, la història és a pocs pams de fons... El lector se sent no sols atret per la seva personalitat sinó que se sent implicat en les seves actuacions i, fins a cert punt, ha de prendre partit: o és una saquejadora de tombes que s'oposa al desenvolupment de Lima o és una arqueòloga que vetlla pel respecte de les restes del passat...


Però al llarg de la novel.la ens criden l'atenció un munt més de personatges ben definits. Vull destacar per exemple el pilot Rímac que porta els herois fins a un llac amb un avió sorollós i atrotinat que no hauria passat cap revisió des de feia molts anys, en una escena de cinema tan esbojarrada com espectacular... el motor va amollar un seguit d'esclats agònics i l'avioneta aconseguí iniciar una marxa vacil.lant...i capcinejava com una oca de granja que ja ha oblidat volar... Les pistonades del motor eren irregulars i tuberculoses...L'avioneta rebotà diverses vegades sobre l'aigua com una gallina èbria que provàs de volar...

Apurímac és un altre dels personatges peculiars i enigmàtics: havia estat guerriller de Sendero Luminoso però se'n va cansar perquè opinava que ell no era un assassí sinó un revolucionari.... Era el gran de set germans... Peruà convençut: El Perú sempre s'ha fet tot sobre la resignació dels pobres. Un personatge capaç de donar una lliçó de pacifisme, al final del relat. Miquel Rayó, fins i tot hi fa intervenir un personatge sense nom ni cognoms. L'únic detall que ens dóna d'ell és el fet de tenir el llavi marcat per una cicatriu, la qual cosa afegeix a la novel.la un element més per a la intriga.

Però la novel.la té altres valors. Un d'ells, a part del treball de documentació que l'autor ha dut a terme, és l'atractiu i el respecte que sent per les cultures precolombines i com n'encomana el cuquet de la curiositat i del seu coneixement al lector. I un plantejament constant d'una reflexió sobre si s'ha de rescatar el passat a costa d'entorpir el creixement urbà o bé enterrar les restes arqueològiques i construir al damunt les noves ciutats. Un debat que encara avui tenim a casa nostra i que no deixa de ser controvertit.

I per damunt de tot, la cultura inca, la festa de l'Inti Raimi, és a dir, la festa del Sol: una atracció per als turistes a la gran esplanada de Sacsayhuaman, que ve a ser la celebració del solstici d'hivern, restauració folklòrica i fragmentària d'un antic i solemne ritual inca per honorar el Sol. L'autor no desaprofita l'ocasió, en aquest tema, d'abraonar-se sobre els espanyols que devastaven les capes d'or que cobrien parets del temple del Sol, en temps dels inques.

 El paisatge, com és obvi, té un paper principal dins la novel.la i permet a l'autor un bon reguitzell de bones descripcions, com aquesta: ... a cada passa, el so de la neu trepitjada semblava una queixa... o per exemple quan descriu un penal construït a cinc mil metres d'alçada... on cada respiració és una punxada, on la sang s'espesseïa com si fos de pega i el cervell i els pulmons perillaven per l'excés de líquid amb què el mal de muntanya es manifestava.

Les verges del Sol, a part de tot el que he exposat, és però una novel.la d'aventures amb les consegüents dosis d'intriga, de sorpresa, d'enjòlit, de bon ritme sobretot pel que fa a la llarga persecució dels saquejadors de restes arqueològiques i tot plegat amb un excel.lent domini del llenguatge i amb un estil narratiu ben elaborat que condueix a un desenllaç vertiginós i clar.


Josep Maria Aloy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada