dilluns, 27 de gener del 2014

Voleu rebre "Tots els petons del món"?



L'Editorial El Cep i la Nansa, de Vilanova i la Geltrú, acaba de publicar un àlbum, il.lustrat per Mercè Galí, titulat "Tots els petons del món".

El conte, amb text de Montse Panero, va dirigit a un públic jove a partir ja dels tres anys. Un conte ple de petons. Petons afectuosos per donar i per vendre.

La particularitat d'aquest àlbum, com tots els que l'editorial El Cep i la Nansa publica a la col.lecció "El Ginjoler", és l'adaptació i la immersió que s'hi fa cap a la llengua de signes catalana. Així, doncs, l'objectiu de l'editorial, a través d'aquesta col.lecció, és estimular la lectura tant a nens sords com a tota la resta de la població infantil.

L'àlbum va acompanyat d'un DVD que inclou el conte, el vocabulari i, fins i tot, una cançó. Tot plegat en la llengua dels signes catalana.

El text, molt senzill, no pretén altra cosa que motivar els petits lectors a la manifestació de l'afecte a base de rebre i fer petons a tothom. El protagonista, el nen Tonet, això d'entrada no li agrada gens i en una mena de viatge iniciàtic, com si es tractés d'un conte tradicional, el nen va trobant pel camí diverses bèsties amb ganes de saludar-lo amb petons ben diversos. De mica en mica en Tonet descobreix la sensibilitat i l'elegància del petó d'una papallona però també la petó-llepada d'una vaca o el del cocodril, més semblant a una mossegada... Però en tots ells s'hi reflecteix l'afecte i això fa que el protagonista torni més convençut i satisfet cap a casa i regali petons a dojo.


 Les il.lustracions de la Mercè Galí saben transmetre les diverses impressions de tots aquests petons i petonassos i les reaccions afectuoses de qui els rep en unes il.lustracions exageradament significatives que segur que sabran captar no sols l'atenció i l'interès dels lectors sinó més d'una i de dues rialles.

En uns moments en què la crisi ha fet disminuir notablement la producció d'àlbums, celebrem que una editorial modesta com El Cep i la Nansa aposti per projectes agosarats com aquest. Tot un regal!


Josep Maria Aloy

dilluns, 20 de gener del 2014

"Si puges al Sagarmatha..." , 25 anys i 30 edicions

(Primera edició a Editorial Laia)

El Nepal t'imposa la modèstia,
el sentiment de la impotència.
Surt de les autopistes, de les ciutats...
i col.loca't en una drecera de l'Himàlia:
comprendràs moltes coses sobre el món
i sobre tu mateix.

La novel.la Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent, de l'escriptor Josep-Francesc Delgado acaba de complir 25 anys i ha esdevingut un dels llibres clàssics de la novel.la de viatges i aventures.

La novel.la, que va guanyar el Premi Joaquim Ruyra l'any 1988, narra l'aventura de l'escalada a la muntanya més alta del món en clau de misteri.

Dotze alpinistes s'han enfrontat amb el repte d'escalar el cim més alt del món, l'Everest, -Sagarmatha en nepalès i que vol dir "el qui té el cap en el cel"-. Només la muntanya sap què ha passat realment amb la Mireia i què s'amaga darrera del seu diari misteriós.

El Nepal et canviarà a tu...;
els seus misteris poden arribar a posseir-te,
se t'empassen com un xuclador.

       Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent és una novel·la d’aventures de la qual en sortirà aviat la 30ª edició. Això vol dir milers de lectors que s'han deixat seduir per un relat que és alhora un cant a la natura embolcallat per la força d'un misteri que no s'aclareix fins al final i un intent de plantejar, per part de l'autor, aspectes sobre la identitat dels personatges, el pes de les cultures diguem-ne més allunyades de les que mostren aquests personatges. És un cant, alhora, a l'amistat, a la generositat d'uns personatges que suporten els perills de l'escalada, les inclemències del temps i les incògnites dels resultats de les seves accions.

(Vint-i-sisena edició)

Escrita primer en forma epistolar i més tard a través de la descoberta d'un diari que la protagonista -l'única dona de l'expedició- havia escrit fins a l'últim moment abans de desaparèixer i de ser donada per morta, alimenten un interès creixent per part del lector i una profunda i emotiva immersió en el món insòlit i poc conegut de l'alpinisme amb tot el que aquest esport comporta.
Què ens impulsa a entrar
per aquests viaranys inhòspits?

És tracta d'una novel.la que ja podem considerar un clàssic de la nostra literatura per a joves, i no tant joves, i que fins ara ha tingut una continuïtat en dues novel.les més: Sota el signe de Durga (Columna, 1993) i Nima, el xerpa (Edicions B, 1993), però l'autor ens ha assegurat que n'hi haurà una quarta a l'estiu -La tomba de Tiangbotxé- i per tant l'obra es convertirà en una tetralogia literària de gran interès.

Totes les expedicions han de patir l'escomesa mortal
de l'altura a més de vuit mil metres.

Com molt bé diu August Garcia en el seu blog "Rapsòdia" en aquesta novel.la de Delgado s'entremesclen l'aventura personal, el repte esportiu i el creixement interior. Tot això -diu August Garcia- amanit amb unes trames més o menys atraients, un calidoscopi de personatges amb les seves lluites internes i un profund coneixement de la religiositat, la geografia i els costums quotidians d'aquests verals, fruit d'estades de primera mà de l'autor.

La bellesa dels cims t'aboca
a la recerca d'unes altures
cada cop més inassolibles.


(Versió reduïda)

Una adaptació al Nivell Bàsic

Edicions del Roure de Can Roca, ha tret també una edició de la novel.la en versió reduïda per a aquells lectors que aprenen l'idioma o que tenen dificultats lectores. Aquesta versió redueix l'extensió del text original i ofereix l'obra a través d'un repertori lèxic bàsic per facilitar-ne la comprensió. L'adaptació, que es presenta amb fotografies de la primera expedició catalana a l'Everest, fetes per l'alpinista Josep Vidal Ponce, ha estat elaborada per Marta Ibañez Fuentes, professora de llengua i literatura catalanes a l'Institut Ferran Casablancas de Sabadell.

El Nepal et canviarà a tu;
no intentis de canviar-lo a ell.
(Stephen Bezruchka)


Josep Maria Aloy

dilluns, 13 de gener del 2014

M'agraden els llibres que parlen de llibres (i 3)



M'agrada, quan llegeixo una novel.la, trobar-hi referències culturals sobre músics, artistes o altres escriptors. Aquestes referències són una aportació més que enriqueix els textos literaris, sobretot quan van destinats als joves.

Sense cap ànim d'exhaustivitat he recollit als dos primers lliuraments algunes d'aquestes referències. En aquest tercer i últim lliurament esmentaré sobretot referències als llibreters o al món del llibre en general.


Les llibreries i els llibreters hi tenen el seu paper

La Jette i els llibreters, de Peter Härtling. (Grup Promotor-Alfaguara, 2001)

I tocava ja el torn als llibreters! Aquesta novel.la és un homenatge a les persones que ens desvetllen l’interès per la lectura, l’interès per l’aventura. La Jette és una nena de dotze anys que viu amb la seva mare. Un dia, fent un encàrrec, coneixerà els dos llibreters de la llibreria Topf. Un d’ells estima els llibres com si fossin fills seus. La relació entre La Jette i els llibreters despertarà entre els veïns sospites i comentaris cruels. A la Jette, el llibreter li agrada cada vegada més. És diferent de tothom. Té sortides estranyes que procedeixen dels llibres que deu llegir continuament. Al llarg de la novel.la es fa un petit homenatge a Tom Sawyer ja que s’hi fa referència en diverses ocasions. De fet, la infantesa del llibreter té paral.lelismes amb la vida de Tom Sawyer. A manera de conte trist, i amb un bonic embolcall poètic, el llibreter explica la seva experiència d’infant a la Jette.


La llibreria de les noves oportunitats, d'Anjali Banerjee (Rosa dels Vents, 2012)

La protagonista, Jasmine, acabada de divorciar-se del marit, és requerida per una tia seva, mestressa d'una llibreria, per tal de fer-se càrrec del negoci durant un mes, mentre la seva tia emprèn un viatge a l'Índia... Això fa que ho aprofiti per trencar amb tot i retornar al poble de la seva infantesa... Com és fàcil d'imaginar, la novel.la està molt centrada en l'àmbit dels llibres i de la llibreria. El desenllaç és força previsible des dels primer moments: la Jasmine es queda a la llibreria per sempre i la tieta dedica el seu temps a viatjar amb el seu nou nòvio i a viure feliç...
Un des principals missatges de la novel.la és un cant a les llibreries i als llibreters que vindria expressat en aquest petit fragment que he rescatat:
... Vendre llibres és un estil de vida, no pas una feina... És així com cal portar una llibreria. Treballar fora d'hores. Dormir a la mansarda i escoltar com respiren els llibres de nit...


Quan el llibre és un desl protagonistes centrals

Un llibre monstruós, de Jordi Sierra i Fabra. Il.lustracions de Pep Montserrat. (Cruïlla, 1990)



El protagonista, un escriptor prolífic, rep l’encàrrec del seu editor, d’escriure un llibre de por, un llibre monstruós... L’escriptor s’hi posa tot seguit i crea un conjunt molt divers de personatges tan meravellosos com estrafolaris però tots horribles, tant que els mateixos personatges surten del llibre i es revolten contra el seu creador... que ha d’anar a la seva recerca de nou per tornar-los a introduir dins del llibre.





Els nens del mar, de Jaume Escala. Il.lustracions de Carme Solé Vendrell. (Ediciones Siruela, 1991)



És de les poques vegades que un llibre és el protagonista central del conte. El seu protagonisme, però, és d’una gran cruesa ja que els nens del mar, que en principi no sabien per què servia un llibre, descobreixen al final que, tirant-lo al bidó on cremen quatre fustots que serveixen per escalfar-se una mica, els serveix per allargar una mica més les quatre flames del foc.






La dona de paper, de Rabih Alameddine (Rosa dels Vents, 2012)


Aquí tenim l'Aalija, una dona d'uns setanta anys, asseguda còmodament en una vella butaca del seu apartament a Beirut, amb una tassa de te a les mans i moltes ganes de parlar. Òrfena de pare, repudiada per un marit que  mai no la va estimar, Aalija ha dedicat els seus millors anys a llegir llibres i a traduir-los, mentre al carrer queien bombes i retronaven els ecos d'una guerra que la va obligar a dormir amb un rifle al costat del llit i oferir el seu cos a canvi d'una dutxa calenta.
Som el que llegim, va dir un savi, i Aalija és això: una dona extravagant i entranyable, envoltada de papers, que es resguarda dels mals records a l'ombra de la bona literatura, buscant en els llibres aquell amor que mai ningú no li va donar. Òbviament, a la novel.la trobem múltiples referències als llibres i referències literàries:

És difícil que els llibres per si mateixos siguin avorrits, excepte quan són les memòries dels presidents dels Estats Units... No tinc clar que el descobriment de l'amor hagi de ser més intens que el descobriment de la poesia...
"Anna Karènina" va ser la primera traducció en què vaig gaudir del principi al final. Va ser la primera vegada que vaig obrir de bat a bat les portes de casa meva a un llibre i al seu món.
Llegir un bon llibre per primera vegada és tan sumptuós com el primer glop de suc de taronja que trenca el dejuni del ramadà.
I un consell: ... no sortiu mai de casa sense un llibre de poesia...


Lectors i lectores excepcionals

Matilda, de Roald Dahl. Il.lustracions de Quentin Blake. (Empúries, 1988)


Es tracta d'un llibre emblemàtic, certament, amb una protagonista excepcional... Als quatre anys, Matilda, va començar a delir-se pels llibres. Un dia demana al seu pare si li pot comprar un llibre:

-Un llibre? I per què vols un llibre, tu?
-Per llegir-lo, pare
-I que té de mal la televisió, valga'm Déu! Tenim una tele preciosa amb pantalla de dotze polzades, i ara em véns amb això d'un llibre! T'estàs aviciant, filla meva!

Matilda va a la biblioteca del poble. La bibliotecària es diu Phelps. El camí de casa seva a la biblioteca era de deu minuts que li permetien dues hores de glòria, asseguda i concentrada en un racó calentó devorant llibre rere llibre... Els llibres la tranportaven a mons nous i li presentaven gent impressionant que vivien vides excitants. Va navegar en vells vaixells de vela amb Joseph Conrad. Va anar a l'Àfrica amb Ernest Hemingway i a l'Índia amb Rudyard Kipling. Va viatjar arreu del món estant a la seva cambreta d'un poble anglès.

La lladre de llibres, de Markus Zusak (Sidney, 1975) (La Campana, 2007)


La Liesel va començar la seva carrera de lladre als nou anys. Tenia gana, robava pomes, però el que més li interessava eren els llibres. Potser més que robar-los els salvava. El primer fou el que havia caigut a la neu al costat de la tomba on acabaven d’enterrar el seu germà, quan anaven cap a Molching, prop de Munich, on els esperaven els seus pares adoptius. El segon llibre, temps després, el trauria d’una de les flames d’una de les moltes fogueres que encenien els nazis. Al carrer Himmel, la petita Liesel va trobar la millor família que es pugui somiar: Rosa Hubermann, una dona de mal geni però amb un cor immens. Hans Hubermann –potser el personatge més encantador de la novel.la-, pintor de parets, acordionista alegre i fumador empedreït. I els dos amics de la Liesel: Rudy Steiner, el veí un any més gran, mig desnodrit però un argent viu amb qui comparteix mil aventures, i Max Vandenburg, el jueu boxejador que viu amagat al soterrani.

Una història inoblidable i emocionant. Vides que s’entortolliguen les unes amb les altres sota els ulls pacients d’un espectador-narrador excepcional, la Mort: sarcàstica, però comprensiva, que fins i tot en la foscor més negra va a la recerca d’acolorits fragments de bellesa. Les referències als llibres són constants ja que esdevenen el tema principal de tota la història d'aquesta joveníssima "lladre".

Una lectora poc corrent, d'Alan Bennet (Empúries, 2008)


És un dia qualsevol al Palau de Buckingham i els gossos de la Reina no paren de bordar cap a una banda del jardí per on ella no acostuma a passejar. Seguint-los, la Reina descobreix, aparcada, la biblioteca mòbil de Westminster, una furgoneta antiquada amb un bibliotecari també antiquat i Norman, una treballador de la cuina reial, jovenet i pèl-roig, a qui Sa Majestat no havia vist mai. Una mica obligada per les circumstàncies, la Reina s’emporta un llibre en préstec, sense saber que a partir d’aquell moment les visites a la biblioteca i el fet de conèixer Norman li canviaran del tot la vida.

La Reina s’aficiona a llegir fins a tal punt que la seva proverbial professionalitat queda en entredit: ja no és tan curosa amb les feines de la Casa Reial, que l’avorreixen mortalment, i només frisa per enllestir-les i tornar a la lectura. No cal dir que l’adquisició d’un hàbit tan perillós com inesperat preocupa enormement la cort i el govern, que faran tot el possible per allunyar de Norman aquesta lectora tan poc corrent i aconseguir que abandoni els llibres. Algunes referències als llibres:

El que també va descobrir era que un llibre menava cap a un altre llibre, que se li obrien portes a tot arreu on mirés i que els dies no eren prou llargs per poder llegir tot el que volia llegir...

Els llibres no tenen res a veure amb el fet de passar el temps. Tenen a veure amb altres vides. Altres móns. En comptes de voler passar el temps, Sir Kevin, hom desitjaria tenir-ne encara més. Si hom volgués passar el temps, hom podria anar de viatge a Nova Zelanda...

Un llibre és un artefacte dissenyat per fer esclatar la imaginació...


Els efectes de la lectura

Un tresor per compartir, de Chris Conover. (Joventut, 2000)



Aquest títol defineix bellament la seva idea de la lectura. A manera de faula, ens presenta dos regnes enfrontats des de sempre. L’un governat per un lleó, l’emperador no sabia ni llegir ni escriure... però tant li feia... quan rugia tothom l’obeïa; i l’altre, per un ós que viu en un palau ple a vessar de llibres. Un dia, el fill del rei lleó va a parar a l’altre regne. Aviat el príncep descobrirà allò que contenen els llibres i ja no podrà viure sense aquests...

La minoynia d'un infant orat, de Llorenç Riber (La Magrana, 2007)


I vull acabar amb una referència molt clara sobre els efectes d'una bona lectura, segons l'escriptor Llorenç Riber a La minyonia d'un infant orat. L'explica Miquel Rayó, quan diu que aquesta és la més bella història per a nens escrita en llengua catalana, i en destaca una frase impactant, dels efectes de la lectura:

Hi ha llibres que esqueixen l'ànima i la fecunden; fan allò que fa l'arada: obren una ferida cruenta i en aquesta ferida cruenta hi deixen l'estremiment vital d'una llavor.



I ara sí: punt i final i bona lectura!!

Josep Maria Aloy

dimarts, 7 de gener del 2014

M'agraden els llibres que parlen de llibres (2)



M'agrada, quan llegeixo una novel.la, trobar-hi referències culturals sobre músics, artistes o altres escriptors. Aquestes referències són una aportació més que enriqueix els textos literaris, sobretot quan van destinats als joves.

Sense cap ànim d'exhaustivitat he recollit en el primer lliurament algunes d'aquestes referències, especialment aquelles que esmenten escriptors i obres literàries així com algun elogi al plaer de la lectura.

En aquest segon lliurament esmentaré un plec de referències que tracten més dels aspectes màgics dels llibres i de la lectura.


Referències fantàstiques al món del llibre i de la lectura

Sorra a les sabates, de Pep Molist. Il.lustr. de Maria Espluga. (Combel, 2001)

Aquest conte de Pepe Molist és una petita recreació d’allò que tants bons lectors diuen que senten quan llegeixien un llibre, millor dit, quan es "fiquen" dins del llibre i van a la recerca de tresors, d’amics i d’experiències úniques... La Maria, la protagonista del conte, moltes vegades, havia vist brillar els ulls dels seus germans quan parlaven de com era de meravellós ficar-se dins d’un llibre i avui que s’ha quedat sola a la biblioteca ho vol comprovar ella. Després d’una sèrie d’intents aconsegueix introduir-se en el conte que ha escollit on es veu la sorra d’una platja, les ones que hi arriben i dos nens que juguen... La història acaba tal com el lector intueix: quan la mare va a la biblioteca a buscar la nena, aquesta surt de pressa del conte i es llança als seus braços: estava contenta, li brillaven els ulls i també les sabates... A la sola hi duia sorra enganxada.

La guia fantàstica, de Joles Sennell (Publ. Abadia de Montserrat, 1977)

 Pep Albanell -Joles Sennell quan escriu per a nois i noies-, ha sabut també recrear de forma fantàstica un episodi divertit que té com a protagonista un llibre: ... un llibre "vell i atrotinat de tapes de pell de xai" que el protagonista troba en una botiga d’antiguitats. L’home de la botiga diu que li dóna de franc si n’hi llegeix alguna pàgina... ja que el llibre és fantàstic, fou escrit per un alicorn i té la particularitat de contenir lletra o no segons la capacitat de fabulació i de fantasia que tingui el lector... Per això l’home de la botiga li regala ja que un llibre d’aquesta mena no es pot vendre: s'ha de regalar. S'ha de regalar a qui el pugui llegir, és clar...

La gramàtica és una dolça cançó, d'Erik Orsenna (Proa, 2004)

La gramàtica és una dolça cançó és una fantasia joiosa, la protagonista de la qual podria ser ben bé una germana petita de l’Alícia de Lewis Caroll.
Joana, una adolescent de setze anys, i el seu germà, de catorze, són fills de pares divorciats. Això els porta a haver-se de traslladar comstantment d’una casa a una altra, i d’un costat a l’altre de l’Atlàntic. Un dia, el vaixell on viatgen naufraga i encara que el mar els deixa en una illa desconeguda i tots dos salven la vida, l’experiència els trasbalsa tant que queden sense l’ús de la paraula. Un afable músic i poeta els acull i els ajuda a descobrir un territori màgic, on els mots prenen vida, s’espavilen, es maquillen, es casen... Aquest llibre és una passejada carregada d’humor i de poesia per la ciutat de les paraules, una geografia nova on les tribus dels adjectius i dels verbs, els rellotges del present i del passat s’amanseixen sota el ritme assossegat de les dolces cançons del vell músic i poeta. Una gramàtica en forma de conte on els mots donen vida a objectes veritables i éssers de debò.

El Festival de les Paraules, de Jordi Sierra i Fabra. Il. de Marta Brú
(Edicions del Pirata, 2008)

Com molt bé diu el títol, aquesta història d’en Jordi Sierra i Fabra, va de paraules. La història comença en el moment que la paraula Idea ha tingut, és clar, una idea: es tracta de saber quina és la paraula més bonica de totes les paraules. El tema és suggerent però Idea no s’imaginava pas que tot acabaria sent una olla de cols, perquè les paraules, per maques que siguin són molt presumides i petulants i es porten l’oli.

La narració permet assistir realment a un festival de paraules on Dubte, és clar, sempre dubta i on Raó a vegades perd la raó... Aquests jocs divertits de paraules proporcionen un element afegit molt atractiu:

 ... La paraula més bonica ha de ser aquella que resumeixi tot el que som. I què som? Doncs una barreja de vida, sentiments, llibertat, passió... Així, doncs, la paraula més bonica no hauria de ser una de sola, sinó la suma de dues, tres o més.

La decisió del jurat fou llegida pel president, Justícia, que va dir que, sentint-ho molt, el jurat havia decidit deixar desert el concurs... I va continuar dient:

Totes les paraules són grans, perquè formen part del llenguatge, la vida, la comunicació. I totes són boniques, úniques, ja que cadascuna és especial en si mateixa. Totes les paraules ben utilitzades, tenen alguna cosa bona, fins i tot les més presumptament espantoses. Totes i cadascuna són parts d’un engranatge superior que ens agermana a través del seu significat. I aquesta és la grandesa de les lletres, les paraules, les frases que ens aporten la vida i la llibertat de l’expressió, parlada o llegida. Cada paraula, en el seu espai, és viva. Totes són, doncs, boniques.


El llibre com a objecte de culte

El diccionari de la Carola, de Carmen Gómez Ojea (Edebé, 1995)
El llibre com a objecte de culte i la fascinació per la lectura són esmentats en diverses narracions, sobretot per a joves, amb l'afany evidentment, d'encomanar el virus de la lectura i crear lectors. Un exemple el tenim a El diccionari de la Carola:

En aquella època –diu la protagonista que escriu en primera persona- no m’agradava especialment la lectura, sinó els llibres: eren objectes que m’atreien d’una manera irresistible. Volia entapissar les parets de la meva habitació. Estava segura que qui s’adorm cada nit envoltat de llibres descansa millor, té somnis fascinants i viu aventures nocturnes fabuloses que, al matí, quan es desperta, li fan veure el sol a la finestra, encara que sigui febrer, plogui i el cel sembli una mica tenebrós...

Els set dobles, de Rafik Shami (La Magrana, 2001)

Trobem, en aquesta narració, una descripció del llibre com a objecte i un cant a les llibreries:

... Les tapes d’un llibre no són tapes, sinó finestres que s’obren sobre un univers que tan sols un llibre pot mostrar, i d’aquesta manera, per les estretes prestatgeries desfilen mons, màquines, bèsties, fades i grans personatges de la història, i demanen baixet que els toquin, perquè només si els toquen despertaran a la vida. En això consisteix, fet i fet, el secret d’una llibreria. És un lloc en el qual la frontera entre la vida i la mort resta abolida...

Mecanoscrit de segon origen, de Manuel de Pedrolo (Edicions 62, 2009)

 Aquesta és una de les novel.les més llegides al nostre país que conté diverses referències als llibres. En el procés de portar a terme totes les actuacions per a la supervivència, no sols dels dos protagonistes sinó de la humanitat sencera, els llibres tenen una importància cabdal ja que d'ells han de treure els coneixements per dur endavant la seva tasca i, d'altra banda, han de salvar tots els que puguin de la destrucció ja que conformaran el patrimoni escrit dels futurs habitants del planeta.




Biblioteques i bibliotecàries com a centre d'interès

És habitual que biblioteques i bibliotecàries siguin protagonistes d'alguna aventura, normalment divertida, però també dibuixada, quan cal, amb tota la cruesa.

La biblioteca dels llibres buits, de Jordi Sierra i Fabra (Cruïlla, 2002)

Un fenomen molt estrany afecta a la biblioteca: els llibres han perdut les lletres, que ara s’amunteguen a terra. Què ha passat? Doncs que els llibres s’han pansit perquè ningú no els llegia i s’han tret de sobre totes les lletres. Els missatges a favor del llibre i de la lectura, i també de l'escriptura, són abundosos:

Escriure és massa..  però el moment en què neix la idea, en el teu interior veus el llibre ja gairebé fet...  A cada llibre hi posem una mica de nosaltres mateixos, del nostre interior, i ho plasmem en aquestes pàgines. És una part de la nostra pròpia ànima.

La Formiga Piga va a la biblioteca, d'Emili Teixidor (Cruïlla, 2012)

Fa un any i mig que Emili Teixidor ens va deixar. I el seu últim regal va ser, precisament una narració que s'esdevé en una biblioteca: La Formiga Piga va a la biblioteca (Cruïlla, 2012) il.lustrat per Gabrierla Rubio el novè volum que tanca, dissortadament, la sèrie de la Formiga Piga.

En aquesta ocasió la narració explica que la Formiga Piga va a veure el Mussol Tot Sol, el bibliotecari, per dir-li que la reina ha de reposar després de la malaltia que ha passat i que vol uns quants llibres: els que expliquin les històries més interessants, per animar-se llegint. El Mussol acompanya la Piga per les diferents sales de la biblioteca i li parla dels llibres que els lectors llegeixen des de fa molts i molts anys... El llibre acaba amb El millor llibre del món, un capítol molt emotiu per on es passegen i es barregen personatges de diversos contes ben acompanyats tots d'algun missatge positiu i encoratjador de cara als lectors joves. És en aquest últim capítol on sembla que encara sentim la veu de l'Emili i la seva passió pels llibres i la lectura. Excel.lent tot plegat! Una petita joia! L'últim regal del mestre! (Més)

El segrest de la bibliotecària, de Margaret Mahy. Il.lustracions de Quentin Blake. La Magrana, 1985. (Col. El petit esparver, 2)

He parlat de l'humor d'Italo Calvino. Són diverses les històries que barregen devoció i humor, lectura i diversió. Aquesta història de Margaret Mahi n'és un exemple: uns bandolers segresten la senyoreta Laburnum, bibliotecària municipal, tot esperant que l’Ajuntament els pagui un bon rescat. Tenen la mala sort d’agafar el xarampió mentre s’estan fent les negociacions i la bibliotecària, per entretenir-los, comença a llegir-los en veu alta, amb tant encert que els converteix en lectors. Quan la deixen en llibertat ja que ningú no es fa càrrec del rescat, es converteixen en assidus lectors de la biblioteca i en usuaris habituals del servei de préstec. Un dia un terratrèmol posa en perill la biblioteca i la vida de la bibliotecària. El cap dels bandolers la salva i acaba demanant-la en matrimoni. Després els bandolers es queden a treballar a la biblioteca i fan l’animació a la lectura.

L’arbre de les històries, d'Eulàlia Canal (Animallibres, 2009). Il.lustracions de Bartomeu Seguí.

Tot va començar amb una notícia a la premsa: “Ben aviat les biblioteques desapareixeran. Els llibres seran substituïts per càpsules de lectura”. Després va venir l’ordre d’enderrocament... I per a complicar més les coses, la Nit de Reis, en Jonàs el bibliotecari troba una nena misteriosa a les portes de la biblioteca. Qui pot ser aquest personatge captivador que capgirarà la vida d’en Jonàs? Les referències als llibres són nítides:

Ella em va dir que les bones històries eren com llavors, que podien prendre vida en qualsevol moment. Que una història et podia fer néixer, et podia fer créixer.

Hi ha moltes al.lusions òbviament al món del llibre i al món de la fantasia:

... quan entro aquí (a la biblioteca), sento unes pessigolles a l’estómac,com si els personatges i les històries m’estiguessin esperant i... Les històries prenen vida quan les llegim amb el cor, quan ens fan créixer, quan sentim que ja no som els mateixos abans de llegir-les que després i portem els personatges d’aquella història  sempre més amb nosaltres.

Els llibres de la biblioteca reaccionen segons la persona que entra:

Quan entra la senyora Malespina, entra una alenada d’aire fred i els llibres tremolen... Quan entra la Lina, que porta un vestit ple de butxaques, i a cada butxaca un somriure, tots els llibres es giraven per mirar-la.

La senyora dels llibres, d' Heather Henson. Il.lustrat per David Samall (Joventut, 2010)

En aquest àlbum, la protagonista és una dona que ha traginat muntanya amunt una pila de llibres! S’ha passat el dia cavalcant per aquests caminois costeruts i diu que d’aquí dues setmanes tornarà a venir per canviar aquests llibres per uns altres!
Aquest relat està inspirat en la veritable història i valenta feina que van fer les Bibliotecàries a Cavall, conegudes per “les senyores dels llibres” en la serralada dels Apalatxes a Kentucky, als Estats Units...
Les senyores dels llibres havien de viatjar a cavall o amb mula pels mateixos camins tortuosos cada quinze dies, carregades de llibres, tant si feia bon temps com si feia mal temps. Per mostrar la seva gratitud, les famílies els feien regals amb les poques coses que tenien: verdures del seu hort, flors del camp, fruites vermelles del bosc o les preuades receptes que es tranmetien de generació en generació... Les senyores dels llibres eren admirables per la seva resistència i dedicació i estaven molt orgulloses de la seva tasca: apropaven el món exterior a la gent que vivia a la serralada dels Apalatxes i, algunes vegades, aconseguien fer lectors d’aquelles persones que en principi mai no li havien trobat cap utilitat a aquells quatre gargots...

La bibliotecària d'Auscchwitz, d'Antonio G. Iturbe (Columna, 2012)

Es tracta de la història de la biblioteca pública més minúscula, recòndita i clandestina de tots els temps, oculta en un barracó del camp d'Auschwitz i de la seva irreductible bibliotecària. Un grup de presoners aconsegueix reunir una petita biblioteca clandestina, formada per només vuit llibres. Una adolescent, la Dita Adlerová, és l'encarregada de custodiar els llibres, que serveixen per instruir i alhora protegir el mig miler de nens que malviuen al "camp familiar" d'Auschwitz. La literatura serà també alhora la cuirassa amb què la Dita intentarà protegir-se de l'horror que l'envolta.
Una tendra història sobre el màgic poder de la lectura:

Hi deu haver qui no comparteixi aquesta fascinació pel fet que algunes persones es juguin la vida per mantenir oberta una escola secreta i una bibloiteca clandestina a Auschwitz-Birkenau. Hi deu haver qui creu que és un acte de valentia inútil en un camp d'extermini, quan hi ha altres preocupacions més peremptòries: els llibres no curen malalties ni es poden utilitzar com a arma per doblegar un exèrcit de botxins, no omplen l'estómac ni treuen la set. És veritat: la cultura no és necessària per a la supervivència de l'home, només ho són el pa i l'aigua. I és cert que amb el pa per menjar i l'aigua per beure se sobreviu, però només amb això mor la humanitat sencera. Si l'ésser humà no s'emociona amb la bellesa, si no tanca els ulls i posa en marxa els mecanismes de la imaginació, si no és capaç de fer-se preguntes i entrellucar els límits de la ignorància, és home o és dona, però no és persona; res no el diferencia d'un salmó, una zebra o un bou...


(Continuarà)

Josep Maria Aloy


dijous, 2 de gener del 2014

M'agraden els llibres que parlen de llibres



M'agrada, quan llegeixo una novel.la, trobar-hi referències culturals sobre músics, artistes o altres escriptors. Aquestes referències són una aportació més que enriqueix els textos literaris, oimés si van destinats als joves.

Sense cap ànim d'exhaustivitat he recollit algunes d'aquestes referències: aquelles que esmenten escriptors i obres literàries així com les que contenen algun elogi al plaer de la lectura.


El vigilant en el camp de ségol, de J. D. Salinger (Empúries, 1990)


I començo per un clàssic on trobem una refència a la devoció que el protagonista de Salinger té pels llibres i pels autors:

El que m’entusiasma de debò és un llibre que, quan l’acabis de llegir, et faci venir ganes de ser amic íntim de l’autor que el va escriure, per poder-li trucar per telèfon sempre que et vingui bé. No passa gaire sovint, però...

A fer punyetes!, de Llorenç Capdevila (Barcanova, 2012)

Fa pocs dies, precisament, comentava aquesta novel.la del professor d'institut, Llorenç Capdevila. No toca ara comentar-la però sí que en vull transcriure un fragment on es parla de literatura i del llibre de Salinger, quan la profe de literatura llegeix una història a classe...

... una història narrada en un estil molt directe, que ha captat l'atenció dels alumnes de literatura. Era com si sentissin parlar al protagonista...Al cap de mitja hora de classe, la professora ha deixat de llegir i molts dels alumnes han arrufat el nas i han protestat. Les peripècies de Holden Caulfield els tenien atrapats. L'Eduard sospita que si el protagonista d'aquella novel.la li cau malament és precisament per com s'assemblen. Quin gran escriptor, el tal Salinger! Els bons llibres -ha sentenciat la professora- han de ser capaços de canviar el lector... També ha dit que per això ella creia que els qui llegeixen bona literatura tenen una vida molt més rica que no pas aquells que no agafen un llibre ni per equivocació.(veure'n més)

El misteri de Quintaforca, de Xavier Fàbrega i Ramon Homs. (Barcanova, 2003)

 Es tracta d'un llibre d'aventures més aviat fàcils i no gens trascendents però amb un reguitzell de referències als nostres clàssics catalans. Per exemple, sobre La Punyalada, de Narcis Oller:

Després de sopar va continuar una estoneta amb La punyalada. El llibre l’havia captivat des del primer moment. D’entrada havia quedat impressionat amb la força amb què Vayreda descrivia el paisatge...

I sobre El Rem de trenta-quatre, de Joaquim Ruyra:

... en pocs minuts de lectura hi estava tan ficat que li semblava sentir la remor de les onades i que ensumava aires carregats de sal...

El segueix L’escanyapobres, de Narcís Oller.. i més tard La papallona. Tot seguit Pla, que li va agradar molt. Es va empassar Un senyor de Barcelona xiulant com qui diu. El canon literari dels autors d’aquesta narració no s’atura: també li toca el torn a El Quijote que:

 ...El va interessar de seguida, i això que al principi li va costar una mica fer-se al castellà del segle XVI. En una altra etapa de la seva vida, se n’hauria cansat aviat, però ara sabia que, de vegades, la literatura exigia aquest primer sacrifici que, un cop superat, era com la clau que permetia l’accés a un món màgic, desconegut per tota aquella gent incapaç de superar la primera dificultat...

En Nasi perd la por, de Joaquim Carbó. (Editorial Casals, 2001)

Joaquim Carbó és un mestre a l'hora d'esmentar autors i llibres. En alguna ocasió les referències a algun llibre són, fins i tot, per qüestionar-lo, o si més no per matisar o disminuir la seva transcendència. Això és el que fa en el seu llibre En Nasi perd la por.  A la pàgina 119, després de comentar que en Bru està llegint les novel.les d’en Harry Potter, fa dir a la Berta:

És una novel.la, i prou. I tots tres som prou grans per saber que els autors poden explicar el que volen. Jo només et puc dir un cop més que no n’hi ha, de bruixes. I que, per tant, l’autora d’aquest llibre s’ho inventa tot, de la mateixa manera que en Joles Sennell es va inventar l’alicorn que saltava per una autopista; en Sebastià Sorribas una colla de vailets que muntaven un zoo; en Josep Vallverdú un gos amb nom de bolet; l’Emili Teixidor, la formiga Piga o en Quimet Cartró unes cases d’estar per casa.

Dedica'm un poema encara que sigui teu, de Maria Carme Roca
(Barcanova, 2013)



L'escriptora Maria Carme Roca ha publicat aquest relat juvenil on la història d'amor de dos adolescents es presenta totalment embolcallada amb la poesia de Miquel Martí i Pol. La proposta és agosarada pel perill de caure en un petit manual sobre la poesia del poeta de Roda. Però el mesurat equilibri entre les emocions que es desprenen dels dos temes, l'amorós i el poètic, i la presència d'una besàvia que va ser amiga del poeta, fan que el resultat sigui plaent i atractiu per als lectors joves i esdevingui, alhora, un petit homenatge a Martí i Pol en el desè aniversari de la seva mort. (Veure'n més)



La passió pels llibres

Si una nit d'hivern un viatger, d'Italo Calvino (Edicions 62,1979)

Aquest llibre d'Italo Calvino ve a ser una guia de lectures, un cànon d'obres clàssiques. També són guies de lectura: Si un matí d'estiu un nen...,  de Roberto Cotroneo (Edicions 62, 1995) o fins i tot el llibre de Vicenç Pagès: De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil (Proa, 2006). Amb una pretensió diferent també el llibre de Daniel Pennac: Com una novel.la (Empúries, 1992) és un títol molt clarificador sobre la lectura i els drets del lectors. Però no són els llibres als quals em refereixo en aquest article.

Si esmento el de Calvino és perquè aquest autor dibuixa una escena molt descriptiva a la introducció del llibre. Cada vegada que començo a llegir Si una nit d'hivern un viatger, d'Italo Calvino, m'hi quedo enganxat. Mireu sinó:

Estàs a punt d'iniciar la lectura del nou llibre d'Italo Calvino, la novel.la Si una nit d'hivern un viatger. Relaxa't. Recull-te. Allunya de tu tot altre pensament. Deixa que el món que t'envolta s'esvaeixi en l'indistint...

El baró rampant, d'Italo Calvino (Edició especial de l’AVUI, 1995)

Em resisteixo a abandonar Italo Calvino perquè el tema dels llibres i de la lectura té un paper essencial en tota la seva obra de ficció. En aquesta novel.la, l'escena que vull destacar s’inicia en el capítol XIIè quan es troben Cosimo i el bandoler més temut del país, Gian dei Brughi. Aquest, perseguit per la gent, es refugia en el mateix arbre on es troba Cosimo i neix una relació excepcional entre els dos personatges on el centre d’interès el constitueix la lectura ja que el bandoler li demana quin llibre està llegint i si, quan l’acabi, li por deixar. El bandoler llegeix en francès, toscà, provençal, castellà. Fins una mica de català...

Així van començar les relacions entre el meu germà i el bandoler. Així que Gian dei Brughi havia acabat un llibre corria a tornar-lo a Cosimo, i en prenia en préstec un altre, i fugia a encauar-se al seu refugi secret, i s’enfonsava en la lectura...

 No està exempt tot el capítol –i tota la novel.la!- de l’humor. És excepcional l’escena següent:

Gian dei Brughi, mentrestant, estirat a la seva jaça, amb els eriçats cabells roigs plens de fulles seques sobre el front arrugat, amb els ulls verds que se li enrogien amb l’esforç que feia amb la vista, llegia, llegia, movent la mandíbula en un lletrejar furiós, amb un dit enlaire moll de saliva per girar de pressa la pàgina...

La història interminable, de Michael Ende (Alfaguara/Grup Promotor, 1988)

La passió per llegir i la passió pels llibres. Qui no ha practicat la lectura com ho fa el protagonista de La història interminable?:

La passió de Bastian Baltashar Bux eren els llibres. Aquell que mai no s’ha passat tardes senceres davant d’un llibre, amb les orelles com una brasa i els cabells embullats, llegint i tornant a llegir, oblidant-se del món que l’envolta i sense fer cabal de la gana ni del fred...
Aquell que mai no ha llegit d’amagatotis amb la llum d’una llanterna dessota la manta, perquè el papa o la mama o qualsevol altra persona que li vol bé li ha tancat el llum amb bones intencions tot argumentant-li que l’endemà li toca matinar...
Aquell que mai no ha vessat llàgrimes amargues obertament o dissimulada, perquè s’estava acabant una història meravellosa i li calia dir adéu a uns personatges amb qui havia compartit tantes aventures, els quals estimava i admirava, pels quals patia i alhora tenia esperances i sense la companyia dels quals la vida li semblava buida i absurda...

El senyor Pip, de Lloyd Jones (La Magrana, 2006)

Vull tornar a insistir en la fascinació que pot arribar a crear en el lector la lectura d'una història:

Quan el senyor Watts va començar a llegir tots vam callar. Aquell era un so nou al món. Llegia lentament i nosaltres sentíem la forma de cada paraula... Ell va continuar llegint i nosaltres vam continuar escoltant. Va tardar força temps a aturar-se, però quan va aixecar la vista nosaltres vam quedar astorats pel silenci. El doll de paraules s’havia acabat. A poc a poc vam tornar a calçar-nos els nostres cossos i les nostres vides...

I d'aquest mateix llibre, encara un segon fragment sobre els efectes de la lectura, sobre els bons llibres:

... saps una cosa, Matilda, no es pot fer veure que llegeixes un llibre. Els ulls et delaten. La respiració també. Una persona immersa en un llibre simplement s’oblida de respirar. Es pot calar foc a la casa i un lector submergit a les profunditats d’un llibre no aixecarà la vista fins que el paper pintat ja estigui en flames. Per a mi, Matilda, Grans esperances és un d’aquests llibres. Em va donar permís per canviar la meva vida.

 L'Arca de Babel, de Màrius Serra, il.lustrat per Marc Sardà (Estrella Polar, 2012)

Màrius Serra és àmpliament conegut sobretot pel sobrenom que s'ha autoimposat de "verbívor" i, per tant, hauria estat molt estrany que no tragués el nas en un comentari com aquest. La història explica que l'Alfred i l'Elisabet, dos joves primitius, no saben parlar. Per comunicar-se tenen els saccionaris, uns sacs plens dels objectes que els calen per dir coses. Un dia, durant una tempesta torrencial, les aigües els arrosseguen torrent avall. L'Arca de Babel els salva la vida i els permet navegar per set mars diferents... En aquesta llarga travessia viuran un munt d'aventures alfabexcitants durant les quals aprendran a expressar el que senten mitjançant les paraules.

L'Arca de Babel, com el títol ja insinua, és un cant a les lletres de l'alfabet, a les paraules, a la comunicació, a l'expressivitat, a l'enginy, al llenguatge i a les llengües totes, vinguin d'on vinguin i les parli qui les parli...(veure'n més)


(Continuarà)


Josep Maria Aloy