dilluns, 25 de novembre del 2013

Roser Capdevila, una creadora destacada


 Els qui ens dediquem a parlar de llibres per a nois i noies no sempre hem fet justícia amb les persones que il.lustren aquests llibres.

Les il.lustracions d'un llibre per a infants tenen molt sovint tanta o més importància que el text perquè sedueixen més ràpidament els lectors i se'ls enduen
al món dels somnis i de la fantasia.

Roser Capdevila (Barcelona, 1939) dóna gràcies a la vida perquè li ha donat una professió que l'ha fet disfrutar molt.

      Se la coneix com la mare de "Les Tres Bessones" tot i que ella confessa que hi ha més coses a la meva vida. Poca gent sap que ja era internacional abans de les Tres Bessones. Roser Capdevila pertany a una família amant de la cultura i de les arts plàstiques. El seu avi, poeta, i el seu oncle-avi, pintor, sempre discutien de si a la història de la humanitat va ser primer el dibuix que la paraula. Ella somriu perquè sap que les dues coses són prou importants. Allò que és segur és que dibuixar ha estat la seva autèntica passió fins ara. I dic fins ara perquè la Roser ha hagut de deixar d'il.lustrar arran d'un accident de trànsit que va patir fa uns anys que li ha deixat la vista molt debilitada.

Les seves primeres activitats foren els estampats sobre teles, pintures a l'oli i les aquarel.les. L'any 1980, però, va abandonar totes aquestes feines i es va dedicar a escriure i, sobretot, a il.lustrar llibres infantils tot i que també ha anat treballant en el camp de la il.lustració per a adults.

Mare de tres bessones, va escriure el seu primer conte inspirat en les seves tres filles l'any 1983. Però no fou fins al 1990 que va començar a col.laborar amb la productora Cromosoma i de seguida va veure com les aventures de les Tres Bessones s'escampaven com una taca d'oli arreu del món. També ha il.lustrat molts contes sobre personatges de la història o sobre novel.les clàssiques i contes infantils.

La seva obra abarca uns quatre-cents títols i ha estat mereixedora de nombrosos premis que seria llarg enumerar aquí. És una obra reconeguda a tot el món, els originals de la qual (uns tres mil) ha llegat a la Biblioteca de Catalunya. Roser Capdevila manifesta que s'ha sentit tan estimada per la gent que havia de correspondre-hi d'alguna manera.


 Una enorme personalitat, senzilla i sàvia

Potser és arran d'aquesta seva personalitat barreja de saviesa i de senzillesa que els equips de TV3 han gravat una entrevista amb ella per al programa "Savis". En aquesta entrevista, el conductor del progrma ha sabut copsar i transmetre'ns la personalitat de la Roser, tot un referent a casa nostra. Un model de modèstia i d'intel.ligència d'una dona que allò que li plau més és divertir els nens que miren els seus dibuixos i la satisfacció de veure com s'ho passen de bé buscant-hi detalls i descobrint-hi coses. No hi ha regal més admirable -diu en aquesta entrevista- que veure com els llibres es fan vells de tan fer-los servir perquè vol dir que han treballat molt, han fet feina...


 Una exposició al Palau Robert

Una obra tan universal i atractiva mereixia una exposició per tal de poder-la observar amb detall. Això és possible de fer-ho al Palau Robert fins al mes d'abril de l'any que ve. Es tracta de l'exposició Llapis i... acció! Roser Capdevila dibuixa, que explora l'univers de Les tres bessones sense eclipsar, però, el geni de molts altres contes marcats amb el segell poètic, tendre i esquitxat d'humor de la seva autora. En aquesta exposició s'hi poden observar il.lustracions publicades fora del nostre país i que, per tant, fins ara era difícil de veure-les.

L'exposició és "un homenatge a la seva manera de ser i fer, que és la manera de ser i fer d'uns personatges lluitadors que volen canviar el món, que volen un món millor”. És l'obra d'una dona optimista de mena que ha superat moments molt difícils: ha sobreviscut a un part múltiple, a un càncer i a un atropellament. Però una dona que s'ha mostrat sempre molt positiva i sobretot molt feliç.


Josep Maria Aloy

dilluns, 18 de novembre del 2013

L’origen i la història de la biblioteca infantil catalana


(Teresa Rovira)

Dimecres passat, 13 de novembre, el Servei de Biblioteques de la Generalitat va convocar a la Biblioteca de Catalunya la gran majoria de bibliotecàries del país. Com l’any passat, la trobada va esdevenir una festa, en què es va retre homenatge a Teresa Rovira, referent històric del Col·lectiu. Enguany s’ha instituït el premi Teresa Rovira, que distingeix les biblioteques més innovadores. Núvol, el digital de cultura, es va fer ressò d'aquest esplèndid i emotiu acte de reconeixement.

Des de "Mascaró de proa" vull afegir-me a l'homenatge a Teresa Rovira i a les bibliotecàries que, junt amb ella, van fer història en el Servei de Biblioteques de la Generalitat. És per això que recupero un article que vaig publicar a la revista "Faristol" n. 31, de setembre de 1998 i que reprodueixo a continuació sense fer-hi cap esmena per tal que conservi, així, la realitat del moment en què fou escrit:


L’origen i la història de la biblioteca infantil catalana

(Conversa amb Aurora Diaz Plaja, Teresa Rovira i Concepció Carreras)


Encara està per fer un estudi amb profunditat dels orígens i la feina feta per posar en marxa la biblioteca infantil catalana i el conjunt de projectes i activitats dirigides a la formació de l’hàbit lector en els nois i noies del nostre país.


 Per parlar de tot això i més, què millor que una bona conversa amb tres dames, bibliotecàries de prestigi i excel.lents professionals, la trajectòria de les quals mereix no sols un reconeixement sinó també un homenatge per part de tots els qui estimem el llibre infantil i juvenil. Serveixin, doncs, aquestes pàgines per escoltar i aprendre d’unes professionals de llarga història i sòlida trajectòria. Elles són: Aurora Díaz Plaja, Teresa Rovira i Concepció Carreras. Puc assegurar que conversar amb elles ha estat un goig i una festa.

Dues constatacions d’entrada. La primera: l’evolució de la literatura infantil catalana, de les biblioteques, de la lectura lúdica i de tot allò que gira a l’entorn del llibre ha estat, al nostre país, enormement condicionat per la història permanentment estroncada i discontínua que hem hagut de viure i de suportar. I segona constatació:  la cultura d’un país depèn molt sovint de l’entusiasme i de la fermesa dels seus polítics i de la sensibilitat dels seus intel.lectuals.


Teresa Rovira, que ha estudiat molt aquests temes, és la primera a trencar el gel. «Des de la primera dècada d’aquest segle s’inicia una etapa en la història de la lectura infantil a Catalunya, que es distingeix per l’atenció que hi presten els sectors intel.lectuals i polítics. Interès que es tradueix en un augment, una diversificació, i un alt nivell literari i artístic de la producció gràcies a la col.laboració d’escriptors de primer rengle que escriuen, o tradueixen, obres per als infants, i dels dibuixants que les il.lustren». Es la mateixa Teresa Rovira, historiadora, a més de bibliotecària, qui, a l’hora de conversar sobre la història de la lectura infantil a casa nostra, ens proposa abordar-la en cinc etapes:

De començaments de segle a la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, el 1914.

Aquest període es caracteritza per l’aparició del modern llibre per a infants. La preocupació pedagògica –que ja el 1899 havia fet néixer l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana- crea la necessitat de nous llibres, no solament escolars, sinó també d’esplai per tal de complementar l’obra de l’escola i, encara, per suplir allò que l’escola no feia.

 «El gust que des del modernisme es manifesta pel conte meravellós porta a l’aprofitament del material –sobretot rondalles- recollit pels folkloristes, i a la traducció dels contes clàssics estrangers. Mentre que el progrés de les tècniques gràfiques permet un major perfeccionament del gravat. Sense elevar-ne el cost i, per tant, la possibilitat d’il.lustracions abundants. Tot plegat contribueix a transformar el contingut i la presència dels llibres dedicats als infants, i a fer-los més atractius per als seus lectors». (T.R.).

Pel que fa a publicacions, entre 1908 i 1909 s’editen les Rondalles catalanes il.lustrades per Joan Vila, el Joan d’Ivori que serà també un dels dibuixants més representatius de La Rondalla del Dijous, publicada en forma de fascicles setmanals, amb contes populars o literaris, d’autors catalans o clàssics estrangers. «Totes aquestes publicacions, que representen un estret lligam entre text i imatge –característica del modern llibre infantil- són molt ben rebudes per la premsa, on se’ls dedica nombrosos comentaris».(T.R.).

No podem passar per alt l’aparició des de l’any 1904 d’En Patufet, la primera revista adreçada als infants, que serà també la primera per la seva continuïtat –es publica sense interrupció fins a desembre de 1938- i pel seu èxit de públic degut, sobretot, a les col.laboracions de Josep M. Folch i Torres. Des de 1910, n’escriu les novel.les publicades en forma de fulletó de la revista que constituiran la «Biblioteca Patufet», la major part novel.les d’aventures –gènere incorporat per Folch a la literatura infantil catalana- a vegades festives, i sempre sentimentals.

(Concepció Carreras)
 Mentrestant, la preocupació per fer arribar els llibres a un més ampli i divers públic lector feia sentir vivament la necessitat de biblioteques. El triomf dels partits catalanistes a les eleccions municipals de 1906, que representa l’accés de Prat de la Riba l’any 1907 a la presidència de la Diputació de Barcelona, i que fa possible que la cultura catalana tingui un suport oficial, serà decisiu. «Sobretot des de 1910, en què es produeix un ampli moviment d’opinió a favor d’una gran biblioteca d’estudis a Barcelona –que serà la Biblioteca de Catalunya- s’aixequen nombroses veus demanant biblioteques populars. La constitució de la Mancomunitat, el mes d’abril de 1914, ho farà possible». (T.R.)

  La Mancomunitat, fins a1 1923

Aquests anys de la Mancomunitat, apassionats per tants conceptes, inicien un dels períodes més originals i interessants de la literatura infantil catalana. Alhora, l’aspiració de difondre els llibres –a més de les escoles- a través de biblioteques amb especial atenció als infants comença a esdevenir realitat amb les primeres Biblioteques Populars de la xarxa de la Mancomunitat, una de les realitzacions culturals més representatives del noucentisme. «A les condicions que des del període anterior afavorien l’edició de llibres infantils, cal afegir-hi ara: la cohesió i l’impuls que l’acció oficial dóna al moviment pedagògic i de catalanització; la normalització de la llengua; el gust noucentista per una narració curta, la imaginació i el meravellós, així com per un art que refà i idealitza la realitat, detallista, i amb entorns alegres i lluminosos, que s’adiu als textos infantils i els complementa. Finalment l’ambient de certa prosperitat econòmica que es produeix amb la Gran Guerra, és favorable a l’eclosió de noves empreses, entre elles les editorials». (T.R.).

La primera editorial d’aquest nou període  -Muntañola-  apareix el 1917. Aquest mateix any Muntañola encarrega a Carles Riba les Aventures d’en Perot Marrasquí i un any després li suggereix les històries dels primers Sis JoansJoan Barroer i Joan Feréstec. L’altre gran autor de Muntañola, Josep Carner, va reelaborar nombrosos contes populars catalans i d’altres països, com El llop i la guineu, il.lustrat per Llaverias, o Contes i apòlegs de tots els països, per Lola Anglada. «De seguida que vaig saber manejar un llibre els meus pares em van posar a les mans els llibres d’imatges de l’editorial Muntañola. El llop i la guineu i El llop i l’esquirol, explicats per Josep Carner, m’agradaven molt. I, sobretot, Joan Barroer, de Carles Riba, amb els dibuixos de Xavier Nogués. Després a l’escola –la Mútua Escolar Blanquerna, successora de l’Escola Montessori de la Mancomunitat que havia estat suprimida per la dictadura de Primo de Rivera-, vaig aprendre de llegir amb el Sil.labari català il.lustrat per Josep Obiols, un dels llibres que estimo més, amb aquells dibuixos que, com deia el poeta Tomàs Garcés, escampen llum per les pàgines impreses». (T.R.).

A partir de 1921, l’editorial, que ja tenia problemes, sofreix una greu crisi econòmica i acaba plegant. Mentrestant, el 1915 Josep M. Folch i Torres havia iniciat a En Patufet la secció que esdevingué més famosa del periòdic, la de les «Pàgines viscudes», narracions breus, totes sentimentals i sovint dramàtiques. «Inspirades en la vida contemporània del país, en reflecteixen –amb els dibuixos d’en Junceda que les il.lustren- els ambients, els tipus, els costums, les formes de viure, tot a través de la sensibilitat i les creences –de catòlic tant practicant com sincer- de l’autor». (T.R.). Al 1921, però, sortirà Mainada que competirà, amb un estil i uns continguts ben diferents, amb En Patufet.

L’acció de les institucions va ser important, més encara que en l’àmbit de l’edició, en el de la divulgació del llibre infantil. L’Ajuntament de Barcelona –a través de la seva Comissió de Cultura- va distribuir a les escoles públiques de la ciutat les anomenades «Biblioteques circulants», vint armaris-llibreries, d’un gust ben noucentista, que contenien una selecció d’uns cent cinquanta llibres cada una.

La gran realització, però, innovadora i durable –deiem- va ser la creació per la Mancomunitat de la xarxa de Biblioteques Populars i de l’Escola de Bibliotecàries. «Els homes de la Mancomunitat es van adonar que no n’hi havia prou a editar bons llibres en català; calia que aquests llibres arribessin a tothom». (T.R.). A començaments de gener de 1915 –uns mesos després d’haver-se obert al públic la Biblioteca de Catalunya-, s’encarrega a Eugeni d’Ors, aleshores vocal tècnic del Consell de Cultura de la Mancomunitat, un «Projecte» de sistema de Biblioteques Populars per a Catalunya, i de la formació del personal que havia de regir-les. «El “Projecte” d’Eugeni d’Ors  -comenta Concepció Carreras- no oblida els infants. A totes les biblioteques catalanes hi ha una secció dedicada a aquesta franja de públic».

A la tardor del mateix any, s’inaugurava l’Escola de Bibliotecàries. «Al seu claustre de professors hi havia representat el millor de la intel.lectualitat catalana del moment: Pompeu Fabra, Lluís Nicolau d’Olwer, Jordi Rubió i Balaguer, Carles Riba, Joaquim Folch i Torres, Ramon d’Alòs Moner o Ferran Valls i Taberner, són alguns dels professors de la nova escola». (C.C.). L’Escola de Bibliotecàries fou «aquella institució capdavantera i emblemàtica –diu Josep Murgades-, una de les pioneres d’Europa». Com ho eren les noves Biblioteques Populars, amb lliure accés a les prestatgeries, préstec a domicili, fons de llibres ben triat i mantingut constantment al dia, i seccions per als infants. «Aquest tipus de Biblioteca, oberta a tothom, neix a Anglaterra i als Estats Units la segona meitat del segle XIX. No arriba al continent europeu fins al primer quart del s.XX, i Catalunya és un dels primers països que l’adopta. Gràcies a les biblioteques, nens i nenes, sense distinció de classe social, poden disposar de bons llibres, i de bons llibres en català». (T.R.). Les primeres  biblioteques -Valls, Olot, Sallent i Les Borges Blanques- van començar a funcionar el 1918, per tal d’ésser ja ateses per les bibliotecàries sortides de la nova Escola. Les seccions infantils no van tardar a mostrar una gran vitalitat, segons reflecteixen les «Memòries» de les bibliotecàries a l’Anuari de les Biblioteques Populars.

També l’Aurora s’afegeix a fer una valoració molt positiva d’aquest nou tipus de biblioteca. Hi ha per tant plena unanimitat: «Eren unes biblioteques totalment diferents a les tradicionals a Espanya, amb la separació absurda entre els llibres i els lectors: reixes i vidres a les estanteries, conserges amb bata que no deixaven arribar als llibres, és a dir, prenent la Biblioteca com si la seva etimologia de “custòdia de llibres” fos la primordial. Les nostres Biblioteques de la Mancomunitat i més tard de la Generalitat, amb els interregnes de la Diputació, eren nascudes de l’esperit jove de Nord-amèrica que van saber ser biblioteques per a tothom, obertes sense discriminació de cap mena i veritables universitats populars».

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

La primera conseqüència del cop d’Estat va ser la supressió de la revista La Mainada, considerada pel nou règim com d’un catalanisme radical. L’altra revista, En Patufet, i la literatura de Folch i Torres es trobaven, en aquest moment, en el punt més alt de la seva popularitat. Altres publicacions anaven apareixent i desapareixent intentant ser una alternativa a En Patufet. La que despertà més expectació va ser Jordi, l’any 1928, amb col.laboradors literaris com Marià Manent.

Mentrestant, i des de 1922, els editors dEn Patufet, segurament a conseqüència de la competència que representaven La Mainada i, sobretot, els nous periòdics d’historietes il.lustrades en castellà com el TBO, havien decidit llançar la revista Virolet –que va durar fins a 1930-, dedicada, en principi als lectors més joves on hi van aparèixer contes de Joaquim Ruyra, Apel.les Mestres, Carles Soldevila i, sobretot, Josep Carner. Diverses novel.les, aparegudes al mateix Virolet, van ser publicades, més tard, en forma de llibre per Mentora, l’editorial més important d’aquest període, tant pel nombre com per la qualitat i bona presentació dels seus llibres. Alguns, són novel.les d’autors catalans, com Lau, o les aventures d’un aprenent de pilot de Carles Soldevila, La Ventafocs de Folch i Torres o El Cavaller de la creu de Clovis Eimerich, il.lustrades totes tres per Junceda.

Lola Anglada, que també escrivia, edita aquests anys alguns dels seus llibres de més èxit, com En Peret i Margarida. «En un comentari a la Revista de Catalunya, l’any 1929, Joan Sacs, el crític d’art, es pregunta si en el cas de Lola Anglada no són els dibuixos que inspiren la literatura». (T.R.).

Al contrari dels anys de la Mancomunitat, que s’havien caracteritzat per l’activitat dels organismes oficials en el camp de la cultura, durant aquest nou període va ésser necessari refiar-se de la iniciativa i de l’esforç privat, almenys pel que fa referència a l’edició de llibres infantils.

La difusió del llibre infantil a través de les escoles, almenys de les públiques, queda aturat durant els anys de la Dictadura. «El govern de Catalunya que tan havia contribuït fins aleshores a l’enfortiment de la identitat catalana, amb el nou règim, primer de manera velada però més tard obertament, deixa de donar-hi el suport necessari i, fins i tot, molts cops destrueix el que el país havia anat construint amb tant d’esforç». (C.C.) Les biblioteques populars continuen, «però no organitzades en una xarxa que ha de cobrir tot Catalunya, com havien estat pensades per la Mancomunitat, sinó que són assignades a les Diputacions Provincials respectives» (T.R.). No es torna a parlar d’una organització planificada, i la creació de biblioteques queda reduïda. La castellanització és imposada en actes oficials, conferències, catàlegs i tota mena d’impresos. «Ara: la Dictadura de Primo de Rivera no era la de Franco, i permet que Jordi Rubió –que tingué un paper tan rellevant en el món bibliotecari català fins a 1939, en què en fou separat- continuï com a director de la Biblioteca de Catalunya i de les populars de Barcelona. Així, gràcies a la seva personalitat, i gràcies a les bibliotecàries, les Biblioteques mantingueren una cohesió i uns lligams i l’adquisició de llibres catalans no s’aturà mai».(T.R.).

Els lectors infantils eren nombrosos i Jordi Rubió en parla, l’an 1926, en un article sobre les biblioteques populars publicat al número 18 de la Revista de llibres. Remarca: «la gran confiança que dóna en el seu esdevenidor, la il.lusió que els infants tenen en anar-hi» i, continua: «Avui ja poden presentar les nostres Biblioteques una generació de lectors formada, i quasi diríem que educada en elles. Els infants que hi van voluntàriament a llegir-hi històries, o a preparar les feines de l’escola, tindran una visió de la cultura ben diferent d’aquells homes que no han tingut a les mans, en els dies de la minyonia, altres llibres que els de text». És durant durant aquest període que diverses Caixes d’Estalvis organitzen també xarxes de Biblioteques Populars segons el model de les de la Mancomunitat.

Hi ha coincidència i unanimitat també entre les tres dames entrevistades per destacar la importància de la figura de Rubió i  Balaguer i el seu prestigi com a professor, com a director i, òbviament, com a persona. Es constata un grau elevat d’admiració a qui fou figura fonamental d’aquesta època, en el terreny cultural. «Jordi Rubió era un home d’aquests que t’adones que cada cosa que fan està ben feta. Un home irreprotxable, humà, divertit. Les estudiants de bibliotecàries l’adoràvem». (A.D.P.)

La Catalunya autònoma republicana (1931-1939)

Amb la Generalitat restablerta i l’Estatut del 32 aprovat, el català esdevé idioma oficial i, per tant, entra a l’ensenyament. «Ja no es demanarà, doncs, al llibre infantil de fer, en el camp de la llengua, la suplència de l’escola. A més, els escriptors, ocupats sovint en altres feines, no es creuen ja en el deure d’escriure per als infants, i dibuixants com Obiols o Lola Anglada treballen en la il.lustració de llibres escolars». (T.R.)

Tot això fa que la producció més important de literatura d’esplai en aquests anys sigui constituïda per traduccions. Així, Editorial Joventut, continuadora de Mentora, publica les Rondalles d’Andersen il.lustrades pel dibuixant anglès Rackham, en les versions de Carner de l’any 1918, juntament amb d’altres de Marià Manent, al qual es deuen també les traduccions d’altres clàssics de la literatura infantil, com El Llibre de fades d’Artur Rackham o Peter Pan.

Ara bé, la crisi en la producció de llibres infantils d’esplai és compensada, en part, per l’aparició de nombrosos i excel.lents llibres de lectura escolar. Són editats per les institucions, com l’ Antologia de Goethe o per editorials privades com la Selecta de lectures d’Artur Martorell. «Alhora historiadors com Ferran Soldevila, A. Rovira i Virgili, Jaume Bagué i J. Vicens Vives, apropen la història de Catalunya als infants, en uns moments en què la renovació de l’escola fa necessària la de textos escolars». (T.R.).  Es publica també El més petit de tots, amb el qual Lola Anglada crea un personatge simbòlic, el noiet antifeixista, «que es distingeix pel seu civisme i el seu amor a Catalunya i entorn del qual l’autora recrea d’una manera molt viva, encara que sempre idealitzada, fets i escenes de la reraguarda». (T.R.).

Malgrat el trasbals col.lectiu de tot ordre, entre el 1936 i el 1939, continua publicant-se la revista En Patufet i la seva col.lecció de novel.les, prova de l’arrelament que tenia al país. Durant tot aquest període dels anys trenta, el llibre arriba a un públic cada vegada més ampli, gràcies a les escoles i a les biblioteques. Les 14 Biblioteques Populars es tornen a aplegar sota la direcció del Servei de Biblioteques de la Generalitat, amb Jordi Rubió al cap –com en temps de la Mancomunitat- en una etapa intensa de projectes i de realitzacions. «Les Biblioteques viuen un dels millors moments, amb aportacions d’una qualitat extraordinària. Al seu fons hi trobem llibres de la categoria de L’arquitectura romànica a Catalunya, de Puig i Cadafalch, la Fundació Bernat Metge o les Monografies mèdiques. S’adonen de la necessitat de disposar d’un fons de revistes ampli, divers i ben escollit si volen mantenir la informació al dia. Des de publicacions del nivell d’un D’ací d’allà o d’un Butlletí de Mestres, fins a revistes estrangeres com ara Chiffon o Modes et travaux». (C.C.).

D’altra banda, «és aprovada una “Proposta” d’organització de les biblioteques de Catalunya, per la qual n’havien de tenir totes les poblacions de més de 5.000 habitants. I qualsevol altra població havia de comptar amb una petita biblioteca filial de préstec, i una sala de lectura infantil. Per tal de preparar el personal que havia d’atendre aquestes darreres, l’Escola de Bibliotecàries va organitzar un curset en plena guerra, l’agost de 1938, en el qual van intervenir Jordi Rubió i Carles Riba, amb altres professors de l’Escola i, alhora, de la Universitat, així com pedagogs, psicòlegs i bibliotecàries». (T.R.)

Ja no hi hauria temps de realitzar tots aquests projectes. La guerra s’acabava amb el triomf franquista, i començava el temps de silenci per al llibre i l’escola catalana, de mediocritat i de grisor en el món de les Biblioteques. «La guerra civil i sobretot el seu acabament ho trastoca tot. Les tropes franquistes entren a Catalunya, dissolen altre cop les seves institucions i les biblioteques populars passen de nou a dependre de les respectives diputacions . Totes les biblioteques sofreixen una depuració feta seguint les “Normas de Selección de Libros en las Bibliotecas Populares”, normes procedents de la “Dirección General de Archivos y Bibliotecas” de Madrid». (C.C.)

Automàticament apareix, inefable, la censura, i a les biblioteques allò que es va anomenar l’infern, és a dir, un armari especial, tancat amb clau on s’hi guardaven tots aquells llibres prohibits pel franquisme. «Alguns d’aquests llibres són tan innocus com la sèrie del Corsario Negro de Salgari o La joven india de Gandhi». (C.C.). El tema de la censura fou cru i depriment, però va donar molt de sí. L’Aurora és qui n’explica alguna anècdota sucosa com la del Codi Penal: «...era en una biblioteca de La Caixa. En demanar-me, un lector, el Codi Penal vigent i en veure’l catalogat, em va estranyar que no estigués en el seu lloc i l’auxiliar em va dir que estava a l’infern de la biblioteca, assenyalant-me un armari tancat amb clau. Vaig donar una excusa al lector i em vaig acarar amb el Delegat tot preguntant-li perquè havia fet posar a l’infern el Codi Penal vigent de 1932. La resposta no es va fer esperar: -La Caja no puede dejar un libro en el que està muy clara la Ley del Divorcio».

Es en aquest període que dues de les nostres dames entrevistades fan els estudis de bibliotecària a l’Escola. La primera, per antiguitat, Aurora Díaz Plaja –nascuda el 7 d’agost de 1913- es matricula l’any 29 però per qüestions polítiques ha de repetir el primer curs l’any 1930, tot i que hi va sortir guanyant: «L’Escola va tornar a tenir com a director Jordi Rubió i Balaguer i va recuperar el bon equip de professors, intel.lectuals catalans com Carles Riba, els historiadors Joan Petit i Ferran Soldevila, el científic Rafael Campalans, el professor d’Història del llibre i investigador, Pere Bohigas, el traductor de la Bernat Metge del llatí i del grec, Marçal Olivar, així com Ramon d’Alòs Moner, Joaquim Xirau i Jaume massó i Torrents. D’aquí que allò que ens semblava un desastre per la pèrdua involuntària d’un curs fou una gran sort, ja que els nous professors no tenien res a veure amb els del curs anterior». Després d’un mes de pràctiques a la biblioteca de Sallent, rebia el títol de biliotecària el juny de 1933.

Per la seva banda, Teresa Rovira –nascuda cinc anys més tard que l’Aurora, el 13 de desembre de 1918-, ingressa a l’Escola de Bibliotecàries el juny de 1936. «Em va semblar que amb la feina de bibliotecària podria ser útil a un país que, una vegada més, s’intentava de reconstruir». Però la carrera va quedar estroncada el 24 de gener de 1939, moment en què Teresa Rovira amb la seva família surt cap a l’exili, primer a Tolosa, després a Montpeller on estudiarà història i geografia, per tornar definitivament a casa nostra, ja com a bibliotecària, a la tardor de 1953. La tercera de les dames entrevistades, Concepció Carreras, va fer els estudis de bibliotecària més tard pel fet de ser la mes jove de les tres –va néixer el 1927- assolint el títol l’any 1949.
.
La trajectòria professional d’aquestes tres bibliotecàries ha estat vital i d’una gran tenacitat.. Teresa Rovira treballa cinc anys a la biblioteca d’Esparreguera, «una bona biblioteca i de les primeres que va tenir secció infantil en una sala a part de la dels adults». De l’any 1958 al 1971 la trobem a la Biblioteca de Catalunya. Del 71 al 81 és directora de les Biblioteques de Sant Pau i Santa Creu i fins el 1986 és Cap de les Biblioteques Populars de la Diputació. Paral.lelament ha dedicat hores i energies a l’estudi del Llibre Infantil, camp en el que ha excel.lit –són prou coneguts els seus treballs- en una època on treballar en aquest camp volia dir ser pionera en gairebé tot donada la manca absoluta de bibliografia..

Si  Teresa Rovira a més de bibliotecària ha estat historiadora, Aurora Díaz Plaja fou periodista i amb una extraordinària vocació per treballar en el món de la premsa escrita. La seva especialitat han estat les conegudíssimes  Guies de lectura que, juntament amb comentaris i ressenyes crítiques, ha escampat a tort i a dret i de manera generosa per qualsevol  revista, diari o publicació de caire informatiu, especialment però, i d’una manera estable a Serra d’Or, Primeras Noticias, Rodamon, entre d’altres. La seva primera conferència, -l’any 1938, quan encara estudiava per bibliotecària- ja portava per títol Les Guies de lectura: «...No cal dir com és de necessari de fer guies i sobretot per als infants. Es un error considerar la secció infantil (d’una biblioteca) com un apèndix o una antesala de la d'adults. Els infants han de tenir la seva més estricta autonomia: no solament han de tenir sala pròpia, sinó també catàleg, revistes, conferències, exposicions i, sobretot, guies de lectura exclusivament dedicades a ells».

Concepció Carreres va seguir també un recorregut per diferents biblioteques –la de la Facultat de Medecina, la Folch i Torres del Parc de la Ciutadella, responsable de la Santa Creu a partir de la seva reobertura el 25 d’octubre de 1975- fins que el 1986 és nomenada Cap Tècnic de la Xarxa de Biblioteques Populars. La tasca més rica per a Concepció Carreres foren els 11 anys a la Santa Creu: «tenia un equip magnífic de professionals, començant  per la directora Teresa Rovira... Hi havia 115 llocs de lectors i molt sovint hi havia cua al carrer. Molts venien a fer els deures però les bibliotecàries els respectàvem. El més important és que entressin a la biblioteca. Es difícil treballar un nen que no t’entra.». Concepció Carreras és, potser, de les tres dames, la que parla amb més apassionament de la tasca de bibliotecària. Per a ella la biblioteca «és lloc de convivència i de tolerància, a dins tothom és igual fins i tot tant si sap llegir com no... En una biblioteca tothom hi ha de trobar allò que busca... Tampoc no es queda curta l’Aurora quan qualifica una Biblioteca Popular de «finestra humana d’incalculable valor». Pel  que fa al paper de la bibliotecària és significatiu el que es pot llegir en els Anuaris dels anys 1922 i 1923: «L’acció de la bibliotecària no s’ha de reduir a conservar i ordenar passivament els llibres que li són confiats, sinó que ha de dedicar-se a desvetllar agressivament les curiositats adormides...».

El franquisme (1939-1975)

Les conseqüències de la implantació del règim franquista han estat àmpliament exposades pels historiadors. L’edició de llibres infantils se’n va ressentir durant molt de temps i no fou fins l’any 1947 que s’inicia un mínim de represa en la producció infantil. «En els primers anys de la postguerra, amb la prohibició de publicar revistes i llibres en català i amb la literatura catalana reduïda a la clandestinitat, no s’edita cap llibre infantil». (T.R.).

El 1957 apareixen els primers “Àlbums Babar”, traduïts per Carles Riba, que suposen la incorporació al català dels moderns llibres d’imatges difosos internacionalment. Un any més tard es publica el primer volum de la “Col.lecció Sant Jordi” de l’editor Arimany, dedicada als adolescents, amb traduccions de clàssics juvenils com Verne o d’autors catalans moderns com Josep Vallverdú.

Molt s’ha escrit també d’aquest lent i llarg període de normalització en el qual les coses tornen a renèixer, moltes vegades de les pròpies cendres. L’any 1962 Joan Triadú publica a Serra d’Or un article titulat Una edat sense llibres, una literatura sense futur en el qual es planteja el greu problema de la manca de llibres en català per als nois i noies.

«A partir dels primers anys seixanta la producció de llibres catalans per a infants esdevé més abundant i va adquirint una certa normalitat». (C.C.). Diversos factors hi contribueixen: la publicació al desembre de 1961 de la revista «Cavall Fort», la fundació de l’editorial «La Galera» i, molt especialment, l’enorme vitalitat i vocació d’una sèrie d’escriptors com Vallverdú, Carbó, Sorribas...així com el progressiu i imparable naixement de noves editorials i últimament el protagonisme extraordinari de l’escola que ha ajudat a col.locar el llibre i la lectura a un nivell excepcionalment bo. 

«Amb la dictadura de Primo de Rivera crec que, definitivament, no es va perdre res. Amb la de Franco, sí. Després, s’ha intentat de reconstruir allò que s’ha pogut. Però s’ha perdut, em sembla, capacitat d’entusiasme i s’ha creat, en canvi, un cert esperit de funcionari. En alguns casos sembla, fins i tot, que l’enlluernament està per sobre de l’eficàcia, que es treballa de cara a la galeria». (T.R.). «La cultura catalana continua hibernant fins que, a mida que el règim franquista es debilita, torna de nou tímidament a agafar embranzida i a donar fruits. Els 70 són anys d’una certa recuperacó. El Congrés de Cultura Catalana ajuda a desvetllar l’interès i la il.lusió per la reconstrucció del país. Naturalment aquest context repercuteix favorablement en les Biblioteques Populars». (C.C.).

No sabem si el moment actual ha recuperat l’embranzida que tenia la primera època –la de la Mancomunitat. En aquells moments tant les institucions com els intel.lectuals tenien les idees molt clares pel que fa al llibre infantil i juvenil. Molt ens temem que avui no sigui tant així. Probablement hàgim perdut entre tots una part important d’aquella embranzida i d’aquella passió. El 1981 s’aprova una Llei de Biblioteques que no s’arriba a aplicar mai. El 1992 el Parlament de Catalunya n’aprova una altra segons la qual les biblioteques populars passen a dependre dels respectius municipis. Les noves biblioteques creades durant els temps actuals són enormement tecnificades i sofisticades,  però no sabem si el nivell de lectura és tan elevat com caldria.

Quin ha de ser el paper del bibliotecari o bibliotecària, avui? Quina és la seva formació?.etc etc. Concepció Carreres en un article a Faristol no s’està de fer-se una sèrie de preguntes i reflexions en veu alta: «Cal desmitificar la biblioteca infantil, sensibilitzar l’ambient i amb ell els representants de la cultura a tots nivells. Molt poc podran fer uns bons professionals sense un suport i una política adequats. Per altra banda, una política cultural sense uns professionals preparats per a dur-la a terme, no servirà de res... Responen les nostres biblioteques al que la societat actual demana i necessita?...».

Aquí les nostres tres interlocutores volen deixar de parlar. Potser es aviat per fer valoracions de la situació actual... Potser cal deixar un espai de temps més gran... Potser...


Secció bibliogràfica:

Carreras, Concepció: Biblioteques infantils.  «Faristol», núm. 3 (desembre de 1986)
Dìaz Plaja, Aurora: Les Guies de lectura. Quaderns de Treball núm. 7. Escola de Bibliotecàries de la Generalitat  de Catalunya. Barcelona, 1938.
Estivill i Rius, Assumpció: L’Escola de Bibliotecàries (1915-1939).  Quaderns de Treball , 12. Escola Universitària Jordi Rubió i Balaguer de Biblioteconomia i Documentació. Diputació de Barcelona, 1992.
Galí, Alexandre: Història de les institucions i del moviment cultural de Catalunya (1900-1936). Fundació Alexandre Galí. Barcelona, 1984.
Porcel, Baltasar: Jordi Rubió: entre l’erudició i la vida. «Serra d’Or», 116 (maig, 1969)
Pagès, Rosa: Conversa amb Teresa Rovira. Revista del Centre de Lectura de Reus (novembre de 1994)
Rovira, Teresa: La literatura infantil i juvenil (dins Història de la literatura catalana). Edicions 62/Edicions Orbis. Barcelona, 1984 (Volum 3, pàg 297 a 308)
Rovira, Teresa: La literatura infantil i juvenil (dins Història de la literatura catalana de Riquer/Comas/Molas). Ed. Ariel. Barcelona 1988 (pàgs. 421-471)
Rovira, Teresa: La xarxa catalana de Biblioteques Populars: dels orígens a la desfeta del 1939. «ITEM», Revista de Biblioteconomia i documentació, 14 (gener-juny, 1994).

Rovira, Teresa: La catalanitat noucentista: de les biblioteques a la literatura infantil (1904-1939) .Conferència pronunciada al Centre de Lectura el dia 20 d’octubre de 1994. Edicions del Centre de Lectura. Reus, 1996.

Josep Maria Aloy
Revista "Faristol", setembre de 1998

dilluns, 11 de novembre del 2013

La poesia de Miquel Martí i Pol i els lectors joves




Avui fa deu anys que ens va deixar el poeta Miquel Martí i Pol. Ens queda la seva obra i el millor homenatge que li podem retre és rellegir-la però sobretot difondre-la i, molt especialment, entre els lectors joves.

Quan vaig visitar per primera vegada el Centre de Menors Can Llupià, de Barcelona, em va cridar molt l’atenció una placa, al vestíbul d'aquest centre de Justícia, on s’hi llegeix un poema d'aquest poeta. Es tracta del poema Ara és demà que diu així:

Ara és demà

Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d’ara mateix, el càntic que commou,
l’àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d’amarar l’eixut.

Tot serà poc, i l’heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

Un cop assumida la sorpresa de trobar un poema com aquest en un vestíbul com aquell, vaig fer un intent d’entendre què hi feia en un centre de Justícia de Menors un poema de Martí i Pol i, de seguida, vaig començar a captar algunes idees del poema que s’avenien, directa o indirectament, amb la situació especial que viuen els nois i noies en un espai tancat, és a dir, privats de llibertat, i també algunes idees que fan referència a l’esperit que ha d’alimentar diàriament el treball dels educadors d’un centre d’aquestes característiques.

Per exemple: el mateix títol Ara és demà, és una expressió capaç de motivar alguna reflexió als joves interns ja que permet fins i tot algun joc de paraules si són capaços d’elaborar un projecte de futur (pel demà) que sorgeixi de la necessitat de reaccionar davant la situació de privació de llibertat actual (ara). En tot cas, és un bon exercici revisar quin és l’ara i com superar-lo positivament per sortir d’aquesta situació i mirar endavant, cap a un demà més positiu i normalitzat.

A partir d’aquí una altra idea aflora de seguida en el segon vers de la primera estrofa quan diu que haurem de fer foc nou, que voldrà dir un projecte nou, un abordatge nou, uns desitjos nous... ja que se suposa que el foc, que és vida i que és llibertat... s’ha esllanguit i cal revifar-lo. La idea de revifar el foc és molt llaminera no sols en nois que estan mancats de llibertat sinó en qualsevol adolescent que vol menjar-se el món i no sap ni per on començar.

La mateixa voluntat d’esdevenir, del quart vers de la primera estrofa, és una altra objectiu per a persones que tenen encara tant de futur davant seu. Tot el que es mou es mou amb voluntat d’esdevenir, és a dir, amb voluntat d’arribar a ser alguna cosa, alguna cosa positiva i enriquidora, evidentment... I esdevindrà! (aquest és l’inici de la segona estrofa) que és un crit d’optimisme, una afirmació clara d’esperança, d’il.lusió i de fe en el demà. Quan un noi està tancat en un centre, més que provocar pena i sentir-se víctima necessita mirar endavant i pensar ja en el futur, que és la sortida del centre i la integració de nou en una societat que l’incorporarà si ell vol i així ho desitja.

La segona estrofa, llegida amb un ritme adequadament lent dóna molt de si. Cada noi pot treure’n les idees que li semblin més adients. Hi ha qui es fixarà més en la idea de les pedres i el camí, és a dir els obstacles i l’objectiu, els problemes i la línia que cal seguir per superar-los... A un altre li pot cridar l’atenció la idea de l’àmfora nova plena de bon vi, el mateix menor convertit o reconvertit en un recipient nou ple de noves energies, de bones actituds, de tècniques i habilitats que afavoreixin el seu autocontrol per afrontar, amb aquest nou vi, amb aquestes noves energies, un futur millor...

Una de les idees més boniques de tot el poema, més boniques però més significatives i estimulants és la de ploguin noves veus que té una segona part que la completa: que revinguin deus desficioses d’amarar l’eixut. Cal treballar dins el centre perquè el noi escolti noves veus, veus més positives, més enriquidores, més sòlides que permetin fer renéixer noves deus d’aigua, noves fonts, nous dolls que remullin allò que estava eixut, sec i improductiu. La idea de l’aigua renovadora, dins la literatura ha estat sempre generadora de vitalitat i de seguretat. Aplicada a nois en situació d’internament pot despertar sentiments d’escapar d’una realitat aclaparadora, de vespres tèrbols com diu el poeta.

I acabem el poema amb una realitat inqüestionable: tot serà poc. Tot allò que es faci, tot allò que es programi serà poc per aconseguir els propòsits que es persegueixen, perquè els problemes i els obstacles (l’heura i la paret) ho embolicaran tot, i no impediran que la voluntat defalleixi, que el projecte avorti, que les il.lusions s’esmorteeixin... i impediran aconseguir la nova plenitud. Tot serà poc però si ho sabem i comptem amb aquestes dificultats, serem capaços d’afrontar-ho tot amb més convicció i ambició.

No cal que digui que la poesia permet moltes lectures i és capaç de generar sentiments i emocions molt diversos. Tampoc no vull donar la imatge de vell romàntic barrejant justícia i poesia. Sí que crec, però, que tant l'una com l'altra, són generadores d'humanitat.



No cal insistir tampoc que el primer a constatar les dificultats per assumir un projecte de futur estable és el mateix poeta, víctima d’una malaltia que el va obligar a viure en una cadira de rodes durant més de mitja vida. Conèixer l’autor, en aquest cas, també pot ser tota una lliçó ja que ell és el primer de predicar amb l’exemple. Un exemple i un referent a imitar per part també dels joves, evidentment.

Josep Maria Aloy



dilluns, 4 de novembre del 2013

L'edició de la poesia lírica de la Joana Raspall clou els actes del seu centenari


 Les margarides
han d'evitar respondre,
per sobreviure
(Joana Raspall)

L'Editorial El Cep i la Nansa, que ja havia publicat dos llibres de poesia de Joana Raspall, ha fet un esforç ingent i lloable recollint en un volum de més de sis-centes pàgines tota la poesia lírica -la destinada als adults- de la veterana poeta centenària.

La mateixa editorial ha publicat també el conte Joana de les paraules clares, amb text de Muntsa Fernández i il.lustracions de Mercè Galí.

En una acte d'homenatge a la poeta centenària, que va tenir lloc el passat dia 29 d'octubre a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, es va dur a terme la presentació de Batec de paraules, un volum que recull tota la poesia lírica de Joana Raspall i que integra els cinc volums publicats -alguns dels quals ja introbables- i cent noranta-un poemes inèdits que la poeta guardava al calaix. Batec de paraules -de sis-centes tretze pàgines- suposa un excel.lent punt i final a tot el seguit d'actes de reconeixement i d'homenatge que Joana Raspall ha rebut durant tot l'any del seu centenari. Un esforç editorial que és d'agrair a una editorial modesta que ha apostat clarament per ajudar a difondre la poesia d'aquesta autora.

Batec de paraules conté tota la poesia lírica que Joana Raspall va editar entre 1991 i 2010 en els cinc títols: Ales i camins, Llum i gira-sols, Arpegis, Instants i Jardí vivent. A més, a la segona part, a l'apartat que porta per títol "Obra poètica inèdita", incorpora 191 poesies inèdites seleccionades per l'autora d'entre una multitud de carpetes i llibretes d'obra inèdita que Joana Raspall ha volgut oferir ara als seus lectors. Tot aquest gruix de poesia ens forneix molts elements per a una lectura més profunda del corpus poètic de Raspall publicat fins ara.

En l'estudi introductori de Carme Arenas -un excel.lent treball titulat "Joana Raspall o l'essència poètica"- el lector pot seguir tota la trajectòria d'aquesta poeta des de la seva vocació literària precoç, les seves activitats culturals, els temptejos en els diversos gèneres literaris, molt especialment la seva dedicació a la poesia per a nois i noies. Carme Arenas valora la poesia de la Joana Raspall com una poesia sempre impecable quant a la forma, segura i profunda, exempta de tota retòrica. Una poesia d'un gran rigor formal, fruit d'una actitud exigent.

En l'acte de presentació d'aquest volum, a l'Institut d'Estudis Catalans, diversos coneixedors i estudiosos de la vida i l'obra de la Joana vam expressar l'esperit de servei que aquesta autora ha mostrat, a través de la seva obra, sempre oferint un producte d'una excel.lent qualitat.

Joana de les paraules clares



L'editorial El Cep i la Nansa ha publicat també un conte infantil, escrit per Muntsa Fernández i il.lustrat per Mercè Galí, que ve a ser la narració d'un viatge per la vida de la Joana Raspall, l'escriptora que estima les paraules i que ens ha regalat poemes bonics i divertits durant tants i tants anys.

El conte, que inclou diversos poemes de la mateixa Joana Raspall, comença dient: Vet aquí una vegada una nena que estimava les paraules. I els llibres que guarden les paraules en forma d'històries que ens fan riure o plorar, imaginar i pensar...

L'edició d'aquestes dues obres per part de l'Editorial El Cep i la Nansa constitueix una forma molt digna i generosa de cloure els actes del centenari de la veterana escriptora que ha pogut viure i celebrar-ho amb bona salut i sobretot amb una admirable senzillesa i naturalitat. Un motiu més per conèixer-la i sobretot per llegir i agrair la seva obra.

La posta és lenta;
li pesa endur-se un dia
ple de desitjos.
(Joana Raspall)


Josep Maria Aloy

divendres, 1 de novembre del 2013

L'escriptor Gabriel Janer Manila compleix avui 73 anys


  
La trajectòria literària del mallorquí Gabriel Janer Manila és una de les més brillants que s'han donat al nostre país, tant en la seva obra destinada als lectors adults com la que ha escrit per als lectors joves.

Es tracta d'una obra molt diversa, però amb unes característiques que la fan ser única i singular i que si les he de resumir diria que són: una sensibilitat extrema generalment pels dèbils, un sentiment profundament ecològic, una atenció particular als problemes de caire social, un refús total de la violència, un clam a favor de la solidaritat... tot plegat presentat amb un embolcall de lirisme exquisit i un llenguatge delicat i poètic. Una obra certament pensada per estimular i satisfer qualsevol lector de qualsevol edat. La crítica i escriptora Teresa Duran, en un estudi sobre l'obra narrativa de Janer Manila manifesta que es tracta d'un dels autors més lírics del nostre país i, sense dubte, un dels que han aportat, de manera més específica, una estilística al món de la comunicació literària infantil

Gabriel Janer Manila va néixer a Algaida, al Pla de Mallorca, el dia 1 de novembre de 1940. Ha estat mestre, llicenciat en Pedagogia i catedràtic de Teoria de l'Educació a la Universitat de les Illes Balears. És persona molt culta i un estudiós dels processos de desenvolupament de la parla en el nins, conferenciant eminent i conversador de prestigi, a part de ser un home de conviccions molt sòlides i suggerents.


 La seva obra per a adults, tenint en compte que aquest bloc segurament no és el lloc més idoni per parlar-ne, està formada per novel.les d'envergadura com ara Els rius de Babilònia, Premi Sant Joan de novel.la, 1984; Els jardins incendiats, Premi Carlemany, 1997; Tigres, Premi Ramon Llull de les Lletres catalanes, 2007 i Amor captiu. El seu últim llibre per a adults, ara com ara, és un recull d'articles que porta per títol He arribat massa tard (Articles 2007-2009), editat per Lleonard Muntaner aquest 2013. Un llibre que recull els texts publicats a les pàgines del Diario de Mallorca al llarg de quasi tres anys: entre el mes de març de 2007 i el desembre de 2009. Els he escrit, aquests texts, -diu Janer Manila- des de la imaginació, l'extravagància, la ironia, potser el sarcasme. Sovint he tingut la impressió d'arribar massa tard en un món massa vell. Hi ha en aquests texts una part del seu món i aquells temes que més el preocupen: la vida universitària, les catàstrofes ecològiques, els feixismes larvats del nostre temps, la Guerra Civil i el dolor dels vençuts, la incompetència, el ressentiment, el sectarisme, la mentida hipòcrita... La denúncia de la infàmia i la burla. Sovint la realitat -diu l'autor- hi és vista des de l'humor, però també des de l'amor. Des de la passió i des del desencís. Sobretot, des de la convicció que la creació cultural només pot ser provocadora, rebel, crítica, capaç de trencar l'hermetisme de les veritats absolutes.

Una rica i atractiva obra per a joves


 Retornant a la seva obra infantil i juvenil, es pot veure clarament que més que gèneres diferents predominen uns temes, uns valors, uns sentiments i unes actituds que enfronten el lector amb problemàtiques sovint angoixants –com ara la immigració, les drogues, la pobresa, la prostitució...–i  que l’obliguen no sols a reflexionar sinó a adoptar un cert compromís en àmbits tan diversos com els del pacifisme, l’ecologia, l’amistat o la solidaritat. Es tracta  d’una obra que ha anat consolidant una línia de gran coherència. Des de la novel.la El rei Gaspar (La Galera,1976) -la primera novel.la per a nois i noies escrita per un mallorquí- fins a He jugat amb els llops (2010), el lector pot anar descobrint una trajectòria molt compacta i sòlida que el va portant, a través d’una molt bona qualitat literària, a una fruïció excel.lent on cada nou títol representa un graó més d’aquesta ascenció cap a la plenitud i al plaer literaris. Són llibres escrits sense concessions a la facilitat entre els quals, a part de les obres esmentades, voldria destacar veritables joies com: Tot quan veus és el mar (La Galera, 1987), El palau de vidre (Aliorna, 1989), Han cremat el mar (Edebé, 1993) o Samba per a un "menino da rua" (Edebé, 2000), entre moltes d'altres.

Dins la narrativa per a joves, Biel Janer Manila és avui un dels nostres clàssics més preuats per les raons que ja he esmentat però també per dues qualitats més que no em puc estar de comentar. Una, la seva independència i llibertat com a escriptor. Janer Manila no està al servei de ningú en el sentit de cedir davant algunes de les moltes servituds que avui té el món de l’edició, inclosa l’edició de llibres per a joves. Janer Manila escriu allò que vol, quan vol i de la manera que vol prescindint de les modes i els gustos del moment. Si la seva llibertat s’ha de doblegar davant d’alguna cosa, només ho farà davant la coherència i el respecte al lector.

La segona qualitat que vull destacar d’en Biel és precisament el compromís amb el lector, amb tots els lectors, amb la societat en general. El compromís de l’escriptor amb els més febles, amb els més marginats, amb els més humils... Les seves novel.les han anat canviant de registre amb el pas dels anys però el compromís continua essent-hi. Des d’ El palau de vidre i El rei Gaspar –ens diu ell mateix- fins a El terror de la nit o bé Samba per a un “menino da rua”, sempre he volgut posar messions pel perdedor, apostar pel desposseït, pel vençut.

Els temes tractats per en Biel, moltes vegades són colpidors i deixen el lector una mica estabornit. El lector ho ha de saber per tal de no sorprendre’s més del compte i poder assimilar amb equilibri i serenitat els esdeveniments que algunes de les seves novel.les expliquen. Fixem-nos en aquest text: Benedita Moreira no podia dormir aquella nit... En un barri de favelas de Rio, Benedita Moreira esperava, amb els ulls molt oberts, damunt una màrfega. El seu fill feia dies que no passava per allà, i això només volia dir una cosa: que li havia passat una desgràcia. Aquella dona ho intuïa. També sabia que trobaria el seu fill. Potser mort, com molts altres nens del carrer, però el trobaria. Aquest és el text amb el qual Janer Manila inicia la novel.la Samba per a un “menino da rua” (Edebé, 2000).


 Colpidora és també la seva novel.la juvenil, una de les últimes que Janer Manila ha publicat: He jugat amb els llops (La Galera, 2010), Premi Joaquim Ruyra. Es tracta d'una història real protagonitzada per un nen, Marcos, que va viure i conviure als boscos amb els animals i que Janer Manila va conèixer: el noi tenia sis anys quan el seu pare el va vendre, i en tenia dinou quan el trobaren. Quan el vaig conèixer en feia deu que l’havien descobert en un estat gairebé salvatge. Actualment viu a casa d’uns amics que l’han acollit en un petit poble de Galícia... (Podeu llegir-ne més aquí)

Estem massa mancats de narradors que ens sàpiguen seduir a través de les paraules i a través de les seves històries. Hem entrat al segle XXI empesos i totalment saturats de xerrameca caòtica i superficial i és d’agrair quan un seguit de belles paraules, d’atractiva ressonància i de profundes creences ens permetin afrontar la rutina diària d’una manera més reconfortant i plena. Janer Manila parla, en els seus articles i assajos, entre moltes altres coses, de l’escriure i del llegir, del poder evocador de la paraula, del lector, de literatura infantil i de la necessitat que tenim els humans d’emocionar-nos davant d’una història. Són els temes preferits de l’autor i quan en parla ho fa amb un apassionament que s’encomana fàcilment al lector.

Em sembla bé acabar aquest comentari amb un sucós fragment d’una entrevista que li va fer Sebastià Alzamora: Ara sabem –diu Gabriel Janer Manila- que la literatura no transformarà el món. Però sí que ens pot commoure com a individus, i això és el que intent, és en el que crec. Ho deia Gianni Rodari al principi de La gramàtica de la fantasia, i jo encara ho predic, amb l’exemple aquell de la pedra dins l’estany. La pedra, quan és llançada dins l’estany, crea una commoció en la superfície i en el fons de l’aigua. La paraula fa el mateix efecte sobre la sensibilitat de les persones.

Janer Manila avui en fa setanta-tres!
Per molts anys, Biel!!

Josep Maria Aloy