dilluns, 28 d’octubre del 2013

"Jan Plata. La crida dels pirates", de Josep L. Badal



Hi ha històries que, més que pel que conten, interessen per com ho conten; que més que pel que fan els seus personatges, interessen per com són i com es relacionen. Hi ha històries que interessen més per com han estat escrites i no tant per saber què hi passa ni com acaben.

L'autor de Jan Plata. La crida dels pirates, Josep L. Badal (Ripollet, 1966), no és un autor prou conegut encara dins les files del món literari per a joves, però la incursió que hi acaba de fer, amb aquesta novel.la, publicada per La Galera i guardonada amb el premi Josep Maria Folch i Torres, fa pensar que la seva obra, si es va consolidant, farà parlar a més d'un crític -si és que encara en queda algun- i sobretot seduirà un bon pilot de lectors joves que, cansats de tòpics i de fórmules ja massa repetides, busquen noves maneres d'assaborir un text i noves maneres de llegir i d'enfrontar-se a una història nova i diferent.

Jan Plata. La crida dels pirates és, sobretot, la història d'un nen somiador que viu amb la seva mare vora el mar. No sap res del seu pare i sempre que pregunta per ell es queda sense resposta. Tot un enigma. Però un dia tot canviarà per sempre, i començarà una aventura màgica i inesperada, un viatge iniciàtic en què coneixerà un munt de criatures i personatges... però, sobretot, coneixerà el seu pare i el valor de l'afecte i l'amistat... Es tracta d'una narració delicada, enigmàtica, poètica, atractiva, plena de sensibilitat i que, malgrat que es tracti d'una història de pirates, esdevé un cant al mar, a la navegació i al món dels somnis i de la fantasia. I un cant, és clar, a la llibertat.

Dels molts aspectes interessants que ens brinda la novel.la, voldria destacar la creació i la descripció dels personatges per la seva riquesa de detalls i la bona dosi d'imaginació que hi ha abocat el seu creador. Així és com ens presenta, per exemple, el protagonista, Jan Plata: ... encara era un nen, però va aprendre que cada vegada que surt el sol el món pot convertir-se en una meravella nova, acabada de fer com un pa tret del forn...

A bord de "L'Estrella del Mar", el noi anirà coneixent tots els personatges del vaixell: alguns ben insòlits, d'altres ben màgics, però tots amb alguna peculiaritat remarcable, fins i tot sorprenent... Un d'ells, Isop, serà l'encarregat d'explicar-li una faula cada dia... o bé Atalanta, capaç de disparar una fletxa i després una altra, tan forta que la segona atrapava la primera i la partia en dues meitats... ... o Quits... que tenia uns enormes ulls blaus, amb els quals devorava el món, el cel sencer, les estrelles i la nit. Era poeta. Una vegada es va passar vint-i-una nits fent un poema a la lluna plena que, durant tot aquest temps, no va minvar... Un altre personatge singular: Ottis Sidaladis Sitto, que era un palíndrom i tenia dues vides. Quan Ottis dormia somiava la vida de Sitto i a l'inrevés... O  l'Òscar, un mariner fantasma: la seva mort havia estat molt brusca: dues bales de canó el van travessar alhora. Anaven tant ràpides que van tenir temps d'endur-se el seu cos, però no l'esperit... Tota la novel.la és una fantàstica i molt atractiva galeria de retrats!

Al llarg de l'obra hi ha descripcions molt sensibles, escrites amb una prosa poètica brillant: Un estel fugaç va dibuixar una llàgrima de llum sobre la lluna: breu com un vers. L'amor i la passió pel mar per part de Tros de Sabre, així és com es diu el pare del noi, és immens. En un moment donat, Tros de Sabre parla així al seu fill: ... el mar és com un llibre del qual només pots llegir una pàgina cada vegada, però una pàgina oberta a l'atzar. Si n'aprens, a poc a poc aniràs trobant el sentit d'aquesta gran història. És una feina d'anys, de vides senceres.

En un desenllaç càlid i feliç, després d'un viatge en vaixell, al costat del pare, el noi retorna a casa de la seva mare per tal d'enfrontar-se de nou a la seva vida normal, això sí, amb un enorme bagatge ple de records i d'experiències que l'hauran marcat ja per sempre... Una lectura recomanable, molt recomanable.

Josep Maria Aloy


dilluns, 21 d’octubre del 2013

Ahir es va clausurar el V Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana



Aquest cap de setmana s'ha dut a terme al Born Centre Cultural el V Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana, convocat i patrocinat per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC)

En el context actual de la commemoració del tricentenari del setge i caiguda de Barcelona, la ubicació del Congrés i el tema sobre el qual girarien els debats no podien ser altres: el Born Centre Cultural i la història i la ficció històrica per a infants i joves. Entorn d'aquest tema els organitzadors del Congrés han proposat debatre durant dos dies el passat, present i futur dels gèneres derivats de l'ús de la història com a referent fonamental.

Les novel.les amb fons històric, dins la literatura per a joves han tingut una presència constant des dels anys seixanta del segle passat -Maria Novell, Oriol Vergés, Josep Vallverdú, Jaume Cabré...- i han pres una nova embranzida amb gran quantitat de títols, col.leccions i autors -escriptors i il.lustradors- que s'hi han especialitzat. El Congrés ha pretès, a través de les conferències i les taules rodones, fer un estat de la qüestió i plantejar els reptes de futur d'un gènere literari que, lluny dels adoctrinaments i altres missatges de tipus moralista, aconsegueixin introduir els lectors joves en la història del seu país per tal que coneixent-la els serveixi per estimar més el país.

Fotografies ©Carme Esteve/AELC

Coordinat per Marta Luna, el Congrés ha atorgat la seva presidència a l'escriptor Oriol Vergés, prolífic escriptor de novel.les històriques, que va exposar la seva conferència inaugural amb el títol: La narració històrica per a infants i joves. Una segona conferència titulada: Història sense orígens va anar a càrrec de la doctora Teresa Duran. I a més de les conferències, quatre taules rodones constituïdes per diversos professionals de tots els camps, van debatre diversos aspectes de la presència de la història en els llibres per a joves.

El Congrés ha servit també per homenatjar dues persones centenàries: la recordada Aurora Diaz-Plaja que dóna nom a un premi d'articles sobre la literatura infantil i juvenil, i la degana i sortosament encara viva Joana Raspall, a qui tot el país dedica enguany, l'any del centenari, un llarg i emotiu conjunt d' homenatges.

No m'està bé fer-ne massa publicitat però he de dir que enguany el Premi Aurora Diaz Plaja, ha estat atorgat a aquest blog Mascaró de proa, del qual me'n sento orgullós (del Premi i del Blog).

Cinc Congressos de Literatura per a joves

És la cinquena vegada que l'AELC organitza un Congrés com aquest. El primer fou celebrat a la Seu d'Urgell, el 17, 18 i 19 d'octubre de 1997. El segon va tenir lloc a Vilafranca del Penedès els dies 18, 19 i 20 de maig de 2001; el tercer Congrés es va dur a terme el novembre de 2004 a València i el quart, a Mollerussa els dies 8 i 9 de maig de l'any 2009, on es va homenatjar la figura de Josep Vallverdú. Cal dir que Vallverdú ja havia estat president d'honor dels dos primers congressos.

Fotografies ©Carme Esteve/AELC

La conclusions d'aquest V Congrés

Marta Luna, coordinadora del Congrés, va fer un resum d'algunes conclusions, remarcant però que més que conclusions havia de parlar d'idees i de reflexions que encara tenien possibilitats de desenvolupar-se més i que possiblement demanarien ser estudiades i resoltes en altres congressos.

La literatura per a joves és una activitat complexa que té molts protagonistes i l'encaix de tots aquests protagonistes no sempre és fàcil. Com cal explicar la història als joves? Cal que els escriptors siguin parcials o no quan expliquen i escriuen una narració de fons històric? Quins personatges històrics coneixen avui els nostres joves? Com els presentem? Quin paper hi té l'escola en tot plegat? Quins clàssics de la literatura oferim avui als joves? Cal descarregar l'escola del conjunt de tasques -entre elles la lectura- que entre tots li deleguem?

Crec que si alguna cosa aconsegueix un Congrés de LIJ és plantejar dubtes i noves preguntes que obliguen als congressistes a reflexionar sobre quin és en definitiva el paper de la lectura avui i la responsabilitat de tots els professionals que intervenen al llarg de tot el procés. Un procés que no poden oblidar que ha d'acabar, sense dubte, per fomentar les bones lectures i crear lectors fidels que visquin la lectura com una possibilitat més per créixer i disfrutar.

En aquest sentit, el V Congrés de Literatura Infantil i Juvenil ha estat una oportunitat més perquè uns cent-cinquanta congressistes i professionals de tots els àmbits del llibre i de la lectura, debatessin i reflexionessin en veu alta i s'enriquissin mútuament amb les diverses aportacions. En els temps que vivim, potser per això sol ja val la pena organitzar un Congrés. Felicitats a l'Associació d'Escrptors en Llengua Catalana!


Josep Maria Aloy 

dilluns, 14 d’octubre del 2013

Nou manual d'ús de la literatura per a infants i joves en català



Gemma Lluch (Port de Sagunt, 1958), doctora en Filologia i professora de la Universitat de València i Caterina Valriu (Inca, 1960), també doctora en Filologia i professora de la Universitat de les Illes Balears ofereixen en aquest llibre una anàlisi crítica i objectiva especialment útil per als professionals de la literatura per a infants i joves.

El llibre, que combina l'anàlisi de textos i la revisió de la història de la literatura catalana per als joves, esdevé una eina perfecta per a ampliar la formació de mediadors i potenciar la capacitat crítica dels lectors.

La literatura per a infants i joves en català, publicat per Edicions Bromera, a part d'una interessant introducció, conté dos grans apartats: "La literatura per a infants i joves" i "La història de la literatura". L'obra acaba amb una àmplia Bibliografia sobre el tema.

A la introducció les autores emmarquen l'objecte a tractar: la literatura per a infants, els seus inicis, la seva consolidació, posant un èmfasi especial al segle XIX per la seva importància en la creació d'una sèrie d'obres que esdevingueren els clàssics de la literatura per a joves... Però cal esperar -diuen- als primers anys del segle XX per poder parlar de l'inici de la literatura per a infants en català, un segle que a la resta d'Europa ja és de maduresa. En aquesta introducció les autores fan un repàs del que ha estat el segle XX a casa nostra, contemplant, alhora, les diferents situacions al Principat, al País Valencià i a les Illes.

S'insisteix clarament que el llibre vol ser una eina per conèixer i aprofundir en la literatura per a infants i joves. Per aconseguir aquest objectiu, en la primera part, es descriu una metodologia per a l'anàlisi de narrativa, poesia, teatre i il.lustració que té com a objectiu la formació d'un docent, un mediador o un lector més crític, amb capacitat per avaluar de manera objectiva les característiques literàries i paratextuals dels llibres dirigits als lectors més joves, més enllà de les opinions subjectives.

A la segona part, les autores revisen la història de la literatura catalana per a infants, complementada amb l'anàlisi d'algunes de les obres que les mateixes autores consideren més representatives ja per la seva vàlua, ja per l'interès que van tenir en el moment que van ser editades o per l'acceptació entre el públic.

El llibre constitueix una investigació sobre la lectura i sobre la literatura per a infants i joves i esdevé una ajuda inestimable per al docent d'infantil, de primària i de secundària, per als bibliotecaris. per als editors, autors o il.lustradors, sense oblidar els promotors de la lectura o els professionals de la cultura. I sense oblidar tampoc els pares, com a primers incitadors que són -o haurien de ser- en la creació d'hàbits positius davant el procés lector.

Felicitats a les autores pel rigor en les seves afirmacions i per la claredat en les seves conclusions. No em puc estar, però, de fer-hi una observació: hi he trobat a faltar una atenció especial a un dels degans de la literatura per a joves: l'escriptor Josep Vallverdú. Crec que com a escriptor, pioner i dinamitzador, Vallverdú ha fet prou mèrits com per no passar tan desapercebut en cap assaig o estudi destinat a estudiar i a glossar la literatura per a joves d'aquest nostre país.

Josep Maria Aloy


Inicis i finals d’història...



Avui recupero un article que vaig publicar a la revista "Faristol" el novembre de 2001


És probable que no hi hagi millor inici d’una història com el cèlebre «Hi havia una vegada...». Potser tampoc no hi ha millor final que «... i aquest conte s’ha fos». La saviesa popular sap que qualsevol inici d’una història és la porta d’entrada a un món de ficció que algú ha preparat per a qui vulgui escoltar-la o llegir-la. Els autors ho saben i s’esforcen des de les primeres frases no sols a aportar la informació necessària sobre el protagonista de la història, sobre on i quan s’esdevé l’acció i quina serà aquesta acció sinó també a crear expectatives propícies perquè el lector s’enganxi a la proposta narrativa.

Hi ha autors que opten més per donar la màxima informació d’entrada. Exemple d’això és l’inici d’ «El patró Gombau» de Josep Vallverdú: «Després de passar a frec de l’illa d’Ipsili, Gombau de Saona va deixar caure l’àncora a mitja tarda d’aquell dia de març al sector de Zeas, a la costa atenesa. I va desembarcar amb un dels seus llaguts; a terra l’esperava un criat amb una mula; així muntat, va adreçar-se tot seguit al palau del governador dels Ducats». (Pagès Editors, 2000). El lector té doncs una excel.lent informació sobre el lloc, el temps, els personatges i fins i tot pot intuir l’atmosfera i el tarannà que tindrà l’obra. El mateix podem observar en l’inici, per exemple, de L’illa del tresor de R. L. Stevenson o bé en el de Harry Potter i la pedra filosofal  de J.K. Rowling.

Hi ha autors que opten per crear una expectació suggerent amb l’objectiu, és clar, d’enxampar el lector i de retenir-lo, fins i tot contra la seva voluntat. Són inicis com el de Les aventures de Tom Sawyer  de Mark Twain:
-Tom!
Cap resposta.
-Tom!
Cap resposta.
-Què s’ha fet aquest noi? em demano. Tom! (La Magrana, 1982)

Criden molt l’atenció també inicis com el de Peter Pan i Wendy  de J. M. Barrie: «Tots els nens es fan grans, tret d’un. Molt aviat descobreixen que s’han de fer grans i la manera com la Wendy ho descobrí fou aquesta: un bon dia, quan tenia dos anys...». (Barcanova, 1989). Em recorda l’inici de Catxumbo, d’en Pep Molist: «De tots els colors del meu estoig, jo en sabia el nom. De tots els colors, menys d’un. Tots eren del color d’alguna cosa que jo coneixia. Tots, menys un». (La Galera, 1999). És interessant en els dos casos veure la importància del «tret d’un» o «menys d’un». Es tracta no sols d’enxampar el lector sinó de fer-ho amb una gran economia narrativa.

Hi ha qui des de l’inici vol implicar-hi el mateix lector fent-lo còmplice de tot allò que veurà o viurà a continuació. Un exemple una mica kafkià és: «No us ho creureu, ningú que tingui dos dits de front no s’ho podria creure, però és ben cert, absolutament cert! Aquest matí, quan m’he despertat, m’he trobat que m’havia convertit en ma mare...». (Quin dia tan bèstia!  de  Mary Rodgers. La Magrana, 1982).

Si l’inici té la funció d’introduir el lector en la narració, d’informar-lo i de crear-li expectatives, el final ha de saber tancar aquesta porta oberta de la manera més atractiva possible. És probable que per acabar un relat no calguin ni de bon tros les arts narratives que calen en el començament però també és cert que un bon final deixa el lector no sols satisfet sinó amb ganes de tornar-hi. En aquest sentit, hi ha finals que no s’allunyen ni de l’estil ni dels elements que l’autor ha utilitzat en començar. Un exemple és la mateixa història de la Mary Rodgers que acabem de veure: «Torneu enrera, a la primera pàgina. No sou uns lectors gaire atents. No recordeu què deia a la pàgina primera? La història comença així: No ho creureu, ningú que tingui dos dits de front no s’ho podria creure, però és ben cert, absolutament cert! -I la història acaba de la mateixa manera».

Remetre a l’inici de la narració o bé destacar-ne algun element important que serveixi de resum o de record és la manera de fer de més d’un escriptor com el cas citat d’en Pep Molist: «És l’últim color del meu estoig del qual em faltava saber el nom. Anàvem de vacances. Plovia». No sols torna a referir-se al color que li faltava per conèixer sinó que ens recorda de manera escarida dos elements que dins de la narració han estat claus. I, per a més d’un, és un bon moment, també, per arrancar una petita rialla al lector. Per exemple a Interfase amb mosca de Joaquim Carbó o bé a Tres xacals a la ciutat de Josep Vallverdú, entre molts d’altres...

Josep Maria Aloy


dilluns, 7 d’octubre del 2013

Treballant la poesia de la Joana Raspall

Joana Raspall (1913)

La poesia de la Joana Raspall ha donat, dóna i donarà molt de si. Ho hem pogut comprovar durant aquests últims anys i sobretot en l'any del centenari de la veterana poeta durant el qual multitud d'escoles i d'alumnes s'han submergit en la seva obra i s'han divertit amb els seus versos carregats de mots sensibles i rics.


La poesia de la Joana Raspall, més enllà del seu propi atractiu i interès, que ja hem comentat en diverses ocasions, ens permet també establir una xarxa de complicitats amb altres poetes catalans que han tractat, d'una manera o altra, els mateixos temes i ens permet comprovar les similituds, els diversos estils i tractaments i les formes diverses que han utilitzat per a expressar-los.

Són complicitats que criden l'atenció ja que, tot i ser espontànies, transmeten unes sensacions molt similars. He recollit algunes d’aquestes complicitats. Només un tast de les moltes que hom pot espigolar en els diversos llibres de poesia infantil publicats al nostre país.

Complicitats amb els poemes sobre bèsties

Els poemes dedicats a alguna bestiola -ben nombrosos dins la poesia de la Joana Raspall- ens remeten, si hi parem atenció, a diversos poemaris i poetes com ara el Bestiolari de la Clara de Miquel Desclot o bé el Bestiari de Pere Quart, o el de Josep Carner, i també el de Mercè Rodoreda o amb llibres com Estimades feres de Ricard Bonmatí o el de Josep-Francesc Delgado, Endevina que endevinaràs, quin animal seràs..., com també al de la Lola Casas, Bestiari. Poemes i cançons.Tenim també el Bestiolari de Josep Vallverdú, el Bestiesari d'Enric Larreula, com també diversos poemes concrets d’un bon grapat d’escriptors (Núria Albó, Núria Albertí, Carles Cano, Josep M. Sala-Valldaura, M. José Orobitg, Joan Armangué, Marc Granell, Irene Verdú, Isabel Mingo, ...), fet que, entre altres coses, ens certifica que les bèsties són un centre d’interès molt atractiu per als lectors joves.




Cargols, gavines, ànecs i oques, tortugues, papallones...

Un exemple claríssim: el poema Cargol treu banya, de Joana Raspall (a, Com el plomissol): Cargol, treu banya, / el cel té una lleganya, / quan li caurà, / l'hort es mullarà..., ens porta al poema, enginyós i divertit, dedicat al Cargol, de Miquel Desclot: ... la bicicleta m'ha perdut / un cargolet menut menut. / Si jo te'n dono una fulleta / ¿m'arreglaràs la bicicleta? També Joan Armangué (Un gira-sol es gira), té Cançó del cargol enamorat... i Enric Larreula (Bestiesari), el poema El cargol. També tenim el poema Cançó de cargol (Esqueixada de versos, de M. José Orobitg) i, encara, Caragol, caragol, de Marc Granell (El planeta que era blau) i, com no, El cargol, de Josep Carner (Bestiari). També el valencià Carles Cano dedica un poema a aquesta bestiola en el seu llibre Poemes sense diminutius. Hi ha, encara, El caragol, d’Irene Verdú (Poemes al jardí). Josep M. Sala-Valldaura també dedica un poemet al professor Cargol: -Què ensenya, Profe Cargol? / -A no caminar de presseta, / a fugir lluny del sol / i a dibuixar la closqueta. Tampoc no podria faltar, a casa d'un lleidatà com Josep Vallverdú: A Lleida fan un aplec / que en diuen del caragol. / -Del Caragol? Un aplec? / No m'ho crec. Finalment, Isabel Mingo (Sac de poemes) dedica un poema a Els caragols: Cintes de plata, /caminets lluents, / sembla una festa / per on passen ells!

El poema La gavina de la Joana (Bon dia, poesia!): la gavina/ d'ala fina /a la falda de les ones / fa ratlletes amb el bec... ens enllaça amb La gavina riallera, de Miquel Desclot, amb Marc Granell a Les Gavines i en Josep Carner al seu Bestiari... També Núria Albertí té un poema titulat Estol de gavines (Grill Grill i altres animalades).

L'excel.lent poema L'aranya, de Joana Raspall (Versos amics): Aranya teixidora, / que teixeixes fils d'argent, / em faries una xarxa? / Jo la pararia al vent... ens fa pensar en L’aranya, de Núria Albó. També tenim L’aranya (D’il.lusió, Déu n’hi do!, de Mar Pavón), i encara l’endevinalla Teixit de forma sibil.lina (Endevina, endevinaràs, quin animal seràs, de Josep-Francesc Delgado). També trobarem una aranya al Bestiari de Josep Carner i encara el que li dedica Joana Bel (A la nit el bosc belluga). També Núria Albertí té el poema L’aranya (Grill Grill i altres animalades): Fora la terrassa / s'hi ha instal.lat / una aranya grassa / que ha fet un brodat; i Enric Larreula, al seu Bestiesari, també. Pere Quart dedica el poema, Aranya, a aquesta bestiola, en el seu Bestiari. Al Bestiari de Mercè Rodoreda trobem dos poemes que vénen a ser un diàleg entre una aranya i un mussol. Es titulen així: L’aranya al mussol i El mussol a l’aranya que pel seu nivell de llenguatge potser requereixen lectors més madurs. Per últim encara, tenim Aranya de sostre, del Bestiolari de la Clara, de Miquel Desclot: A la biga que fa tres / del sostre del dormitori, / una aranya es fa el dinar/ sense gaire rebombori...

Si Joana Raspall té el poema Les oques (Bon dia, poesia!): ... patoses, feixugues / de dues en dues, / amb el coll alçat / sobre les pitreres / i el bec mig badat..., en Miquel Desclot té el divertit poema L'ànec i l'oca: Un ànec i una oca / damunt d'una roca / embullen la troca / i toca a qui toca... i Núria Albó, Oques i ànecs i Ricard Bonmatí, Ànec (Estimades feres): Que s'apartin les granotes! / Vola l'ànec ran del riu, / fa esquí aquàtic amb les potes / seu a l'aigua i després riu. Tenim L'ànec, d'Isabel Mingo i també, de Josep Vallverdú, on ens diu, l'ànec: ... en qüestió de rius i llacs / tinc la paella pel mànec.

De Joana Raspall tenim els poemes: La Tortuga (Font de versos i Concert de poesia) i La tortuga i el cargol (Bon dia, poesia!): ... que caminen a poc a poc / cap a l'hort /on, sempre que tenen fam, / es parteixen silenciosos, / una fulla d'enciam. Desclot ens ofereix una endevinalla sobre  Tortuga o cargol: Una capsa que camina / sense beure gasolina.  També una endevinalla de Delgado pretén fer-nos rumiar... La podem comparar amb La tortuga d'en Marc Granell (El planeta que era blau). També Josep Carner dedica un poema a aquesta bestiola al seu Bestiari: ... Jo sóc la tortuga, / em diuen poruga / perquè sempre he dut, / en joia i en pena, / aquest gran escut / damunt de l'esquena... Una altra poema titulat La tortuga Cuca, de Núria Albertí (Grill grill i altres animalades). Pere Quart escriu el poema Tortuga en el seu Bestiari i Isabel Mingo, el poema Les tortugues: ... Passet rere passet, / molt lenta, lentament, / avancen les tortugues, / busquen bon aliment. I, és clar, Ricard Bonmatí al poema Tortuga: A poc a poc / va fent matí, / arriba a un lloc: / ja pot dormir! / Amaga el cap, / i peus també!, tota ella hi cap / i passi-ho bé!

Joana Raspall dedica un poema a El Ratpenat (Concert de poesia) i Miquel Desclot, una endevinalla a la Ratapinyada: Retall de paraigua / batent a mig aire. Trobarem també El rat-penat, de Josep Carner (Bestiari) i el de Joana Bel, Ratpenat al seu llibre A la nit el bosc belluga. Encara podem trobar el de Núria Albertí, Ratpenat, al seu llibre Grill Grill i altres animalades. També el poeta Pere Quart, en el seu Bestiari dedica un poema, Rata-pinyada, a aquest animal: Esparracada / negra i nocturna / rata-pinyada.... Ricard Bonmatí ho fa al seu llibre Estimades feres. Enric Larreula ens ofereix el poema El ratolí i la rata-pinyada

El rossinyol (Pinzellades en vers, de Joana Raspall) té complicitats amb el Rossinyol viatger de Desclot i amb El rossinyol de Josep Carner (Bestiari). Mercè Rodoreda, per a lectors més grans, té un excel.lent Rossinyol al seu llibre Bestiari: ...  Rei de la negra congesta, / prop de l’aigua que no resta, / sóc tot jo pena punyent...


Il.lustració de Manuel Cusachs

La delicadesa amb què Raspall descriu La papallona (Escaleta al vent) es correspon amb la que destil.la Miquel Desclot amb el seu poema Papallona quan diu: Papallona que revoles / per les branques del roser, / ets el pètal d'una rosa / o una ocella de paper? També és d’una bellesa excel.lent el poema de Josep Carner, Diu la papallona (Bestiari): Com a il.lusió tan bella, / cal no haver-me; fóra un crim. / Per als ulls só meravella / i, dins una mà, polsim. És una mostra de sensibilitat la que li dedica Josep M. Sala-Valldaura (Tren de paraules): -Què ensenya na Papallona? / -A pintar tot de flors, / a somiar una lluna rodona / i a passejar-hi colors;  o bé la de Ricard Bonmatí (Estimades feres). Mercè Rodoreda també dedica uns excel.lents versos a aquesta bestioleta en el seu poema Papallona (del seu Bestiari). Un dels últims exemples és també el poema La papallona (del llibre Embolic de poemes, d’Isabel Mingo): Dolça papallona / que vas de flor en flor, / deixa'm mirar-te / i gaudir del teu vol... És Josep Vallverdú també qui ens ofereix una divertida escena a l'entorn d'aquesta bestiola en el poema Papallona: ... Si de cas l'empaites / i a terra no guaites, / t'entrebancaràs, / i cauràs / de nas.

Podríem seguir... De material n'hi ha i prou. I si no és amb les bèsties pot ser amb el pas del temps, amb la natura, amb els sentiments... Només cal posar-s'hi i fer arribar a la mainada aquest estol de poesia que té el nostre país dedicada als infants. Un tresor que no podem menystenir i que cal donar a conèixer. Que tingueu sort!


Josep Maria Aloy