dilluns, 27 de maig del 2013

Hi havia una vegada... molts títols !!


(Avui recupero un article divertit que vaig escriure i publicar a la revista "Faristol", n. 40, el juny del 2001) 


       N’hi ha de molt llargs. D’altres són curtíssims. Bastants, escrits amb gràcia. Alguns volen ser pedagógics o alliçonadors. Molts intenten ser suggerents i seductors. No tots ho aconsegueixen... Són, però, la porta d’entrada de qualsevol història. Un crit, un prec, un estímul que els escriptors s’inventen per a cridar l’atenció del lector. Un passeig pel reguitzell de títols de literatura infantil i juvenil pot ser un bon exercici per fer petites elucubracions, desenfadades i sense ànim de treure’n conclusions trascendentals. Un joc, en definitiva, amb ganes, això sí, de cridar una mica l’atenció cap a una de les tasques, a vegades difícil i feixuga, que té qualsevol escriptor: cercar un títol per a la seva novel.la o per al seu conte.

Quin és el títol més llarg? I el més curt? I el més seductor? El més original? El més escandalós?... No ens precipitem... Hi ha respostes per a tots els gustos i colors. Fins i tot us avanço que a alguns escriptors els coneixereu pels seus títols. I, si no, ja m’ho direu. Però anem a pams. Revisats més de cinc mil títols, us puc ben assegurar que treure’n alguna conclusió és gairebé Un assumpte de micos (Susan Saunders) i tot plegat pot tenir un Final d’infart (Josep Gòrriz) i quedar-nos tots A les fosques (Teresa Duran). Parlant de micos: pels títols de literatura infantil i juvenil –no és estrany- hi desfilen pràcticament tots els animals del món. Gats i gossos al davant, però també alguns de no tan habituals i sovint en situacions ben insòlites com Una balena a la banyera (Miquel Calatayud) o Un cocodril amb gana (David Paloma). A vegades formant les parelles més estrambòtiques: L’elefant i la cuca de llum (Mitus Stampa) o El Floquet de neu i la seva puça blava (Dolors Alibés) fins a extrems més esperpèntics com el de  l’Aranya peluda busca aranyot pelut (Elena O’Callaghan).



Igual que els animals, els nombres hi són molt ben representats, dels més senzills als més embolicats. Així tenim les 77 histèries (Miquel Obiols) o Guillem i els 800.000 pastissets (Vicent Pardo), acabant per 111.111 idees per a escriure 111.111.111 contes (també de Vicent Pardo). Alguns fins i tot es descompten: Jo, més dues... fan cinc! (M. Lluïsa Solà). Hi ha també qui no en vol, de nombres, Ni un, ni dos, ni tres (Dolors Garcia Cornellà).



Hi ha gracioses onomatopeies: Atxim! (Quentin Blake), Brrrrgg! (Jaume Escala), Bzzz... (Gabriela Rubio). Hi ha títols divertits: Dos idiotes que seuen cada un al seu barril (Ruth Rocha), Cop d’escombra al rei Cogombre (Christine Nostlinger) i especialment còmic: Botapins ha perdut els calcetins (Empar Roca). Alguns formen jocs de paraules: Caus i cacaus (Montserrat Bosch), Guillermina Tarongina (David Oakden), El boli va de bòlit (Rosa M. Sánchez) o Fredoroses, fregitel.les i frigorífics (Margaret Mahy). N’hi ha que estan fets amb enginy: Agu Trot (Roald Dahl), Tatrebill en contes uns (Miquel Obiols). També amb ritme i musicalitat: Cantata del mussol en sol (Miquel Desclot), L’aventura perillosa d’una vocal presumtuosa (Angelina Gatell), Rata Robinata, pèls de tomata (Estrella Ramon).



La literatura infantil i juvenil –faltaria més!- és un camp molt apropiat també per a la moralitat, l’acció pedagògica, la formació de la personalitat del lector, encara jove. I els títols no se n’escapen, ni de bon tros. Tenim d’una banda els imperatius, els exhortatius, els punitius i altres «ius» per l’estil: Això no es fa (Jeanne Ashbé), Fot el camp, patata! (Ann Ladiges), No n’encertes ni una! (Elena O’Callaghan), No surtis amb estranys (Josep Gòrriz) acabant pel descriptiu Ramonet, ves-te’n a... (Lluís Farré) i el contundent Vols una cleca ben donada? (Maite Carranza). D’altres van més enllà en les seves intencions educativo-paternalistes: Aprenguem a conviure (Elisabet Ballart), De l’embolic, treu-ne profit (Elena O’Callaghan), Eva, ja tens quinze anys i... (Manuel Valls) i L’important és que algú t’estimi (Sophie Brandes).



Òbviament, al costat d’aquestes actituds dels grans trobem les respostes més variades i també contundents a l’estil de: D’això no en vull (Pep Tort), Me’n vaig de casa (Pasqual Alapont), No vull anar a l’escola (Carlos Cano), No hi ha dret! (Susie Morgenstern). Un dels títols més paradigmàtics: Ostres tu, quin cacau! (Maite Carranza) i un dels més seductors: Només sóc una nena, sabeu? (Andreu Martin).


En el camp de la novel.la juvenil abunden però aquells títols que volen tocar els sentiments del lector: Te deix, amor, la mar com a penyora (Carme Riera), Darrera nostre un riu de flors trencades (Enric Larreula). Alguns resulten excessivament melosos: Mor una vida, es trenca un amor (Joan Pla). En alguna ocasió, en el títol hi descobrim el compromís de l’autor amb alguna causa: Samba per a un “menino da rua” (Gabriel Janer Manila), d’altres, són exemple d’una agosarada provocació: Sexe, Penthium i Clearasil (Pep Bras).


Hi ha títols ben trobats: Coll de carabassa, boca de serpent (Carme Alcoverro), Com la terra vol la pluja (Xavier Hernández), He tornat per ensenyar-te que podia volar (Robin Klein) o bé  Núvols de menta, troncs de maduixes (Pere Pons). Alguns són poètics: Els rius dormen als núvols (Gabriel Janer Manila), La petita onada que tenia mal de mar (Renand). Contràriament, hi ha una sèrie de títols més o menys escatològics i un pèl impúdics: Contrasenya CUL (Dolors Alibés), El monstre dels pets (Joan Armangué). També hi ha títols de la sèrie Embolica que fa fort (M. Àngels Bogunyà). Dins d’aquesta categoria, són destacables: Confidències reciclades d’una lluitadora ecologista (Steve Barlow), Crònica arrauxada d’un esperpèntic congrés (Oriol Vergés) i Robots rovellats i oncles eixelebrats (Margaret Mahy).


En els títols de literatura infantil i juvenil hi podem trobar de tot. Des de les més variades Bestieses i animalades (Elena O’Callaghan) descrites Sense embuts (Andrew Mathews) fins a les Històries de debò (Lluís Busquets), com la de La lluna vol un fill (Dolors Alibés) o la de les Fantasies auxiliars administratives (Pep Albanell), tant si són protagonitzades per L’home dels gats (Josep Vallverdú) o L’home que es va aturar davant de casa (Joaquim Carbó) com si són protagonitzades per La dona de ferro (Ted Hughes) o La dama blanca (Rosa M. Colom).  A la literatura per a joves hi trobarem Contes de la vera veritat (Rudyard Kipling) i Veritats a mitges (Andreu Martin), Amors a primera vista (Joaquim Carbó) i Un amor ben arrelat (Jaume Cela) i, sobretot, Molta birra i carn picada (Klaus-Peter Wolf). És a dir, una enorme varietat d’ Homes, bèsties i facècies (Josep Vallverdú).



Hi ha títols curts: (Josse Goffin) i títols llargs: La novel.la sobre en Merkel Hanssen, la Donna Winter i la gran fugida (Tormod Haugen).. Hi ha preguntes indiscretes: Però tu... no eres mort? (Pere Morey) i respostes “ad hoc”: I un be negre amb potes rosses! (Elena O’Callaghan). Hi ha descripcions dures i pures: Fet un fàstic (Wolfgang Gabel). D’altres esdevenen Un cas com un piano o Una troballa sorprenent (tots dos d’en Jaume Cela). Hi ha títols alegres: Marsupial, no siguis animal! (Elena O’Callaghan) i d’altres de més tristos: La nit que van plorar per mi (Xavier Hernández). Hi ha títols estimulants: Massa tímid per lligar (Antònia Vicens) o amb un cert aire de misteri: Quan de nit truquen a la porta (Xabier Docampo). Hi ha títols màgics: Com si els dits m’haguessin tornat cuques de llum (Gabriel Janer Manila) i, és clar, també algun de flagrant actualitat: www.avisalvador.tresor (Jordi Varela). Etcètera, etcètera (Jordi Folk). I és que sempre tenim algun títol A la punta de llengua (Miquel Desclot).



Els títols normalment aporten elements per definir, encara que sigui molt per sobre, el tarannà de l’obra i també el tarannà de l’autor. Deia en començar que a alguns autors se’ls pot conèixer pels títols que utilitzen. Però Això ja és una altra història (Susan E. Hinton) i ara el més prudent és callar: Xsst...! (Pep Albanell).


Petons (Alfonso Ruano) i Adéu (Lygia Bojunga Nunes).


Josep Maria Aloy

Article publicat a la revista "Faristol", 40 (juny, 2001) 

dilluns, 20 de maig del 2013

Maria Mercè Roca publica la novel.la juvenil "Mil revolts"





"Tot costa molt i els revolts sempre són tancats
 i mai no saps què hi ha a l'altra banda."
(Mil revolts, de Maria Mercè Roca)


       L'Albert cobra la setmanada i s'acomiada del cap del taller... Aquests dies els passarà al càmping amb la Neus… Li ha comprat un braçalet i li demanarà per sortir amb ella... L'estiu comença i s'estèn com un llençol davant seu, ample i ple de promeses...

Però res no succeirà com ho havia previst i la novel.la serà una cursa desorbitada d'obstacles on "mil revolts" canviaran no sols els programes desitjats pels dos joves sinó també la seva manera d'afrontar el destí i adaptar-s'hi, sisplau per força, aprofitant, això sí, totes les possibilitats que els anirà donant l'experiència per tal de créixer i madurar.

El culpable de l'estroncament del programa, que els dos enamorats esperaven amb els ulls brillants de joia, és l'avi Genís, l'avi de l'Albert, que just el dia abans de la sortida cap al càmping, li demana que l'acompanyi i l'ajudi a buscar una noia que va conèixer quan era jove i de la que en va quedar ben enamorat. Ara, a les velleses, no vol anar-se'n d'aquest món sense saludar-la i regalar-li un braçalet que li ha comprat. Malgrat la diferència d'edat, les similituds entre els protagonistes són moltes, començant pel fogós i incandescent estat d'enamorament i seguint per la coincidència en el regal del braçalet. Un cert to irònic per part de l'autora fa que el lector s'ho prengui amb una actitud benèvola i, en més d'un moment, amb un somriure ample.

Doncs sí, ni càmping, ni braçalet, ni possibilitats de festejar amb ganes i desig. L'atzar és totalment imprevisible i marca un camí que no sempre és fàcil d'eludir. Seguir l'avi es converteix en una mena de cursa d'obstacles impertinent que els portarà a viatjar per mig Catalunya fins a intentar aconseguir un objectiu bastant il.lusori. Bé, no del tot... però no puc explicar res més per no trencar la màgia, l'emoció i la intriga d'un final excel.lent i rodó que permetrà que els tres protagonistes surtin enfortits de l'experiència. Res ja no serà igual que abans de la trucada de l'avi.

La història és atractiva i el tractament que fa l'autora de la manera de ser dels adolescents és implacable i també impecable... i les petites notes descriptives, són molt precises. També la creació del personatge avi és admirable. Un avi que es va convertint en el motor de l'aventura i que tan aviat és odiat -sobretot al principi- com estimat pels dos joves al final.

Es tracta d'una història amb valors volgudament manifestos i sense cap pretensió de dissimular-los massa. Però benvinguts siguin aquests valors en una societat d'escolars i de grups d'amics on destaca massa sovint l'individualisme i, sobretot, el poc interès i atenció cap als parents més vells de la família.

Al costat de la il.lusió de l'avi Genís per tornar a viure l'amor de la seva vida, hi trobem l'evolució dels sentiments de l'Albert, des d'un ressentiment inicial envers el seu avi fins al punt que el noi es convertirà en el més gran defensor de la seva decisió en una aventura, doncs, que tindrà mil revolts: Com la vida que sempre és curta, però sempre és envitricollada, mai no hi ha camins rectes ni túnels que tallin pel dret. Tot costa molt i els revolts sempre són tancats i mai no saps què hi ha a l'altra banda.

La novel.la, publicada per l'editorial Barcanova, va guanyar el Premi Barcanova, 2012 i mostra les possibilitats literàries de l'escriptora Maria Mercè Roca de moure's per diferents registres -en aquest cas en el de la novel.la juvenil- i excel.lir-hi perfectament.

Josep Maria Aloy

dilluns, 13 de maig del 2013

Pere Formiguera ens ha deixat un Petit Polzet extraordinari






Dimecres, 8 de maig, va morir el fotògraf Pere Formiguera, als 61 anys, a causa d'un càncer. Conegut arreu del món, sobretot per ser un fotògraf innovador, deixa, per als lectors joves, una versió singular del conte de Charles Perrault, El Petit Polzet, publicat per Barcanova l'any 1994.

       Tan sols per aquesta edició del conegut conte, Pere Formiguera mereix un homenatge atesa la seva enorme creativitat i originalitat. Però els homenatges, sobretot en el camp de la Literatura Infantil i Juvenil, van escassos. Serveixi, aquest comentari d'avui, almenys per recordar una figura d'una sensibilitat excepcional com molt bé es pot deduir de la contemplació de les fotografies que il.lustren aquest excel.lent  àlbum.

Si el text és una traducció magnífica d'Albert Jané, del qual ja he parlat en alguna altra ocasió de la seva exigència, rigor i exquisidesa a l'hora de presentar un text als lectors joves, les il.lustracions de Pere Formiguera estan compostes per diverses fotografies realitzades separadament amb els mètodes habituals i tractades amb procediments informàtics fins a aconseguir la imatge definitiva. Els personatges fotografiats són, òbviament, personatges reals, un equip de nens i nenes que es van sotmetre a les indicacions del fotògraf. El resultat fou un treball minuciós, estèticament immillorable i d'una notable bellesa.

Avui sóc breu perquè no calen més comentaris. La bellesa i la perfecció no necessiten massa paraules per ser explicades. Simplement cal veure-les i viure-les.

Josep Maria Aloy



Era molt petit, i quan va venir al món no era pas més gran
que un dit gros, cosa que va fer que li diguessin el Petit Polzet...



El Petit Polzet va sentir tot el que deien els seus pares... 
Va tornar a ficar-se al llit i no va dormir més en tota la nit, 
rumiant què podria fer...




... quan havent donat la seva mare a cada un d'ells una llesca de pa
per a esmorzar, va pensar que el podria fer servir llançant-lo a molletes al llarg dels camins per on havien de passar...



A la mateixa habitació hi havia un altre llit igual de gran;
va ser en aquest llit que la dona de l'Ogre va fer dormir els set germans...



El Petit Polzet, havent-se acostat a l'Ogre, li va treure les botes
a poc a poc i se les va posar ell...

Pere Formiguera amb Pau Rourich, "El Petit Polzet"



Tenir un esbart de fills no és cap motiu de pena,
si són tots ben plantats, espavilats de mena,
i se'ls veu sans i valents.
Si n'hi ha cap de neulit un calla en sec.
Més d'un cop és aquest pobre marrec
qui fa la fortuna de tots els parents.

(El Petit Polzet. Barcanova, 1994)



dilluns, 6 de maig del 2013

Dos nous contes infantils, dos nous regals, de Joaquim Carbó





Perquè tots els nens i nenes s'adonin que al bosc,
més enllà de la molsa, les plantes i les branques dels arbres,
hi ha unes bestioles que hi viuen i mereixen tot el nostre respecte.
(J.C. i M.To)

  
Fa poc comentava, en aquest mateix blog, el seu últim volum de la sèrie del detectiu Felip Marlot i sense distreure's un moment, Joaquim Carbó, ja ens torna a regalar dos productes més de la seva factoria, en aquest cas dos contes breus no sols ben escrits sinó també molt ben il.lustrats i molt ben editats: La fàbrica de contes i Concert de nit. Els dos amb dibuixos de Montse Tobella i editats per Baula.

       Si el primer, La fàbrica dels contes, pretén donar a entendre que els contes no desapareixeran mai... i que la fantasia, la màgia de les paraules, els mots... tenen necessitats de fer-se sentir sempre i arreu perquè sempre i arreu hi ha orelles a punt per escoltar-los i sentiments abocats a entendre'ls... el segon, El concert de nit, és el resultat d'un text breu però embolcallat tot ell d'una placidesa enorme, d'una gran sensibilitat pel que fa al text i d'unes il.lustracions atractives i molt expressives que captiven qualsevol lector. El resultat és, sens dubte, una sensació de plaer en descobrir que, malgrat la foscor, la natura té un equilibri i una harmonia que els humans hem de respectar tothora. El conte no pretén altra cosa que insistir en aquest punt per tal que el lector no oblidi que ell només és una part molt petita -potser insignificant- d'un gran engranatge. Una bonica lliçó que, per molt apresa que la tinguem, qualsevol moment és oportú perquè algú ens la recordi. I si aquest algú és un escriptor de talla, com Joaquim Carbó, i els dibuixos d'una il.lustradora eficaç com Montse Tobella, l'efecte és molt més clar i atractiu, sobretot per al lector jove.



En el primer conte, la Marina, la nena protagonista, creia que, a la ciutat on viu, les cases altes, els ascensors, les antenes i tota mena de vehicles no serveixen per fer-hi viure contes i poemes i que els contes estan ja tots inventats... però la seva amiga Lola li descobreix que en aquest món també hi ha lloc perquè escriptores, escriptors i artistes escriguin i dibuixin contes divertits i plens d'imaginació... perquè el món d'avui, ben mirat, també pot ser màgic...



Els protagonistes d' El concert de nit, en canvi, són les bestioles del bosc que preparen un concert de nit que no vol ser altra cosa que una metàfora de l'activitat vital i frenètica de la natura on tots estem, i ens hi hem de sentir, implicats. I és amb aquesta intenció que les bestioles, vencent totes les dificultats, munten un concert on cada una d'elles té el seu paper, millor dit, la seva partitura.

Joaquim Carbó, que va començar a publicar els seus primers contes infantils quan va néixer la revista Cavall Fort, l'any 1961, ha arribat a escriure centenars d'històries i continua, inesgotable, als seus vuitanta anys, barrinant-ne de noves, sense aturador. I que sigui per molts anys!

Josep Maria Aloy