dijous, 28 de juny del 2012

Raspall, una petita joia de Pere Calders




Estem en l'any del centenari del naixement de Pere Calders i ho celebrem amb actes, estudis, llibres, escrits, piulades... cosa que està molt bé i molt d'acord amb les tecnologies en què estem ja totalment immersos.

Si hagués de rermarcar alguna petita mancança en tota aquesta moguda és la gairebé nul.la presència del Calders-per-a-nens, per dir-ho d'una manera clara i planera. Ja sabem que la literatura adreçada a aquest àmbit és molt sovint considerada una literatura menor o de segona fila. I, com que algú ho havia de dir, ho deixo dit. Aquest bloc, si una petita obsessió tindrà, serà aquesta: subratllar i compensar les petites injustícies d'una modalitat de literatura amb la qual molts esterm compromesos des de fa anys. Estic segur que Calders lamentaria aquesta manca d'equitat entre l'atenció que reben els llibres destinats als infants i joves i els destinats a la gent adulta.

Tornem allà on érem: aquesta petita joia -Raspall (Edicions Hymsa, 1981)- explica el disgust del nen Sala quan es queda sense gos i necessita substituir-lo ja que, si no, no trobaria la manera de portar més endavant la seva vida, que sense el gos tota cosa era fada i sense objecte... El nen Sala volia donar un destí honorable a la quantitat d'afecte que l'absència del "Turc" deixava vacant. El canari? El llum de peu de la biblioteca? Una pilota de roba? Un manyoc de cordill...? Res no li servia per reconduir una terrible quantitat d'estimació perduda per tots els racons de la seva ànima... Fins que fou en un racó de les golfes on va trobar un gran raspall passat de moda...

Si una característica té el conte és veure com l'autor, Pere Calders, d'una situació ben petita, va teixint una història que acaba per endur-se el lector i fer-li creure que tot és possible. Una imaginació desbordant però també una senzillesa en l'expressió donen al conte un atractiu difícilment superable.

L'obra, editada per primera vegada el 1982, reuneix dos grans referents de la literatura del país: el text de Pere Calders, que forma part de l’esplèndid recull Cròniques de la veritat oculta, i les il·lustracions de Carme Solé i Vendrell, esplèndides i molt eloqüents.

Per això Glòria Gorchs, en una comentari a la revista Faristol reclamava la possibilitat -jo en diria valentia- per part d'algun editor, de recuperar alguns dels contes de Calders en format de llibre il·lustrat. En el centenari del naixement de Calders, també crec que tot hauria de ser -o podria ser- possible.

"Raspall" és el millor present que Calders va oferir als nens i hauria de ser considerat com una peça mestra dins el gènere...No ho dic jo. Ho diu en Lluís Serrasolses a Escola Catalana (maig, 1999). No ho dic jo però ho subscric, és clar. Com subscric, ja ho he dit, la necessitat de publicar més contes infantils d'aquest autor. Infantils perquè els protagonistes són nens, però no perquè no hagin de ser llegits també pels grans.

Josep Maria Aloy / 28.06.2012




dimarts, 26 de juny del 2012

L'últim regal de l'Emili Teixidor als lectors joves




Joan Fuster deia que, per a un escriptor, morir deu ser deixar d'escriure. És clar, ens queda la seva obra, que seguirem llegint. Però Jaume Subirana també diu Et seguirem llegint, és clar, però ja no serà el mateix.

Haurem d'aprendre a gaudir de l'obra de l'Emili sense tenir l'autor ja entre nosaltres. Aquesta és potser la sort dels creadors. Que seran recordats per la seva obra. I l'Emili ens ha deixat una trentena de llibres perquè els joves i els seus prescriptors puguin mantenir així el caliu que l'escriptor sap transmetre'ns des de la primera pàgina.

L'Emili Teixidor va morir fa una setmana, el passat 19 de juny, sense poder assaborir massa el seu últim llibre per a lectors joves: La Formiga Piga va a la biblioteca (Cruïlla, 2012) il.lustrat per Gabrierla Rubio que ha il.lustrat tota la sèrie de la Formiga i que, és clar, ara s'ha quedat aturada al volum novè.

Destinada a lectors joves que ja han seguit altres títols de la sèrie, en aquesta ocasió la narració explica que la Formiga Piga va a veure el Mussol Tot Sol, el bibliotecari, per dir-li que la reina ha de reposar després de la malaltia que ha passat i que vol uns quants llibres: els que expliquin les històries més interessants, per animar-se llegint. El Mussol acompanya la Piga per les diferents sales de la biblioteca i li parla dels llibres que els lectors llegeixen des de fa molts i molts anys.

És una història tan senzilla com original, que té la pretensió i l'ambició d'introduir el jove lector en el coneixement d'una sèrie de grans obres literàries de tots els temps. Un petit cànon literari que explica de forma molt resumida l'argument i alguna característica de cada una de les grans obres seleccionades. Un bon estímul per motivar a la lectura ja que davant la mirada del lector desfilen des de la Il.líada, L'Odissea, L'Eneida, la Bíblia, passant per la Cançó de Roland, la Cançó del Cid, Tirant lo blanc. També El Quixot, un dels capítols més divertits i que ajuden a fer-se càrrec de qui era aquest estrafolari personatge que tothom coneix de nom però no li saben els fets... També dedica una atenció a les grans novel.les d'aventures del XIX com també al teatre i a la poesia...

El llibre acaba amb un capítol dedicat a El millor llibre del món. Un capítol molt emotiu per on es passegen i es barregen personatges de diversos contes ben acompanyats tots d'algun missatge positiu i encoratjador de cara als lectors joves. És en aquest últim capítol on sembla que encara sentim la veu de l'Emili i la seva passió pels llibres. Excel.lent tot plegat! Una petita joia! L'últim regal del mestre!

Josep Maria Aloy

diumenge, 24 de juny del 2012

Guia poca-solta, de Miquel Desclot




Miquel Desclot és un escriptor fonamental. Tant en el camp de la literatura per a adults com en el de la poesia per a joves. També és un traductor notable. És persona sensible i la seva relació amb les paraules és d'alt nivell i d'una precisió i calidesa excepcional.

Desclot fou potser el primer escriptor poeta que va escriure poesia per a nens i nenes quan ningú no ho feia. El seu primer llibre El blanc i el negre fou editat per La Galera l'any 1971 i durant els anys posteriors, Desclot fou l'únic poeta que dedicava una atenció especial a la mainada. Després s'hi van afegir la veterana Joana Raspall o Josep M. Sala-Valldaura, Lola Casas, Dolors Pellicer... i molts d'altres.

Però avui vull parlar de l'últim llibre d'en Miquel Desclot, la Guia poca-solta, il.lustrat per Montse Ginesta i editat per Baula, aquest 2012, a la col.lecció Ala Delta. Com el títol ja ens avança, el llibre és un recull de poemes divertits, esbojarrats, humorístics i irònics que farà passar una bona estona als lectors. Miquel Desclot ens convida a endinsar-nos en una col.lecció de limericks (un tipus de poema sense solta, inventat pels poetes britànics) per viatjar amb ells dins d'una geografia poblada per personatges curiosos i peculiars.

Són 63 poemes tallats amb el mateix patró:cinc versos cada un, rimant el primer amb el segon i el cinquè mentre el tercer i el quart rimen entre ells. Al primer vers de cada poema hi figura una persona d'una localitat concreta del que se n'explica alguna anècdota, situació o esdveniment. A cada poema, una població de Catalunya. Els personatges poden ser un botiguer de Martorell, que porta al dit l'anell picapedrell..., o un llibreter de Torroella, que llegeix sense moure una parpella, o la informàtica d'Eivissa, que parla amb veu petita i trencadissa, o el rondinaire més sorrut de Reus, que sempre ronca i remuga marrameus... Desclot no vol posar en evidència ningú: la varietat és notòria i la gràcia de cada un d'ells és ressaltar-ne alguna característica especial, tot cercant-ne els aspectes lúdics molt propis de la poesia per a joves.

Josep Maria Aloy

dijous, 21 de juny del 2012

"L'Arca de Babel", de Màrius Serra






"L'Alfred i l'Elisabet són dos joves primitius que no saben parlar. Per comunicar-se tenen els saccionaris, uns sacs plens dels objectes que els calen per dir coses. Un dia, durant una tempesta torrencial, les aigües els arrosseguen torrent avall. L'Arca de Babel els salva la vida i els permet navegar per set mars diferents.
En aquesta llarga travessia viuran un munt d'aventures alfabexcitants durant les quals aprendran a expressar el que senten mitjançant les paraules. Finalment es podran dir, amb els ulls espurnejants, una cosa molt especial que fins aleshores no havien estat capaços de dir-se."

Fins aquí el text de la contraportada que he volgut copiar perquè resumeix clarament de què va la història. A partir d'ara, les meves opinions i, sobretot, els meus sentiments. Des de la primera plana no he dubtat gens que, amb aquest argument i amb aquests ingredients, Màrius Serra seria un cuiner de primera i oferiria un producte atractiu i sucós.

L'obra va néixer de la cantata Beceroles, que 30.000 escolars catalans, de vuit a dotze anys, van treballar i interpretar en el marc de la Cantània del curs 2010-2011. Cantates a part, la història d'en Màrius Serra mereixia fer el salt al llibre, i al llibre per a joves, primer perquè la història s'ho val i segon perquè és una història innovadora que aporta molts recursos nous al camp del llibre per a joves, un camp potser massa ple de tanta literatura senzilleta i carrincloneta. Feia temps que no llegia una història tan atractiva i tan ben elaborada com aquesta.

L'Arca de Babel, com el títol ja insinua, és un cant a les lletres de l'alfabet, a les paraules, a la comunicació, a l'expressivitat, a l'enginy, al llenguatge i a les llengües totes, vinguin d'on vinguin i les parli qui les parli. I qui millor que en Màrius Serra per recordar-nos que les paraules són, sobretot, vida, expressió i joc. Els protagonistes de la narració, que a l'inici no saben com dir-se les coses... al final poden fins i tot expressar-se que s'estimen i dir-se tot allò que senten l'un per l'altre.

Perquè, en el fons, L'Arca de Babel és una intensa història d'amor que es va arrossegant, dissimuladament, durant tota l'estona fins que al final explota i es manifesta gràcies a les paraules descobertes, enteses i apreses. Excel.lent missatge, Màrius!

Jocs de paraules, petits poemes, descoberta de mots nous, actualització de vells mots -vells i bells!- enginyoses construccions verbals... van conduint els protagonistes i, per tant els lectors, a una "alfabexcitació" general que els permet esdevenir uns verbívors totals i totalment penjats dels mots. I és que, en definitiva, tots som mots!

Josep Maria Aloy

L'Arca de Babel, de Màrius Serra
Bellament il.lustrat per Marc Sardà
Editat per Estrella Polar, 2012. ("L'Odissea")

dimecres, 20 de juny del 2012

360 alumnes del Bages homenatgen a Joana Raspall




A punt de complir 99 anys la veterana poetessa Joana Raspall ha estat centre d'interès i d'estudi, durant tot el curs, de 360 nois i noies d'escoles de Manresa i el Bages que l'han homenatjada en un acte multitudinari a l'Auditori Agustí Soler Mas de Navarcles.

El programa "Coneguem els nostres escriptors", que coordina el Centre de Recursos Pedagògics, ha programat la quarta convocatòria proposant l'escriptora Joana Raspall com a centre d'interès a aquelles escoles que han volgut participar en l'experiència.

El curs passat aquest mateix programa es va dedicar al poeta Miquel Desclot i en els dos anys anteriors els protagonistes foren els escriptors Josep Vallverdú i Joaquim Carbó.

Als 99 anys de la Joana Raspall

L'acte final d'aquest treball dels escolars sobre la poesia de la Joana Raspall va tenir lloc el passat 27 d'abril amb un acte multitudinari a l'Auditori Agustí Soler i Mas de Navarcles. Fou un acte atractiu i molt emotiu al qual havia d'assistir la mateixa homenatjada. Uns dies abans, però, va avisar que li sabia molt greu però que el metge li havia aconsellat descans. Als seus 99 anys la poetessa, comprensiblement, no va poder viure en directe l'homenatge però en va estar informada i se li ha fet arribar una gravació de l'acte.

Joana Raspall i la passió per les paraules

Els poemes infantils de Joana Raspall tenen uns ingredients que els fan molt atractius i que pretenen sempre implicar el lector. En primer lloc, s’hi observa unes ganes enormes d’escriure per als infants i una gran passió per les paraules. La seva obra poètica, formada per una dotzena de llibres, ofereix una visió personal, candorosa i amb espurnes d’il.lusió sobre moments i fets de la quotidianitat i del món que ens envolta. Molts dels poemes tenen un regust de cançó tradicional i destil.len alegria i bon humor. Normalment tracten sobre temes i sensacions ben païdes i mesurades i, per tant, plenes de saviesa i d’experiència vital. Escrits tots amb molta delicadesa i amb un vocabulari cuidat i precís... Són petites experiències vitals, talment com si l’autora s’aturés en determinats moments màgics de la seva vida i els fotografiés amb els seus versos, no sense una bona dosi d’ironia. Una de les característiques principals de tota la poètica de Raspall és, doncs, la plenitud vital que desprenen. En ella tot és vida i bonhomia.

El treball creatiu dels escolars

A partir dels llibres de poesia de la Joana, els nois i noies de les diverses escoles que han seguit el Programa han treballat diversos aspectes que han anat des de la recitació i recreació de poemes, la creació de poemes propis, seguint el model de la poetessa, fins a la composició musical d'alguns d'aquests poemes. Tot plegat un treball creatiu excel.lent i de gran qualitat. Tot el conjunt d'aquests treballs mostren la sensibilitat que són capaços de manifestar els escolars davant d'un projecte estimulant.

L'Escola Catalunya de Navarcles va ensenyar un video on es podia veure la confecció d'un mural en una paret de la seva escola, sobre elements de la poesia de Raspall. Un mural gegant que van realitzar els mateixos alumnes i mestres amb la col.laboracioó i assessorament de la il.lustradora Roser Rojas.

Els alumnes de La Serreta de Santpedor, per la seva banda, van elaborar un conte a partir de tres poemes de Joana Raspall. Un d'aquests contes el van musicar i cantar davant la resta d'escoles.

L'Agrupació Sant Jordi de Fonollosa va treballar sobretot la complicitat entre la música i la cançó amb poemes de la Joana i alguns de propis, tot plegat acompanyat per un conjunt instrumental de la mateixa escola. En aquest cas hi va participar tota l'escola en bloc.

Finalment, l'Espill de Manresa va recrear un conjunt de poemes acompanyats de suggerents il.lustracions realitzades pels mateixos alumnes i es van proposar fer un regal a la Joana Raspall: un poema escrit col.lectivament i dedicat a la ella.



Preguntes dels escolars i respostes de la poetessa

Davant la impossibilitat per part de la poetessa de desplaçar-se a Navarcles, els responsables del Programa "Coneguem els nostres escriptors" van visitar, uns dies abans, la poetessa per tal de gravar les respostes a les preguntes que li tenien preparades els alumnes de les diverses escoles. D'aquesta manera, els 360 alumnes van poder veure a la pantalla la Joana i escoltar la seva veu i les respostes a cada una de les preguntes formulades.

Dues cançons amb el text de dos poemes

Ricard Reguant, professor de música de l'Escola de Fonollosa va proposar musicar dos poemes de la Joana i preparar-los pel dia de l'homenatge. Les quatre escoles s'hi van afegir i, al final de l'acte, els 360 nens i nenes, dirigits pel Ricard, van fer realitat la proposta amb molta emoció.

Homenatge final

Abans d'acabar l'acte, quatre alumnes -un per escola- van pujar a l'escenari per agrair a la Joana Raspall les bones estones que durant el curs han passat llegint i recitant els seus poemes i que, malgrat que ella no hi fos, l'havien tingut present durant tot l'acte.

Mentre els escolars sortien ja de la sala, al mig de l'escenari, presidit per una fotografia de la Joana, quedaven tan sols per recollir els treballs de totes les escoles, treballs destinats a la poetessa. Alguns embolicats amb delicadesa. D'altres amb una dedicatòria: Per a la Joana Raspall, la poetessa més gran.

Els tècnics van apagar els focus i la sala va quedar finalment buida i silenciosa. Es respirava encara un ambient carregat d'olors ben diverses. Però predominava sobretot la calidesa feta poesia. I el record de dos versos de la Joana:

Vull deixar amor i somnis i paraules
que durin més que jo, al cor dels altres.


Josep Maria Aloy
(Article publicat a la revista manresana "El Pou de la Gallina", juny 2012)

"I tiro perquè em toca", un llibre singular de Josep Vallverdú




El nou llibre de l'escriptor per a joves, Josep Vallverdú, I tiro perquè em toca (Fil d'Aram, 2012) és un llibre singular. De fet, Vallverdú ja ens té acostumats a singularitats divertides: un gos, Rovelló, la tombarella del qual ha fet riure mig món, un rellotge que decideix fer vacances, un colom i un llangardaix enrotllats en una conversa filosòfico-moral, un bestiolari amb les millors "bestioleses"... però ara, la singularitat és fer la competència -una dolça competència, evidentment!- al que potser és el joc de taula més conegut, més familiar i més practicat arreu del món: el Joc de l'Oca.

Doncs sí, Vallverdú s'ha inventat un nou joc de l'oca, recreant alguns aspectes del vell, com la presència de les oques i el famós salt "d'oca a oca i tiro perquè em toca" que dóna títol al llibre. Salvant aquest element comú als dos jocs, la resta: les caselles amb els seus insòlits personatges, amb els diversos estirabots, i altres conflictes, sorpreses i càstigs... dibuixa un ventall de possibilitats lúdiques que demostren la capacitat fabuladora de l'escriptor i el seu entusiasme per disfrutar ell i fer disfrutar els lectors amb divertides aventures i sobretot amb el repte d'encomanar-los imaginació i sensibilitat.

El llibre va folrat amb una coberta desplegable que no és altra cosa que el mateix tauler del joc damunt del qual els lectors -sols o en grup o amb la família- podran anar llegint i jugant alhora. Totes les il.lustracions són obra d'Eva Sánchez. El producte és de primera qualitat, la resta li han de posar els lectors.

Vallverdú no es queda només amb el que podria ser el simple fet de jugar una estona. A més, ofereix una bona combinació de fantasia i sensibilitat així com un llenguatge nítid, com és habitual en ell, amb una excel.lent ironia i bon humor, característiques sempre presents en la seva narrativa, i la creació d'un bon grapat de personatges i situacions insòlites que faran de la lectura d'aquest text -i d'aquest nou joc- un divertiment exquisit per a petits i no tan petits. I, ara us deixo perquè em toca tirar... i si caic a la casella de la mort, hauré de tornar a començar!

Josep Maria Aloy


Més informació sobre Josep Vallverdú: www.vallverdu.org







Per què un bloc més de literatura per a joves?




La veritat és que no ho sé... N'hi ha tants, de blocs, que parlen de llibres infantils i juvenils que estic convençut que un més, el meu, ja no caldria.

El que passa és que després de seguir i perseguir la literatura per a joves dels últims cinquanta anys al nostre país, després de conèixer tants autors i il.lustradors i, sobretot, després d'haver llegit tant i de seguir llegint tant i de parlar-ne tant en diversos mitjans, sento encara sovint el cuquet d'afegir cullerada a aquest món tan divers i dispers. Una cullerada, però, diferent: que lloï les excel.lències de les obres bones (no pas de les bones obres), d'aquelles que segurament passen desapercebudes per culpa d'altres títols més cridaners, més mediàtics i de publicitat més apegalosa.

Voldria que la meva, fos una cullerada que ajudés a enaltir aquelles editorials petites que no tenen ressò públic perquè les grans se les empassen senceres. Tot i reconeixent, és clar, que les editorials grans també treuen de tant en tant petites joies que cal comentar. Voldria que fossin petites cullerades, escrites amb sentit comú i amb ganes d'equilibrar tantes inèrcies i rutines en un món tan menystingut com el de la literatura infantil i juvenil que per no tenir, no té ni una ni cap presència en els mitjans de comunicació, ni una crítica esponerosa i àmplia, ni un prestigi que la faci del tot creïble i atraciva.

Voldria esperonar els joves a llegir. Al meu llibre Et diran que llegeixis, Bernat, (Edicions de l'Albí, 2010), dedicat al meu fill, hi ha un bon repertori de raons i de consells que volen justificar per què val la pena llegir, però també per què cal llegir els nostres escriptors, els de casa, especialment aquells que han estat uns referents al nostre país després de la grisor del franquisme i que encara esperen -potser ja no- un homenatge col.lectiu com cal, que les nostres institucions segueixen negant.

És de tot això que m'agradarà parlar en aquest bloc, en un discurs que vull fer en llibertat i sense trabes, amb una mirada serena i tranquil.la al món del llibre per a joves, tenint en compte sempre que, precisament aquests joves, demà seran els adults que hauran de ser -tant de bo!- models de ciutadans cultes i savis i responsables que la cultura d'aquest país es mantingui viva i sana.

Josep Maria Aloy

Et seguirem llegint, Emili!




(Presentació a Banyoles de l'Associació Catalana 
per al Foment de la Lectura, 28 de gener de 2012)


Estimat Emili:

M'he decidit a iniciar el meu bloc i tenia previst començar-lo parlant d'un altre tema però la teva mort m'ha destarotat i he volgut iniciar-lo amb aquesta carta. Per tant, l'inici d'aquest bloc anirà ja sempre més lligat a tu i a la teva obra. I, si m'ho permets i no et sap greu, parlaré de tant en tant de tu perquè has estat un escriptor fonamental i un referent per a moltes generacions.

Moltes persones t'han conegut a partir de la teva novel.la Pa negre i, sobretot, a partir de la pel.lícula que n'ha fet en Villaronga. Però tu feia molts anys que eres famós, conegut i reconegut. Ho saps prou bé: l'any 1969 Edicions de La Galera va publicar quatre novel.les infantils a la col.lecció "Els Grumets": Rovelló, de Josep Vallverdú, Viatge al país dels lacets, de Sebastià Sorribas, La colla dels deu, de Joaquim Carbó i la teva Dídac, Berta i la màquina de lligar boira. L'any 1969! Fa quaranta tres anys i les quatre novel.les es continuen llegint encara ara. Allò va ser una festa i a partir d'aleshores ja no vau parar d'escriure tots quatre de tal manera que La Galera us va fer un petit homenatge qualificant-vos d' "El pòquer d'Asos".

Jo crec però, i així ho he reclamat sempre que n'he tingut ocasió, que la nostra societat encara us deu un homenatge col.lectiu als quatre. Un homenatge com cal. A qualsevol país més assenyat això s'hauria fet sense esperar que es morís ningú. En el nostre cas, dos ja no hi sou, malauradament.

Tots quatre, i molts més que s'hi van anar afegint, vau continuar escrivint i regalant autèntiques joies literàries als lectors joves. Seria llarg enumerar-les però de les antigues em quedo amb L'ocell de foc (1972) i de les més modernes tota la sèrie de La Formiga Piga, formada per nou títols que han esdevingut un regal molt atractiu per als més petits de la colla. Per cert, amb el primer llibre d'aquesta sèrie vas guanyar el Premio Nacional del Ministerio de Cultura. Aquell dia vaig ser molt feliç perquè jo formava part del jurat (del "jurado", vaja). Els dos membres catalans del jurat vam proposar el teu llibre i ja saps com és de difícil guanyar una batalla catalana a Madrid. I ho vam aconseguir! Quan et vaig trucar ja tenies tota la premsa a casa. Estaves cofoi!

La teva mort m'ha destarotat. Fa quatre mesos et vam convidar a una taula rodona celebrant la presentació pública de l'Associació Catalana per al Foment de la Lectura. Ens vas dir que depenia del tractament que estaves rebent i que a vegades et deixava estarracat. I vas venir! I vas estar brillant, malgrat la fatiga. En fa dos, de mesos, que ens vam tornar a trobar a la Universitat de Vic que et dedicava una jornada: Jornada Emili Teixidor, en van dir. Feies molt bona cara i vas estar molt homenatjat per un bon grup d'amics. Finalment, fa just una setmana que havíem parlat per telèfon: et comunicava que, si hi estaves d'acord, series l'autor protagonista del curs que ve a les escoles del Bages que hi vulguessin participar. I em vas tornar a dir que sí, molt il.lusionat.

Acabem just d'enllestir el dossier que hem de fer arribar a les escoles perquè els mestres comencin a programar les lectures... Les Formigues Pigues, L'ocell de foc, Dídac, Berta... I just ara te'n vas!

Però no aconseguiràs desviar-nos ni un pèl del nostre projecte, Emili. El curs que ve seràs homenatjat al Bages, tal com estava previst. I et tindrem present amb tota la naturalitat... I molts lectors joves de moltes escoles llegiran la teva obra i farem que la disfrutin i s'hi emocionin: "l'objectiu principal de la lectura és que ens emocioni", sempre deies.... i els explicarem qui eres... I, en pots estar ben segur, farem que no t'oblidin mai!

Josep Maria Aloy / 20 de juny de 2012