dilluns, 29 d’octubre del 2012

El teatre, parenta pobra de la literatura per a joves






De teatre infantil se'n parla molt, se n'edita poc, se'n representa menys i no se'n llegeix ni per casualitat, o gairebé. És la parenta pobra de la literatura per a joves, tot i tractar-se d'un gènere prou atractiu per a tots aquells que se'l prenen amb la serietat que es mereix.

Gabriel Janer Manila, un escriptor que també ha escrit teatre infantil, ha dit que el teatre és un joc que ens permet aixecar el vol sobre la realitat fins a convertir-la en l'objecte del nostre deliri. El mateix Janer ens recorda que el teatre és un joc i això implica primerament el plaer de jugar. Amb tot i això, el tractament i l'atenció que el teatre infantil ha rebut, tant en el món editorial com en el de l'espectacle, no ha estat excessivament reeixit.

Ben poques són les editorials que han dedicat alguna de les seves col.leccions al teatre infantil. Són conegudes, d'una banda, la veterana i descatalogada col.lecció “Teatre Edebé per a nois i noies”, amb vint-i-set títols, alguns dels quals pertanyen a obres de Maria Aurèlia Capmany, Josep M. Benet i Jornet, Joan Barceló i Gabriel Janer Manila.




Però qui fou pionera a oferir materials per a ajudar els nens i nenes a encarar-se a la complexitat del joc dramàtic ha estat Edicions de La Galera, amb l’excel.lent i molt útil col.lecció “Teatre, joc d’equip”. Quin mestre no ha provat, en alguna ocasió, de preparar amb els seus alumnes alguna obreta com El País de les Cent Paraules (1970) de la prolífica Marta Mata, o Les armes de Bagatel.la (1974) del no menys prolífic i sempre divertit Joaquim Carbó o el Sant Jordi mata l'aranya (1983) de Josep Vallverdú? Són tres dels títols d'una col.lecció que, dirigida per Martí Olaya, un home que ho ha donat tot per al teatre infantil, va arribar a tenir trenta-set volumets però que va quedar també aturada, incomprensiblement, el 1987.

L’any 1991, i malgrat la crisi que l'afectava, Edicions de La Galera va presentar els vuit primers volums d'una nova col.lecció “Taller de Teatre”, dirigida pel mateix Martí Olaya. Segons els editors, la col.lecció neixia amb la voluntat de ser una eina eficaç per a tots aquells grups de nois i noies que es volien llançar a l'aventura de fer teatre. Dins de l'ampli ventall de títols, de nivells i tons ben diferents, destacaría també unes monografies sobre temes relacionats amb el teatre: un sobre el vestuari, escrit per l'escenògraf, autor i director de teatre Jordi Voltas; un altre sobre l'escenografia, de l'autor Jaume Batiste; un tercer sobre la direcció escènica a càrrec del sabadellenc Salvador Fité; un quart llibre sobre els efectes especials i un cinquè sobre el maquillatge del que també en fou autor en Jordi Voltas. La col.lecció es va tancar amb 24 títols l’any 1995. Aquesta col.lecció, és clar, va omplir el buit que havia deixat la seva homòloga anterior “Teatre joc d’equip” i va suposar la incorporaió de noves obres tan d’aquí com traduccions i adaptacions de clàssics del teatre, com per exemple: El príncep i el captaire, una adaptació teatral de la novel.la homònima de Mark Twain o bé Mans enlaire! una divertida farsa de Ramon Folch i Camarasa, inspirada en un conte d'Arcady T. Averxenko o Groc Molière, de M. Dolors Blanco i Adolfo Caballero, traduïda per Núria Tubau.

La Galera no acabava de trobar el punt just i tanca la col.lecció “Taller de teatre” al 1995 i obre una nova col.lecció l’any 2000. És una col.lecció amb dues línies, una per als més petits, amb obres molt senzilles i breus i una per a edats més juvenils amb molt més text i amb més complexitat. Un equip de professionals és l’encarregat, sota les ordres del director editorial, Xavier Blanch, d’elaborar, seleccionar i pautar les obres. Així Marta Luna fou l’assessora literària i les orientacions per al muntatge teatral eren de Fina Tapias.




La col.lecció per als grans es deia “Tramoia” i tenia com a objectiu fer créixer entre els joves el cuquet del teatre, seguint les idees dels responsables de la col.lecció, segons les quals el teatre és literatura en tres dimensions. És un joc de simulació, un assaig sobre els comportaments i les circumstàncies que envolten les vivències d'infants, dones i homes. És penetrar en l'ànima de la condició humana. Fer teatre és, a més, aprendre a treballar en equip a través d'una activitat lúdica altament gratificant.

La col.lecció més infantil era la “Tramoieta”, que es proposava desvetllar entre els infants l'afició pel teatre i fer-los conèixer el món teatral: fer teatre és jugar a entrar en un món imaginari. És viure dins la pell d'altres personatges, sentir-se com ells mateixos: feliços o desgraciats, generosos o malvats, picardiosos i enginyosos... És un treball d'equip que demana la participació i l'entesa de tots els que hi intervenen. De “Tramoies” se’n van publicar vuit i de “Tramoietes” sis. Cal dir que alguns títols provenien de les col.leccions anteriors. Res; van durar dos anys. La Galera va passar de ser una de les editorials pioneres, amb el fons teatral més important del país, a quedar-se sense re i, com es diu precisament en els ambients teatrals: “a fer mutis pel foro”. Així de clar.

Òbviament, Bromera, que està a tot arreu i no desaprofita cap ocasió per fer-se un lloc amb dignitat dins del camp del llibre infantil, veient el trist panorama, crea al 1995 la col.lecció “Micalet teatre”, una col.lecció dirigida per Josep A. Fluixà que en els moments de redactar aquest text va pel número trenta-set i cada llibre porta una introducció i unes propostes d’escenificació. Tant hi podem trobar obres d’escàrrec, textos inèdits, adaptacions d’altres obres –per exemple el volum vint-i-set és una adaptació teatral de Tirant lo Blanc i el número dos una adaptació de L’illa del tresor... Hi ha obres inèdites de Pau Faner, de Rodolf Sirera, Pascual Alapont, Josep Ballester, Pep Albanell...



Tres nobles en un grapat i un soldat enamorat és, ara com ara, l'últim volum publicat. Es tracta d'una història amb regust de rondalla, escrita per Enric Lluch (Algemesí, 1949), autor prolífic dins el camp del llibre per a joves. Les il.lustracions de Fran Parreño descriuen molt bé els ambients en què es mouen els personatges, tres nobles que han de demostrar les seves qualitats per tal de poder aconseguir casar-se amb la princesa Teresa. Però, com acostuma a passar sovint, cap dels tres se la mereix: les habilitats i el bon sentit comú d'un soldat, veritablement enamorat de la princesa, acaba aconseguint el seu propòsit.

Humor, bon ritme i uns diàlegs atractius, fan que l'obra d'en Lluch sigui tant atractiva per ser llegida com, i sobretot, per ser representada. I amb un èxit assegurat si els responsables de fer-ho són mínimament exigents des del punt de vista teatral.

Amb la col.lecció "Micalet teatre" es pot afirmar clarament que Edicions Bromera ha aturat el que venia sent la decadència dels textos teatrals per a joves. Amb aquests textos, l'editorial del País Valencià, contribueix a cultivar, en els joves, el gust per la dramatització, el gust per la paraula i pel treball en equip imprescindible en un món de tantes individualitats.

El teatre per a joves però mereix més atenció de la que rep. Una societat que no estima el teatre és una societat mancada d’una eina necessària per a la seva educació estètica i literària. I la nostra societat s’ho ha de fer mirar. Marta Luna es preguntava els perquès d’aquesta situació de migradesa en un article a la revista Faristol on feia una valoració sobre l’estat de la qüestió, teatralment parlant, i acabava amb un interrogant dramàtic: No ens estem deixant perdre alguna cosa? Alguns hi haurien de rumiar una mica.

Josep Maria Aloy

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Els escriptors per a joves també escriuen sobre la Guerra Civil




       Són molts els escriptors per a joves que consideren que qualsevol tema, com ara el de la Guerra Civil, per dur que sigui, ha de poder ser tractat en el terreny de la ficció. Primer perquè, tot i sent ficció remet a uns escenaris reals de la història dels nostres avis que qualsevol jove hauria de conèixer, i segon perquè els temes que es desprenen d’aquestes ficcions tenen el ganxo suficient per satisfer la seva curiositat lectora i estimular-los encara més a la lectura.

Sense ànims d’exhaustivitat, vull parlar d'algunes novel.les que s’han escrit al nostre país basades en la Guerra Civil –o incivil, com sovint s’ha dit! Penso per exemple en El soldat plantat, de l'Emili Teixidor (Cruïlla, 1989); El cant de l’esparver, de Joaquim Carbó (Cruïlla, 1997); L’ombra del Stuka, de Pau-Joan Hernàndez (Empúries, 1998); Silenci al cor, de Jaume Cela (Editors Associats / La Galera, 1999); El camí del far, de Miquel Rayó (Edebé, 2000); La història d’en Robert, de Mercè Anguera (La Galera, 2005); Els silencis de la Boca de la Mina, d'Andreu Sotorra (Cruïlla, 2007) i Blai Joncar, de Josep Vallverdú (La Galera, 2009)

Moltes d'aquestes novel.les tenen elements en comú, a part del tema, és clar. I un d'aquests elements és el fet que molts dels protagonistes són nens o adolescents. Això, no ens és estrany, -diu Joan Portell en un article a la revista Faristol- ja que a partir del contrast entre la innocència dels nens i les accions dels adults, el lector accentua la visió de la guerra... Sembla que la mirada d’un nen faci prendre major rellevància als horrors de la guerra.



L'ordre cronològic em porta a començar parlant de la novel.la de l'Emili Teixidor, El soldat plantat, que aquest escriptor, a qui recordem sovint, va publicar l'any 1967 a l'editorial Laia dins la col.lecció "El Nus". L'autor explica que fa més de tres anys que dura la guerra i els homes que han pogut escapar-se dels invasors són a la muntanya i han format un exèrcit que s'amaga al bosc. Ajudats per la gent dels pobles ataquen els soldats del bàndol contrari per sorpresa i en els llocs més impensats. L'Andreu, juntament amb altres nois que s'han escapat d'un tren de presoners, intentarà foragitar els invasors del seu poble. La novel.la es llegeix amb interès i, en molts moments, adopta una atmosfera dura i colpidora.



Per la seva banda, El cant de l’esparver, de Joaquim Carbó, és no sols una narració interessant, atractiva i ben escrita sinó també necessària. Doblement necessària, diria jo. Primer perquè convé que els avis expliquin una vegada i una altra, als seus néts, què va significar la Guerra Civil per al nostre país i per a la nostra gent. La Guerra Civil espanyola és l’aventura personal que més recorden per l’impacte que va produir en les seves vides, i de rebot en les vides de tots plegats. Aviat no quedaran avis que ens ho puguin explicar i les futures generacions desconeixeran aquesta memòria col.lectiva imprescindible en qualsevol comunitat.

En segon lloc, és un llibre necessari perquè convé que ens preguntem a què vénen tantes accions de solidaritat amb països i en guerres que ens queden lluny i tanquem alhora els ulls a la que van patir aquí molts dels nostres familiars. Carbó aprofita aquesta narració per criticar, de forma clara i contundent,  aquestes actituds totalment incomprensibles.

A part d’aquest to de denúncia, El cant de l’esparver explica com van passar la Guerra Civil els animals del zoològic de Barcelona i, per tant, aporta una visió inèdita d’aquell esdeveniment que, si bé fou nefast per a les persones,  també els animals van haver-la de suportar amb patiment i impotència. Es tracta d’una narració molt viva, molt directa, amb bon ritme,  que es llegeix amb ganes i que planteja el repte –difícil avui dia- d’una reflexió continuada.



L’ombra del Stuka, de Pau-Joan Hernàndez esdevé una novel.la d’intriga a l’entorn d’uns fets que van succeir setanta anys enrera a les terres de l’Ebre, durant la Guerra Civil. Les conseqüències d’aquests fets s’han arrossegat durant dues generacions i han comportat un llast impossible de deixar anar fins que arriba un turista alemany, d’origen jueu, que comença a furgar les ferides i fa que retornin les pors i les ganes de revenja d’un poble de la ribera de l’Ebre.

L'argument i la trama és en tot moment sorprenent per al lector i l'obliga a seguir llegint amb delit tot ensenyant-li que una guerra no s’acaba quan s'acaben les bombes, sinó que sempre romant l’ombra d’un Stuka que pot perdurar i perdurar. Un final atractiu i contundent tanca una història forta i emocionant.



Silenci al cor, de Jaume Cela, tracta sobre la Guerra Civil però vista i viscuda per dos amics adolescents que maduren i creixen al ritme dels tristos esdeveniments de la tragèdia bèl.lica que va colpejar durament la majoria de famílies del poble on vivien ells.

Però més que un relat de la guerra -la Guerra Civil només serveix de marc- la novel.la està centrada en la història particular dels protagonistes i l’atenció de l’escriptor està fixada, si més no, en el fet que malgrat la guerra i malgrat els traumes que ocasiona, és possible trobar-hi històries d’amistat molt tendres i sensibles, com la els maldecaps sexuals i afectius d'un adolescent així com la mort d'alguns dels personatges, sense efectismes dramàtics però amb una clara necessitat d'arribar a les emocions del lector. I és que la placidesa infantil -diu el crític Andreu Sotorra- només és possible si les circumstàncies socials ho permeten.



El camí del far, de Miquel Rayó, és una narració excel.lent, escrita amb valentia i sense concessions a la facilitat ni pel que fa al llenguatge ni pel que fa als temes i al seu tractament. La por, la cruesa i la mort hi tenen una presència constant, però també la tendresa, la poesia i la sensibilitat. Un cant a l’amistat i un cant a la vida, malgrat tot.

En aquesta novel.la, l'escenari és un camp de refugiats on un grup de republicans treballen com esclaus per pagar el seu "error". També són els ulls d’un nen que ens expliquen allò que veuen i volen fer-nos comprendre els odis dels grans que han portat a justificar aquell salvatgisme. Rayó ha volgut parlar de la dignitat dels humans que pateixen arbitrarietats i injustícies

Personatges descrits amb claredat i contundència, escenaris pintats amb tota la força dels detalls més vius i colpidors, una qualitat literària envejable, d’un alt nivell d’exigència i de rigor  i, sobretot, la valentia, la coherència i la sinceritat que s’hi respira en tot moment són algunes de les principals característiques d’aquesta novel.la.



Mercè Anguera és l'autora de la següent novel.la, La història d'en Robert que explica el començament de l'adolescència de dos nois, en Robert i en Llorenç, avi i nét, viscuda, és clar, en moments i circumstàncies ben diferents: passat i present, temps de guerra, temps de pau... Nois iguals, vides diferents. De vegades, però, malgrat el pas dels anys, els records, les paraules i els paisatges creen lligams entre les persones i ens acosten presències i sentiments que semblaven perduts per sempre. Per això val la pena lluitar contra l'oblit.

En Robert és l'avi que va viure els fets i en Llorenç és el nét que se'ls escolta, els reflexiona, intenta entendre'ls i n'assumeix les conseqüències nefastes. Tot comença amb la mort de l'avi que provoca que la seva història sigui rebobinada i el nét se'n senti un protagonista de primera fila, dins d'una trama ben estructurada i un ritme àgil i segur.



Els silencis de la Boca de la Mina, és la següent novel.la. El seu autor és el crític literari Andreu Sotorra que en aquest text recull un bon grapat d’històries de la guerra civil, com la de l’avi Pere Gabriel.

Pere Gabriel, el protagonista de la novel.la, només ha signat dos documents en tota la seva vida: un és l’acceptació de la sentència que li dona la raó, en uns moments en els quals acaba de complir els vuitanta-cinc anys. L’altre fou quan ell en tenia disset... Durant tot aquest temps ha volgut oblidar uns fets obscurs i tràgics. Si pogués tornar enrera, en Pere Gabriel, li agradaria poder aterrar a l’hivern de quan només en tenia cinc i quedar-s’hi per sempre. Pere Gabriel era un dels anomenats “nens de la guerra” que havien viscut amb la infantesa segrestada...

Pere Gabriel creix i madura a base de viure la vida de la forma més intensa i dura. Es fa home cremant etapes que no li permeten massa alegries ni satisfaccions: un pare pistoler absent i malhumorat, un moment convuls socialment i políticament, la mort de la germaneta i l’embogiment de la mare, la descoberta de l’amor... uns ingredients que juntament amb un ritme persistent i implacable acaben d’arrodonir un escenari on l’autor es mou amb precisió i una justa tensió. I dic una justa tensió perquè hauria estat molt fàcil recórrer a les emocions més sensibles del lector i arrancar-li alguna llàgrima. Sotorra va per feina i fa literatura. Explica una història tan dura com real. I el lector li ho agraeix. Amb uns diàlegs secs i densos i amb un llenguatge clar, l’autor arriba al cor del lector d’una manera subtil però contundent amb una novel.la ben treballada. 



Blai Joncar, de Josep Vallverdú, el degà de la literatura per a nois i noies, és ara com ara l'última novel.la centrada també en la Guerra Civil. Com diu la contraportada del llibre, en Blai Joncar era massa petit quan va començar la guerra. Massa petit per a entendre la mort de la seva mare i per a viure en aquella olla bullent en què s’havia convertit Barcelona: bombes xiulant amunt i avall, cues per aconseguir menjar, morts... Per això el seu pare el va enviar ben lluny, al mas d’uns oncles, aparentment fora de perill. I és en aquest mas dels seus oncles on en Blai aprendrà per força què és això que en diuen guerra i no entendrà perquè persones del mateix poble, que sempre havien estast amics, ara es barallen.

Aquest contrasentit en què es troba immers el noi arriba, a l’extrem d’establir una forta amistat amb un aviador de les forces del bàndol franquista i aquesta amistat passa a ser el centre argumental on girarà gairebé tota la segona part de la novel.la i una manera de demostrar per part de l’autor, que això de la guerra és una enorme imbecilitat difícil d’entendre, sobretot als ulls d’un nen… Tota una lliçó digna de ser transmesa als nostres joves.

És lloable la tasca dels escriptors que han volgut contar als joves uns fets que ens avergonyeixen a tots. Però cal que els joves els coneguin, entre altres coses, segons diuen els més optimistes, perquè no es puguin repetir. Jo no estic segur del tot que mai més no es repetiran perquè els humans som com som. Però almenys és bo que els joves aprenguin que tots els problemes sempre tenen una solució que no necessàriament passa per la violència. I, per tant, cal trobar sempre les solucions pacífiques. Tant de bo aquest recull de títols hi pugui ajudar.

Josep Maria Aloy

dilluns, 15 d’octubre del 2012

El "Faristol" de la literatura per a joves


(L'exemplar del passat mes de setembre)


 Fa anys i panys que ho denunciem: la Literatura per a Joves -que és una Literatura en Majúscules i de primer ordre per la seva importància i transcendència- no té espais de crítica en els mitjans de comunicació. Gairebé tots en passen olímpicament. Simplement, no els interessa.

És difícil entendre per què els mitjans de comunicació dediquen espais tan migrats a parlar d'aquests llibres. És difícil entendre per què hi mostren tan poques ganes i tan poc interès. Crear lectors és feina de tots, certament, però els que dirigeixen diaris i revistes ¿no haurien de tenir més en compte la població jove que serà la que haurà de llegir en un futur aquests mateixos diaris i aquestes revistes?

Espigolant molt, que és una feina bastant pesada per als pares i mestres que busquen lectures, hom pot trobar, avui aquí i demà passat allà, algunes referències, ressenyes o comentaris sobre llibres infantils i juvenils. La majoria de les vegades són petits textos que repeteixen la mateixa contraportada del llibre. Hi ha també qui recomana un llibre sense haver-lo llegit. Les fidelitats i les servituds del món de la crítica constitueixen un boirós enteranyinat subjectiu i difícil de sostenir.

No entro amb detall a citar diaris i revistes que podrien fer molt per orientar les lectures i no ho fan. M'interessa més, potser, dedicar el poc espai d'aquest comentari a parlar d'un grup que sí que té les idees clares i dedica gairebé la meitat de la seva publicació a fer crítica de llibres per a joves. Em refereixo a la revista "Faristol", publicació que des dels seus origens, ara fa més de 27 anys,  fa honor al seu nom i s'ha constituït en l'únic "faristol" on no sols se sosté la major part de la crítica que es fa avui sinó que ha esdevingut un oasi imprescindible, enriquidor i necessari.

(El primer número de "Faristol")

"Faristol", des del seu naixement el juliol de 1985, és l'única publicació destinada no sols a publicar petits estudis sobre aspectes ben diversos de la literatura infantil i juvenil sinó també a donar a conèixer obres i autors de casa nostra. Tot plegat acompanyat de breus comentaris crítics que no tenen altra finalitat que aconsellar i orientar pares i mestres, tot valorant els millors llibres del moment.

Els seus editors, El Consell Català del Llibre per a Infants i Joves, que en aquests moments està celebrant també el seu 27è aniversari, en els mots de presentació del número 0 expressaven el seu interès que "Faristol" sigui una eina de relació, d'informació, d'intercanvi i de millorament. De millorament de la condició del llibre infantil i juvenil català a casa nostra; d'intercanvi d'experiències, de treballs i d'iniciatives...; d'informació mútua d'allò que hem fet, fem o pensem fer; de relació entre tots els sectors que intervenen en aquest món tan ric i tan complex del llibre infantil i juvenil català: escriptors, il.lustradors, editors, llibreters, bibliotecaris, ensenyants i pares, sense oblidar l'administració que ha de possibilitar, amb la seva ajuda, que això sigui factible...

Des del juliol de 1985 fins aquest setembre de 2012 s'han publicat 73 números. La revista ha tingut moments més bons i algunes etapes més complicades, com és fàcil de suposar donada la migradesa d'atenció i d'afecte que pateix el llibre infantil. Però la tossuderia dels editors i col.laboradors ha permès que la publicació planti cara a la crisi i a la poca sensibilitat de les administracions i, reclami l'interès de totes aquelles persones que, podent-ne ser subscriptores, prefereixen seguir ignorant-la.

"Faristol" disposa d'un col.lectiu de crítics -en l'últim número en compto vint-i-sis- que forneixen les pàgines de la revista d'un bon reguitzell de comentaris tan diversos com breus -fins i tot massa breus- que, sovint, ocupen la meitat de la revista. Tot aquest material, en paper i al web del Consell -www.clijcat.cat-, està al servei de totes aquelles persones que busquen narracions per als seus fills o per als seus alumnes.

"Faristol", doncs, és una eina de treball molt suggerent que ha de merèixer la consideració de tots perquè la seva fragilitat no pot fer perillar la seva supervivència.

Josep Maria Aloy 

dilluns, 8 d’octubre del 2012

Un fenomen anomenat Maite Carranza

(Maite Carranza)

       Els qui ja portem uns quants anys remenant en el món del llibre infantil i juvenil i vam viure d’aprop el renaixement d’aquesta literatura a partir dels anys 60 del segle passat, no hem oblidat mai com van ser de difícils aquells temps i com van ser de valents i decidits uns quants escriptors com Josep Vallverdú, Sebastià Sorribas, Joaquim Carbó i Emili Teixidor, que van posar-se a escriure llibres d’aventures perquè els joves descobrissin d’una banda la literatura i de l’altra la seva pròpia llengua tants anys injustament marginada. En un altre comentari d'aquest bloc deia que tots ells són autors mereixedors d'un homenatge i un reconeixement de tota la societat catalana.

Ostres tu, quin cacau (La Magrana, 1986)

Però bé, la llengua es va normalitzar i la literatura per a joves va emprendre un camí feliç i molt atractiu amb una bona presència d’escriptors i de novel.les i contes. I de cop, apareix una escriptora jove, atrevida i molt perspicaç que publica una novel.la d’aventures titulada Ostres tu, quin cacau! (Edicions de La Magrana). Era l’any 1986 i l’escriptora, que aleshores tenia 28 anys, es deia –i es diu, encara- Maite Carranza. Ostres tu quin cacau, puc dir-ho, perquè jo hi era, va provocar una forta commoció dins el llibre infantil, a casa nostra, perquè trencava tots els esquemes, oferia una manera diferent de veure el món i obria una porta a un nou estil de fer literatura que va sacsejar el panorama literari d’aquell moment.

La novel.la explica la història d’una nena hiperactiva, la Laia, que xiulava amb els dits a la boca, que torturava les seves germanes bessones, que feia rappel des de la finestra de casa seva, que tenia per amiga una velleta d’uns setanta anys, vestida d’una manera estrafolària, que menjava xocolata a totes hores, que jugava a futbolí i mirava els “telenyecos”... La Maite Carranza havia obert la caixa dels trons i a alguns crítics els va semblar que més que una escriptora era una irreverent i una destralera perillosa i subversiva... Alguns lectors crítics, entre els quals m'hi compto, no vam trigar, ni poc ni molt, a qualificar-la de la Roald Dahl catalana.

Maite Carranza, lluny d’acoquinar-se, l’any següent escriu i publica La revolta dels lactants (La Galera), una altra aventura esbojarrada amb uns personatges molt peculiars i exagerats que es proposen investigar els plors i els crits i xiscles d’un grup de lactants, aquestes criatures caganeres que encara mamen o xumen un biberó, i que converteixen la novel.la en una vertiginosa cursa que voreja molt d’aprop el costat més absurd de la vida dels humans.

El camí ja estava encetat i la jove escriptora n’era la mestressa i senyora gairebé en exclusiva... No m’entretindré massa en la seva trajectòria literària formada per una quarantena llarga de títols. Tan sols la resumiré breument, citant-ne alguns dels més celebrats: un any més tard d’aquella insòlita revolta dels lactants, l’any 1988, va publicar un recull de contes molt original titulat Prohibit de ploure en dissabtes; un any més tard una novel.la ben intrigant, La nit dels arutams, on curiosament ja s’ensumava l’aire de la seva futura trilogia sobre La Guerra de les Bruixes. I van seguir els títols més divertits i agosarats: En Maurici serrel suat, l’any 1992; l’esplèndid Vols una cleca ben donada?, també l’any 1992. Tres més al 93: Esfuma’t, Gaudenci, Frena, Càndida, frena! i Abel l’aventurer. La princesa Júlia, l’any 1994. Vols ser el nòvio de la meva germana?, al 2002...

Segon títol de la trilogia

I han estat sobretot aquests últims anys els que han permès a Maite Carranza ser reconeguda arreu del món gràcies a una excel.lent trilogia sobre bruixes: El clan de la lloba, el 2005; El desert de gel, el 2006 i La maledicció d’Odi, l’any 2007. Tres novel.les que conformen més de mil dues-centes pàgines d’aventures, de misteris, de màgia i de tendresa que li han valgut també, a l'autora, el sobrenom de la Rowling catalana, tot i que -com he dit- tenia ja a punt l’argument d’aquesta història de bruixes molt abans que la mateixa Rowling publiqués el primer llibre de la saga d’en Potter.

Paraules emmetzinades (Edebé, 2012)

Finalment, aquest any 2012, Maite Carranza publica un llibre colpidor Paraules emmetzinades (Edebé), una narració molt dura i escrita per a remoure consciències davant del que ha esdevingut un drama massa habitual: els abusos sexuals infantils, les seves conseqüències devastadores i la seva invisibilitat en el nostre món benpensant. Amb aquesta obra, contundent i sense concessions, l’autora cerca transmetre un missatge molt clar a favor de la vida, de les dones i del les víctimes d'aquests d’abusos.

Aquest és, ara com ara, el fenomen anomenat Maite Carranza, la Roald Dahl i la Rowling catalana, l’escriptora-creadora-artista, original i suggerent, autora d'una obra sòlida i diversa, vital, transgressora, energètica, captivadora, que ha trencat motlles, que busca la complicitat del lector. Autora d'una obra escrita amb bon ritme i amb un llenguatge tan fluïd com agosarat, amb molt de sentit comú quan cal i amb una bona dosi d’humor i d’alegria... Què més volem? 

Em resulta molt difícil, davant de fenòmens com aquest, -en tenim d'altres dins la nostra literatura per a joves- entendre com és que encara hi ha més de la meitat de la població d’aquest país que no llegeix mai un llibre... És una llàstima ja que és una meitat de la població, certament, que no sap tot el que es perd.

Josep Maria Aloy


dilluns, 1 d’octubre del 2012

La Clara, el seu pare i el seu Bestiolari van fent anys



Enguany, Miquel Desclot ha complert 60 anys i es troba
en plena forma com a creador de textos per a tots
els públics, i molt especialment per als lectors joves


       Miquel Desclot (Barcelona, 1952), pseudònim de Miquel Creus, ja havia escrit diversos llibres de poesia, sobretot per a adults, quan va néixer la seva filla Clara i va tenir un estímul nou: escriure un llibre de poesia infantil dedicat a ella que va titular, és clar, Bestiolari de la Clara (Baula, 1992) i que amb el temps ha esdevingut una de les obres més importants i atractives d'aquest poeta.

No em puc estar de recomanar la lectura -o relectura- d’aquest Bestiolari de la Clara, que enguany compleix vint anys i que, il.lustrat per Lluïsa Jover, s'ha convertit ja en un clàssic i presenta un material excel.lent i desbordant d'idees i d'imatges capaç de desvetllar el gust per la lectura, la passió per escriure i una forma més d'enriquir la imaginació dels joves lectors.

De fet, tot el conjunt de l'obra de Desclot, a part els aspectes lúdics que aporta al lector jove, és una obra molt atractiva per les possibilitats que ofereix: jocs de paraules, humor fresc i divertit, frases fetes, riquesa de lèxic, la gràcia d'algunes rimes fàcils de memoritzar... I paral.lelament a tota aquesta sèrie de recursos -i malgrat que Desclot confessi que és més difícil de bastir una cançó que sembli senzilla que no pas un sonet impenetrable i pedregós- és destacable també la senzillesa i el bon gust de l'autor que sovint se serveix de fets molt quotidians i ordinaris com a punt de partida dels seus poemes i contes.

Bestiolari de la Clara és un ampli i divers recull destinat als infants i presentat amb una gran precisió del llenguatge i una gran força expressiva. Els protagonistes són tota classe de bestioles i animalons: al costat dels més clàssics s'hi troben animals de ficció com ara el llop de rondalla -que s'alimenta de iaies o de nenes / amb caputxeta i trenes-, o l'escarbat bum-bum, o bé el cucut de rellotge, i fins i tot la sardina de llauna. Igualment, el lector hi trobarà algun joc poètic a l’estil de Gianni Rodari, alguna tirallonga de monosíl.labs com les de Pere Quart i també una faula protagonitzada per la formiga negra i la formiga roja. Miquel Desclot, a la primera pàgina, ens adverteix que aquest Bestiolari és per a la meva filla, però ella -si no l'hi feu malbé- us hi deixa jugar sempre que vulgueu.



El crític i escriptor Oriol Izquierdo ha dit que la represa de la poesia catalana per a infants ha estat espectacular des que, el 1992, Miquel Desclot va esbatanar-ne la porta amb Bestiolari de la Clara. I la també crítica i escriptora Teresa Duran afirma que aquest llibre és el primer llibre de poesia fet expressament per a infants i no pas fruit d’una antologia... La sensibilitat, la ironia, la música de les paraules i una gran capacitat de fantasiejar són les principals característiques d'un autor que, a través de la seva obra, sap transmetre al lector un lirisme desbordant i lúdic capaç de despertar el gust per la paraula i pel joc poètic. Miquel Desclot manifesta que és lògic que la poesia per a infants es fonamenti en allò que més agrada als petits, és a dir, el joc, un joc que, en aquest cas és verbal, però no essencialment diferent de tots els altres jocs. D’altra banda a ell sempre li han agradat les formes de la poesia popular per bé que no sense reserves. Me n'interessa, sobretot, la frescor despullada dels cosmètics de la pedanteria, i també la riquesa d'expressió i d'imaginació.

Sempre he cregut –diu el poeta- que una paraula val més que mil imatges i que és sobretot per la força de les paraules que naixem i creixem com a persones. I, de les paraules, li agrada la música, el so que desprenen quan són dites, quan són escoltades. Fins al punt de creure que ... difícilment els infants llegiran poesia si prèviament no l’han sentida amb assiduïtat. La poesia ha de ser so, ha de tornar a ser en l’aire, si de veres volem que els infants l’assimilin com a cosa pròpia. És a dir: a l’escola o a casa, la poesia ha de tornar a les arrels primigènies de la seva essència oral.



Tres anys més tard d'aquest llibre dedicat a la Clara, Desclot va escriure Oi, Eloi? (La Galera, 1995), dedicat, ara és clar, al seu fill. Però això avui no toca i serà un comentari per a una altra ocasió.

Per molts anys, doncs, a la Clara i al seu Bestiolari i que en compleixin molts més! I per molts seixantes a en Miquel Desclot!

Josep Maria Aloy