dilluns, 11 de juliol de 2016

Les vacances no són per llegir obligatòriament, sinó per compartir lectures lliurement...



"No hi ha receptes miraculoses
per contagiar el gust per la lectura.
Per aconseguir-ho ens caldrà confiança,
paciència i constància, predicar amb l'exemple
i sumar complicitats per fer del llibre un objecte
quotidià interessant i atractiu". (Carles Girbés)

Per tant, aprofitem-les per facilitar i acompanyar les lectures de la nostra mainada i fer-ne objecte de comunicació a base d'explicar-nos quines sensacions ens aporta un llibre. Només d'aquesta manera fruirem d'allò que lliurement llegim i estimularem els debats carregats d'emocions.

Aquest blog se'n va de vacances fins al setembre però ofereix avui una selecció de lectures perquè qui vulgui pugui satisfer el seu desig lector.

Bones vacances i bones lectures, doncs!

«Les paraules, la lectura, ens ordenen el cap.
Tenir un bon vocabulari és com tenir un armari
ben endreçat: de seguida trobem allò
que busquem.» (Emili Teixidor)



Digue-l'hi a la mare
Digue-l'hi al pare
Cristina Petit
Il·lustracions d'Anton Gionat Ferrari
Animallibres, 2016
(Per a primers lectors)

Avui plou i toca quedar-se a casa. Sort que en Martí té uns pares fantàstics i mai no li diuen un no. I és que estan molt ocupats i volen aprofitar el dia per fer mil coses. Així que en Martí també l'aprofitarà, i farà de les seves. Com pot acabar un dia de malifetes en llibertat?
Així queda resumida a la contraportada d'aquest àlbum una petita gran història escrita per Cristina Petit (Bolonya), il·lustrada per Anton Gionata Ferrari i publicada per Animallibres que dóna com a resultat un conte rodó, contundent i molt suggeridor que esdevé una bona lliçó de sentit comú per a pares i mares despreocupats o, potser, excessivament ocupats en les seves coses. (Més informació)


Els fantasmes no truquen a la porta
Eulàlia Canal
Il·lustracions de Rocío Bonilla
Animallibres, 2016
(Per a primers lectors)

L'editorial Animllibres acaba de publicar un excel·lent àlbum amb text d'Eulàlia Canal i il·lustracions de Rocío Bonilla titulat Els fantasmes no truquen a la porta, un conte que entusiasmarà els lectors més petits de la colla.
Tal com ens avança el text de la contraportada, l'Ós i la Marmota són amics i sempre juguen plegats. Però una tarda, l'Ós li diu a la Marmota que ha convidat l'Ànec a jugar amb ells. A la Marmota no li agrada l'Ànec. Ni l'Ànec ni cap altre animal que pugui espatllar la seva amistat amb l'Ós. Per això està decidida a evitar que l'Ànec vagi a jugar amb ells. (Mésinformació)



Bona nit
(Poemes per a l'hora d'anar a dormir)
Salvador Comelles
Dibuixos de Mercè Galí
Publ. de l'Abadia de Montserrat
(Per a primers lectors)

Salvador Comelles (Terrassa, 1959) és un dels escriptors que han apostat molt sovint per la poesia infantil, amb una qualitat notable i amb un estil innovador i genuí. Actualment acaba de publicar un àlbum excel·lent format per setze poemes per ser llegits just abans d'anar a dormir, com molt bé declara el títol. Les il·lustracions, fresques i agosarades, són de Mercè Galí. El llibre ha estat publicat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat. (Més informació)


Tan petita i ja saps...
Maria-Mercè Marçal
Dibuixos de Marta Altés
Tria i presentació de Jaume Subirana
Andana editorial ("Vagó de versos", 8)
(A partir del vuit anys)

Tan petita i ja saps..., és una petita selecció de poemes de Maria-Mercè Marçal, adreçada als lectors més joves, publicats per l'editorial Andana i il·lustrats per Marta Altés. La tria dels poemes ha anat a càrrec de Jaume Subirana i són extrets dels llibres Cau de llunes (1977), Bruixa de dol (1979), Sal oberta (1982), La germana, L'estrangera (1985), Desglaç (1989) i Raó del cos (2000). Una breu introducció del mateix Subirana introdueix al lector dins l'obra i la personalitat de Marçal. (Més informació)

"Regaleu-los i, sobretot, llegiu-los! Que cap llibre
no quedi sense lector perquè un llibre sense lector
no és un acte de comunicació complet, és només
un objecte que espera que algú li doni vida
compartint tot el que té per explicar".
(Laura Borràs)



En Pere i el bosc
Jaume Cabré
Il·lustracions de Júlia Sardà
Estrella Polar, 2015
(A partir dels vuit anys)

L'escriptor Jaume Cabré ja havia fet alguna incursió a la literatura per a joves per obsequiar els seus fills -els va escriure dues novel·les, La història que en Roc Pons no coneixia (La Galera, 1980) i L’Home de Sau (La Galera, 1985). Ara, després d'uns quants anys, és el nét, Pere, qui ha reclamat l'atenció de l'avi i l'ha motivat a escriure per a nens. El resultat és En Pere i el bosc un bonic àlbum que fa patxoca, publicat per Estrella Polar i il·lustrat per Júlia Sardà. (Més informació)



Em dic Aran i m'encanta escriure!
Jaume Cela
Il·lustracions d'Anna Clariana
Animallibres, 2016 ("La formiga groga", 69) (A partir dels 10 anys)

"L'Anna, la meva mestra, ha tingut una bona idea. Ens ha dit que cada setmana escriurem un text. Els anirem recollint i per Nadal en farem un llibre que regalarem a la família. I encara més bona idea: que un altre nen o una altra nena de la classe en faci els dibuixos. Ja friso per veure la meva família asseguda llegint les meves redaccions i dient-ne meravelles. M'encanta escriure!"
Així comença la història de l'Aran. Sorprèn molt, en els temps que vivim, un conte tan inofensiu i tan positivament encoratjador. Il·lustrat per Anna Clariana i publicat per Animallibres, celebro que un mestre veterà i amb tanta experiència com és en Jaume Cela sàpiga fer bona literatura tal com raja, amb tanta senzillesa i bonhomia. (Mésinformació)

«En tot cas tinc molt present que les lectures,
alhora que ens donen respostes a les nostres
preguntes, multipliquen els nostres problemes
com en el joc dels miralls. No hi ha comoditat més
gran que no saber res o saber només quatre coses.
De debò, amics, hi ha tants camins que
l’escriptura i la lectura poden ser jocs apassionants...»
(Margarida Aritzeta)


L'efecte Calders
Santi Baró (Olesa de Montserrat, 1965)
La Galera, 2016
Premi Joaquim Ruyra, 2015
(A partir dels dotze anys)

Aquesta novel·la, publicada per La Galera, narra la història d'una amistat insòlita i emotiva: la del noi protagonista, en Xavier, de quinze anys, un gran lector de còmics, amb l'escriptor Pere Calders. L'amistat i l'admiració a  Calders provoca en el noi un enorme efecte estimulant que fa que un ímpetu nou neix de sobte dintre seu. És l'anomenat "efecte Calders", que el marcarà ja per sempre més. I no sols a ell, com a protagonista de la novel·la, sinó que marcarà també, emotivament, a qualsevol lector que llegeixi aquesta història amb devoció i ganes. (Més informació)



L'últim gat birmà
Rosa Moya (Puigcerdà)
Il·lustracions de Luciano Lozano
Edit. Bambú, 2016
(A partir dels dotze anys)

Publicada per l'editorial Bambú, un segell de l'editorial Casals, i il·lustrada per Luciano Lozano, "L'últim gat birmà" és la història d'una bonica relació entre el nen protagonista, Charlie, i un gat sagrat birmà. En Charlie Parker fa tres mesos que no dorm per culpa dels miols del gat. És l'única persona que el sent... Estem a Londres i el noi vol saber on para aquest gat. (Més informació)



El mar de les ombres
Joan Pinyol
onadaedicions.com, 2015 ("Maremàgnum", 15)
(A partir dels dotze anys)

El Miquel, amb 19 anys, té moltes ganes de viure, però l'obliguen a anar a la guerra del Marroc. Finalment s'embarca en el Reina María Cristina, un vaixell que fa el trajecte Barcelona-Buenos Aires. Som a l'estiu de 1909. Quan és a bord, Kraus, un col·laborador de l'exèrcit amb un passat de víctimes innocents pretén matar-lo. Atrapat entre els límits físics de la nau i mentre es produeixen diversos assassinats, en Miquel corre cada vegada més perill. Sort en tindrà, de la complicitat d'un mariner, de l'Alba i del seu avi cec, el Vicenç Brunet, un capità retirat de la Companyia Transatlàntica. Però la travessia, que dura un mes, es fa llarga perquè el Kraus, amagat entre la tripulació, no s'aturarà i voldrà aconseguir el seu propòsit. (Més informació)


La casa sota la sorra i altres aventures d'en Pere Vidal
Joaquim Carbó
Estrella Polar, 2016
Edició commemorativa dels 50 anys
(A partir dels tretze anys)

La casa sota la sorra ha esdevingut un clàssic perquè continua sent llegida després de cinquanta anys d'haver-se publicat i després de vuitanta-vuit edicions, una xifra mai imaginada en la literatura infantil i juvenil. Això fa que molts lectors es preguntin -o s'han preguntat, ja- quins són els ingredients perquè una novel·la aguanti tants anys i sigui llegida per unes quantes generacions posteriors tenint en compte com han canviat amb poc temps els hàbits lectors i culturals dels joves. (Més informació)

..."Escriure sabent que el teu text només és una
proposta a partir de la qual el lector crearà la seva
pròpia obra, la seva pròpia ficció, i que el procés
de la creació no acaba en l’escriptura, sinó que tot just
comença. Que, en última instància, qui té la darrera paraula
és el lector. Aquesta sí que crec que és una idea que capgira
totes les concepcions tradicionals de la literatura, i
carrega el fet literari amb una intensitat insospitada".
(Gabriel Janer Manila)


Finalment no hem d'oblidar que estem dins de l'Any Llull un dels autors catalans més cèlebres i universals que va viure ja fa uns 700 anys. Aquí trobareu diverses versions d'un dels seus millors llibres per a joves. Per a joves i no tant. (Més informació)


Bones vacances i molt bones lectures !!

Josep Maria Aloy



dilluns, 4 de juliol de 2016

"La casa sota la sorra" compleix 50 anys!

(Edició commemorativa d'Estrella Polar)

Em costa una mica fer-me càrrec que "La
casa sota la sorra" ha complert cinquanta
anys! Em sembla que era ahir que em
documentava sobre piràmides, ciutats dels
morts, faraons, Egipte i moltes coses més per
escriure la meva primera novel·la, que també
va ser l'inici d'una sèrie formada per nou títols.
(Del pròleg escrit per Joaquim Carbó)

Si anem als origens i comencem des del principi, parlar de Joaquim Carbó és parlar també de Josep Vallverdú, de Sebastià Sorribas, d’Emili Teixidor... és a dir, d’un grup reduït d’escriptors herois que va tenir la gosadia d’escriure literatura per a joves en un moment en què infants i joves pràcticament no tenien què llegir i en uns moments en els quals fer això podia suposar tenir problemes amb la censura ja que una de les principals característiques de l’època, recordem-ho, era la marginació flagrant i visceral del català dins d’un règim dictatorial anomenat franquisme.

Si hagués de posar una data que marqués l’inici d’allò que s’ha anomenat la "represa cultural" del país, aquesta data seria l’any 1960, en què Josep Vallverdú publica la seva primera novel·la juvenil El venedor de peixos i que ha esdevingut el punt de partida i un referent imprescindible per abordar l’evolució de la literatura catalana per a gent jove després de la figura mítica de Folch i Torres.

Fou el mateix Vallverdú qui cinc anys més tard hi va tornar amb una altra novel·la, Trampa sota les aigües, guanyadora del primer premi Joaquim Ruyra. I un any més tard, el 1966, fou quan Joaquim Carbó va decidir escriure la seva primera novel·la juvenil, La casa sota la sorra, a l'hora que Sebastià Sorribas s’estrenava també amb El zoo d’en Pitus. El 1967 l’Emili Teixidor publicava El soldat plantat i la cosa ja no va tenir aturador.

       Pel que fa a La casa sota la sorra és el mateix Joaquim Carbó qui ens ho explica: ... tot va començar l'any 1965, a partir del moment que els diaris anaven plens de l'interès que tot el món va mostrar perquè es construís la presa d'Assuan que hauria de controlar i retenir el cabal del riu Nil que cada any, a l'estació de les pluges, creixia de manera extraordinària, es desbordava, inundava i destruïa tot el que hi havia al seu voltant.

(Una de les primeres vuitanta-vuit edicions)

Un cop definit el tema i els escenaris ja només li va faltar crear els personatges, uns personatges que de seguida es van fer famosos i van despertar un gran interès entre els lectors joves i no tant joves: d'una banda, el dolent, el senyor Tic, personatge sinistre i amb pocs escrúpols que pretenia fer-se l'amo de tot plegat, talment com si es tractés d'un pervers faraó. Òbviament, ja només faltaven els dos personatges valents, decidits i capaços de plantar-li cara i combatre'l perquè no se'n sortís. Aquests dos famosos personatges, els amics Henry Balua i Pere Vidal, es van espavilar per fer front a aquell tirà. Poc s'imaginaven, en aquell moment, que les trifulgues amb el senyor Ti durarien uns quants anys i omplirien unes quantes novel·les més.

Els personatges d'aquesta sèrie m'han
proporcionat moltes satisfaccions. A més
d'haver aconseguit molts i molts milers de
lectors, se n'han fet dues versions teatrals.
L'última al TNC de Barcelona, esplèndida, a
càrrec del grup Ergos Teatre, que n'ha fet una
autèntica creació. (Joaquim Carbó al "Pròleg").


La casa sota la sorra, un clàssic per a tots els públics

La casa sota la sorra ha esdevingut un clàssic perquè continua sent llegida després de cinquanta anys d'haver-se publicat i després de vuitanta-vuit edicions, una xifra mai imaginada en la literatura infantil i juvenil. Això fa que molts lectors es preguntin -o s'han preguntat, ja- quins són els ingredients perquè una novel·la aguanti tants anys i sigui llegida per unes quantes generacions posteriors tenint en compte com han canviat amb poc temps els hàbits lectors i culturals dels joves.

Si analitzem la narrativa de Joaquim Carbó descobrirem de seguida una sèrie d'elements molt constants que permeten no sols que ens enfrontem amb una narrativa estimulant i atractiva per a lectors de tots els nivells i edats sinó que, a més, constatarem que el pas del temps no la devalua i que, com passa amb el bon vi, fins i tot augmenta de grau i manté una qualitat literària de nivell. Entre els ingredients més habituals en moltes de les novel·les juvenils de Carbó, podem trobar, sense cap ordre de preferència:

1. La utilització d'un llenguatge precís, descriptiu, carregat de frases fetes, amb jocs de paraules... tot plegat fa que, de cara als mestres, Carbó sigui una mina sobretot pel que fa a recursos lúdics a les classes de llengua.
2. Una relació de personatges emprenedors, actius, expeditius, carregats de valors, de bonhomia, inquiets, valents, solidaris... alguns d'ells amb capacitat suficient perquè el lector s'hi senti identificat.
3. Un Carbó com a cronista de la quotidianitat, que sap descriure la realitat dels humans amb precisió i exactitud. Qualsevol lector pot sentir-se al·ludit en qualsevol moment i en qualsevol escena.
4. Un Carbó que va de l'humor més genuí a la ironia més mordaç i a la crítica més contundent. Qualsevol fet o conducta humana és analitzada amb detall i precisió.
5. Una presència inexorable de missatges positius de tota mena que sovint van acompanyats d'un component educatiu palpable amb l'objectiu de provocar canvis en el lector.
5. Una sensibilitat per la cultura, pels llibres, pel coneixement... amb referències a autors catalans, a obres literàries, a fets històrics.
6. Una sensibilitat, també, per determinats problemes socials i sociopolítics.  També l'ecologia i la defensa de la natura són conceptes elementals i prioritaris en l'obra de Carbó i, molt especialment, la sensibilitat pels animals.
7. En general, una sensibilitat  per les coses senzilles i naturals... qualsevol cosa menuda o qualsevol petit fet pot ser elevat a dimensions de gesta que centri l'atenció dels lectors.
8. Una gran capacitat d'observació: a Carbó no se li escapa cqp detall, cap actitud, cap oportunitat per descriure allò que veu i allò que sent.
9. L'obra de Carbó es sempre una obra positiva i optimista dins d'un clima de sana alegria, amb personatges encoratjadors i bonhomiosos...
10. La complicitat amb el lector, les ganes de fer-li l'ullet de tant en tant, d'atrapar-lo i fer-se'l seu des de l'inici, així com l'interès per arrencar-li un somriure amb la màxima naturalitat.
11. Un doll inesgotable d'inventiva, que mostra una enorme capacitat de fabulació, el converteixen en un gran comunicador.

(Joaquim Carbó)

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és un volcà en constant activitat. I no exagero. Treballador apassionat i un conversador incansable disposat sempre a servir tothom. Afable, delicat i senzill. Darrera el doll inesgotable d'idees -un escriptor sense idees ja pot llançar el barret al foc, com diu ell mateix- i darrera de tots els seus personatges podem trobar sempre un esqueix del propi autor: quan faig una novel·la per a nois i noies –diu- m'ho passo molt bé perquè m'hi vinculo jo; revisc el cinema que m'havia empassat els dissabtes a la tarda i també tots els llibres d'aventures que havia llegit.

Una edició commemorativa amb tres novel·les en una

El volum que presento avui, publicat per edicions Estrella Polar, a més de La casa sota la sorra conté també dues importants novel·les més de la mateixa sèrie de les "cases": Els bruixots de Kibor i La casa sobre les mines. Si la primera celebra el seu cinquantè aniversari, Els bruixots de Kibor en farà  trenta-cinc i La casa sobre les mines, més recent, és de l'any 1998 i enguany en farà divuit. La sèrie, formada per nou volums, es va tancar l'any 2008 amb L'última casa, una emotiva novel·la que posava fi a aquesta inesgotable reguitzell d'aventures. Fou Guadalupe Ortiz, crítica literària, qui, davant la magnitud de la sèrie, va qualificar Joaquim Carbó de "mestre d'obres".

I no solament de "mestre d'obres". Carbó ha estat llargament qualificat de "cronista incansable", de "narrador inesgotable", de "referent fonamental"... i molts més qualificatius en la seva llarga i sòlida trajectòria que l'ha projectat com a punt de referència per a molts dels escriptors que ha anat donant el nostre país. A vegades, fins i tot, sense el reconeixement que es mereix qui ha estat tan fidel als seus lectors i ha treballat incansablement per oferir-los el millor producte que els pot oferir un escriptor. És l'homenatge col·lectiu que no acaba d'arribar mai i que molts hem estat reclamant durant molt de temps -i seguirem reclamant- per aquests referents i creadors de llengua tan nostres com són Vallverdú, Sorribas, Teixidor... i, és clar, Joaquim Carbó.

Josep Maria Aloy


dilluns, 27 de juny de 2016

"L'últim gat birmà" un bon relat de Rosa Moya



El món sempre ha estat molt cobejat pels
homes més perversos, ambiciosos i
cruels de la història. Per sort, en aquesta
 història tampoc no van aconseguir dominar-lo.

Publicada per l'editorial Bambú, un segell de l'editorial Casals, i il·lustrada per Luciano Lozano, "L'últim gat birmà" és la història d'una bonica relació entre el nen protagonista, Charlie i un gat sagrat birmà. En Charlie Parker fa tres mesos que no dorm per culpa dels miols del gat. És l'única persona que el sent... Estem a Londres i el noi vol saber on para aquest gat.

Mentrestant al monestir de Mandalay, a Birmània, un grup de monjos està fent meditació. Darrere d'ells, cinc gats de pèl daurat i amb les puntes de les potes blanques, amb els ulls tancats també són en plena meditació. Un sisè gat, el més petit, anomenat Hsaya, havia desaparegut feia uns mesos sense deixar rastre. Hui Gen, el seu cuidador, l'havia buscat per tot arreu... i somiava el dia que el tornaria a veure...


Entre aquests dos escenaris -Londres i Birmània- es va teixint una aventura atractiva i insòlita amb personatges peculiars com el mateix protagonista, Charlie, o bé la Sra. Margaret, l'autora del segrest del gat, un personatge contradictori i sinistre que farà els possibles per tallar les ales al protagonista perquè no surti amb la seva. Però el noi té una amiga, Mary, que apel·lant a la solidària amistat amb ell l'ajudarà fins al final i l'encoratjarà a tirar endavant el repte de descobrir el misteri d'aquest gat amb tants poders.

La teva idea de felicitat és molt diferent
de la que jo conec, Hsaya. Al meu país
 es basa a aconseguir el que desitgem,
i en general, la gent té molts desitjos!
-"El desig és el pitjor enemic de l'home,
la causa de tot el sofriment. La felicitat
autèntica arriba quan deixem de desitjar".

La novel·la, posseïdora d'un bon ritme i un llenguatge amable i precís, es llegeix bé i centra l'atenció en diversos missatges com l'amor als animals o bé la solidaritat i l'amistat entre els dos protagonistes joves. Algunes reflexions sobre l'ambició o també sobre l'afany de poder dels malvats apareixen en el text entorpint la tasca del protagonista que no té altra objectiu que descobrir la veritat malgrat les conductes sinistres i perverses.

La novel·la té moments atractius i de sensibilitat extrema. La crítica n'ha parlat bé: una història àgil que et captivarà per la seva intel·ligent combinació d'aventura, màgia i exotisme... Una aventura plena de sorpreses, de misteri i de miols, la novel·la infantil més felina que recordo... una gran novel·la que no decep ni el jove lector ni l'adult... una novel·la que pretén ensenyar el camí correcte de la vida. Com n'és d'important no estar desorientat, escoltar la nostra consciència, ser tan valent com en Charlie Parker i tan genuí com l'últim gat birmà...Una lectura, certament, ben recomanable.



... Els estels dormien darrere els núvols i
no se'ls veia brillar. N'hi havia un que espurnejava
feblement, però aviat es va afegir al son dels seus veïns.

 Josep Maria Aloy

dilluns, 20 de juny de 2016

"El Tatano" compleix 10 anys



Poques vegades una revista suscita als seus lectors un interès i una alegria tan evidents com la que desperta cada mes "El Tatano", el "Cavall Fort dels petits", que el maig passat va complir els seus primers 10 anys de vida amb la publicació de l'exemplar número 125.

La família "Cavall Fort", doncs, està de festa. El pare, nascut el desembre de 1961, està a punt de complir 55 anys, amb 1293 números que han anat omplint i enriquint quinzenalment les biblioteques personals de moltes famílies. "Cavall Fort", que va néixer com un repte d'uns quants promotors culturals i pedagogs, ha esdevingut una icona incomensurable i imprescindible, i "El Tatano" ha crescut deu anys al seu costat, fidel al pare i seguint el seu genuí mestratge i compromís.


       El Tatano, que va començar a publicar-se el 1990 com un suplement de "Cavall Fort", es va convertir, el 2006, en la que és ara, una revista independent, mensual, amb més pàgines i destinada definitivament al públic més jove. Per celebrar aquest desè aniversari l'equip de redacció del Tatano ha confeccionat un número extraordinari, amb més aventures i amb una gran diversitat de temes, amb algunes sorpreses i sobretot amb molta alegria i moltes ganes de festejar l'efemèride.

Un conte de la directora de la revista, un reportatge sobre alguns dels animals més rars de Madagascar, un apartat destinat a l'escriptor gal·lès Roald Dahl amb motiu del centenari del seu naixement, són alguns dels temes tractats en aquest especial. També un taller adreçat als lectors per ambientar i adornar l'escenari d'una celebració com ara la del desè aniversari. No hi podia faltar, a l'apartat "cuina", l'elaboració del Pastís del Tatano a base de molta xocolata i, és clar, amb les deu espelmes. Finalment, les habituals recomanacions de llibres i contes.

Tot l'exemplar respira diversió i jovialitat. Una mostra més d'aquesta alegria i frescor característiques d'El Tatano és la presència, en aquest número especial, d'uns personatges nous i molt entremaliats que es diuen Pitinaps. Són uns éssers molt petits que no paren mai quiets i han omplert la revista de nyaps. S'han ficat dins del Tatano i l'han tacat, trepitjat, embrutat i capgirat. Els lectors aniran descobrint les malifetes i es divertiran veient tot el que han estat capaços de fer aquests Pitinaps. Un estímul més per passar-s'ho bé.

Per tancar la celebració d'aquest aniversari, la revista ha creat un joc interactiu que està penjat al web (www.cavallfort.cat). Es tracta d'un joc d'observació "Quina festassa" per poder-hi jugar des de qualsevol dispositiu mòbil o ordinador.


 Les principals qualitats de l'equip redactor de la revista i, per tant, dels seus continguts són, segons el meu parer, la capacitat d'encomanar alegria i entusiasme als lectors, la permanent actitud positiva i l'habilitat per estimular a llegir-la a "disfrutar-la". No hi falta una evident i permanent complicitat amb els lectors, tinguin l'edat que tinguin, una complicitat destinada sobretot a arrencar somriures arreu. Ingredients, tots ells, indispensables perquè la revista mantingui el seu interès i el seu atractiu de forma continuada.

No sé si la gent del nostre país -tan positiva per a segons què- té la suficient capacitat per valorar aquest bé de Déu de materials, com també la generositat d'agrair l'esforç i l'entusiasme dels seus responsables. Cinquanta-cinc anys de "Cavall Fort" i deu del "Tatano" es mereixen, sens dubte, el més sincer homenatge i reconeixement per part de tots plegats. És a dir, de tot el país.


Josep Maria Aloy

diumenge, 19 de juny de 2016

Et seguim llegint, Emili, i et seguim recordant!



Avui fa 4 anys que l'Emili Teixidor ens va deixar.
Era un 19 de juny. La seva mort, entre altres iniciatives, va estimular la creació d'aquest "Mascaró de proa" sobre literatura infantil i juvenil i des del primer comentari vaig prometre que, malgrat la seva absència, el seguiríem recordant i sobretot el seguiríem llegint. I és el que he fet cada 19 de juny. I és el que seguiré fent fins on pugui.

(L'Emili amb Josep Vallverdú i Joaquim Carbó)

L'Emili, sobretot per als lectors joves, fou un referent important, un escriptor fonamental, com ho han estat Josep Vallverdú, Joaquim Carbó o Sebastià Sorribas. Alguns encara ben actius i a qui devem un merescut reconeixement per la seva tasca de fornir de lectures en una època difícil en què la mainada no sols no en tenia sinó que escriure-les en català era gairebé impossible.


 Les seves lúcides opinions a favor de la lectura fan que avui vulgui recordar l'Emili amb 20 frases seves que constitueixen part del seu pensament vital sobre aquests temes. Són frases extretes del seu llibre "La lectura i la vida" (Columna, 2007):


1. Els llibres són la memòria del món.

2. Els llibres ens porten a mons imaginaris, inventats, fantàstics que només existeixen gràcies a les paraules.

3. La gent que llegeix viu més: viu la seva vida i la dels llibres que llegeix.

4. Llegir no omple el meu temps, llegir omple i afegeix valor a la meva vida!

5. Llegir requereix temps, silenci i una certa disposició interior. També requereix un lloc i una postura adequades. L’escola ha de facilitar tots aquests requeriments.

6. S’ha de tornar a potenciar la lectura en veu alta diàriament. Entre els textos que es llegeixen en veu alta ha de tenir un lloc preeminent la poesia.

7. No es tracta de llegir només el que és políticament correcte,
s’ha de procurar llegir el que és literàriament correcte.

8. S’ha de deixar llibertat per abandonar un llibre si l’alumne s’ha equivocat en l’elecció. No es pot menysprear mai l’elecció que hagi fet un noi o una noia.

9. Hi ha molts lectors adults que són lectors juvenils. Són lectors que no accepten l’esforç a accedir a nivells més alts de lectura.

10. Molts llibres estan escrits des de la nostàlgia que senten els adults cap a la infantesa. Cal un gènere sense nostàlgies.

11. Wystan Hugh Auden deia que un bon llibre per a nens no és mai un llibre només per a nens. L’accent està en la qualitat.

12. Totes les matèries escolars es dirigeixen a la raó. L’única que s’ocupa de les emocions i la seva expressió adequada és la literatura.

13. L’atracció literària és un compromís íntim, cada lector té una reacció única perquè cada persona llegeix a la seva manera.

14. Un clàssic es defineix a si mateix per la supervivència: sobreviu a la pitjor barbàrie, als crítics constants i la lectura de moltes generacions.

15. No s’ha de pressionar al públic perquè llegeixi molt; és millor ajudar-lo perquè llegeixi bé.

16. Una societat que es distanciï de l’escriptura i de la lectura es convertirà en més manipulable i més inhumana. Lectura és la condició imprescindible per a la participació activa en el sistema democràtic.

17. El paper de l’escola és proporcionar als alumnes els instruments intel·lectuals i morals perquè pugui enfrontar-se a la vida, a la vida professional, emocional, social, en igualtat de condicions per fer-se un camí i aconseguir els seus propòsits de felicitat.

18. Els mitjans de comunicació cada cop ajuden menys a crear persones crítiques i plurals perquè el model que transmeten no va en aquesta línia.

19. Ni la família sola, ni l’escola sola, eduquen. Educa la societat, que inclou la família i l’escola.

20. Encara que sabem que el tresor dels llibres mai no és real i no és essencial per sobreviure, tots els lectors busquen als llibres la metàfora de la felicitat.


 Recordem l'Emili perquè era entranyable.
El seguim llegint perquè era un savi.
L'homenatgem perquè l'estimem.


Josep Maria Aloy

dilluns, 13 de juny de 2016

"Poemes per anar a dormir", de Salvador Comelles



A poc a poc s'ha fet de nit
i del més gran al més petit,
a cada poble, i a ciutat,
tothom desfila cap al llit.

[...]

Arriba l'hora de dormir.
Fins que entri el sol, de bon matí,
com un regal, xiuxiuejant:
"Hola, Joan, ja sóc aquí".
(del poema: "Fins demà")

La que havia estat fins fa poc la "parenta pobra" de la literatura per a nois i noies en català s'ha anat convertint sorprenentment en un niu de propostes per a tots els gustos i sobretot per a totes les situacions. Avui els lectors joves tenen poemes per a qualsevol tema i per a qualsevol moment del dia. Poetes com Miquel Desclot i Joana Raspall hi han col·laborat molt amb riques i atractives aportacions. Però no són els únics.

Salvador Comelles (Terrassa, 1959) és un altre dels escriptors que han apostat molt sovint per la poesia infantil, amb una qualitat notable i amb un estil innovador i genuí. Actualment acaba de publicar un àlbum excel·lent format per setze poemes per ser llegits just abans d'anar a dormir, com molt bé declara el títol. Les il·lustracions, fresques i agosarades, són de Mercè Galí. El llibre ha estat publicat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat.


La B es beu la llet en el seu gran bol;
badalla després a dins del bressol.

La D és una dama que és molt dormilega;
s'enfada si algú, cridant, la desvetlla.

La Jota s'ajeu molt llarga en el jaç;
li ve massa just aquest matalàs.
[...]
(del poema "Com dormen les lletres")

       Si abans d'anar a dormir es pot explicar un conte o bé comentar una anècdota del dia o tenir una petita conversa íntima amb els fills, també pot arribar a esdevenir un autèntic regal llegir-los o recitar-los un poema. Oimés si els poemes parlen d'anar a dormir, com els de Salvador Comelles i, per tant, dels pijames dels animals, de com dormen les lletres, de la casa dels Roncs, d'una nit de pluja, dels somnis dels pirates... i així fins a setze oportunitats de conviure amb els somnis i de preparar-se per passar una nit fantàstica i emocionant a través d'uns poemes divertits, alegres i fàcils. 
L'àlbum té la pretensió d'esdevenir un bon divertiment per als lectors més joves per l'alegria que encomana. Com molt bé diu el crític Sergi Portela, Comelles fa que la poesia sigui un joc, una cançó que ens agrada, un divertiment disposat a fer-nos sentir bé per deixar-nos preparats tot esperant que s'acosti una son dolça. L'àlbum, doncs, és un autèntic regal, editat amb cura i pensat no sols per assaborir els petits textos poètics que el conformen sinó també per rebre les sensacions plaents que es deriven de la contemplació de les il·lustracions. Amb aportacions com aquesta, la "parenta" pobra s'enriqueix i permet que molts lectors, des de ben joves, tinguin la possibilitat d'accedir directament a un dels gèneres literaris cada vegada més estimulants i atractius. I, en aquest cas, més divertits. I que duri!

Cada nit, de l'entresòl,
surten roncs sense consol.
La cuinera del primer,
amb els roncs et fa puré.
Qui deu viure en el segon?
Potser hi ha un rinoceront...
[...]
"S'ha acabat aquest conjunt.
Cada nit que ronqui un!"

(La Casa dels Roncs)


Josep Maria Aloy

dilluns, 6 de juny de 2016

"L'efecte Calders", una novel·la de Santi Baró



... No te'n riguis, noi, no sóc pas escriptor, jo!
Jo sóc mestre de dibuix, que posar cola a la
pota d'una cadira que balla no et fa ser fuster,
 oi?... Doncs escriure tampoc et fa ser escriptor.
(Pere Calders)

Aquesta novel·la, publicada per La Galera, narra la història d'una amistat insòlita i emotiva: la del noi protagonista, en Xavier, de quinze anys, un gran lector de còmics, amb l'escriptor Pere Calders. L'amistat i l'admiració a  Calders provoca en el noi un enorme efecte estimulant que fa que un ímpetu nou neix de sobte dintre seu. És l'anomenat "efecte Calders", que el marcarà ja per sempre més. I no sols a ell, com a protagonista de la novel·la, sinó que marcarà també, emocionalment, a qualsevol lector que llegeixi aquesta història amb devoció i ganes.

       Tal com es pot llegir a l'Epíleg de la novel·la: si en Pere Calders tingués l'humor d'aixecar el cap (i no dubteu que en seria ben capaç, només que segurament no acaba de trobar el moment i el desplauria molt fer nosa i donar molèsties innecessàries, i algun ensurt), si aixequés el cap, dèiem, segurament somriuria, sorneguer i infantil, en llegir aquesta novel·la. Una novel·la, publicada per La Galera, que ens transporta als anys setantes i vuitantes, tan llunyans i que esdevé un homenatge i un reconeixement a la personalitat d'aquest entremaliat i bonhomiós escriptor.

 
(Santi Baró)

... Sempre parlem dels contes, Xavier.
La vida és això; no viu cap ficció si no ha
estat realitat abans. Res és real,
 tampoc, si abans no ha estat ficció.
(Pere Calders)

La novel·la té una atractiva pretensió i és la de deixar entreveure en totes les seves pàgines i capítols l'ombra allargada i persistent de Calders. Cal, per poder fer això amb un mínim de qualitat, conèixer molt bé l'home i l'escriptor; un escriptor que es diu Pere i dos cognoms més. Aquesta complicitat entre els dos protagonistes és un dels principals ingredients del llibre i un valor inqüestionable del seu interès. Alguns capítols de la novel·la remeten a algun conte de Calders; i en algun cas, fins i tot els dos capítols, el del llibre i el títol del conte són el mateix cosa que indica l'emmirallament entre els textos i les seves similituds.

"L'efecte Calders", guanyador del Premi Joaquim Ruyra 2015, narra la història d'en Xavier, un noi de quinze anys a qui agrada llegir especialment els "Carpanta". Un protagonista individualista i solitari, que va sempre a la seva, i tant li fa no tenir amics. En principi creu que no els necessita i els pocs que podria tenir els va perdent sense saber ni per què ni com.

... ha arribat a la fi del llibre i,
l'única cosa que li quedarà per sempre,
són aquells personatges als qui Calders,
com un Déu, ha donat vida i ara viuen
eternament dintre seu. En Xavier no se'n
sap avenir de com pot fer créixer totes aquelles
situacions amb l'únic recurs de la imaginació...

Però quan el protagonista coneix Pere Calders, a Llançà, on passen els dos les vacances, l'humor, la ironia i la bonhomia de l'escriptor seran per al noi un estímul a mirar-se el món d'una altra manera, a sortir de la seva reclusió i a mobilitzar tota la jovenalla de Llançà. La capacitat d'inventiva de Calders van seduint el noi i a poc a poc el converteixen en un jove escriptor capaç de confegir textos literàriament correctes i estimulants. L'efecte Calders ha produït els seus efectes i jo diria que també, i molt, els seus afectes. La novel·la, carregada d'emoció, obliga el lector a llegir amb avidesa esperant tot el que pugui donar de sí aquesta relació.

(Pere Calders)

I la millor germana del món emocionada per
aquelles estranyes paraules en boca de son germà,
l'abraça i li fa dos petons. -No deixis mai d'escriure,
 Xavier, que et fa fer una  altra cara...
-Això és l'efecte Calders... -diu ell.
Somriuen i un silenci d'escassos segons
s'estén com una ombra entre ells.

"L'efecte Calders" és una d'aquelles novel·les que pretenen -i ho aconsegueixen plenament- fer apropar el personatge que s'hi descriu al lector que probablement encara no el coneix o no el coneix prou bé. Si la seva pretensió és fer adonar al lector jove què és això de l'efecte Calders, l'objectiu principal de la novel·la, segons el meu parer, és traspassar aquest "efecte" al lector i deixar-lo imbuït de les qualitats que l'embolcallaran per fer d'ell un lector més format, més imaginatiu i una persona més rica.


Josep Maria Aloy