dilluns, 19 de febrer de 2018

"Una bala per al record", de Maite Carranza



La vaig recollir amb una emoció desconeguda.
Vaig passar els dits damunt la superfície de la bala
encara calenta de la carn del meu pare. Me la vaig guardar
en una butxaca i em vaig prometre que l'ensenyaria als meus
fills, si en tenia. I als fills dels meus fills, si arribava a conèixer-los.

No és la primera vegada que l'escriptora Maite Carranza escriu sobre el tema de la guerra civil i dels refugiats. A la seva anterior novel·la "Camins de llibertat" (Edebé, 2016) el tema de la memòria històrica ja centrava bona part de l'interès sobre aquest tema. Amb la novel·la que presento avui, "Una bala per al record" s'hi submergeix de ple per explicar com en Miquel, un noi de tretze anys, amb la seva gossa, marxa de casa seva i fa una travessa de centenars de quilòmetres per anar a trobar el seu pare, presoner en un camp de concentració a les rodalies d'Oviedo. No sols el troba sinó que intenta treure'l del camp de presoners i dur-lo cap a casa on serà rebut per la seva dona i els quatre fills que l'esperen.

La història està basada, segons ens confirma l'autora, en un fet real tot i que la versió que ens en dona hagi estat escrita amb una mirada més personal i lliure i amb els elements de ficció propis de la imaginació de l'escriptora. Vull destacar d'una banda el rigor narratiu utilitzat, l'enorme emotivitat que transpira l'obra i l'esforç emprat per presentar uns fets que colpegin els lectors -especialment joves- i els marqui davant del tema de la violència, de la repressió, de la injustícia i de la guerra. Tot plegat presentat amb una netedat i precisió envejables que converteixen la història en un regal literari de primer ordre. Un narració estimulant, publicada per Jollibre/Santillana.

No podia dir que fossin persones. Eren cossos.
 Tan prims com gossos famèlics, tan grocs i tan pansits
 que semblaven els fulls d'un llibre de missa, tan cansats de viure
 que encara que et miressin no et veien. Eren morts vivents. ..

És una història bonica, digna de ser explicada. I aquí la teniu, tal com jo me la imagino, diu Maite Carranza. I els ingredients que utilitza per explicar-la són nombrosos i molt eficaços literàriament. Per exemple, -i no seré pas exhaustiu per no avançar massa els resultats d'una trama teixida amb precisió i delicadesa,- convé que el lector es fixi en la redacció del text, en la qualitat literària, en la descripció tant de les persones com la de multitud de detalls com ara la rialla de la mare del protagonista: ...  La rialla de la nostra mare era una bombolla de sabó surant entre les pedres blanques del gual... o bé la descripció del camp de presoners, és a dir, el paisatge humà: ... la pudor, les cares arrugades, els cossos esquelètics, les espatlles caigudes, les robes brutes, les despulles del que havien estat uniformes... La constant presència de la mort: ... -Mira, fill, quan convius amb la mort, de vegades fins i tot és un consol saber que ja et toca. Com quan t'arrenquen un queixal i fora. S'ha acabat l'espera angoixant....i intentar entendre què vol dir perdre una guerra: ... Se'm van omplir els ulls de llàgrimes en veure el meu pare allà al mig, amb el cap cot, avergonyit i cantant en sordina. I vaig entendre què era perdre una guerra...

La novel·la és un viatge iniciàtic emprès pel Miquel, amb tretze anys. La duresa dels fets i el dolor viscut durant el transcurs de l'acció, l'empenyen a créixer ràpidament i a convertir-se en home. L'autora envia determinats missatges perquè el lector s'adoni d'aquest fet i pugui observar com el protagonista creix i madura i alhora com encomana aquesta força al lector, amb l'objectiu que aquest quan tanqui el llibre també hagi crescut i no sigui ja ben bé el mateix. Hi ha múltiples detalls que fan patent el creixement del noi: ... Jo no m'havia mirat a cap mirall en els últims mesos. Em vaig passar la mà per damunt dels llavis i sí, vaig notar el tacte del borrissol… -Però, si estàs fet un home, Miquel, em va dir el pare...

Alguns dels moments més emotius de la novel·la els trobem en les relacions del Miquel amb el seu pare, una relació no només basada en allò que es diuen l'un a l'altre sinó en els gestos que utilitzen per manifestar-se l'estimació amb què es relacionen i on el sentit del tacte té una delicada força emotiva: ...Quan em visitaven els dubtes i tenia mals averanys tancava els ulls i m'imaginava l'escalfor de la mà del meu pare damunt la meva espatlla. I m'adormia... I encara una altra: ... la meva gossa a un costat i la mà del pare davant la meva espatlla tota la nit. I encara més: ... Li vaig posar la mà damunt l'espatlla i em va semblar que es tranquil·litzava. Li vaig deixar allà al damunt, tota la nit, i el pare va dormir com un nen...

Maite Carranza

El lector trobarà un munt més de detalls i recursos narratius que converteixen la novel·la en un petit tresor ple de sorpreses, per exemple l'element poètic destinat a elogiar la música, el cant, i la força de les paraules: Eren cançons que parlaven de la vida, de la mort, de l'amor, de la llibertat i de l'esperança. Només eren cançons, però em vaig adonar de la força de les paraules i de la música per als qui ho havien perdut tot, i no tenien res on agafar-se. Em vaig adormir envoltat d'homes. Però aquesta vegada m'hi vaig sentir un més. És una altra constatació que en Miquel s'ha fet home i ha madurat.

És evident que tota l'acció de la novel·la ens porta a un esperat desenllaç enormement emotiu on l'autora aboca clarament tones de sensibilitat i de tendresa i molt especialment quan en Miquel rep la bala recuperada del cos del seu pare: ...la vaig recollir amb una emoció desconeguda. Vaig passar els dits damunt la superfície de la bala encara calenta de la carn del meu pare. Me la vaig guardar en una butxaca i em vaig prometre que l'ensenyaria als meus fills, si en tenia. I als fills dels meus fills, si arribava a conèixer-los. És, certament, una bala per al record. I una història també per recordar.

"M'agradaria creure que el Miquel Serna va foradar
la bala del seu pare republicà, la va enfilar en una cadena
i la va dur sempre penjada, prop del seu pit, per ensenyar-la
als seus fills i als seus nets i explicar-los en que era l'horror
de les guerres. M'agradaria creure que cap nen viurà
mai més una guerra." (Maite Carranza)



Josep Maria Aloy

dilluns, 12 de febrer de 2018

Un excel·lent "Bestiari salvatge d'estar per casa"



Els "Bestiaris" estan de moda. En poc temps se n'han publicat uns quants. La raó deu ser que el tema dels animals encanta la canalla i presentar-los amb gràcia i humor, encara que sigui en vers, proporcionen uns moments d'enjòlit que els joves lectors agraeixen i aplaudeixen.

Hi ha "Bestiaris" per a tots els gustos i l'escriptor i il·lustrador Sebastià Serra presenta el seu. L'ha batejat amb el títol "Bestiari salvatge d'estar per casa" i l'ha publicat l'editorial El Cep i la Nansa. Sebastià Serra és tant l'autor dels versos com de les il·lustracions. El resultat ha estat un àlbum molt ben presentat que és una petita joia capaç de suscitar emocions i rialles.



L'àlbum conté quaranta petits poemes molt breus i variats. La majoria estan construïts a base de quartetes que es troben ben dispersos i embolcallats entre les exuberants il·lustracions com si realment els protagonistes es moguessin dins una selva de colors i formes molt ben planificada i excel·lentment distribuïts al llarg de les pàgines. Els versos recreen entre tots més d'una trentena de bestioles de totes mides i volums, de tots els costums i hàbits així com de característiques i qualitats ben diferenciades.

Comença la desfilada l'aranya i segueixen les bestioles més diverses: la cadernera, el centpeus, la marieta, la gallina, la papallona, la mosca, el moscot, la pamerola, la formiga... i així fins a l'última que torna a ser l'aranya... Pel mig hi passegen unes quantes bèsties més com la sípia, el pop, el cargol o les abelles, entre d'altres.

Els principals ingredients d'aquests poemets són, per damunt de tot, el bon humor amb què s'expressen i es relacionen entre elles les bestioles, la ironia que transmeten i, per què no, l'astúcia i la petulància d'unes i la innocència i bonhomia d'unes altres. Aquest atractiu zoo ofereix un bon grapat d'imatges en les que sovint el lector s'hi pot emmirallar i fins i tot identificar en alguns moments de la lectura. Aquesta és, si més no, la pretensió de la majoria de Bestiaris o Bestiolaris.

Així, no passa desapercebut, per exemple, la il·lusió o la pretensió de la gallina, en aquesta quarteta:

La gallina cova un ou,
amb el desig amagat
que esdevingui un gall formós
i no pas un ou ferrat

L'humor hi té una presència notable, com ja hem vist en el poemet anterior i com podem veure en aquest:

Fa el mosquit l'últim concert
de rovellada trompeta.
No en sent tot l'aplaudiment,
sols un cop de mans que peta.

De tant en tant porten una dosi de sentiment i d'emoció:

Res no sap la trista dama:
el seu gos borda al carter
i es menja un cop més la carta
que li envia el cavaller.

Valors i qualitats també són reivindicats en alguns poemes:

"Sento als peus un formigueig!"
diu cansada la formiga,
"Tot el dia de passeig
carregant aquesta espiga".

L'element poètic llueix en algun dels poemes, aportant-hi imatges molt descriptives:

I enfila unes arracades
quan la lluna ja declina,
amb gotes que la rosada
perleja a la teranyina.

I no oblidem el destí de totes les bestioles, tant les humanes com les animals: el darrer viatge de la vida, narrat amb humor:

Al cabàs del pescador
els cucs esperen el torn
per emprendre el darrer viatge
de l'ham fins al peix al forn.



"La gràcia i el mèrit d’aquest bestiari -diu la crítica Teresa Duran- rau en el fet que estrofa i imatge no van cadascuna pel seu cantó, sinó que estan relligades entre si de manera indissoluble, tant en la doble plana com en la concatenació d’aquestes". Per aquests detalls i molts d'altres, estem davant d'un àlbum ric en sensacions i molt atractiu per a petits lectors curiosos i inquiets.

Josep Maria Aloy                 

dilluns, 5 de febrer de 2018

"Volen quan volen", un regal per als joves lectors de poesia



       S'ha dit i repetit massa sovint que la poesia és la parenta pobra de la Literatura Infantil i Juvenil. Però fenomens com el de la poeta Joana Raspall o complicitats com la de Miquel Desclot, i un bon grapat d'escriptors que s'hi han afegit, desmenteixen el mite de la parenta pobra. Ni parenta ni pobra, sembla que vulguin afirmar. La qüestió és posar-s'hi i apostar per un gènere que s'ho val i que potser mereix una atenció i una sensibilitat especials.

L'editorial Arrela, de Maó, aposta per aquesta sensibilitat i acaba de publicar un volum que fa patxoca i que és tot un regal per als joves lectors: "Volen quan volen" és el joc de paraules que serveix de títol per a un poemari escrit pel mallorquí Miquel Àngel Llauger (1963), i il·lustrat amb gravats i dibuixos de Carles Moll (Maó, 1969).

I ens expliquen
que el flamenc i el colibrí
són senyors del seu destí
perquè volen per on volen

I quan volen és que volen

Miquel Àngel



"No crec que la literatura per a adults i la literatura infantil i juvenil siguin gaire distintes: sempre es tracta de contar històries, crear emocions i jugar amb les paraules". Són paraules de l'autor d'aquest volum. I això tan fàcil, aparentment, és el que ha sabut fer aquest tàndem d'artistes amb la complicitat d'una petita editorial. Ara ja només cal que pares i mestres, els responsables d'omplir d'emocions i sentiments la població jove, acceptin i decideixin participar en aquesta aposta generosa i enriquidora.

El poemari "Volen quan volen" està format per un conjunt de poemes -vint-i-un en total-  que destaquen entremig d'esponeroses il·lustracions molt atractives i rutilants. L'atmosfera que respiren aquests poemes i els sentiments que desperten són diversos però sobresurt de forma habitual el bon humor, la sensibilitat i especialment la complicitat amb el lector de tal manera que intenten directament cridar la seva atenció i arrossegar-lo i endur-se'l al compàs i al ritme dels mateixos versos i dels seus missatges seductors i estimulants.

El llibre porta per títol el títol d'un dels poemes "Volen quan volen" que no és altra cosa que un cant al vol dels ocells, un crit de llibertat perquè només ells "volen quan volen" i "si no volen no volen" i també "quan volen és que volen". Un atractiu joc de paraules que permet un divertiment fantàstic d'imaginació i una invitació a la creativitat per part del lector jove.

Vull destacar també l'humor i la ironia del poema "Batalla campal", una petita història sobre una batalla amb la particularitat d'oferir un missatge pacifista i còmic on trobem un soldat amb la seva escopeta que / en lloc de matar / dispara bengales / de fum irisat. I on un altre soldat en lloc de matar / escup cucurutxos / d'aquells de gelat. Finalment, un últim soldat, en lloc de matar / escampa colònia / de l'any tirurany. Les possibilitats que els lectors allarguin el poema amb creacions pròpies és incommensurable i enormement estimulant.

No pretenc ni desitjo comentar pas tots els poemes del llibre ja que és el lector qui ha de descobrir-los i, sobretot, disfrutar-los en el seu moment. Però sí que voldria acabar esmentant el bonic últim poema del llibre i que porta per títol "Res no és més trist". Si els poemes anteriors es centraven poc o molt en el pacifisme i en el bon humor, aquest últim vol ser un reclam per fer present l'alegria i, per tant, poder evitar les petites dosis de tristesa. Així, segons el poeta, res no és més trist / que un canari en una gàbia / que un peix en una peixera / que una merla que no canta / que un dofí en una piscina. Seria desitjable que l'alegria que es deriva d'aquests poemes se'ns encomani i ens estimuli a estimar les paraules i els versos i a deixar que la poesia sigui una companya de viatge ja sempre més.


Josep Maria Aloy 

dilluns, 29 de gener de 2018

"Tot quan veus és el mar", de Gabriel Janer Manila, compleix 30 anys




"Tot d'una que arribaren, la Berta s'enfilà en una roca,
es va girar de cara a les sabates, i va dir:
-Mira: tot quan veus és el mar".

"Tot quan veus és el mar", de l'escriptor mallorquí Gabriel Janer Manila és una de les històries infantils més belles que s'han escrit mai. Si visquéssim en un lloc normal, -diu Miquel Rayó-  alguna obra d’en Biel Janer Manila  -"Tot quant veus és el mar", per exemple- seria canònica; vull dir: tots els ciutadans de parla catalana la llegirien almenys un cop en la vida. I allò que convida més a llegir qualsevol de les novel·les d’en Janer Manila -a part dels temes que hi exposa- és el tractament del llenguatge, la pulcritud dels mots, l’ús del vocabulari i sobretot l’ús de la metàfora.

(Gabriel Janer Manila)

"Tot quan veus és el mar" compleix trenta anys i es manté amb una salut excel·lent. En el seu moment va ser premiada amb el Premi de Literatura Infantil de la Generalitat de Catalunya i amb el Premio Nacional de Literatura Infantil i Juvenil del Ministerio de Cultura. La novel·la, amb il·lustracions de Mercè Arànega fou publicada per Edicions de La Galera, a la col·lecció "Grumets", ara fa trenta anys, i no s'ha deixat d'editar, fet que l'ha convertit ja en una obra clàssica.

...«no hi ha un sol arbre sense una ferida sobre l'escorça....».


Gabriel Janer Manila, mestre del realisme màgic, de la sensibilitat extrema i de la tendresa emotiva.

        En "Tot quan veus és el mar", Berta, la protagonista infantil, és una nena que té el cap que li vola, una filla que enyora el seu pare i una somiadora que viu el món que l’envolta d’una manera molt particular i emotiva. Molts diuen d’ella que al cap hi té grills i bubotes. La complicitat de la seva mestra, converteix a les dues en les grans protagonistes de l'obra junt amb dues sabates que la seguiran arreu i que la Berta imagina que pertanyen a una fantasma, de la qual es fa amiga, malgrat que les companyes es burlin d'ella i pensin que ha perdut el cap, amb tant de fantasieig i amb tants de núvols que li omplen l'enteniment. L'entristeixen les rialles fresques de les companyes, l'escarni que li fan contínuament, la burla a què es veu sotmesa per culpa de les seves insòlites imaginacions. Mònica, la seva senyoreta, entén que tot plegat és producte de la insatisfacció de la nena i de les ganes de canviar la realitat, per resumir-ho amb una frase.

"La meva mare diu que no hi sortiràs, a la fotografia
del vell Adrià, perquè creu que tot és una invenció
 del meu cap, una fantasia, o un somni. I potser
no s'equivoca; però no sap la força que contenen
les fantasies, i desconeix el poder dels somnis..."

Els personatges de Janer Manila són personatges, doncs, que somien, que esperen un demà, que lluiten. El somni i la imaginació són les principals armes d’uns personatges que sedueixen alhora que provoquen un cert neguit i plantegen al lector interrogants que tenen una resposta no gens fàcil, però amb la precaució sempre d’un final obert, amb una clara invitació a continuar somiant, a continuar imaginant i, sobretot, a continuar vivint. Janer Manila n’és un mestre indiscutible, d’aquest art de teixir fantasies i quimeres, de teixir paraules. Perquè, en definitiva, "la paraula –diu ell mateix- segueix essent la més atractiva de les vies d’accés a la imaginació".

"La Berta no cercava fugir-ne de la realitat,
sinó que, lluny d'escapar-se'n, ales a lloure,
pel camí del somni, tractava d'organitzar-la
d'una altra manera...".

La qualitat literària del mestre és indiscutible i el seu compromís amb els destinataris de la seva obra no deixa indiferents ni a petits ni a grans. El bon lector, sobretot si és jove, s’haurà d’esforçar en la lectura, sens dubte, però en sortirà enriquit –i de quina manera!- i augmentarà enormement el seu gust literari. Aquesta és una de les funcions més importants dels autors que anomenem clàssics. En Biel Janer Manila, tal com ja he dit, és un d’ells. I que per molts anys!.

Josep Maria Aloy

dilluns, 22 de gener de 2018

"L'interrogant gegant" un conte emotiu d'Eulàlia Canal



"L'interrogant gegant" és un àlbum per als lectors més joves, publicat per l'editorial Animallibres, que narra una petita però emotiva història escrita per Eulàlia Canal i il·lustrada per Sebastià Serra, protagonitzada per tres germanets que surten a fer una caminada per la muntanya i topen amb una sorpresa inesperada.

       Doncs sí, l'Arlet, en Lluc i l'Ibai passegen per la muntanya. Ha estat nevant tota la nit i la vall sembla un pastís de nata. La mare anava a treballar a l'hospital de la ciutat i quan tornava sempre els portava una pila d'històries. Mentre els tres germans caminen per damunt la neu senten un soroll i els sorprèn un avió volant en ziga-zaga, que acaba estavellant-se a prop d'on són ells.


Els tres germans s'espanten i no saben que l'accident l'ha provocat un signe d'interrogació gegant que el petit dels tres, amb el carretó que duia, ha deixat marcat a la neu. Tampoc s'imaginen que justament aquest interrogant salva la vida dels dos soldats pilots que anaven dins l'avió... I no explico més per no avançar el desenllaç sorprenent que amaga la petita història d'aquest interrogant gegant. Una història certament simpàtica.

Es tracta d'un àlbum escrit amb emoció que toca suaument el tema de la guerra i alhora també el de la solidaritat dels uns i el de la generositat dels altres. Amb poques paraules i ben dites la història adquireix volum els efectes del qual arriben amb emoció al lector, especialment si la seva lectura aconsegueix que s'identifiqui amb algun dels tres germanets decidits i resolutius.


Eulàlia Canal és una experta explicant històries noves i innovadores. La seva inventiva és enorme i el resultat sempre produeix una satisfacció agradable al lector perquè arriba a produir-li sensacions noves i diverses. Si, a més, les il·lustracions són descriptives, generoses i ben assaonades com les que dibuixa Sebastià Serra, el resultat és encara més satisfactori.


Josep Maria Aloy

dilluns, 15 de gener de 2018

Jaume Cabré publica un nou conte infantil !



La Mariona, la Berta, la Menjanits, dos Gats, una Garsa i un Roure són els protagonistes de l'àlbum "La Mariona i la Menjanits", escrit per Jaume Cabré, il·lustrat per Romina Martí i publicat per l'editorial Estrella Polar. Es tracta d'un conte molt atractiu destinat sobretot als primers lectors.

És una sort per a tots els lectors joves que Jaume Cabré sigui avi ja que així tenen també el privilegi de poder gaudir dels contes que l'autor ha regalat als seus nets. En aquest mateix bloc ja vaig comentar el conte que va dedicar al Pere, el seu primer net, i que porta per títol "En Pere i el bosc". Ara li toca a la Mariona. I es veu que no serà l'últim. "És una manera de deixar un llegat, discret i humil, als meus nets, deia l'escriptor en una entrevista. Un llegat que és un regal molt atractiu per a tots, és clar. I que en vinguin més!


       La història gira al voltant d’una nena, la Mariona, que, acompanyada del seu gatet, es fica dins d’un conte en què un ésser entremaliat, la Menjanits, no permet que es faci mai de nit. La Mariona i el seu gatet troben la Berta, també acompanyada del seu gat i viuen una aventura fantàstica intentant descobrir, amb l'ajuda del Roure quin és el motiu perquè no es faci mai de nit.

Una mena de fada anomenada Menjanits n'és la responsable i la seva feina haurà de ser la de retornar les coses al seu lloc. I no dono més pistes per tal que els lectors joves vagin vivint i fruint del desenvolupament de la història. Una història fantàstica que toca suaument el tema de l'amistat i de la solidaritat entre els nens, el respecte pels animals i que ens ve a dir que amb l'esforç conjunt és com es solucionen molts obstacles imprevistos.

La fantasia apareix arreu i li permet a l'autor, per exemple, que els protagonistes puguin entrar dins d'un conte i viure la història des de dins. O bé, també, que els animals parlin i s'entenguin. "En el món de la literatura infantil pots fer realitat somnis sense demanar permís a ningú", diu l'escriptor. Això no vol dir que hom pugui fer tot el que vulgui i de la manera que vulgui. Tot ha de tenir una versemblança i Cabré la sap mantenir fins al final.


Les il·lustracions són de Romina Martí. No li ha estat fàcil dibuixar els dos escenaris -el real i el fantàstic-, com no li ha estat fàcil tampoc dibuixar aquesta mena de fada o bruixa anomenada Menjanits. Tot un repte que Romina descriu amb gust i amb una presentació molt atractiva. I el conte, és clar, acaba com acaben els contes: "I vet aquí una nena, una gata i un gat... i aquest conte s'ha acabat!"


Josep Maria Aloy

dilluns, 8 de gener de 2018

La Literatura per a nois i noies també celebra els seus aniversaris i les seves efemèrides



És propi d'alguns diaris i revistes avançar les efemèrides i celebracions que tindran lloc durant l'any pel que fa al món dels llibres i de la literatura. I fan bé. Però, com és habitual, només tenen en compte els productes literaris adreçats al públic adult.

No entenc per què s'han de quedar al calaix les celebracions i efemèrides que es produiran dins el món fruitós, atractiu i jovial de la literatura per a joves a la qual un pilot d'editorials hi dediquen ingents esforços per oferir productes de qualitat i rigor que mereixen ser recordats i celebrats. N'assenyalaré, doncs, només una part -petita- del conjunt de celebracions i efemèrides que tenen lloc durant aquest nou any 2018

Aquest 2018 celebrem els 30 anys de…

Sí, celebrem que fa trenta anys que el mallorquí Gabriel Janer Manila va guanyar el Premio Nacional, a Madrid, i el Premi de la Generalitat amb la mateixa obra: "Tot quan veus és el mar". També celebra trenta anys la col·lecció "Ala Delta" de l'editorial Edelvives, així com la col·lecció "Marobert" d'Edicions B. Es va publicar, també, el primer número de la revista de Literatura Infantil i Juvenil "CLIJ". En aquest mateix any vam poder llegir, finalment, les versions catalanes de "La història interminable" i "Momo", de Michael Ende i va guanyar el Premi Joaquim Ruyra, Josep-Francesc Delgado per la novel·la "Si puges al Sagarmatha".

També compleixen trenta anys un pilot de narracions entre les quals vull destacar "Prohibit de ploure en dissabte", de Maite Carranza; "El secret de la moixernera", de Pep Coll: "Els ulls del drac", de Maria Àngels Gardella; "Quin dia més GGGGRRRR!" de Miquel Obiols. Per partida doble es van publicar "El corsari" i "Les ales roges" de Miquel Rayó; de l'Emili Teixidor "En Ranquet i els seus amics", i "Pàgines d'un adolescent" de Xavier Benguerel. Finalment es publica, també, la versió catalana de "Matilda" del cèlebre Roald Dahl, a l'editorial Empúries.

També celebrarem els 20 anys de…

... diversos premis, dels quals vull destacar el Columna Jove per l'obra "L'or dels déus" i el Vaixell de Vapor per "Les històries perdudes", dues obres del prolífic i inesgotable Jordi Sierra i Fabra. També es va publicar, fa vint anys, "Tots els ports es diuen Helena", del periodista i escriptor Joan Barril, dissortadament mort el dia 13 de desembre de 2014. També serà el vintè aniversari de l'excel·lent novel·la "L'home que es va aturar davant de casa", del prolífic Joaquim Carbó, i també de "La formiga Piga es deslloriga", de l'enyorat Emili Teixidor.

I celebrarem el desè aniversari de noves efemèrides...

... entre les que destaco el setè volum de Harry Potter, "Harry Potter i les relíquies de la mort". Recordem que el primer volum d'aquesta famosa sèrie de l'escriptora J. K. Rowling, va aparèixer l'any 1999.  Pel que fa a premis, es va endur el Gran Angular l'escriptora Anna Manso amb l'obra "Canelons freds". Fa deu anys també que Joaquim Carbó publicava "L'última casa" que tancava la sèrie de les "cases" que havia començat a publicar el 1966 amb la cèlebre "La casa sota la sorra". També Maite Carranza publicava una excel·lent narració "Màgia d'una nit d'estiu". D'altra banda, Josep Vallverdú, que ha anat escrivint sense aturador, publicava "Xau, el gos nàufrag". D'aquest mateix autor, celebrem també durant el 2018 el 50è aniversari del Premi Folch i Torres atorgat al simpàtic gosset "Rovelló", un dels títols més reeditats de la literatura catalana per a nois i noies i un dels llibres més estimats pels lectors joves.


No vol ser aquest un llistat exhaustiu perquè aquesta literatura és enormement abundosa i inabastable. Fins i tot massa. Però la mostra és prou significativa perquè la tinguem en compte i la reconeguem com cal.


 Celebrar i recordar els aniversaris tant de les obres com dels seus autors és homenatjar-los i reconèixer el seu compromís amb la llengua i la seva fidelitat amb els lectors. Si és important fer-ho amb els escriptors i obres de la literatura per a adults, encara ho pot ser més de fer-ho amb la literatura per a nois i noies ja que són aquests els qui demà seran capaços de reconèixer i valorar la literatura en general.


Que tinguem, doncs, un bon 2018!


Josep Maria Aloy