dilluns, 16 d’abril de 2018

"L'escarabat verd", de Mercè Canela, reeditada!




La recuperació i reedició d'una novel·la que en el seu moment va permetre que molts lectors joves s'emocionessin vivint una aventura i identificant-se amb el protagonista és un motiu d'alegria i de reconeixement per a tots aquells escriptors que fa trenta o quaranta anys van dedicar una part del seu temps a un dels oficis més agraïts però també més compromesos i generosos sobretot quan la situació del país no era aleshores la més estimulant i en uns moments en què el llibre infantil tot just es despertava d'un somni gris i molt llarg.

        La novel·la "L'escarabat verd", de Mercè Canela fou publicada per primera vegada l'any 1977 per Edicions de La Galera, a la reconeguda i mítica col·lecció d'Els Grumets, amb il·lustracions de Joan Andreu Vallvé. D'això fa ja quaranta anys. La novel·la va guanyar el Premi Josep Maria Folch i Torres l'any 1976. Després de ser reeditada diverses vegades, l'Editorial Animallibres l'ha recuperada i l'ha reeditada de nou respectant el text però canviant les il·lustracions que ara són obra de Laura de Castellet. Aplaudim des d'aquí l'excel·lent iniciativa d'aquesta editorial a l'hora d'apostar pels nostres clàssics.

La narració de Mercè Canela continua mantenint un atractiu important malgrat que els lectors d’ara siguin força ben diferents dels d’aleshores. Tenir la capacitat d’escriure un text que no perdi interès amb el pas del temps és un mèrit del que pocs escriptors i escriptores poden presumir. Un dels ingredients més sorprenents i destacables d’aquesta novel·la d'aventures –i en general de moltes de les novel·les d’aquesta mateixa època- és l’empenta que porten els seus protagonistes disposats a emprendre accions arriscades i a superar obstacles imprevistos i perillosos. I tot plegat amb una sana alegria que s’encomana fàcilment al lector. L’alegria i l’energia, en aquest cas, d'un noiet de dotze anys, un cartaginès capaç de navegar pels diversos ports de l'antiga Mediterrània a la recerca del pare del qual ha estat forçadament separat per dos sospitosos lladregots...  

(Portada de la 1ª edició)

La novel·la està escrita amb nervi i no perd el ritme en cap moment cosa que en facilita la lectura i fa que el lector mantingui la intriga tothora pel desenllaç. El llenguatge és precís i treballat, amb expressions riques per la seva expressivitat, per exemple quan se'ns diu com és una ciutat, com són els reflexos del mar o les naus que transporten els mariners... Però sobretot com són els personatges de la novel·la i quines són les seves principals qualitats, qualitats que els fan humans i que sobretot en el cas del noi protagonista transmeten una sèrie de valors positius i molt estimulants i que encomanen vitalitat alhora que desprenen una agradable energia, una energia capaç encara d’encomanar-se –m’agradaria creure-ho!- als lectors d’avui, és a dir: de quaranta anys després.

Josep Maria Aloy


dilluns, 9 d’abril de 2018

"Germans" una petita joia per als més petits




Rocío Bonilla (Barcelona, 1970) s'ha anat especialitzant en la confecció d'àlbums molt atractius per als lectors més petits i cada nou regal excel·leix la resta tant pel que fa a les il·lustracions, espectaculars i molt atractives, com per les idees insòlites i divertides que el conformen. Alguns dels seus àlbums han estat comentats en aquest mateix bloc.

Rocío Bonilla és autora d'obres com "Cara de pardal", el seu primer àlbum en solitari, publicat també a Animallibres, on també ha publicat "La muntanya de llibres més alta del món", "De quin color és un petó?", "Els fantasmes no truquen a la porta" (amb l'escriptora Eulàlia Canal), "Max i els superherois" (amb Oriol Malet) i "Juguem?" (amb Ilan Brenman). Tots ells han esdevingut petites joies capaces d'arrencar sempre un somriure franc i ben espontani als petits lectors.

L'últim producte de la seva prolífica creativitat és un divertiment basat en el fet de conviure amb un germà o germana i, per tant, de ser dos a casa, un fet molt habitual en les famílies d'avui. Així, doncs, "Germans", amb text i il·lustracions de la mateixa Bonilla, i publicat per Animallibres, presenta el pitjor i el millor d'aquesta convivència.

L'àlbum té la particularitat que es llegeix tant pel davant com també pel darrere. Pel davant és quan parla la germana i descriu el seu germà com un mico amb els pitjors defectes... però finalment reconeix que tenir un germà i ser dos a casa no és pas del tot dolent perquè també té els seus avantatges.



Per l'altra cara de l'àlbum trobem que és el germà qui parla i, és clar, té també els seus motius per criticar la germana a qui compara amb un rinoceront, però igualment reconeix també de tant en tant que tenir una germana no és pas tan dolent.

Això sí, els dos estan d'acord i coincideixen plenament que si ser dos no sempre és fàcil ni sempre és difícil del tot, ser tres seria una cosa realment impossible i difícil de suportar.

Es tracta d'un àlbum divertit que permet ser mirat i admirat per tota la família, per comentar-lo tots junts i, és clar, per divertir-se i riure grans i petits alhora amb una total complicitat.

Josep Maria Aloy

dimarts, 3 d’abril de 2018

El cavaller Sant Jordi, en rodolins, de Pere Martí i Bertran




"Per a tots els qui estimen la diada de Sant Jordi i cada any la celebren d'una manera molt especial". Aquesta és la dedicatòria amb què l'autor d'aquest àlbum, Pere Martí i Bertran, inicia el seu relat sobre una de les històries més explicades, més escoltades i més versionades de la literatura per a nois i noies de casa nostra.

"El cavaller Sant Jordi", il·lustrat amb espectaculars dibuixos de Lluís Masachs i publicat per Barcanova és una nova mirada a la coneguda llegenda del drac que sucumbeix sota la llança del cavaller, l'escena sangonosa més emocionant i esperada per als lectors més joves que respiraran tranquils davant la victòria del Cavaller de la mateixa manera que ho farà la princesa.

Que sigui escrita amb rodolins senzills i ben entenedors no vol dir que la història no contingui un cert nivell de contundència. Així és com Pere Martí descriu l'escena principal:

Sant Jordi amb espasa i llança,
ben decidit que s'hi atansa.

El drac, mig estabornit,
deixa descobert el pit.

El cavaller no s'ho pensa:
li clava la llança immensa.

El drac deixa anar un gran crit
i es remou molt mal ferit.

Ben clavada fins al cor,
tots veuen que el drac es mor.

Li surt un gran doll de sang,
que deixa mig xop el sant.

La història, però, ben coneguda i reconeguda per al lector, sempre acaba bé i l'autor ho vol deixar ben clar:

"Princesa, no tingueu por,
sóc el vostre salvador."

Ella comença a dansar;
diu que s'ha de celebrar.

Abraça el sant, decidida,
i el besa ben entendrida.

Sant Jordi, força vermell,
l'hi torna, n'hi fa un parell.

...

Al cap de poques setmanes,
ja repiquen les campanes...


  
És difícil saber per què una història tan senzilla arriba a provocar tantes versions, tantes mirades i tantes emocions... per què tants escriptors li han dedicat i li continuen dedicant tanta atenció... Poc importa als lectors més joves saber la resposta... I fan bé. Allò que realment els entusiasma és deixar-se seduir per la màgia d'una història tan senzilla i atractiva.


I vet aquí, s'ha acabat,
aquest conte ben rimat.


Josep Maria Aloy


diumenge, 25 de març de 2018

No hi ha lectura si no hi ha llibertat!






Aquest Bloc romandrà tancat
uns dies
per solidaritat
amb els presos polítics
i els polítics exiliats

I contra la persecució
de les idees


No hi ha lectura
si no hi ha llibertat!

dilluns, 19 de març de 2018

"L'amor i la lectura", un llibre estimulant per als no lectors




Només obtens alguna cosa dels llibres si ets capaç
de posar alguna cosa teva en el que estàs llegint.
(Sándor Márai)

Jordi, de quaranta-un anys, a qui no agrada gens llegir, és el protagonista d'aquesta breu història a favor de la lectura. Quan per Sant Jordi li regalen un llibre, arrufa el nas i el retorna a la llibreria. Però la llibretera, gran convençuda que llegir és una font de plaer,  mostrarà les seves millors arts i recursos per convèncer el protagonista dels avantatges d'una activitat tan atractiva i estimulant.

Fomentar la lectura i encomanar el virus lector no és una tasca gens fàcil. Els qui hem dedicat temps a aquesta feina ho sabem. Com ho sap l'Anna, la llibretera d'aquesta història, i com ho sap Sílvia Tarragó, l'autora del llibre "L'amor i la lectura", que va ser també llibretera durant anys i sap el pa que s'hi dona. L'editorial Comanegra és qui ha apostat pel llibre, que es presenta precisament aquesta setmana, i que ve a ser, com diu el subtítol, "una faula de Sant Jordi" i té aquell gust saborós de seduir els lectors indecisos i d'encoratjar-los a afrontar la lectura com un tresor enriquidor que convida a créixer.

No hi ha dues persones que llegeixin el mateix llibre
(Edmund Wilson)
Les recomanacions de la llibretera

Anna, la llibretera, quan el protagonista li retorna el llibre que li han regalat, el rep no sols amb el màxim interès sinó també amb la plena confiança que es tracta d'un lector potencial i, per tant, el situa al seu mateix nivell d'interessos culturals. Això, d'entrada, afalaga en Jordi i afalagaria qualsevol no lector.

A partir d'aquí comença un petit llistat de recomanacions que la llibretera fa al Jordi. La primera, una obra inqüestionable: "El petit príncep" que el Jordi primer rebutja per considerar-lo un llibre infantil, i per això el vol retornar, però que l'Anna sap que, un cop llegit i el comentin, l'home s'adonarà de les virtuts del llibre, de la sensibilitat de l'autor, de la senzillesa del petit personatge així com de la reacció de la guineu davant de conceptes com el de l'amistat... i el Jordi es trobarà submergit en un relat ple de sensibilitat que acabarà per captivar-lo. I així s'esdevingué.

I seguirà una segona recomanació: un llibre, li diu la llibretera, que considero que hauria de llegir tothom i que és tan àgil i reflexiu com el que t'has llegit: "El cavaller de l'armadura rovellada". El va escriure Robert Fischer, un autor que va començar escrivint guions per a còmics com Groucho Marx i Bob Hope...En Jordi ja no va arrufar el nas i se'l va endur, prometent que li donaria la seva opinió. Una opinió igualment molt favorable.

La llibretera li recomana un tercer llibre: "Joan Salvador Gavina" de Richard Bach, escrit l'any 1970. Tot un clàssic, també. En Jordi va submergir-se tota la tarda en la història d'una gavina que perseguia un somni. I es va identificar amb aquella gavina que es resistia a fer el mateix que les seves companyes, cosa que li acabava costant l'exili lluny del seu estol. A en Jordi no li va costar gens entendre que l'aventura de l'au era una invitació a deixar anar llast per posar rumb al veritable anhel del cor. "No creguis el que els ulls et diuen", començava dient la frase que més el va colpir. "Només mostren limitacions. Mira amb el teu enteniment, descobreix el que ja saps i trobaràs la manera de volar".

El temps per llegir, com el temps per estimar,
dilata el temps de viure.
(Daniel Pennac)

La lectura entrava amb força en la vida del Jordi per enriquir-la: mai abans havia tingut pensaments relacionats amb aquest hàbit. Ni mai s'havia aturat a contemplar el món sota aquells nous paràmetres.  En canvi, ara podia sentir-se tan astorat com el petit príncep, tan perdut com el cavaller de l'armadura rovellada i tan fora de lloc com la gavina. Aquelles lectures eixamplaven la seva visió del món i li proporcionaven una nova perspectiva que li permetia veure's també a si mateix. Tot d'una, es va adonar que havia trobat el seu tresor: la capacitat de pensar i sentir les infinites realitats que contenia la lectura per créixer amb elles.

I la llibretera li fa una recomanació especial: -Aquest cop la meva recomanació és que el triïs tu. Que et passegis entre les taules, que remenis pels prestatges i que n'escullis un, sense prejudicis ni complexos, sobretot sense complexos. Deixa't seduir pel que et diuen els llibres. En Jordi accepta la proposta, recorre uns prestatges, agafa un llibre, en llegeix la contraportada i l'ensenya a l'Anna. Aquesta somriu perquè és un llibre recomanable: "Siddhartha". Li comenta que és de Hermann Hesse, escrit als anys vint i està inspirat en la vida de Buda i en els seus ensenyaments. Tracta sobre les vivències d'un noi hindú que busca la saviesa. Estic segura que t'encantarà.

I no esmentaré la resta de recomanacions que l'Anna fa al Jordi. El mateix lector ja les anirà descobrint. L'Anna havia sabut brandar la seva passió pels llibres. La seva subtil vehemència, forjada d'empatia i comprensió, havia estat la que finalment havia guanyat la batalla contra el monstre de la desafecció lectora i havia fet possible aquell Sant Jordi d'ara, tan diferent. Havia passat gairebé un any i en tot aquell temps havien canviat moltes coses. Perquè la seva visió s'havia modificat. En Jordi va adonar-se que l'Anna havia estat per a ell com aquell pou que apareix al final d'"El petit príncep". "El que embelleix el desert és que amaga un pou en alguna banda", va recordar, evocant la seva primera lectura. I, per primer cop, va sentir-se feliç d'haver estat àrid i buit una vegada. La troballa havia valgut la pena.

En Jordi, de quaranta-un anys, a qui no agradava llegir, es va enamorar dels llibres i juraria que també de la llibretera. Però aquesta ja és una altra història.

La literatura no és altra cosa que un somni dirigit.
(Jorge Luís Borges)

Josep Maria Aloy

dilluns, 12 de març de 2018

"No obris aquest llibre!", humor per als més petits




Fou l'entranyable Emili Teixidor qui deia que prohibint llegir un llibre era la millor manera perquè tothom el llegís. I una veritat com aquesta continua essent ben actual ja que l'actitud de transgredir i de portar la contrària és inherent als humans. I si els humans són els més petits de la colla, encara més.

Això és el que aconsegueix l'escriptor australià Andy Lee, junt amb l'il·lustrador Heah McKenzie, en aquest excel·lent àlbum de l'editorial Brúixola que porta per títol "No obris aquest llibre".  L'objectiu del conte és demostrar que la tafaneria, la transgressió, la curiositat i fins i tot la desobediència augmenten com més es prohibeixen. Però allò que no es pot prohibir mai d'un conte és el somriure final, innocent i feliç.

I això que els autors de l'àlbum ja avisen des de la primera pàgina:

Uiii...! Has obert aquest llibre...
M'imagino que ho has fet sense voler, oi?
No et preocupis: aquestes coses passen.
No estic enfadat.

Tot i que, sisplau
no giris el full!

Però el lector segueix avançant i transgredint alhora, malgrat els incansables i persistents advertiments de tota mena i malgrat les il·lustracions més cridaneres i espectaculars:

Però, com pot ser…!
Que potser no m'he explicat prou bé?
Només t'ho demanaré un cop més
i ara ben clar...
Sisplau, no giris el full!


Res a fer... El petit lector s'ho passa bé girant pàgines i rient-se dels avisos... Fins que arriba al final i descobreix, és clar, per què li prohibien girar pàgina. Un final que no avançaré i que ja descobrirà cada lector pel seu compte. I allò que d'entrada descobrirem els grans serà que no calen grans arguments per divertir el lector. Una bona idea, encara que simple, si és enginyosa i espontània, pot tenir també efectes molt saludables.

Josep Maria Aloy



dilluns, 5 de març de 2018

"L'educació en vers", un recull de poemes sobre l'escola






Eumo editorial acaba de publicar "L'educació en vers", cent poemes sobre ensenyar i aprendre a cura del doctor en pedagogia Antoni Tort.
El volum -segons manifesta el propi curador- és una mostra, fonamentalment, de poesia catalana i també, en una menor proporció de poesia d'altres llengües. En la seva pràctica totalitat són poesies presents en edicions que es troben a les llibreries o biblioteques. Cent poemes que pertanyen a noranta poetes. Cent mirades a l'ensenyament, cent aproximacions al fet d'ensenyar i d'aprendre. Un volum suggerent i atractiu pel conjunt de missatges i de reflexions que és capaç de transmetre i de divulgar.

        El conjunt de poesies seleccionat gira, doncs, a l'entorn de l'escolaritat i posa l'accent tant en l'alumnes com en els docents, tant en l'escola com en els aprenentatges i, encara més: tant en l'ensenyament actual com en el d'èpoques i entorns més remots i allunyats. Alguns dels poemes són elogiosos cap a l'activitat docent, d'altres resulten més crítics i en denuncien alguns dels vicis que l'han acompanyat sovint. Hi ha poemes que parlen de la memòria del passat, de la vida i de la mort; n'hi ha que canten l'amor, l'amistat, l'enyor o la fraternitat entre iguals; també el dolor, l'anhel de créixer, la ràbia, la rebel·lió i l'obediència. Sempre, però, el punt de partida és l'escolaritat. 

Mestres, Alumnes, Escoles i Aprenentatges.

El volum s'ha dividit en quatre grans apartats temàtics amb un nombre de poemes similar en cadascun d'ells: Mestres, Alumnes, Escoles i Aprenentatges.
En el primer apartat hi trobem vint-i-set poemes destinats als mestres. L'apartat s'inicia amb el poema Mestre, aprèn!, de Bertolt Brecht, on avisa que:

                No diguis massa sovint que tens raó, mestre!
        Deixa que ho reconeguin els deixebles...

I el poeta Jordi Pàmias, a La darrera lliçó, comenta que:

        ... d'ell aprenem, encara, una lliçó
        -la més pura de totes i la definitiva:
        la saviesa de viure al dictat de l'amor.

Joan Margarit dona una visió nostàlgica en el seu poema Última lliçó:

        Entrant a l'aula buida descobreix
        una nostàlgia que no esperava...
       
En canvi, David Jou deixa anar un cant alegre i optimista al poema El professor:

        Quin privilegi haver pogut parlar
        tants anys davant d'uns ulls que renovaven
        continuament la seva joventut,
        haver-me sentit ple de savieses més altes que la meva...
       
Al poema Agenda escolar, Ponç Pons ens confessa què és per a ell ensenyar:

        Jo procur ajudar-los
        i en el fons el que vull
        és que siguin feliços.

        Ensenyar és una forma
        d'estimar i compartir...

L'energia que manifesten alguns dels poetes s'encomana ràpidament com passa amb el poema Joventut procaç, de Francesc Parcerisas:

        Ara els veus com surten de les classes,
        espurnejants els ulls amb crits d'eufòria,
        entresuats ells, les noies amb descarats pits com llimones,
        i t'atures a mirar-te'ls, meravelladament confós,
        tot pensant què és el que t'atreu, encara,
        d'aquesta ostentació, boja i procaç, de joventut.
        Ja ho saps, tu seguiràs el teu camí
        i ells passaran d'una revolada, sense veure't,
        ràfaga de llavis molsuts i cossos bruns,
        per sempre irrecuperables, riallers i exultants,
        deixant-te sols el teu desig, la sempre inútil emveja...

I, així, fins a vint-i-set poemes. Uns més descriptius, d'altres més eufòrics, però també alguns de molt crítics i d'altres que qüestionen l'ofici o el paper d'alguns docents poc motivats.

El segon apartat està centrat en els alumnes i també hi trobem de tot. Són vint-i-dos poemes i s'inicia amb una visió molt poètica de M. Àngels Anglada en el poema D'infants a infants:

        D'infants a infants, volen com les gavines
        papers de bon omplir amb mots de pau
        i d'amistat llunyana però encesa
        amb resplendor de tants ulls innocents.

No hi podia faltar la visió candorosa de Joana Raspall en el seu poema Només...

        Només amb un somriure
        que em facis, tot passant,
        ja m'omplo d'alegria
        i veig el món més gran.

        No em pesa la cartera;
        si fas el pas lleuger,
        no em quedaré endarrere,
        ja t'aconseguiré.

Al poema Lliçons, de Jacint Sala, trobem una altra mirada ben diferent:

        No vaig tenir mai clar per què hi anava,
        a classe: que tenia moltes ganes
        d'aprendre a descobrir, i allà només
        havia de saber l'assignatura
        del sí, senyor, i d'arribar puntual,
        i de cordar la bata i de senyar-me...

Miquel Martí i Pol, a Comiat, desitja mantenir un bon record d'aquella experiència:

                               ...perquè l'oblit
        no malmeti el record dels anys que vàrem
        compartir, i en puguem conservar el goig
        al racó més discret de la memòria.

Vint-i-tres poemes componen el tercer apartat, destinat ara a les escoles. Per començar, un poema ben crític: Epigrama d'un jove sobre l'existència, de Thomas Hardy:

        Escola absurda en què hem de dar
        la vida per aprendre a viure-la!
        Ben ruc és qui memoritza unes lliçons
        que no deixen cap marge per guardons.

No hi podia faltar un poema de l'insigne Mossèn Cinto: A la verge:

        Jo tenia cinc anys; anava a estudi
        en mon humil poblet de Folgueroles;
        de mos pobres esplets digne preludi,
        portava sota el braç les beceroles.

        Lo mestre era un vellet; sa barretina
        més llarga era bon tros que sa ciència,
        mes, quina font tan pura sa doctrina!
        quin mirall tan hermós sa consciència!

El cantant i poeta Raimon hi té també el seu moment amb Al meu país la pluja:

        ... Qui portarà la pluja a escola?
        Qui li dirà com s'ha de ploure?
        Al meu país la pluja no sap ploure.

        No anirem mai més a escola.
        Fora de parlar amb els de la teua edat
        res no vares aprendre a escola.
        Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
        ni el nom de les flors que veies,
        ni el nom dels ocells del teu món,
        ni la teua pròpia llengua.

        A escola et robaven la memòria,
        feien mentida del present.
        La vida es quedava a la porta
        mentre entràvem cadàvers de pocs anys...

El pupitre, de Josepmiquel Servià, és un poema ben descriptiu que molts encara recordem:

        El pupitre segon,
        a l'esquerre del mestre,
        era un pupitre verd,
        esberlat, brut, ratllat,
        amb sentors de llibreta,
        de cartera de cuir,
        de tinta i regalèssia,
        de fusta de molts anys,
        de pega dolça en barra
        que ens daven, premiats,
        la tarda dels dissabtes....

La Universitat, de Francesc Vallverdú, és un cant a la institució, a les amistats, a la poesia...

        ... I, malgrat tot això, m'estimava també
        la meva Facultat: una mica potser
        per la por de deixar les amistats novelles,
        per fer tardà l'adéu d'unes hores prou belles.
        Però res no em va marcar més decisivament
        -tall profund d'estilet o subtil cop de vent-
        com aquell goig fratern que vam sentir un dia
        pels claustres, i el meu món naixent de poesia.

Finalment, el quart apartat, com ja he dit, va dedicat als aprenentatges i el completen vint-i-set poemes, dels quals vull destacar, entre d'altres, Els exàmens, de David Jou:

        ... si aprenguéssim a saber les nostres culpes,
        la nostra part del fracàs,
        i sabéssim adreçar la nostra voluntat
        cap al futur, cap al millor, cap a l'altura,
        quant de rovell cauria de les portes que hem d'obrir,
        com lliscarien les frontisses dels exàmens de la vida.

La veu de les coses, d'Anna M. Moix, recorda com apreníem en altres temps:

        Amb tinta, mescla de suor i de llàgrimes
        cal·ligrafiàvem
        una pila de cops durant
        el curs: "Guardaré silencio en clase"...

Una bona descripció també és la que trobem al poema La bona educació, de Gemma Gorga:

        L'estiu que complia set anys
        li van regalar un estoig de fusta
        amb un llapis i una goma.

        El llapis, perquè en rosegués la mina
        fins a trobar el nervi vague
        de la paraula.

        La goma, per esborrar la paraula
        abans de dir-la.

Són alguns dels petits tastets que tots més o menys hem pogut viure dins les aules i que recull el llibre que avui presentem com a novetat. En definitiva -diu el curador- l'educació en vers ens parla de la petja profunda del pas per l'escola. De moments de plenitud però també de misèries i mesquineses. Dels aprenentatges i dels mestratges. Del professorat però també dels companys i companyes d'aula, d'un paisatge compartit, d'una història apresa, d'un temps recordat. De la vida mateixa...

"L'educació en vers" és un llibre que ens portarà records, que ens farà somriure, que ens farà reflexionar.

Josep Maria Aloy