dilluns, 26 de setembre de 2016

Retornen els clàssics (i 3): El centenari de l'escriptor més "esbojarrat"



Clàssics són aquells autors o bé aquelles obres que sempre són actuals i que es van reeditant constantment perquè tenen la capacitat de continuar suscitant interès i emoció més enllà del temps i de les modes.

Ja vaig parlar de Ramon Llull i especialment del seu bestiari, "Llibre de les bèsties", molt adequat també per als lectors joves, que diverses editorials han reeditat per tal que no oblidem ni l'autor ni la seva obra just quan es compleixen 700 anys de la seva existència.

A banda de Llull, però, en poc temps han aparegut almenys tres clàssics més que vaig presentant aquest dies. Fa dues setmanes parlava del relat més kafkià de tots els relats de ficció: "La metamorfosi" de Franz Kafka (Sembra Llibres). La setmana passada vaig fer un comentari del relat que té per protagonista "l'escrivent que preferiria no fer-ho", "Bartleby,l'escrivent", de Herman Melville publicat per Bromera.

Finalment, avui presento el tercer clàssic d'aquesta tongada, que torna a ser un llibre de Sembra Llibres que ofereix els millors relats de l'escriptor més "juganer i esbojarrat", Roald Dahl, amb motiu del centenari del seu naixement. Cal felicitar les editorials que aposten pels clàssics i ens els retornen amb tot l'afany de traslladar-nos de nou el plaer de disfrutar-los.

Si tens bons pensaments
et brillaran a la cara
com si fossin rajos de sol,
i sempre faràs goig.
(Roald Dahl)
"Els millors relats de Roald Dahl"

Molt ben traduïts per Ferran Ràfols Gesa i amb una introducció de Wendy Cooling, aquest recull conté 12 contes de l'escriptor gal·lès nascut el 1916 de qui enguany celebrem el centenari del seu naixement. La major part de l'obra d'aquest escriptor és celebrada i molt estimada per la població jove per a qui Dahl ha esdevingut un mite. No tant celebrada, en canvi, la seva obra per a adults, que també. Són dotze relats molt atractius que expliquen històries ben teixides, amb molta intriga, amb bon ritme i sempre amb una bona dosi d'ironia, de sorpresa i de transgressió. La majoria d'aquests relats o contes tenen un gran sentit de l'humor, un humor una mica estrafolari i fins i tot macabre amb desenllaços inesperats i totalment imprevisibles en molts casos. Tot plegat resultat d'una literatura divertida i atractiva no sols per als adults sinó també per a lectors joves.

Des de la història que relata la construcció d'una computadora que tingués una gran memòria i que fos capaç d'escriure frases i, fins i tot novel·les senceres, passant per l'atrevida i sorprenent juguesca que un vell fa a un jove que el desafia dient-li que el seu encenedor s'encén sempre per molt que bufi el vent... continuant per les trifulgues de Cyril Boggis que, disfressat de capellà, es dedica a la compra i venda de mobles antics visitant la gent dels petits pobles on se suposa que hauria d'exercir el seu apostolat...fins al relat dotzè que tanca el volum. Es tracta d'històries que parlen sobretot d'allò que són capaços de fer els humans, de les seves misèries i mentides i de com gosen enganyar descaradament els altres. Són personatges quotidians però ressentits, venjatius i bastant psicòpates. I el mèrit de l'escriptor no és solament explicar aquestes històries insòlites sinó la manera com les explica. No tindrien el mateix resultat si no fos per aquesta mena d'humor negre amb què les acompanya i aquests finals sorprenents que el lector no acostuma a endevinar fins que s'hi troba. La perversitat va planant per damunt de la majoria de personatges que ofereixen la cara més fosca de l'espècie, alhora que sovint provoquen una satisfactòria riallada en els lectors.
Els llibres no ens haurien d'intimidar,
haurien de ser divertits, emocionants i meravellosos,
i el fet d'aprendre a ser lector et dóna un avantatge enorme.
Si vols fer alguna cosa que valgui la pena en aquesta vida,
has de llegir un munt de llibres.
(Roald Dahl)

(Roald Dahl)

A la introducció, Wendy Cooling manifesta que Roald Dahl ens pertany a tots com aquell que pertany a una família, perquè d'una manera força peculiar s'ha convertit en part de les nostres vides. Estimava els llibres i tenia l'anhel que els nens i els joves es convertissin en lectors, que se sentissin còmodes amb els llibres i no intimidats. Deia: els llibres no ens haurien d'intimidar, haurien de ser divertits, emocionants i meravellosos, i el fet d'aprendre a ser lector et dóna un avantatge enorme. Si vols fer alguna cosa que valgui la pena en aquesta vida, has de llegir un munt de llibres. Paraula de Roald Dahl!

Com molt bé diu Wendy Cooling, l'obra de Roald Dahl, sobretot la infantil, amb històries fantàstiques i d'una gran imaginació i complicitat amb el públic jove (veure'n més informació), no sempre agrada als adults, però la gent jove l'ha adorat des de fa molt de temps, i el que ha escrit ha servit perquè molts s'enganxessin als llibres. Sembra Llibres ens dóna ara una bona oportunitat per seguir llegint Roald Dahl assaborint aquesta dotzena de relats "esbojarrats".

Josep Maria Aloy

dilluns, 19 de setembre de 2016

Retornen els clàssics (2): L'escrivent que "preferia no fer-ho"



Clàssics són aquells autors o bé aquelles obres que sempre són actuals i que es van reeditant constantment perquè tenen la capacitat de continuar suscitant interès i emoció més enllà del temps i de les modes.

Ja vaig parlar de Ramon Llull i especialment del seu bestiari, el "Llibre de lesbèsties", molt adequat també per als lectors joves, que diverses editorials s'han proposat reeditar per tal que no l'oblidem just quan es compleixen 700 anys de la seva publicació.

A banda de Llull, però, en poc temps han aparegut almenys tres clàssics més. Ja vaig comentar la setmana passada el relat més kafkià de tots els relats de ficció: "La metamorfosi", de Franz Kafka, publicat per Sembra Llibres.

Avui presento el segon clàssic: el que té per protagonista "l'escrivent que preferiria no fer-ho", "Bartleby, l'escrivent", de Herman Melville publicat per Bromera. Finalment, el proper dilluns li tocarà el torn al tercer clàssic d'aquesta tongada, que torna a ser un llibre de Sembra Llibres que ofereix "els millors relats de l'escriptor més juganer i esbojarrat", Roald Dahl, amb motiu del centenari del seu naixement. Cal felicitar les editorials que aposten pels clàssics i ens els retornen amb tot l'afany de traslladar-nos de nou el plaer de disfrutar-los.

Si bé d'altres escrivents podria escriure la vida
sencera, amb Bartleby aquesta tasca resulta impossible.
Crec que no existeix material suficient per a una
biografia completa satisfactòria d'aquest home.
Es tracta d'una pèrdua irreparable per a la literatura.


Bartleby, l'escrivent que "preferia no fer-ho"

No deixa de ser curiós i sorprenent que Herman Melville, l'autor de "Moby Dick", una de les més famoses aventures que s'han escrit mai, s'arruïnés amb aquesta obra i en canvi obtingués un èxit molt acceptable amb un relat breu i insòlit com és "Bartleby, l'escrivent".
Les raons són múltiples entre les quals cal destacar la creació d'un personatge, Bartleby, que és capaç ell sol d'atraure l'atenció del lector i arrossegar-lo fins al desenllaç de l'obra. Un altre dels ingredients que justifiquen l'èxit d'aquesta curta història és la seva originalitat i aparent senzillesa, així com la densa atmosfera que es va creant a poc a poc i que arriba a empapar l'ambient d'una tensió dramàtica que va creixent en intensitat.

Situem-nos: un advocat té tres treballadors a la seva oficina però en necessita una altre per l'excés de feina i contracta un home desconegut però que des del primer dia es mostra enormement eficient i treballador. Tant, que es passa el dia a l'oficina treballant tot el dia, sense fer cap altra activitat ni sense agafar-se un temps de descans. Un bon dia però es planta i molt educadament manifesta a l'advocat que "preferiria no fer la feina". Així de clar. I no la fa. L'advocat no entén els motius però s'adona que la decisió de l'escrivent, sorprenentment, és definitiva i, a partir d'aquest moment, es debat en el dilema de si cal acomiadar-lo o seguir-lo aguantant per si canvia d'opinió... Bartleby aconsegueix despertar en l'advocat un sentiment de compassió que l'anirà embolcallant en els dubtes, I no explico el final per no condicionar el lector.

... copiava dia i nit, a la llum del sol o de les espelmes.
... escrivia d'una manera silenciosa, pàl·lida, mecànica
... Però hi havia alguna cosa en Bartleby que no sols
em desarmava, sinó que, d'una forma prodigiosa,
em commovia i em desconcertava.

L'aparent senzillesa d'aquesta obra, per cert, molt adequada per als lectors joves que s'ho passaran bé llegint-la, rau en la profunditat dels seus missatges i l'expeditiva i sorprenent conclusió a què ha arribat l'oficinista, segur d'ell mateix i ferm en el seu propòsit malgrat li pugui suposar una càstig o un comiat. Bartleby és un exemple de l'home solitari, sense vida social, a qui ningú espera mai i que es pot permetre decidir el seu futur perquè el seu futur no té al·licients ni projectes ni encara menys reptes. No hi ha raons que justifiquin la seva decisió. Simplement deixa de treballar, és a dir, "prefereix no fer-ho". I punt.

La seva pobresa és gran; però la seva soledat, que
horrible. !... Per primera vegada a la meva vida em
va envair un sentiment de malenconia aclaparadora
 i punyent. ... El vincle que ens unia com a humans
ara m'arrossegava irremeiablement a la melangia.
Una melangia fraternal!

L'home sense atributs

L'edició que presento avui és la que acaba de publicar l'editorial Bromera. Es tracta d'una molt bona traducció feta per Pau Garcia Pons i Josep Marco Borillo i conté una introducció amb informacions sobre l'escriptor Melville i la seva obra. Josep Marco Borillo, l'autor de la introducció, posa en evidència que Bartleby és el protagonista absolut d'aquest relat, el principi i el final de la història i destaca la idea que no es tracta d'un rebel, ja que no es nega obertament a fer allò que li manen; només diu que "preferiria no fer-ho". I aquesta resposta no sols desarma el seu patró, l'advocat, sinó que cancel·la de manera efectiva la possibilitat de la interacció tan professional com personal. Per a Borillo és una resposta paralitzant, inhibidora en el doble sentit de possibilitar la paràlisi pròpia (la de Bartleby) i d'inhibir la resposta de l'advocat... Bartleby no té ni passat ni un futur, no té context, i sense context no hi pot haver significat ni interpretació. És un fantasma... un ésser de naturalesa angelical, sense voluntat, fascinat pel no-res...

Bartleby és la història d'un home de qui no se sap a penes res... El "no" de Bartleby pot ser un no a la vida, en general. El nostre heroi ni menja, ni treballa, ni parla, no sembla conèixer ningú, ni fa res en concret... tant se li'n dóna el que li proposen de fer perquè no pensa fer res. Passa les hores com un badoc davant d'una paret cega. Allò que el defineix és la paràlisi, la inactivitat, l'immobilisme, el silenci.... una desesperança absoluta, d'una total falta d'expectatives. Bartleby també podria ser  "l'home sense atributs" de la novel·la de Robert Musil: un qualsevol,  algú que, en no tenir context, ni passat ni futur, no té res que el defineixi. O si:  precisament allò que el defineix és la manca de trets definidors. Això fa de Melville un avançat al seu temps, ja que, en esperit, l'emparenta amb autors del segle XX com ara Kafka o Beckett. El nihilisme esdevé, doncs, una manera d'estar al món..

Se m'havia convertit, ben clarament,
en una pedra de molí lligada al coll,
no només inútil com a penjoll, sinó
a més dolorosa com a càrrega.

La nota introductòria acaba dient-nos que el relat és una petita obra mestra. Petita per l'extensió, no per res més.... De vegades no calen centenars de pàgines per a dir coses rellevants sobre la condició humana, per exemple. Com totes les obres mestres, Bartleby conté grans dosis d'indeterminació, d'ambigüitat. No acabem de saber què és exactament el que ens vol dir l'autor, amb aquest text... es tracta d'un relat que permet una gran multiplicitat de lectures. Una obra que val la pena llegir i recomanar, especialment també al públic jove ja que conté prou ingredients per invitar-los a una reflexió més o menys profunda sobre la vida, les expectatives de futur i els reptes que cal afrontar per no caure ni en l'immobilisme ni en la solitud. Per no esdevenir un nou Bartleby!

Josep Maria Aloy



dilluns, 12 de setembre de 2016

Retornen els clàssics (1): la novel·la més kafkiana



Clàssics són aquells autors o bé aquelles obres que sempre són actuals i que es van reeditant constantment perquè tenen la capacitat de continuar suscitant interès i emocions més enllà del temps i de les modes.

Ja vaig parlar de Ramon Llull i molt especialment del seu bestiari, el seu famós "Llibre deles bèsties", molt adequat també per als lectors joves. Diverses editorials han apostat per reeditar aquesta obra de Llull perquè la puguem seguir llegint just quan es compleixen 700 anys de la seva publicació.

A banda de Llull, però, en poc temps han aparegut almenys tres clàssics més que aniré presentant en els propers tres comentaris. D'entrada, el que comento avui és el relat més kafkià de tots els relats de ficció: "La metamorfosi", de Franz Kafka, publicat per Sembra Llibres.

La setmana que ve presentaré el relat que té com a protagonista Bartleby, "l'escrivent que preferiria no fer-ho", de Herman Melville publicat per Bromera.

Finalment, el tercer clàssic d'aquesta tongada, torna a ser un llibre de Sembra Llibres que ofereix els millors relats de l'escriptor més juganer i "esbojarrat", Roald Dahl, amb motiu del centenari del seu naixement. Cal felicitar les editorials que aposten pels clàssics i ens els retornen amb tot l'afany de traslladar-nos de nou el plaer de disfrutar-los.

"La metamorfosi", la nova llavor de Sembra Llibres

"Si el llibre que llegim no ens desperta
com un cop de puny en el crani, llavors per
què el llegim? Un llibre ha de ser la destral
 per al mar gelat que portem dins."
(Franz Kafka)

"Un matí que el Gregor Samsa es va despertar d'uns somnis agitats, es va trobar al llit transformat en un insecte monstruós...". Multitud de lectors de totes les èpoques i edats reconeixerien aquest inici d'una de les novel·les més insòlites i atractives de la literatura universal. Aquest inici que transcric pertany a l'excel·lent versió de "La metamorfosi" de Franz Kafka que publica Sembra Llibres.

(Il·lustració d'Aitana Carrasco)

Fa un segle que Gregor Samsa es va despertar per primera vegada d'uns somnis agitats i continua atrapat en el cos d'un insecte monstruós a l'espera d'un destí fatal. Ara la novel·la ha estat traduïda per Marta Pera, il·lustrada per Aitona Carrasco i porta un pròleg de Joan Miquel Oliver, fundador i compositor del grup Antònia Font. Tot plegat, una aposta de l'editorial valenciana per la recuperació i revisió de clàssics imprescindibles i necessaris especialment pensant també en els adolescents que agrairan, sense cap mena de dubte, una versió perfectament accessible als seus coneixements i capacitats lectores.

"Kafka és una espècie d'escriptor
sense precedents, és un punt de partida,
és el principi de qualque cosa."
(Joan Miquel Oliver, al pròleg)


Un dels motius pels quals l’obra de Franz Kafka segueix despertant fascinació cent anys després de la seva publicació és per la manera en què converteix sentiments generalment negatius, identificables com a comuns en qualsevol existència quotidiana, en material narratiu polític i filosòfic de primera categoria... Segons l'autor del pròleg, llegir Kafka no té cap dificultat, no s'ha de saber res per entendre la seva literatura sorprenent, enigmàtica i plena de fantasia. El seu llenguatge és senzill, directe i mancat de qualsevol ornamentació, ambigüitat o eufemisme... i l'obscuritat que podem trobar en la seva obra ve molt sovint acompanyada d'ironia i sentit de l'humor... Per això considero que és també una lectura perquè la gaudeixin els joves lectors i observin l'atmosfera de tensió que va creant la història a mesura que va avançant i puguin fixar-se també amb amb totes les reaccions tant del protagonista, com, sobretot, de la resta de la família del Gregor davant d'un fet tan insòlit i peculiar. Allò que és més curiós d'aquesta singular obra és el fet que el protagonista, Samsa, és qui viu amb més tranquil·litat la seva transformació i és la família qui la pateix més i ho considera un fet horrible.

A mesura que llegim, però, ens sentim més i més
propers a Gregor i més allunyats d'aquells que
conserven la seva aparença humana però que, al
capdavall, demostren ser molt més animals que
no pas ell. (Laura Borràs, a "Clàssics moderns")

Segons la professora Laura Borràs, parlar de Franz Kafka significa acarar-se a un dels autors més problemàtics, més enigmàtics, més fantàstics i més genials de la literatura universal. I jo afegiria, i més atractius. Com a autor enigmàtic no sols ha acabat encunyant l'adjectiu, "kafkià" sinó que es tracta d'un autor que ha esdevingut un referent en el camp de la novel·la moderna a partir precisament d'aquesta barreja permanent entre vida i literatura que l'han convertit en un dels grans clàssics de la literatura universal. I un dels més insòlits i atractius, sens dubte.

Josep Maria Aloy

dilluns, 11 de juliol de 2016

Les vacances no són per llegir obligatòriament, sinó per compartir lectures lliurement...



"No hi ha receptes miraculoses
per contagiar el gust per la lectura.
Per aconseguir-ho ens caldrà confiança,
paciència i constància, predicar amb l'exemple
i sumar complicitats per fer del llibre un objecte
quotidià interessant i atractiu". (Carles Girbés)

Per tant, aprofitem-les per facilitar i acompanyar les lectures de la nostra mainada i fer-ne objecte de comunicació a base d'explicar-nos quines sensacions ens aporta un llibre. Només d'aquesta manera fruirem d'allò que lliurement llegim i estimularem els debats carregats d'emocions.

Aquest blog se'n va de vacances fins al setembre però ofereix avui una selecció de lectures perquè qui vulgui pugui satisfer el seu desig lector.

Bones vacances i bones lectures, doncs!

«Les paraules, la lectura, ens ordenen el cap.
Tenir un bon vocabulari és com tenir un armari
ben endreçat: de seguida trobem allò
que busquem.» (Emili Teixidor)



Digue-l'hi a la mare
Digue-l'hi al pare
Cristina Petit
Il·lustracions d'Anton Gionat Ferrari
Animallibres, 2016
(Per a primers lectors)

Avui plou i toca quedar-se a casa. Sort que en Martí té uns pares fantàstics i mai no li diuen un no. I és que estan molt ocupats i volen aprofitar el dia per fer mil coses. Així que en Martí també l'aprofitarà, i farà de les seves. Com pot acabar un dia de malifetes en llibertat?
Així queda resumida a la contraportada d'aquest àlbum una petita gran història escrita per Cristina Petit (Bolonya), il·lustrada per Anton Gionata Ferrari i publicada per Animallibres que dóna com a resultat un conte rodó, contundent i molt suggeridor que esdevé una bona lliçó de sentit comú per a pares i mares despreocupats o, potser, excessivament ocupats en les seves coses. (Més informació)


Els fantasmes no truquen a la porta
Eulàlia Canal
Il·lustracions de Rocío Bonilla
Animallibres, 2016
(Per a primers lectors)

L'editorial Animllibres acaba de publicar un excel·lent àlbum amb text d'Eulàlia Canal i il·lustracions de Rocío Bonilla titulat Els fantasmes no truquen a la porta, un conte que entusiasmarà els lectors més petits de la colla.
Tal com ens avança el text de la contraportada, l'Ós i la Marmota són amics i sempre juguen plegats. Però una tarda, l'Ós li diu a la Marmota que ha convidat l'Ànec a jugar amb ells. A la Marmota no li agrada l'Ànec. Ni l'Ànec ni cap altre animal que pugui espatllar la seva amistat amb l'Ós. Per això està decidida a evitar que l'Ànec vagi a jugar amb ells. (Mésinformació)



Bona nit
(Poemes per a l'hora d'anar a dormir)
Salvador Comelles
Dibuixos de Mercè Galí
Publ. de l'Abadia de Montserrat
(Per a primers lectors)

Salvador Comelles (Terrassa, 1959) és un dels escriptors que han apostat molt sovint per la poesia infantil, amb una qualitat notable i amb un estil innovador i genuí. Actualment acaba de publicar un àlbum excel·lent format per setze poemes per ser llegits just abans d'anar a dormir, com molt bé declara el títol. Les il·lustracions, fresques i agosarades, són de Mercè Galí. El llibre ha estat publicat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat. (Més informació)


Tan petita i ja saps...
Maria-Mercè Marçal
Dibuixos de Marta Altés
Tria i presentació de Jaume Subirana
Andana editorial ("Vagó de versos", 8)
(A partir del vuit anys)

Tan petita i ja saps..., és una petita selecció de poemes de Maria-Mercè Marçal, adreçada als lectors més joves, publicats per l'editorial Andana i il·lustrats per Marta Altés. La tria dels poemes ha anat a càrrec de Jaume Subirana i són extrets dels llibres Cau de llunes (1977), Bruixa de dol (1979), Sal oberta (1982), La germana, L'estrangera (1985), Desglaç (1989) i Raó del cos (2000). Una breu introducció del mateix Subirana introdueix al lector dins l'obra i la personalitat de Marçal. (Més informació)

"Regaleu-los i, sobretot, llegiu-los! Que cap llibre
no quedi sense lector perquè un llibre sense lector
no és un acte de comunicació complet, és només
un objecte que espera que algú li doni vida
compartint tot el que té per explicar".
(Laura Borràs)



En Pere i el bosc
Jaume Cabré
Il·lustracions de Júlia Sardà
Estrella Polar, 2015
(A partir dels vuit anys)

L'escriptor Jaume Cabré ja havia fet alguna incursió a la literatura per a joves per obsequiar els seus fills -els va escriure dues novel·les, La història que en Roc Pons no coneixia (La Galera, 1980) i L’Home de Sau (La Galera, 1985). Ara, després d'uns quants anys, és el nét, Pere, qui ha reclamat l'atenció de l'avi i l'ha motivat a escriure per a nens. El resultat és En Pere i el bosc un bonic àlbum que fa patxoca, publicat per Estrella Polar i il·lustrat per Júlia Sardà. (Més informació)



Em dic Aran i m'encanta escriure!
Jaume Cela
Il·lustracions d'Anna Clariana
Animallibres, 2016 ("La formiga groga", 69) (A partir dels 10 anys)

"L'Anna, la meva mestra, ha tingut una bona idea. Ens ha dit que cada setmana escriurem un text. Els anirem recollint i per Nadal en farem un llibre que regalarem a la família. I encara més bona idea: que un altre nen o una altra nena de la classe en faci els dibuixos. Ja friso per veure la meva família asseguda llegint les meves redaccions i dient-ne meravelles. M'encanta escriure!"
Així comença la història de l'Aran. Sorprèn molt, en els temps que vivim, un conte tan inofensiu i tan positivament encoratjador. Il·lustrat per Anna Clariana i publicat per Animallibres, celebro que un mestre veterà i amb tanta experiència com és en Jaume Cela sàpiga fer bona literatura tal com raja, amb tanta senzillesa i bonhomia. (Mésinformació)

«En tot cas tinc molt present que les lectures,
alhora que ens donen respostes a les nostres
preguntes, multipliquen els nostres problemes
com en el joc dels miralls. No hi ha comoditat més
gran que no saber res o saber només quatre coses.
De debò, amics, hi ha tants camins que
l’escriptura i la lectura poden ser jocs apassionants...»
(Margarida Aritzeta)


L'efecte Calders
Santi Baró (Olesa de Montserrat, 1965)
La Galera, 2016
Premi Joaquim Ruyra, 2015
(A partir dels dotze anys)

Aquesta novel·la, publicada per La Galera, narra la història d'una amistat insòlita i emotiva: la del noi protagonista, en Xavier, de quinze anys, un gran lector de còmics, amb l'escriptor Pere Calders. L'amistat i l'admiració a  Calders provoca en el noi un enorme efecte estimulant que fa que un ímpetu nou neix de sobte dintre seu. És l'anomenat "efecte Calders", que el marcarà ja per sempre més. I no sols a ell, com a protagonista de la novel·la, sinó que marcarà també, emotivament, a qualsevol lector que llegeixi aquesta història amb devoció i ganes. (Més informació)



L'últim gat birmà
Rosa Moya (Puigcerdà)
Il·lustracions de Luciano Lozano
Edit. Bambú, 2016
(A partir dels dotze anys)

Publicada per l'editorial Bambú, un segell de l'editorial Casals, i il·lustrada per Luciano Lozano, "L'últim gat birmà" és la història d'una bonica relació entre el nen protagonista, Charlie, i un gat sagrat birmà. En Charlie Parker fa tres mesos que no dorm per culpa dels miols del gat. És l'única persona que el sent... Estem a Londres i el noi vol saber on para aquest gat. (Més informació)



El mar de les ombres
Joan Pinyol
onadaedicions.com, 2015 ("Maremàgnum", 15)
(A partir dels dotze anys)

El Miquel, amb 19 anys, té moltes ganes de viure, però l'obliguen a anar a la guerra del Marroc. Finalment s'embarca en el Reina María Cristina, un vaixell que fa el trajecte Barcelona-Buenos Aires. Som a l'estiu de 1909. Quan és a bord, Kraus, un col·laborador de l'exèrcit amb un passat de víctimes innocents pretén matar-lo. Atrapat entre els límits físics de la nau i mentre es produeixen diversos assassinats, en Miquel corre cada vegada més perill. Sort en tindrà, de la complicitat d'un mariner, de l'Alba i del seu avi cec, el Vicenç Brunet, un capità retirat de la Companyia Transatlàntica. Però la travessia, que dura un mes, es fa llarga perquè el Kraus, amagat entre la tripulació, no s'aturarà i voldrà aconseguir el seu propòsit. (Més informació)


La casa sota la sorra i altres aventures d'en Pere Vidal
Joaquim Carbó
Estrella Polar, 2016
Edició commemorativa dels 50 anys
(A partir dels tretze anys)

La casa sota la sorra ha esdevingut un clàssic perquè continua sent llegida després de cinquanta anys d'haver-se publicat i després de vuitanta-vuit edicions, una xifra mai imaginada en la literatura infantil i juvenil. Això fa que molts lectors es preguntin -o s'han preguntat, ja- quins són els ingredients perquè una novel·la aguanti tants anys i sigui llegida per unes quantes generacions posteriors tenint en compte com han canviat amb poc temps els hàbits lectors i culturals dels joves. (Més informació)

..."Escriure sabent que el teu text només és una
proposta a partir de la qual el lector crearà la seva
pròpia obra, la seva pròpia ficció, i que el procés
de la creació no acaba en l’escriptura, sinó que tot just
comença. Que, en última instància, qui té la darrera paraula
és el lector. Aquesta sí que crec que és una idea que capgira
totes les concepcions tradicionals de la literatura, i
carrega el fet literari amb una intensitat insospitada".
(Gabriel Janer Manila)


Finalment no hem d'oblidar que estem dins de l'Any Llull un dels autors catalans més cèlebres i universals que va viure ja fa uns 700 anys. Aquí trobareu diverses versions d'un dels seus millors llibres per a joves. Per a joves i no tant. (Més informació)


Bones vacances i molt bones lectures !!

Josep Maria Aloy



dilluns, 4 de juliol de 2016

"La casa sota la sorra" compleix 50 anys!

(Edició commemorativa d'Estrella Polar)

Em costa una mica fer-me càrrec que "La
casa sota la sorra" ha complert cinquanta
anys! Em sembla que era ahir que em
documentava sobre piràmides, ciutats dels
morts, faraons, Egipte i moltes coses més per
escriure la meva primera novel·la, que també
va ser l'inici d'una sèrie formada per nou títols.
(Del pròleg escrit per Joaquim Carbó)

Si anem als origens i comencem des del principi, parlar de Joaquim Carbó és parlar també de Josep Vallverdú, de Sebastià Sorribas, d’Emili Teixidor... és a dir, d’un grup reduït d’escriptors herois que va tenir la gosadia d’escriure literatura per a joves en un moment en què infants i joves pràcticament no tenien què llegir i en uns moments en els quals fer això podia suposar tenir problemes amb la censura ja que una de les principals característiques de l’època, recordem-ho, era la marginació flagrant i visceral del català dins d’un règim dictatorial anomenat franquisme.

Si hagués de posar una data que marqués l’inici d’allò que s’ha anomenat la "represa cultural" del país, aquesta data seria l’any 1960, en què Josep Vallverdú publica la seva primera novel·la juvenil El venedor de peixos i que ha esdevingut el punt de partida i un referent imprescindible per abordar l’evolució de la literatura catalana per a gent jove després de la figura mítica de Folch i Torres.

Fou el mateix Vallverdú qui cinc anys més tard hi va tornar amb una altra novel·la, Trampa sota les aigües, guanyadora del primer premi Joaquim Ruyra. I un any més tard, el 1966, fou quan Joaquim Carbó va decidir escriure la seva primera novel·la juvenil, La casa sota la sorra, a l'hora que Sebastià Sorribas s’estrenava també amb El zoo d’en Pitus. El 1967 l’Emili Teixidor publicava El soldat plantat i la cosa ja no va tenir aturador.

       Pel que fa a La casa sota la sorra és el mateix Joaquim Carbó qui ens ho explica: ... tot va començar l'any 1965, a partir del moment que els diaris anaven plens de l'interès que tot el món va mostrar perquè es construís la presa d'Assuan que hauria de controlar i retenir el cabal del riu Nil que cada any, a l'estació de les pluges, creixia de manera extraordinària, es desbordava, inundava i destruïa tot el que hi havia al seu voltant.

(Una de les primeres vuitanta-vuit edicions)

Un cop definit el tema i els escenaris ja només li va faltar crear els personatges, uns personatges que de seguida es van fer famosos i van despertar un gran interès entre els lectors joves i no tant joves: d'una banda, el dolent, el senyor Tic, personatge sinistre i amb pocs escrúpols que pretenia fer-se l'amo de tot plegat, talment com si es tractés d'un pervers faraó. Òbviament, ja només faltaven els dos personatges valents, decidits i capaços de plantar-li cara i combatre'l perquè no se'n sortís. Aquests dos famosos personatges, els amics Henry Balua i Pere Vidal, es van espavilar per fer front a aquell tirà. Poc s'imaginaven, en aquell moment, que les trifulgues amb el senyor Ti durarien uns quants anys i omplirien unes quantes novel·les més.

Els personatges d'aquesta sèrie m'han
proporcionat moltes satisfaccions. A més
d'haver aconseguit molts i molts milers de
lectors, se n'han fet dues versions teatrals.
L'última al TNC de Barcelona, esplèndida, a
càrrec del grup Ergos Teatre, que n'ha fet una
autèntica creació. (Joaquim Carbó al "Pròleg").


La casa sota la sorra, un clàssic per a tots els públics

La casa sota la sorra ha esdevingut un clàssic perquè continua sent llegida després de cinquanta anys d'haver-se publicat i després de vuitanta-vuit edicions, una xifra mai imaginada en la literatura infantil i juvenil. Això fa que molts lectors es preguntin -o s'han preguntat, ja- quins són els ingredients perquè una novel·la aguanti tants anys i sigui llegida per unes quantes generacions posteriors tenint en compte com han canviat amb poc temps els hàbits lectors i culturals dels joves.

Si analitzem la narrativa de Joaquim Carbó descobrirem de seguida una sèrie d'elements molt constants que permeten no sols que ens enfrontem amb una narrativa estimulant i atractiva per a lectors de tots els nivells i edats sinó que, a més, constatarem que el pas del temps no la devalua i que, com passa amb el bon vi, fins i tot augmenta de grau i manté una qualitat literària de nivell. Entre els ingredients més habituals en moltes de les novel·les juvenils de Carbó, podem trobar, sense cap ordre de preferència:

1. La utilització d'un llenguatge precís, descriptiu, carregat de frases fetes, amb jocs de paraules... tot plegat fa que, de cara als mestres, Carbó sigui una mina sobretot pel que fa a recursos lúdics a les classes de llengua.
2. Una relació de personatges emprenedors, actius, expeditius, carregats de valors, de bonhomia, inquiets, valents, solidaris... alguns d'ells amb capacitat suficient perquè el lector s'hi senti identificat.
3. Un Carbó com a cronista de la quotidianitat, que sap descriure la realitat dels humans amb precisió i exactitud. Qualsevol lector pot sentir-se al·ludit en qualsevol moment i en qualsevol escena.
4. Un Carbó que va de l'humor més genuí a la ironia més mordaç i a la crítica més contundent. Qualsevol fet o conducta humana és analitzada amb detall i precisió.
5. Una presència inexorable de missatges positius de tota mena que sovint van acompanyats d'un component educatiu palpable amb l'objectiu de provocar canvis en el lector.
5. Una sensibilitat per la cultura, pels llibres, pel coneixement... amb referències a autors catalans, a obres literàries, a fets històrics.
6. Una sensibilitat, també, per determinats problemes socials i sociopolítics.  També l'ecologia i la defensa de la natura són conceptes elementals i prioritaris en l'obra de Carbó i, molt especialment, la sensibilitat pels animals.
7. En general, una sensibilitat  per les coses senzilles i naturals... qualsevol cosa menuda o qualsevol petit fet pot ser elevat a dimensions de gesta que centri l'atenció dels lectors.
8. Una gran capacitat d'observació: a Carbó no se li escapa cqp detall, cap actitud, cap oportunitat per descriure allò que veu i allò que sent.
9. L'obra de Carbó es sempre una obra positiva i optimista dins d'un clima de sana alegria, amb personatges encoratjadors i bonhomiosos...
10. La complicitat amb el lector, les ganes de fer-li l'ullet de tant en tant, d'atrapar-lo i fer-se'l seu des de l'inici, així com l'interès per arrencar-li un somriure amb la màxima naturalitat.
11. Un doll inesgotable d'inventiva, que mostra una enorme capacitat de fabulació, el converteixen en un gran comunicador.

(Joaquim Carbó)

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és un volcà en constant activitat. I no exagero. Treballador apassionat i un conversador incansable disposat sempre a servir tothom. Afable, delicat i senzill. Darrera el doll inesgotable d'idees -un escriptor sense idees ja pot llançar el barret al foc, com diu ell mateix- i darrera de tots els seus personatges podem trobar sempre un esqueix del propi autor: quan faig una novel·la per a nois i noies –diu- m'ho passo molt bé perquè m'hi vinculo jo; revisc el cinema que m'havia empassat els dissabtes a la tarda i també tots els llibres d'aventures que havia llegit.

Una edició commemorativa amb tres novel·les en una

El volum que presento avui, publicat per edicions Estrella Polar, a més de La casa sota la sorra conté també dues importants novel·les més de la mateixa sèrie de les "cases": Els bruixots de Kibor i La casa sobre les mines. Si la primera celebra el seu cinquantè aniversari, Els bruixots de Kibor en farà  trenta-cinc i La casa sobre les mines, més recent, és de l'any 1998 i enguany en farà divuit. La sèrie, formada per nou volums, es va tancar l'any 2008 amb L'última casa, una emotiva novel·la que posava fi a aquesta inesgotable reguitzell d'aventures. Fou Guadalupe Ortiz, crítica literària, qui, davant la magnitud de la sèrie, va qualificar Joaquim Carbó de "mestre d'obres".

I no solament de "mestre d'obres". Carbó ha estat llargament qualificat de "cronista incansable", de "narrador inesgotable", de "referent fonamental"... i molts més qualificatius en la seva llarga i sòlida trajectòria que l'ha projectat com a punt de referència per a molts dels escriptors que ha anat donant el nostre país. A vegades, fins i tot, sense el reconeixement que es mereix qui ha estat tan fidel als seus lectors i ha treballat incansablement per oferir-los el millor producte que els pot oferir un escriptor. És l'homenatge col·lectiu que no acaba d'arribar mai i que molts hem estat reclamant durant molt de temps -i seguirem reclamant- per aquests referents i creadors de llengua tan nostres com són Vallverdú, Sorribas, Teixidor... i, és clar, Joaquim Carbó.

Josep Maria Aloy


dilluns, 27 de juny de 2016

"L'últim gat birmà" un bon relat de Rosa Moya



El món sempre ha estat molt cobejat pels
homes més perversos, ambiciosos i
cruels de la història. Per sort, en aquesta
 història tampoc no van aconseguir dominar-lo.

Publicada per l'editorial Bambú, un segell de l'editorial Casals, i il·lustrada per Luciano Lozano, "L'últim gat birmà" és la història d'una bonica relació entre el nen protagonista, Charlie i un gat sagrat birmà. En Charlie Parker fa tres mesos que no dorm per culpa dels miols del gat. És l'única persona que el sent... Estem a Londres i el noi vol saber on para aquest gat.

Mentrestant al monestir de Mandalay, a Birmània, un grup de monjos està fent meditació. Darrere d'ells, cinc gats de pèl daurat i amb les puntes de les potes blanques, amb els ulls tancats també són en plena meditació. Un sisè gat, el més petit, anomenat Hsaya, havia desaparegut feia uns mesos sense deixar rastre. Hui Gen, el seu cuidador, l'havia buscat per tot arreu... i somiava el dia que el tornaria a veure...


Entre aquests dos escenaris -Londres i Birmània- es va teixint una aventura atractiva i insòlita amb personatges peculiars com el mateix protagonista, Charlie, o bé la Sra. Margaret, l'autora del segrest del gat, un personatge contradictori i sinistre que farà els possibles per tallar les ales al protagonista perquè no surti amb la seva. Però el noi té una amiga, Mary, que apel·lant a la solidària amistat amb ell l'ajudarà fins al final i l'encoratjarà a tirar endavant el repte de descobrir el misteri d'aquest gat amb tants poders.

La teva idea de felicitat és molt diferent
de la que jo conec, Hsaya. Al meu país
 es basa a aconseguir el que desitgem,
i en general, la gent té molts desitjos!
-"El desig és el pitjor enemic de l'home,
la causa de tot el sofriment. La felicitat
autèntica arriba quan deixem de desitjar".

La novel·la, posseïdora d'un bon ritme i un llenguatge amable i precís, es llegeix bé i centra l'atenció en diversos missatges com l'amor als animals o bé la solidaritat i l'amistat entre els dos protagonistes joves. Algunes reflexions sobre l'ambició o també sobre l'afany de poder dels malvats apareixen en el text entorpint la tasca del protagonista que no té altra objectiu que descobrir la veritat malgrat les conductes sinistres i perverses.

La novel·la té moments atractius i de sensibilitat extrema. La crítica n'ha parlat bé: una història àgil que et captivarà per la seva intel·ligent combinació d'aventura, màgia i exotisme... Una aventura plena de sorpreses, de misteri i de miols, la novel·la infantil més felina que recordo... una gran novel·la que no decep ni el jove lector ni l'adult... una novel·la que pretén ensenyar el camí correcte de la vida. Com n'és d'important no estar desorientat, escoltar la nostra consciència, ser tan valent com en Charlie Parker i tan genuí com l'últim gat birmà...Una lectura, certament, ben recomanable.



... Els estels dormien darrere els núvols i
no se'ls veia brillar. N'hi havia un que espurnejava
feblement, però aviat es va afegir al son dels seus veïns.

 Josep Maria Aloy