dilluns, 18 de setembre de 2017

Foment de la lectura? Bufff!



Llegir és estavellar-se contra realitats
diverses que ens canvien i ens transformen.
(Xavier Antich)

Quan una campanya o un pla per fomentar el que sigui s'arrossega durant anys i panys amb resultats poc brillants vol dir o que està mal plantejat o bé que no en sabem prou o que no hi posem tot l'interès i la motivació que cal posar-hi. En aquests casos potser seria millor deixar-ho córrer i seure una estona a reflexionar tots junts sobre què és el que no hem fet bé. I tots vol dir tots. Cadascú des de la seva responsabilitat i compromís.

Però bé, som on som i la Conselleria de Cultura, amb el conseller Santi Vila al davant, en aquells moments, ha programat el "Pla de Lectura 2017-2020" amb la finalitat de promoure els hàbits lectors. Segons el Conseller hi ha dos grans objectius: "Prestigiar l'hàbit de la lectura al país i el paper del lector en una societat que es vol lliure, educada i madura." El Pla sembla ambiciós ja que està previst que s'hi destinin 105 milions d'euros a una vintena de recursos i estratègies.

       Fins aquí res a dir. No seré jo qui qüestionarà una campanya com aquesta. Però la primera cosa que em suggereix aquesta informació és que són molts diners per a una campanya que més que res necessita per damunt de tot l'estímul i la complicitat dels adults més que no pas una tacada de diners. Es poden comprar llibres i construir biblioteques però no es poden "comprar" els lectors. Els lectors es creen a través de la seducció, de la complicitat, de l'exemple, de l'interès per encomanar-los l'hàbit lector. Es creen lectors a través de la màgia de les històries que els escrivim i que els recomanem. Es creen lectors a través de les lectures que compartim amb ells, a través dels referents amb qui coincidiran durant tot el procés de creixement. I això no es paga amb diners.
Uns alumnes que han disfrutat llegint durant tota la Primària em deien que en passar a la ESO, han perdut i abandonat l'alegria de la lectura (sic). Segueixen llegint però ara ho fan per obligació, per força, sense ganes i amb controls, sense acompanyament ni per part del mestre ni per part dels pares. I són conscients que això es convertirà en una pràctica de la qual un dia s'alliberaran i l'abandonaran feliços perquè es treuran de sobre una pesada obligació. Òbviament, no seran pas ells els responsables d'aquest abandó ni d'aquesta frustració. I, certament, hauran servit de poc tants milions.

No vull ser pessimista. Hi ha molts lectors molt convençuts però encara n'hi ha més que no ho seran mai. No seran mai ni lectors ni convençuts. Els convençuts llegeixen molt. Alguns potser fins i tot massa. Els qui no han llegit mai o n'han perdut l'hàbit passen a engreixar l'atur lector dins d'una societat la inèrcia de la qual és afavorir poquíssim la lectura ja sigui per la falta de models, o per les dificultats per crear espais lliures de soroll, lliures de tecnologies que fan distreure o pel poc prestigi que avui tenen els llibres en general. La millor campanya a favor de la lectura és el treball de formigueta que pot fer la família i l'escola i la recerca d'espais dins i fora per debatre i opinar sobre llibres, intercanviar gustos i compartir plaers lectors. Si no és així, qualsevol Pla de Lectura estarà abocat al fracàs i podem acabar tots plegats decebuts i pensant que Buff! Crear lectors és una de les tasques més difícils avui dia!
Crear lectors és anar en contra de moltes coses. Vivim envoltats de tecnologia, navegant en un mar de dades i d'informació, i cada dia ens costa més de llegir d’una manera atenta, sostinguda i concentrada. Fomentar la lectura entre els joves és una tasca complexa perquè cal primer de tot ajudar-los a preparar el terreny, eliminar noses, afavorir el clima, reforçar els estímuls, donar exemple -sí, encara que soni carca-, establir la suficient complicitat i acompanyar l'aventura lectora encomanant-los l'emoció justa i necessària perquè els lectors se sentin suficientment motivats i captivats per una tasca gens fàcil però que els donarà molta vida i els transformarà.
“Som el que llegim i el que pensem i el que recordem.
I som les cases que habitem. Abans érem també les
cartes que escrivíem. Ara que hem canviat les cartes
pels missatges, potser hem deixat de saber què som”.
 (Eva Piquer)



Josep Maria Aloy

dimarts, 12 de setembre de 2017

Molt orgullosos de tots els nostres clàssics!



Durant aquest estiu han coincidit dues circumstàncies ben diferents i que fan referència a la Literatura Catalana -en majúscules- per a nois i noies. La primera ha un tuit d'Ernest Cauhé que deia: "Com pot ser q a les lectures recomanades d'estiu de les escoles de Gràcia no hi hagi ni un/a autor/a català/na? Fem-nos-ho mirar." La segona circumstància ha estat la publicació al diari ARA de vuit capítols dedicats a vuit clàssics catalans de la Literatura per a nois i noies, articles escrits per l'escriptora Anna Manso.

Del tuit de l'Ernest Cauhé, net de la poeta Joana Raspall, només en puc -i vull- destacar la seva valentia a l'hora de denunciar el que alguns venim denunciant fa temps i és la poca sensibilitat de molts mestres, de moltes escoles i de molts sectors de la nostra societat quan cauen en el terrible tòpic que allò que ve de fora és millor que no pas allò que es fa a casa. És la manca de compromís dels de casa que, per poc que llegissin, s'adonarien de la riquesa d'una Literatura -en majúscula- que no té res a envejar a la que es fa més enllà de les nostres fronteres.

De la iniciativa del diari ARA de crear una petita secció, dedicada als clàssics de la nostra Literatura Infantil i Juvenil, només en puc fer elogis. Cal felicitar-los i felicitar-nos, aquí sí, per la seva sensibilitat i pel seu compromís amb els nostres autors. I si n'haig de destacar un aspecte no tant positiu seria el d'haver cedit poc espai a la sèrie i reduir-la tan sols a vuit articles quan el llibre català per a nois i noies és ple d'autors que es mereixerien aparèixer en una secció com aquesta. Espero que en una propera ocasió es pugui repetir l'experiència amb un apartat de nous clàssics.

Els vuit clàssics de l'Anna Manso

       Sóc conscient de l'enorme dificultat de reduir a vuit el nombre de clàssics -tant pel que fa als autors com pel que fa a les obres- i penso que hi hauria tantes opcions com lectors ja que "classic" és un terme complex i, a vegades, massa subjectiu. Els criteris són molt diversos i sovint purament emocionals.

D'entrada vull felicitar l'autora de la sèrie, Anna Manso, perquè ha fet un saludable esforç d'establir un petit cànon que ha tingut una bona acceptació i aplaudiment. La sèrie arrenca amb "Les aventures d'en Massagran" de Josep Maria Folch i Torres, un referent fonamental, dissortadament avui poc llegit. També hauria trobat molt bé que hagués seleccionat, del mateix autor, l'emotiva novel·la "El gegant dels aires" -el primer llibre que als meus nou anys em va fer plorar-, o la divertida història d'"En Bolavà detectiu", un dels llibres més còmics i jovials que mai he llegit.

Anna Manso continua amb "Margarideta", de Lola Anglada; "Tic-tac" de Mercè Llimona, "La casa sota la sorra" de Joaquim Carbó. D'en Carbó es podrien escollir tranquil·lament altres novel·les de la seva dilatada producció, com ara "La colla dels 10" o, per a mi, l'excel·lent "L'home que es va aturar davant de casa". També és un clàssic obligat i just "El zoo d'en Pitus", de Sebastià Sorribas, una de les novel·les més llegides dels últims cinquanta anys. Després ve l'Emili Teixidor, també un dels grans, amb "L'amiga més amiga de la Formiga Piga", un conte que va guanyar el "Premio Nacional", a Madrid, l'any en què jo formava part del jurat i vaig tenir una alegria immensa d'haver-lo defensat. Però no sé si aquesta obra és el clàssic per excel·lència de l'Emili. Podien molt bé ocupar aquesta distinció altres novel·les seves, com ara "Dídac, Berta i la màquina de lligar boira" o bé el conegudíssim "L'ocell de foc". "Mecanoscrit de segon origen", de Manuel de Pedrolo és la següent proposta i la sèrie acaba amb una trilogia de Maite Carranza "La maledicció de les bruixes". També considero que Maite Carranza es mereix aquesta distinció però jo hauria optat, sense cap mena de dubte, pel llibre que va commocionar el món del llibre infantil català el dia que es va publicar. Em refereixo a "Ostres tu, quin cacau!". Aquest llibre va fer estralls en aquell 1986 i molts dels que ens dedicàvem a aquest món tan complicat de la crítica vam batejar la seva autora com la Roald Dahl catalana. Amb ella va néixer allò que alguna vegada jo he qualificat el "fenomen Maite Carranza". (Veure'n més informació)

En una llista més àmplia hi podien haver aparegut també grans clàssics com "La guia fantàstica" de Joles Sennell, per la introducció de la fantasia i d'elements rodarians a la nostra literatura; "El rei Gaspar", de Gabriel Janer Manila, autor d'una extrema sensibilitat i bellesa; "De qui és el bosc", de Mercè Canela, una aventura que desprèn una agradable energia capaç encara d'encomanar-se als lectors d'avui; "Tatrebill, en contes uns...", de Miquel Obiols, per l'originalitat de les seves propostes innovadores i sempre molt estimulants; "Pedra de tartera", de Maria Barbal, una novel·la de gran qualitat literària, sense concessions ni a l’estil ni al llenguatge, un element no sempre del tot habitual en la novel·la per a joves. Mereix ser considerada clàssica també la novel·la "No demanis llobarro fora de temporada", del tàndem Andreu Martin i Jaume Ribera, brillants especialistes en novel·la negra i policíaca; i en el camp de la poesia, el "Bestiolari de la Clara", de Miquel Desclot, un dels primers llibres de poemes volgudament pensats i escrits per als lectors més joves. Són moltes les opcions, evidentment, i aquesta és una sort per als nostres lectors joves i un privilegi per al nostre país.

 Altres noms que hi podien haver aparegut? Doncs, sí: Miquel Rayó, Teresa Duran, Maria Novell, Oriol Vergés, Pep Coll, Enric Larreula, Josep-Francesc Delgado, Joana Raspall, Antoni Garcia Llorca, M. Dolors Alibés... i, probablement, uns quants més. Estic segur que tindríem tema per a parlar-ne, relaxadament, durant una bona estona, amb l'Anna o bé amb qualsevol dels crítics de llibres per a nois i noies. I fàcilment ens posaríem d'acord.

Però no vull -ni puc- acabar aquest comentari sense aixecar una protesta formal pel que jo considero un oblit injust i, per a mi i per a moltíssims lectors, injustificable. Em refereixo al degà de la Literatura per a joves, Josep Vallverdú, un referent imprescindible des que el 1960 va publicar la primera novel·la infantil, "El venedor de peixos" als inicis de la represa cultural, quan escriure en català era molt desagraït, primer perquè era prohibit i perseguit i segon perquè no no existia un model de llengua adequat al nivell de lectura dels nois i noies de l'època. El veterà Josep Vallverdú, que avui, als seus 94 anys, encara escriu per a tots els públics, és, entre altres coses, el "pare" del gosset més cèlebre i més estimat d'aquest país, "Rovelló", una novel·la que en català porta ja més de cinquanta edicions i ha estat traduïda fins i tot al rus. Una novel·la entre les més de setanta que ha escrit, on trobaríem altres obres ja clàssiques com "Un cavall contra Roma" o "El fill de la pluja d'or", per dir-ne només dues. Aquest és, dit amb tot el respecte, l'únic punt per a mi inexplicable i sorprenent d'aquesta interessant sèrie del diari ARA.

Orgullosos, per tant, dels nostres clàssics, de tots els nostres clàssics!


Josep Maria Aloy

divendres, 7 de juliol de 2017

Llibres per viure unes vacances més plenes



Els qui ens dediquem a recomanar llibres als joves intentem -almenys un servidor- ser molt respectuosos, òbviament, amb les persones que no llegeixen. Pot ser tant o més feliç qui no llegeix mai com qui ha estat -i és- un bon lector. Conec joves que eren grans no-lectors i que un bon dia, per qualsevol petita circumstància es van deixar seduir per una bona història i es van convertir en lectors àvids i ho continuen essent encara. A la felicitat de la seva vida, ben plena en molts casos, van afegir-hi l'emoció de cada bon llibre que llegien. Davant la despreocupació que havien mostrat per la literatura, van adquirir el procés d'identificació amb els personatges d'algunes novel·les. En determinats moments de saturació per la feina, hi van sumar les emocions d'unes històries colpidores que, segons alguns d'ells, els van marcar per sempre. Però, per damunt de tot,  els no-lectors que conec i que van passar un bon dia a ser lectors van descobrir un plaer que fins aleshores desconeixien. I, un cop descobert aquest plaer, ja no l'han volgut perdre mai més.

Per tots aquests motius, i d'altres, alguns ens entossudim a recomanar bones lectures sense oblidar que llegir ha de ser sempre una activitat lliure. Ja ho deia Pennac: "El verb llegir no admet l'imperatiu". Pot anar acompanyada, la lectura, de la complicitat dels pares i mestres, sobretot si són uns bons referents. Però ha de ser sempre una decisió lliure i que no creï tensions innecessàries allà on hi hauria d'haver harmonia i jovialitat. I cal, sobretot, que els adults els engresquem i els donem l'exemple que cal en aquestes ocasions.

Una selecció d'històries per a unes vacances més plenes


La muntanya de llibres més alta del món, de Rocío Bonilla
Editorial Animallibres, 2017
(Per a primers lectors)

No ens ha d'estranyar que es publiquin àlbums i altres textos, dirigits als més petits de la colla, que continguin un missatge a favor de la lectura i al poder dels llibres i de la imaginació. Aquest és el tema central d’aquest conte de Rocio Bonilla que té com a protagonista l’Enric, un nen que somnia en poder volar però que per més que s'hi esforça no ho aconsegueix amb els seus propis recursos fins que un bon dia la seva mare li diu que hi ha altres maneres de volar. I li posa un llibre a les mans. (Veure'n més informació)


 La nena dels llibres, d'Oliver Jeffers i Sam Winston
Andana editorial, 2016
(A partir dels sis anys)

"La nena dels llibres" és un àlbum que no pot passar desapercebut perquè és un autèntic regal a la població de lectors de totes les edats. Una mostra més que no calen llargs textos per crear una obra literària. Cal, això sí, delicadesa, sensibilitat i emotivitat, característiques que compleix amb escreix aquesta història escrita i il·lustrada pel tàndem Oliver Jeffers i Sam Winston i publicada, en una edició molt digna i acurada, per Andana Editorial a qui felicitem per l'encert d'aquesta atractiva obra d'art. (Veure'n més informació)


Un llop com cal, de Joaquim Carbó
Il·lustrador Pedro Rodríguez Rodríguez
Nandibú. Pagès editors, 2017
(A partir del vuit anys)

Amb un final sobtat i contundent, que ens deixa amb un somriure als llavis, el lector es queda amb les ganes de saber com acaba l'aventura d'aquesta intrèpida bestiola. Però ja no cal perquè el missatge de l'autor ha quedat fixat en els sentiments dels petits lectors: el camí de la llibertat serà difícil de seguir però és l'únic que ens aportarà satisfacció i que ens permetrà viure allà on vulguem i acompanyat de qui vulguem, que és en definitiva allò a què aspirem tots els éssers vius, llops i humans. (Veure'n més informació)


 Plouen poemes, de diverses autores
Il·lustracions de Morad Abselam
Eumo editorial, 2017
(A partir del vuit anys)

Eumo editorial acaba de publicar una antologia de poesia per a infants il·lustrada per Morad Abselam. La selecció i la tria dels poemes ha estat realitzada per Vanesa Amat i M. Carme Bernal, professores a la Facultat d'Educació de la Universitat de Vic i per Isabel Muntañà, mestra d'Educació Infantil i Primària a l'escola El Despujol de les Masies de Voltregà.
L'antologia recull més d'un centenar de textos poètics, agrupats en eixos temàtics. Els poemes pertanyen a autors molt diversos que han estat seleccionats tenint en compte criteris de qualitat i varietat. En aquest sentit, s'inclouen textos creats específicament per infants i d'altres que, inicialment, l'autor havia adreçat a un públic adult, però que presenten elements atractius per als lectors d'edats ben diverses. (Veure'n més informació)


Els mitjons de l'ogre, de Maria Carme Roca
Il·lustracions d'Eva Sans
Editorial Jollibre, 2016
(A partir dels vuit anys)

Hi ha ogres i ogres. I en Maties, l'ogre de la Maria Carme Roca, era petit i rabassut. No feia gens ni mica de por, perquè era molt amistós. Això sí, feia molta pudor, sobretot de peus, que els tenia molt grossos. Tampoc no li agradava devorar criatures. Era un ogre tranquil i força eixerit. Ah, i el més important de tot: col·leccionava mitjons.
El conte, publicat per Jollibre/Grup Promotor i il·lustrat amb imatges fresques i lluminoses per Eva Sans, explica amb un llenguatge molt amè i accessible als primers lectors, la petita i simpàtica aventura d'aquest ogre carregat de mitjons que un dia s'adona que els va perdent, avui un i demà un altre. (Veure'n més informació)


Bestiolari2, de Josep Vallverdú
Il·lustrat per Manuel Cusachs
Fil d'Aram, 2017
(A partir dels deu anys)

Josep Vallverdú, degà de la Literatura per a nois i noies a qui ha dedicat una setantena llarga de llibres, acaba de publicar el seu segon "Bestiolari", il·lustrat per Manuel Cusachs i publicat per l'editorial Fil d'Aram. L'autor de "Rovelló", de "L'home dels gats" o d'"Un cavall contra Roma", no podia desaprofitar l'ocasió, als seus noranta-tres anys, de dedicar una sèrie de poemes precisament al món dels animals.
Si el primer "Bestiolari", publicat l'any 2010 per la mateixa editorial i el mateix il·lustrador, recollia una seixantena de bestioles, aquest "Bestiolari2" en recull una quarantena. Tant en un volum com en l'altre els poemes descriuen diverses bestioles d'acord amb la mirada i la imaginació del veterà poeta. Aquest centenar de poemes vénen a conformar el seu bestiari particular normalment descrit amb aquell punt de fina ironia típica de l'autor així com amb un humor constant, subtil i delicat. (Veure'n més informació)


 I, si fos un ocell?, d'Anna Manso
Il·lustracions de Susanna Campillo
La meva Arcàdia, 2017
(A partir dels 10  anys)

"I si fos un ocell?" és un conte especial, basat en fets reals escrit per Anna Manso i il·lustrat per Susanna Campillo, que acaba de publicar l'Editorial Arcàdia, i que explica una història emotiva que esdevé un cant al coratge i a la perseverança com a eines per recuperar l'estabilitat no sols de la protagonista del relat sinó de tots els que conformen el seu entorn. Una mena de manual per saber què podem fer davant els obstacles, davant les dificultats amb què ens podem trobar en la nostra vida. 
Una de les qualitats del seu protagonista és la seva imaginació. Ell creia que la mare havia estat en una altra vida, un ocell i que per això li havia de ser fàcil superar aquelles pors a les alçades. L'esforç per superar obstacles no és mai inútil i el coratge que cal tenir per perdre les pors sempre comporta uns beneficis. (Veure'n més informació).


 La pel·lícula de la vida, de Maite Carranza
Il·lustracions d’ Iratxe López de Munain
Editorial Cruïlla, 2016
(A partir dels onze anys)

Tot i que la vida de qualsevol persona podria ser portada al cinema, algunes d’aquestes vides podrien convertir-se en autèntiques pel·lícules dramàtiques. És el cas que relata, de forma admirable, l’escriptora Maite Carranza a la seva novel·la per a nois i noies “La pel·lícula de la vida”. La novel·la, guanyadora del Premi Vaixell de Vapor, 2016, vol ser un dur i descarnat exemple de com està afectant la llarga crisi econòmica actual a famílies que poc s’ho esperaven i que de viure bé i amb satisfactòria normalitat es troben forçats a davallar a l’infern de la misèria i al desnonament davant el silenci de les administracions, de la justícia i de la mateixa societat. En el cas d’aquesta novel·la la tragèdia esdevé més colpidora encara ja que la veiem –o la llegim- des de la mirada i el punt de vista de dos germans ben joves encara per haver de suportar tanta pena, sense entendre bé els motius. (Veure'n més informació)


La memòria de l'arbre, de Tina Vallès
Editorial Anagrama, 2017
(A partir dels dotze anys)

"La memòria de l'arbre" és una història protagonitzada per un nen de deu anys, en Jan, que viu amb els seus pares a Barcelona però que un dia observa com els seus avis de Vilaverd s'instal·len a casa seva. A partir d'aquest fet neix una relació molt intensa entre en Jan i el seu avi. Tots dos compartiran un món on les converses, les passejades, el joc del dòmino i l'observació dels arbres teixiran una etapa on els records de l'avi i la seva pèrdua de memòria marcaran per sempre la personalitat del net i l'obligaran a créixer i a superar el drama familiar. Un llibre emocionant, colpidor i gairebé diria d'obligada lectura per a petits i grans. (Veure'n més informació)


El bolígraf de Higgs, de Rubèn Montañá
Editorial Animallibres, 2017
(A partir de dotze anys)

L'esbojarrat i divertit argument d' "El bolígraf de Higgs" gira a l'entorn d'un protagonista principal, l'Èric, un trasto una mica totxo, nefast com a alumne però posseïdor d'una gran imaginació... Li bullien milions de pensaments dins del cap...L'Èric comparteix el protagonisme amb la seva amiga més amiga, l'Alexandra, intel·ligent però sobretot molt fidel que l'acompanya sempre i l'ajuda en tot el que pot. La vida de l'Èric canvia totalment quan un dia rep com a regal un bolígraf i s'adona que tot el que escriu amb aquell bolígraf pren vida i es converteix en real.
Es tracta, en definitiva, d'una obra plena d'idees exòtiques, fins i tot innovadores, fins i tot extravagants i fabuloses, un camp immens obert a la creativitat i tot plegat perseguint el bon humor, l'esbojarrada general, l'alegria comunicativa i les ganes de buscar la complicitat amb els lectors. (Veure'n més informació)


 L'actor Lucas Bilbo, d'Àngel Burgas
Editorial Edebé, 2017
(A partir dels tretze anys)

Segons llegim a la contraportada de la novel·la "ningú no va ser conscient de la desaparició de la Rut el dia en què es va produir. Aquell matí havia anat a classe, -feia 2on. de batxillerat- però a la tarda no va aparèixer pel gimnàs a l'hora de l'assaig de teatre. L'endemà tampoc no va anar a classe.. Aviat els seus companys es van adonar que alguna cosa estranya passava: els professors estaven neguitosos i, a mig matí, es va presentar la policia. El rumor es va estendre com la pólvora als quatre segons:"Ha desaparegut la Rut Fàbregues!"  (Veure'n més informació)


Que tingueu unes molt bones vacances!!


Josep Maria Aloy

dissabte, 1 de juliol de 2017

L'obra poètica de Joana Raspall es continua reeditant com mai

(La nova edició de Barcanova)

Tres anys després de la seva mort -recordem que Joana Raspall va morir l'any 2013 quan n'havia complert cent- la seva obra es continua difonent, reeditant i sobretot llegint amb fervor. Dins la literatura poètica per a nois i noies mai s'havia observat un fenomen de tanta amplitud. No hi ha escola on no es llegeixin o es recitin els seus poemes. La febre Raspall ha captivat els joves lectors que s'han fet ben seva l'obra poètica d'aquesta autora.

Petits poemes per a nois i noies és el primer llibre de poesia que la poeta Joana Raspall va escriure i que Daimon va publicar l'any 1981, amb il·lustracions d'Andreu Vallvé, i que ara reedita i per tant recupera l'Editorial Barcanova en una edició de luxe que és un autèntic regal que no ens cansarem de recomanar. El llibre és il·lustrat, en aquesta ocasió, magníficament, per Núria Feijoó.

(Primera edició de 1981)

Joana Raspall va publicar Petits poemes per a nois i noies l'any 1981. Era el seu primer llibre de poesia infantil. En aquells moments ella tenia 68 anys! El llibre va ser molt ben rebut però no va tenir continuïtat ja que l'autora no va escriure cap més llibre per a nois i noies fins l'any 1996, quinze anys després d'aquest primer títol, en què l'editorial Baula va publicar el seu segon llibre titulat Bon dia, poesia! La Joana tenia, doncs, 83 anys! I, aleshores sí, als vuitanta-tres anys la seva capacitat creadora ja no va tenir aturador: només un any més tard -el 1997- La Galera publicava Degotall de poemes, i un any després -el 1998- tres editorials li publicaven un llibre cadascuna: La Galera, Com el plomissol; Baula, Pinzellades en vers; i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Versos amics. Dos anys més tard -el 2000- Publicacions de l'Abadia de Montserrat hi torna amb Serpentines de versos. I dos anys després -el 2002-, La Galera publicava Escaleta al vent i al 2003, Baula treia Font de versos i La Galera, A compàs dels versos. Al 2004, quan l'autora en complia noranta-un, Publicacions de l'Abadia de Montserrat tancava definitivament la publicació de la seva obra poètica per a infants amb Concert de poesia. Per tant, entre el 1996 i el 2004, és a dir, en vuit anys, havien aparegut deu reculls de poemes.

A partir de la seva mort s'han anat reeditant alguns d'aquests llibres així com reculls diversos de poemes com El meu món de poesia (El Cep i la Nansa, 2001) o bé Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'Any (Editorial Mediterrània, 2013). També s'han publicat antologies dels seus poemes com les de Pagès Editors/Nandibú -Bestiolari de Joana Raspall (2014) i Olor de maduixa (2016). L'editorial Takatuka ha publicat una magnífica versió del poema "Podries", il·lustrat per Ignasi Blanch. Finalment, fins i tot en el món multimèdia han sorgit innovadores aplicacions per acostar de forma interactiva i participativa la poesia d'aquesta autora al món dels infants. L'última aparició d'una nova reedició és la que comento avui Petits poemes per a nois i noies que era totalment introbable i que Barcanova ofereix als lectors.

(Il·lustració de Núria Feijoó)


Petits poemes per a noies i noies

Es tracta d'un recull de 50 poemes ben diversos i publicats un darrera l'altre sense cap classificació en blocs. La poesia d'aquest primer recull de Joana Raspall ja defineix el seu interès per uns temes concrets entre els quals sobresurten per damunt de tot els que fan referència a la natura, als animals, a les flors, a les estacions de l'any, al camp, als fenomens meteorològics… temes que Joana Raspall ja no abandonarà mai més en la seva dotzena de llibres publicats a partir d'aquest.

Pel que fa als animals, el recull presenta un "bestiari" ben divers i amb descripcions atractives. Hi trobem: L'esquirol, La granota, El ratolí, L'oreneta, El cant dels grills, Gat i gos, El cigne, El cuc de seda, La papallona. Ell tractament que en fa l'autora és una mostra del bon humor i de la fina ironia que serà habitual en ella en posteriors reculls. Vegem-un una mostra:

La granota

El peixet vermell
diu a la granota:
-M'atipa el teu cant
d'una sola nota!

La granota salta
i amb aire sorrut
li respon: -Enveja'm!
pitjor tu, que ets mut!

El ratolí

Dins el cau del ratolí
hi ha trossets de pa amb formatge;
són per ell i no per mi.

El seu cau és tan petit
que jo mai no puc entrar-hi;
només puc posar-hi el dit,
però de seguida el trec,
que no es pensi que és salsitxa
i el mossegui i faci: "nyec!".

Les flors reben sempre un tractament rellevant i poètic. Acostumen a ser poemes escrits amb delicadesa i tendresa, sense abandonar però la gràcia i l'alegria… És el cas, per exemple, de La margarida

Estimo l'amic,
estimo l'amiga,
estimo l'amor
i la margarida
que esfullo entre els dits
preguntant: -M'estima?

Ara diu que sí…
ara diu que no…
Quan em diu mentida?

(Il·lustració de Núria Feijoó)

Encara que no vagi directament de flors, hi ha dos poemes que les esmenten: El camp florit i El jardiner. Aquest últim és tot un poema d'amor. També és una bon poema d'amor el que porta per títol: Amoretes:

-Si tu m'estimessis,
li diu el galant,
series princesa d'un màgic palau.
Tindries serventes,
sedes brillants,
jardins amb fonts clares,
perfums i regals.

-No cal tantes coses.
T'estimo galant,
perquè tens bon aire
i tens el cor gran.

El món de les lletres, de les paraules… és expressat i definit clarament com un dels àmbits més estimats per l'autora. En tenim diverses mostres: Les síl·labes, Els amics del poeta, Festa al meu estudi o bé La paraula, que diu així:

Pel camí que jo passava,
caminet amunt i avall,
he perdut una paraula
d'or cisellat.

L'ocell prou passa i repassa
i m'ofereix el seu cant;
la magnòlia em dóna aromes
de l'arbre estant;
l'aire manyac m'acarona
i el salze plora com jo,
que enlloc no es troba la meva
paraula d'or.

(Il·lustració de Núria Feijoó)

També és i serà habitual en la poesia de Joana Raspall parlar, directament o indirecta, de valors i de sentiments. Són sempre valors i sentiments molt positius i optimistes amb la intenció d'enriquir i formar els lectors. Alguns d'aquests valors vénen donats en forma de missatges molt concrets, com el que trobem en el poema Amoretes que ja hem vist. O bé El cant dels grills on un pobre que no té res reconeix que encara li sobren coses i, per tant, que malgrat tot és prou ric.

La constant reedició dels llibres de poesia de Joana Raspall no té aturador perquè és una poesia que agrada als nois i noies, primer perquè l'entenen, i també perquè els parla de coses que ells coneixen i ho fa amb un llenguatge amè i divertit. Però sobretot perquè a través dels seus poemes transmet als lectors una enorme complicitat i una bona dosi d'emoció i sensibilitat per les petites coses.


Josep Maria Aloy

dilluns, 19 de juny de 2017

Cinc relats destinats a fer visible el món dels gitanos



Cinc relats ens fan sentir veus i vivències gitanes.
Parem-hi bé les orelles, obrim-hi de bat a bat el cor.

Són diversos els esforços que la nostra societat està fent per integrar tothom en el seu si i tothom vol dir tothom. I, per tant, també el poble gitano, els parents pobres més oblidats i marginats del país, des de sempre. Quantes novel·les o relats juvenils o infantils existeixen al mercat que tinguin com a protagonistes els gitanos? Quina atenció els han dedicat els nostres escriptors?

L'Editorial Fil d'Aram acaba de publicar un volum amb cinc relats destinats als lectors joves que tracten el món dels gitanos. La particularitat d'aquest volum és el fet que els cinc relats que el componen es publiquin en tres idiomes: romaní, castellà i català. El projecte forma part del Pla integral del poble gitano a Catalunya. Un dels seus objectius és el de promoure estratègies per a la implementació d'actuacions d'èxit a diferents espais, com ara els centres educatius, els centres sanitaris i les universitats.

"L'escola "paia" és viscuda amb estranyesa
per part de l'alumnat gitano i les seves
famílies, en bona mesura perquè els costa
trobar marcs de referència que permetin
empatia i, sobretot, sentiment d'utilitat a
aquesta institució". (Miquel Àngel Essomba)

       El llibre que presentem avui, doncs, ha estat elaborat conjuntament per l'equip docent de l'Institut Escola del Prat, junt amb les famílies i l'alumnat. Els seus relats -un total de cinc- i les seves il·lustracions neixen precisament d'aquesta voluntat de compartir uns trets culturals que els identifiquen des d'una perspectiva positiva i enriquidora i fer del context escolar un entorn agradable i de confiança en el qual les persones gitanes puguin veure's reflectides i desitgin participar-hi més activament.

Es tracta d'un llibre d'històries gitanes, explicades per adults gitanos a infants gitanos, amb paraules pròpies gitanes al llarg de totes les seves pàgines. És una obra col·lectiva i un exemple de bona pràctica per l'educació intercultural, a Sant Cosme, al Prat de Llobregat i al conjunt del país.



Cin relats encoratjadors i molt positius

Cinc són els relats que conté el llibre. Són breus, senzills i encoratjadors. El primer es titula El ferroveller -la petita història d'un avi que es llevava molt de matí per anar a recollir ferro... El segon porta per títol Ser gitano - ser gitano és el millor del món... L'escola és el tercer relat i narra la història del José, un nen feliç però a qui no agradava anar a l'escola... La mediadora, el quart, és la història de la Rafaela, una dona gitana que viu a Sant Cosme, una dona valenta i treballadora que es va proposar estudiar per ser mediadora i és feliç ara treballant entre persones gitanes i paies. L'últim és El matrimoni -els gitanos es casen en set passos, tants com vides té un gat. I el relat explica quins són els set passos. Òbviament són relats optimistes i sempre positius que pretenen estimular els lectors, siguin gitanos o no, a entendre que entre uns i altres no hi ha tanta diferència i que tots som -o hauríem de ser-capaços de conviure i relacionar-nos de la millor manera.

El recull dels relats, la seva transcripció i traducció a les tres llengües, les il·lustracions i la maquetació i tot el que ha tingut a veure amb la idea i la planificació ha estat fruit de la participació activa de famílies, alumnat, professorat i entitats amb les quals l'Institut Escola col·labora habitualment. Un volum exemplar que hauria de tenir continuïtat.

"Esperem que us emocioneu
de la mateixa manera que ho fem
nosaltres cada vegada que obrim aquest
llibre i llegim i mirem i ens reconeixem en
tot el que hi ha." (Jaume Bosch del Rio,
Director de l'Institut Escola del Prat).


Josep Maria Aloy

dilluns, 12 de juny de 2017

"Un llop com cal", un conte com cal, de Joaquim Carbó



El llop és una de les bèsties més presents en els contes infantils. Hi són descrits de les més variades maneres i amb tota mena de característiques atenent al grau de ferotgia, de bondat, de complicitat i de generositat que manifesten. I també del grau d'humor de l'autor. N'hi ha per a tots els gustos i sensacions, per a totes les conductes i emocions. La història l'ha tractat de tot, sovint injustament.
El llop del veterà escriptor Joaquim Carbó, publicat per Nandibú i il·lustrat per Pedro Rodríguez Rodríguez, és  "Un llop com cal".

Com molt bé diu la contracoberta del llibre, un llop, fill d'una lloba de molt bona família del Pirineu, decideix escapar-se del jardí d'una casa de ciutat on va néixer perquè la seva mare havia estat capturada feia uns anys. La mare li ha explicat les delícies de viure en llibertat. El llop, il·lusionat per arribar al Pirineu on van viure els seus avantpassats, aprofita la primera ocasió que se li presenta per escapar-se.

Em sembla que els homes,
quan deixen de ser infants,
ja només pensen a dir
i a fer criaturades

En començar el conte, el llop es presenta i explica al lector com són aquests animals, què fan, com viuen, com es reprodueixen, què mengen... i ho fa a base de pictogrames, en les dues primeres planes del llibre, un gènere, el dels pictogrames, que agrada molt als lectors joves. A partir d'aquesta breu i original presentació, arrenca la història d'aquest "llop com cal", explicada en primera persona. S'afanya a aclarir que els llops tenen mala fama per culpa d'un parent seu que fa molts anys es va menjar l'àvia d'una nena molt simpàtica que es deia Caputxeta Vermella, cosa que qualifica de mentida podrida... quin llop es pot empassar ell sol una iaia sencera vestida i calçada amb esclops, guarnida amb arracades, ulleres. agulles de fer mitja, anells..? Em sembla que els homes, quan deixen de ser infants, ja només pensen a dir i a fer criaturades. I comença a explicar la seva vida... que ve d'una família del Pirineu però que sempre ha viscut en captivitat... El "llop com cal" explica que es troba dormint al carrer perquè ha aprofitat la primera ocasió que se li ha presentat per escapar-se de casa i anar al Pirineu, a les terres on van viure els meus avantpassats... Per estalviar-se problemes amb els humans només viatjarà de nit... I, de cop, s'acomiada del lector: Us prometo que quan arribi a Ribes de Freser us enviaré una postal perquè estigueu contents. Serà senyal que la meva aventura ha acabat bé.


 Amb aquest final sobtat i contundent, que ens deixa amb un somriure als llavis, el lector es queda amb les ganes de saber com acaba l'aventura d'aquesta intrèpida bestiola. Però ja no cal perquè el missatge de l'autor ha quedat fixat en els sentiments dels petits lectors: el camí de la llibertat serà difícil de seguir però és l'únic que ens aportarà satisfacció i que ens permetrà viure allà on vulguem i acompanyat de qui vulguem que és en definitiva allò a què aspirem tots els éssers vius, llops i humans. Tot i així esperarem la postal... Una lliçó com cal, mestre Carbó!


Josep Maria Aloy

dilluns, 5 de juny de 2017

"I si fos un ocell?", un conte emotiu d'Anna Manso



"I si fos un ocell?" és un conte especial, basat en fets reals escrit per Anna Manso i il·lustrat per Susanna Campillo, que acaba de publicar l'Editorial Arcàdia, i que explica una història emotiva que esdevé un cant al coratge i a la perseverança com a eines per recuperar l'estabilitat no sols de la protagonista del relat sinó de tots els que conformen el seu entorn. El missatge que transmeten els mots del filòsof Joan-Carles Mèlich a la contracoberta del llibre i que reprodueixo al final d'aquest comentari, parla precisament del fet de perseverar, la idea que guiarà en tot moment la lectura que en facin els lectors sobretot joves.

Inventar per inventar no té gaire sentit.
Busca un problema i llavors troba
el millor invent per solucionar-lo.

Una història basada en fets reals

       A vegades les històries neixen per casualitat o són fruit de la imaginació de l'autor o de l'autora. Aquesta història però no va néixer ni per casualitat ni és fruit de la imaginació de l'Anna Manso. És una història real que l'autora explica en el seu blog i que va patir ella mateixa en pròpia pell. Per tant, no és inventada i les històries que són basades en fets reals són històries que moltes vegades han fet patir abans de néixer.  Precisament per això tenen necessitat de ser escrites, de ser explicades i de ser llegides. Potser fins i tot amb més atenció i amb molta més emoció.

L'autora explica que tot va començar fa molts anys, quan va suspendre per tercera vegada l’examen per al carnet de conduir i va saber que allò no estava fet per a ella. Encara més, amb els anys s’hi va afegir una por cada vegada més gran a les altures. Mentre rumiava com havia de suportar aquella por una amiga es va disposar a ajudar-la. La nostra protagonista va aprendre coses com que la valentia és fer tot allò que et fa por, tot i que et faci por. I que la perseverança és una aliada imprescindible. I va provar de fer alguns exercicis com pujar dalt del terrat del seu edifici del barri de Gràcia per aprendre a mirar enllà i cap avall, cap al terra, cap a l’abisme. Havia de conviure amb aquella por si la volia vèncer, per molt malament que s'ho passés.


 Però no puc explicar el final. Sí que puc explicar que va decidir escriure aquesta història. Una història la protagonista de la qual es diria Lola, que tenia un fill que es deia Arnau i que va ser el motor que va revolucionar els canvis necessaris perquè la seva mare es curés d'aquelles pors i les superés. L'Arnau, tot i tenir problemes ell mateix, ja que treia mals resultats a l'escola, tenia una intuïció i un optimisme extraordinari. No sols va ajudar la mare sinó que també va ajudar a la germana, una adolescent un pèl massa desbordada per viure amb una certa estabilitat i va ajudar a crear un clima dins la família que facilités la convivència entre tots plegats. L'Arnau, vaja, es va convertir en l'heroi de la pel·lícula i la seva dedicació va ser total per solucionar les mancances i les diverses problemàtiques familiars.

"I si fos un ocell" és un cant a l'esforç i a la perseverança. Una mena de manual per saber què podem fer davant els obstacles, davant les dificultats amb què ens podem trobar en la nostra vida. 
Una de les qualitats de l'Arnau era la seva imaginació. Ell creia que la mare havia estat en una altra vida, un ocell i que per això li havia de ser fàcil superar aquelles pors a les alçades. Era, si més no, una idea interessant i divertida que la mare va entomar i va fer seva. I no puc explicar més. Només que tot el que va fer l'Arnau no va ser inútil. L'esforç per superar obstacles no és mai inútil i el coratge que cal tenir per perdre les pors sempre comporta uns beneficis.

"L'ésser humà camina, anhela i desitja,
i també fracassa en els seus propòsits, veu
els seus projectes trencats pels esdeveniments
 i per les contingències del temps i de la història.
 I, enmig de la desesperança, contra tot pronòstic
 i contra tota lògica, l'ésser humà persevera,
insisteix en el desig i en la utopia."
(Joan-Carles Mèlich)


Josep Maria Aloy