dilluns, 11 de desembre de 2017

"En Miquelet a la ciutat", un nou conte de Joaquim Carbó



L'escriptor Joaquim Carbó, junt amb Josep Vallverdú, són els degans de la nostra literatura per a nois i noies. No sols han estat fidels al públic jove -des de fa més de mig segle- sinó que el seu compromís amb aquesta literatura no els ha permès aturar-se ni un moment. I és que aquest públic jove ha celebrat -i celebra- cada nova aventura com si es tractés d'un nou regal. I pel cap baix, el nombre de regals d'aquests dos mestres superen de llarg, entre els dos, més de cent-cinquanta obres.

La col·lecció del Miquelet, una sèrie de cinc contes

La col·lecció "Capsa de contes" de l'editorial Baula ha publicat ja una sèrie de cinc historietes de Joaquim Carbó basades totes elles en les petites trifulgues i descobertes del Miquelet, un nen afable, tafaner, encuriosit i amb ganes de viure i observar tot allò que descobreix al seu entorn.


 Ara com ara, els títols publicats fan referència, per exemple, al curiós i atractiu món de les formigues ("En Miquelet i les formigues"), un conte que ja he comentat en aquest mateix bloc; o bé el joc divertit d'imitar el cant del cucut ("En Miquelet i els cucuts"), també una mirada al món selvàtic i al conjunt de bestioles que l'habiten ("La selva d’en Miquelet"); el quart està dedicat a la construcció d'estels ("En Miquelet i els estels"), també comentat aquí, i l'últim, que acaba de publicar-se fa pocs dies, gira a l'entorn dels ocells i altres animalons que un bon observador pot trobar dins la ciutat ("En Miquelet a la ciutat"). Les il·lustracions d'aquest conjunt de contes, molt vives i expressives, són de Montse Tobella.

He de dir que Joaquim Carbó ha triat com a protagonista un nen dòcil, amable, sensible a la natura, observador i sobretot curiós i, per tant, amb ganes d'aprendre i de satisfer aquesta curiositat amb les seves descobertes. Un nen, diguem-ho clarament, que no abunda massa a la nostra societat dominada per altres elements que més aviat despisten i no ajuden massa ni a observar ni a encuriosir-se per temes tan quotidians ja siguin socials, ecològics o simplement anecdòtics. Joaquim Carbó té tot el dret d'escollir un protagonista com en Miquelet perquè ell mateix va ser en la seva infància un nen atent al món, amb una gran capacitat per ser sorprès per les coses més simples i va créixer envoltat d'una sèrie de valors que avui són més aviat escassos però que no s'està de reivindicar-los de totes totes. D'alguna manera, en Miquelet podria ser un alter ego de l'escriptor. D'aquí que, malgrat que es tracti de contes senzills, són tots ells molt rics en missatges i molt estimulants per als petits observadors de la família.


 Tant de bo que tots plegats trobéssim suficients motius que convidessin i encoratgessin els nostres infants i joves a valorar el que tenen gratuïtament a l'abast de la mà, a augmentar la seva capacitat de sorprendre's, a descobrir els secrets de tantes i tantes petites vivències, a conèixer els perquès de moltes curiositats, a respectar les bèsties, a valorar la riquesa inabastable de la natura... Tant de bo aquesta sensibilitat s'encomanés a la nostra mainada i una certa complicitat amb la vida fos un estímul que els ajudés a sentir l'emoció davant d'una vivència sana i atractiva. Aquest és, seguríssimament, l'objectiu que Carbó es proposa quan escriu cada un dels contes d'aquesta sèrie. I seguirà fent-ho perquè està convençut del seu missatge i perquè la seva incansable fidelitat al públic jove no coneix la fatiga ni el desànim després de tants anys d'escriure per a aquest públic.


Josep Maria Aloy

dilluns, 4 de desembre de 2017

Desena edició d'"Un romà al segle XX", d'Alegria Julià

(Portada de la primera edició)

L'escriptora Alegria Julià va piular al Twitter fa pocs dies que Edicions de La Galera acabava de publicar la 10a. edició de la seva novel·la infantil "Un romà al segle XX" i recordava quan l'editor Andreu Dòria va confiar en ella l'any 1991, any de la primera edició del llibre. Fa, per tant, 26 anys.

Que una novel·la infantil es continuï editant al cap de vint-i-sis anys és un regal i un privilegi que no tots els escriptors poden lluir, sobretot en temps de crisi general i d'una oferta literària desbordada i excessiva. Però sobretot és un premi a la novel·la, és a dir, a l'obra i puc assegurar que "Un romà al segle XX" mereix premi perquè té els ingredients que calen perquè una història es llegeixi amb fruïció i desperti interessos i sentiments ben diversos.

       "Un romà al segle XX" es troba a la col·lecció "Grumets" d'edicions de La Galera i és il·lustrada pel dibuixant Picanyol, l'autor de l'Ot el Bruixot, de la comarca del moianès, com els protagonistes de l'obra, en els escenaris de la qual l'autora ha plantejat tota l'aventura.

L'argument és ben senzill. Segons s'esmenta a la contracoberta del llibre, un soldat romà fa un salt en el temps i apareix misteriosament a Moià, en ple segle XX, mentre se celebra la tradicional desfilada de romans de Dijous Sant. Barrejat entre la gent disfressada, el soldat passarà desapercebut per a tothom, menys per al Pere i l'Andreu, dos germans que l'acolliran secretament i miraran de reconstruir els fets que l'han dut fins allà.

La nostra literatura per a nois i noies està farcida d'arguments similars, d'històries protagonitzades per nens i nenes que són capaços de descobrir grans secrets amb molta facilitat, prescindint dels adults, sobretot dels pares, que s'ho miren amb una mena d'expectació a vegades forçada veient com els protagonistes passen per alt i superen tots els obstacles i perills, acabant amb un final feliç que corona com a herois potentíssims els seus joves protagonistes, amb l'aplaudiment general per part de tots. Són obres sovint qüestionades perquè moltes d'elles cauen en tòpics i situacions totalment inversemblants que ni els mateixos lectors s'empassen. No és el cas d'aquesta novel·la de l'escriptora Alegria Julià. Ni de bon tros.

(Alegria Julià)

Una novel·la explicada amb una veu equilibrada, raonada i emocionant

Els mèrits d'"Un romà al segle XX" els conforma tot un conjunt d'ingredients que la fan molt llegible, divertida, explicada amb una veu equilibrada, raonada i, sobretot, emocionant. No avançaré de què va la història sinó que en destacaré algunes, per a mi, de les principals virtuts que han afavorit, sens dubte, que la novel·la, recomanada a partir dels nou anys, hagi arribat a editar-se deu vegades en vint-i-sis anys.

Quines són, doncs, algunes d'aquestes característiques o ingredients? Sense cap pretensió d'exhaustivitat diria que una de les principals, tant en aquesta novel·la com en general en qualsevol novel·la d'aquest mateix tarannà és la relació entre els dos germans protagonistes que tan aviat discuteixen i s'interpel·len, sobretot a l'inici, com s'ajuden i ajunten esforços amb una complicitat mútua que els va unint a poc a poc per tal d'arribar a aconseguir el repte que s'han proposat. I també el fet que aquesta complicitat s'encomani també als lectors joves i es facin seves les accions sovint ben inversemblants, així com l'exageració d'algunes situacions esbojarrades i el desenllaç insòlit d'alguna escena poc creïble. Cal que els lectors entrin en el joc que els proposa la novel·la i que se'n sentin partíceps d'alguna manera per tal de disfrutar-la amb ganes. Dependrà sempre de l'equilibri que hagi sabut imposar l'autor de l'obra perquè aquesta no esdevingui desmesurada ni massa forçada. Julià ho sap fer bé i l'interès del lector no disminueix en absolut durant la lectura del text.

(Il·lustració d'en Picanyol)

El tema de la novel·la, basat en el món dels romans, desperta, i aquest és un altre ingredient positiu, l'interès per conèixer la història i poder-se documentar mínimament sobre aquesta cultura. Hi ha, evidentment, una intencionalitat clara d'informar al lector sobre alguns aspectes de la història del país, especialment de Moià, el poble dels dos germans. Però també aquesta aportació més aviat didàctica ha de mantenir sempre, com és el cas, un equilibri just amb la primera de les intencionalitats de la novel·la que és divertir el lector i fer-li passar una estona ben plaent i agradable.

El llenguatge constitueix un important ingredient que permet enriquir l'obra aportant-li una dosi de qualitat literària. A "Un romà al segle XX" el llenguatge és amè, planer, precís i capaç d'expressar allò que el lector ha d'entendre bé. La incorporació d'alguna dita o frase feta com a la taula d'en Bernat qui no hi és, no hi és comptat o bé quan el pare els diu que semblen el cul del Jaumet, que mai no està assegut ni dret, són detalls que mostren no sols un interès per la llengua sinó també la possibilitat de treballar-la a l'aula, si s'escau, buscant-ne més exemples i compartint-ne els significats. La novel·la de Julià es tanca, a més, repassant les característiques principals de cada una de les estacions de l'any cosa que ve a ser una pinzellada final molt atractiva des del punt de vista poètic i que deixa un bon regust al lector.

He d'esmentar, finalment, la sensació que cal que es produeixi sempre al final d'una aventura com aquesta, i que aquí s'assaboreix perfectament: l'alegria indescriptible dels protagonistes per haver aconseguit allò que ha costat tant de trobar i l'expectació davant el desenllaç que està a punt de produir-se i que és el retorn del romà al lloc d'on ha vingut. Una dosi d'intriga ha de desembocar, després de tanta tensió acumulada, en la plena satisfacció d'haver arribat al desenllaç. Satisfacció també per al lector que vol emocions i no se li poden escatimar si volem que tanqui el llibre amb un sentiment final d'enjòlit i de plaer.

Tots tres, no sé com, havíem construït un pont
que salvava totes les diferències que hi poden
haver  entre vint segles.


Josep Maria Aloy

dilluns, 27 de novembre de 2017

"Ales negres", una novel·la trepidant de Laura Gallego



Laura Gallego (Quart de Poblet, 1977) ha conreat un gran èxit en el món de la literatura juvenil amb les seves històries fantàstiques. A Bromera ha publicat "L'Emperadriu dels Imperis", "Mandràgora" i "Ales de foc", la primera part d'un món fantàstic on conviuen àngels i éssers humans. Ara acaba de publicar la segona part, "Ales negres" que Ferran Gibert ha traduït al català.

Gallego va començar a publicar als 21 anys i des d'aleshores no ha parat d'escriure, i sempre novel·la fantàstica, especialment destinada als joves lectors. Són dotzenes el nombre d'històries i mils el nombre de pàgines. La seva primera obra publicada fou "Finis Mundi", deixant el llistó molt alt, llistó que amb la novel·la que presento avui continua seguint molt alt.

...el principal èxit d'un àngel no consisteix
 a ser el millor guerrer, sinó a aconseguir que
al món on viu no calgui mai empunyar les armes.

       "Ales negres" és la segona part de la novel·la que Gallego va publicar el 2009 i que porta per títol "Ales de foc" i narra la història, sempre fantàstica, d'Ahriel, un àngel femení encarregat de tenir cura de la reina Marla, una jove de disset anys però que per diversos motius no pot dur a terme. La reina l'enganya i la tanca en una rara presó d'on ningú n'ha pogut sortir. És la presó de Gorlian. Ahriel aguanta i sobreviu, i ajudada per Bran, un humà, pot escapar-se però ha de tornar a Gorlian per recuperar allò que hi va deixar. I en aquest punt és quan arrenca "Ales negres" i que no explicaré per no avançar els detalls d'una història trepidant, escrita amb un bon ritme i que té moments de gran força narrativa que arrossega el lector fins al final, tot i que es tracta d'una novel·la de vora cinc-centes pàgines.

Intentaran que se t'ompli el cor
de ràbia i d'odi, i en el moment
en què ho aconsegueixin,
 hauran vençut.

Una de les seves millors obres "Memòries d'Idhun", és una trilogia que suma més de dues mil pàgines i que ha estat traduïda a diversos idiomes. A Laura Gallego li agraden les històries plenes i explicades a través d'una trama complexa i treballada on diversos escenaris es van enllaçant com si es tractés d'un puzle. A gairebé totes les seves aventures, sempre plenes de fantasia, el lector s'ha d'enfrontar amb tota una sèrie d'elements narratius molt atractius fruit de la poderosa capacitat inventiva de l'autora.

(Laura Gallego)

Una escriptora amb una gran inventiva

Són moltes les qualitats literàries de Laura Gallego. N'he esmentat alguna: el fet que es tracti de novel·les llargues fa més difícil el manteniment del ritme, cosa que aquesta escriptora domina amb gran habilitat. La lectura dels seus llibres -i em refereixo especialment al que presento avui- flueix amb agilitat i en cap moment el lector nota que la velocitat s'alteri. D'alta banda, hi ha un control incessant de la tensió narrativa que obliga el lector a no aixecar la vista del llibre, atent a la successió d'esdeveniments diversos que es van descrivint sense pausa al llarg de la història.

Els bruixots s'obsessionen amb la màgia,
i els guerrers amb els armes, i obliden
que a vegades és més pràctic
combinar les dues coses...

I parlant de descripcions, el lector gaudirà d'una banda de la descripció dels personatges i de l'altra, de les descripcions dels paisatges i dels diversos escenaris on es desenvolupen les accions. Així tenim, doncs, espectaculars descripcions de la diversitat de personatges: àngels, dimonis, humans, esguerros, mig humans i mig àngels, cada un amb les seves característiques peculiars que mostren la seva riquesa i varietat. Pel que fa als paisatges més aviat sembla que dibuixin un interessant laberint on totes les peces del trencaclosques van encaixant perfectament en un final més que rodó. Gallego sap crear una atmosfera, un "món" de situacions diverses amb els seus conflictes i els seus personatges amb entitat pròpia. Un món fantàstic, original i diferent. L'alè narratiu es respira durant la lectura de l'obra especialment dominat per l'exuberant creativitat. I segurament que el mèrit no és tant de la història en si -que també- sinó de l'habilitat de la seva narració, de com explica la història, que fa que quan el lector s'hi sent involucrat li costa deixar el llibre i abandonar-ne la lectura.

En definitiva, Laura Gallego aconsegueix de teixir, amb notable destresa, el tramat d'una història complexa i, especialment, de trobar el desllorigador en un desenllaç que no era fàcil donades les dificultats dels diversos mons i escenaris que conformen la trama d'una novel·la intrigant. Tot i que el lector sap que es prepara un final emotiu... quan arriba aquest final els ulls s'enterboleixen i el cor accelera el seu imparable bategar.


Creiem en nosaltres mateixos...
En la nostra capacitat per canviar el món.
I creiem també en les persones. Humans,
àngels... tan se val. L'important és ser capaços
de tirar endavant, per més dur que sembli el camí.
(Ahriel)


Josep Maria Aloy

dilluns, 20 de novembre de 2017

"Les enigmàtiques fotos del senyor Clarissa", de Pep Molist



...quan les paraules es glacen, les imatges
valen molt més que mil tristes paraules...

En una visita que fan en Lluc i la Rita, junt amb el seu pare, al Mercat dels Encants, el noi es queda palplantat davant d'una foto antiga que hi ha en una parada. Té la sensació que no és la primera vegada que la veu, però no recorda ni quan, ni on. I allò que comença essent una investigació detectivesca anirà agafant el caire d'una recuperació de la memòria històrica, un tema de molta actualitat en el camp literari de petits i de no tan petits.

"Les enigmàtiques fotos del senyor Clarissa", de l'escriptor i bibliotecari Pep Molist, editat per Animallibres i il·lustrat per Núria Feijóo, és la història de dos germans molt joves que, encuriosits per aquella foto, se senten motivats per esbrinar qui era aquell fotògraf famós capaç de transmetre sentiments profunds com la por i l'angoixa a través de les seves fotos però que ja ningú no coneix i, per tant, mai se li haurà retut cap homenatge ni a la seva persona ni a la seva obra.

La guerra va estroncar la vàlua i l'entusiasme
 fora mida d'aquest home i gairebé en va esborrar el rastre.
Diuen que la por aguditza els sentits de les persones.

("Nena al bosc", la foto que dona origen a aquesta història)

El naixement d'una història a partir d'una fotografia

Tal com explica l'autor a la introducció del llibre, aquesta història neix de l'observació real i atenta de les fotografies de l'exposició "Antoni Arissa". L'ombra i el fotògraf. 1922-1936 (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, del 14 de novembre de 2014 al 12 d'abril de 2015). Està elaborada a partir d'aquestes mateixes instantànies i de les poques dades que es poden trobar sobre la vida del fotògraf. Aquest és el punt inicial, però -segons l'autor- gairebé tot el que hi apareix és inventat.

No és la primera vegada que Pep Molist escriu un relat a partir d'una imatge que l'ha emocionat o l'ha colpit. Això mateix li va passar en una excel·lent novel·la que vaig comentar en aquest mateix bloc, titulada "El petó de Lili Marleen", (veure'n més informació aquí). I no són pas pocs els escriptors que han escrit a partir d'una imatge, d'un objecte o d'una emoció que han rebut en un moment determinat de la seva vida i que els ha deixat un inoblidable record o una forta impressió. Una experiència com aquesta, sovint és el detonant que els aboca a posar-la negre sobre blanc tot generant una història atractiva que haurà passat abans, és clar, pel filtre de l'experiència del propi autor i per tant pot tenir més assegurada la possibilitat de ser compartida pel fet de ser una vivència o una experiència real. En aquests casos la complicitat del lector és evident i gratificant.

Una literatura sobre valors

La majoria d'escriptors saben, i Pep Molist és un d'ells, que un relat s'escriu sobretot per ser disfrutat i per emocionar el lector. Però si alhora el relat pot commoure'l a base de presentar-li uns personatges positius que es dediquen a dur a terme accions que mostren un cert compromís social o comunitari, és quan la literatura mostra la seva cara més solidària i més generosa.

A "Les enigmàtiques fotos del senyor Clarissa" tenim un exemple d'aquesta modalitat literària: dos germans, en Lluc i la Rita, a partir de la visió d'una fotografia que els genera una sèrie d'emocions com la por o la intriga, es disposen a investigar qui és l'autor de les fotografies... Sense adonar-se'n massa es van introduint en el camp de la recuperació de la memòria històrica i acaben per esbrinar allò que es proposaven esbrinar. El fet que els protagonistes siguin dos germans que s'estimulen mútuament, accelera i augmenta les ganes d'arribar a bon port en un desenllaç optimista, sense complicacions i embolcallat de l'emoció que s'ha anat generant durant tot el relat.

El ritme es manté sostingut i sense pausa durant els fets i permet al lector anar assaborint les etapes diverses de la recerca començant per la por dels protagonistes, passant per l'esforç i la fermesa de les seves accions i acabant per una petita victòria al final que els omple de satisfacció i que els permet valorar la importància de l'esmentada recuperació.

Vull destacar, especialment, el tractament que l'autor fa de la guerra civil i les seves nefastes conseqüències, entre les quals l'oblit que determinades persones van patir sense que mai hagi estat possible retre'ls un homenatge o un reconeixement com cal. La història difon un conjunt de valors, com deia, que s'encomanen fàcilment als lectors, a partir ja del deu anys, i que els despertarà en determinats moments l'interès per identificar-se amb els protagonistes, cosa ben natural en el camp de la literatura i de les històries ben explicades com aquesta.


Josep Maria Aloy

dilluns, 13 de novembre de 2017

"El llarg viatge de Nanuq", un excel·lent àlbum de Toni Cabo


Les editorials Bromera i Animallibres publiquen l'obra guanyadora del I Premi Enric Solbes d'Àlbum Il·lustrat, un guardó que es va incloure el 2016 per primera vegada en la convocatòria dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira. Toni Cabo (València, 1965) és l'autor tant del text com de les il·lustracions d'"El llarg viatge de Nanuq" un conte emotiu i vibrant, ple de valors, que esdevé un autèntic regal per als lectors més joves que tot just comencen a llegir.

El conte narra la història de Nanuq, un nom que en la llengua dels inuits vol dir ós polar, i que és el protagonista del conte, que després d'esperar el retorn de la mare, decideix emprendre un viatge sol davant la immensitat d'un escenari immens ple del gel i de fredor. Nanuq s'emporta una petita maleta, un autèntic tresor que conté allò que més estima i que el lector no descobrirà fins al final de la història. Aquest secret és el que dona sentit a la decisió de Nanuq d'emprendre el llarg camí a la recerca d'una nova experiència que l'ha de fer madurar i créixer en un món més aviat hostil.


 Nanuq trobarà obstacles i contrarietats que intentarà superar amb robustesa i empenta. Aventures inesperades que l'aniran conduint cap a un final feliç i satisfactori. Un final que té una intencionalitat clara de promoure valors ètics i socials a través dels quals el protagonista rebrà amb satisfacció el premi que es mereix per la seva ferma actitud d'avançar sense por en un món desconegut.
En El llarg viatge de Nanuq, però, tenen tanta importància, sinó més, les il·lustracions des de la coberta fins a l'última pàgina de l'àlbum. Són il·lustracions espectaculars, plenes de sensibilitat i que reforcen de manera sublim i fins i tot amplien el text aportant-hi noves informacions que ajuden a crear una atmosfera adequada i justa perquè el petit lector s'hi senti implicat i s'arribi a identificar amb el protagonista.

I és al final de la història on es descobreix la troballa que era l'objecte d'una certa intriga, amagada dins la maleta. Es tracta d’un sobre de color blau enganxat a l’última pàgina, que conté una emotiva carta amb un missatge escrit a mà per la mare de Nanuq on li demana que tingui valor i que sigui valent ara que ha de viure per ell mateix. Que ha arribat el moment que es faci gran i surti a descobrir el món. Que coneixerà nous amics que l'acompanyaran en el llarg viatge i faran que els dies siguin feliços i les nits curtes. Li demana que respecti les coses que anirà trobant, que cuidi el planeta i tracti amb afecte tots els éssers que l'habiten. La mare s'acomiada amb un "Tèstima".

S'ha dit i repetit sovint que un bon àlbum il·lustrat és un excel·lent regal per a qualsevol lector jove. Són llibres que poden arribar a seduir el lector tot captivant-lo i transportant-lo a un escenari imprevist i fascinant ple d’aventures vitals amb personatges i situacions desconegudes. I és que un àlbum il·lustrat és, probablement el primer vehicle capaç de transportar els infants al món atractiu dels llibres. En molts casos és l'eina que fa de pont entre el nen i l'adult, sigui el pare, la mare o el mestre. Un objecte de regal incommensurable i inoblidable.

Josep Maria Aloy

dilluns, 6 de novembre de 2017

"El conillet que volia pa de pessic", de Ramon Besora



Tic-tac, tic-tac,
tic-tac, tic-tac.
El conillet
s'ha despertat.

Ring, ring, ring, ring.
Quina gana que tinc.

Garranyic, garranyec,
aquest pa és massa sec.
Garranyec, garranyic,
jo vull pa de pessic.

Una colla d'animalons
que viuen en aquells entorns,
en sentir el conill petit,
tots alhora fan un crit:
-Nosaltres també volem menjar
pa de pessic per esmorzar!

A partir d'aquí els animalons animen el conillet a fer un pa de pessic tot demanant-li què li cal i ells li portaran els ingredients. El pit-roig li dona un ou; les formigues, farina, les abelletes, mel; el gripau i la granota, una capsa plena de pinyons; i l'eriçó, i l'os, i el pigot... El conillet es disposa a fer el pastís acompanyat amb molta alegria i complicitat per part de tots els seus amics... El pastís és lluent i rodó i fa molt bona olor.



I no en puc explicar més ja que trencaria l'emoció de descobrir com acaba el petit conte, que manté, fins al final, l'alegria i el bon humor que ha mostrat, des del començament i durant tot el relat.

"El conillet que volia pa de pessic" ve a ser una mena de breu bestiolari i com tots els bestiolaris té un to agraït, bonhomiós i molt atractiu. Seria difícil trobar un lector jove que no s'ho passés bé llegint versos o rodolins amb les bestioles com a protagonistes i Ramon Besora, l'autor del text, ho sap prou bé i hi posa una bona dosi de gràcia i de fantasia que convida el lector a passar-s'ho bé i a sentir-se'n també protagonista.



El conte, editat per Edebé, va acompanyat d'unes il·lustracions de Zuzanna Celej, sorprenents i de gran impacte, a base de detallades i finíssimes aquarel·les que acompanyen els  simpàtics versets ampliant-ne subtilment els detalls i acolorint les diverses escenes amb una dosi de bon gust i de sensibilitat artística, que fan més entranyable la història.

Ramon Besora ja ens té acostumats a aquesta sensibilitat pels mots i a aquest gust per la poesia. La seva trajectòria ha anat lligada sempre al fet poètic des de la seva etapa com a mestre, treballant l'obra de Martí i Pol, fins a l'etapa d'editor, una etapa que li va permetre publicar llibres excel·lents. Un editor que ha tractat des de sempre els llibres com si fossin obres d'art. No és la primera vegada que visita aquest blog, com es pot comprovar en aquest enllaç.




Josep Maria Aloy

dilluns, 30 d’octubre de 2017

"La Marie va de visita"... al recinte modernista de Sant Pau



La Marie ensopega i pren mal... Aquest és el punt de partida d'una història que acompanyarà el lector en la visita al Recinte Modernista de Sant Pau, testimoni d'un dels hospitals més antics d'Europa. "La Marie va de visita", d'Antoni Conejo i Elena Fierli, amb il·lustracions de Sílvia Cabestany, ha estat publicat per l'editorial Fil d'Aram.

Segons explica Carles Mancho, a la introducció  "... ben poques ciutats al món poden vantar-se de conservar els documents i els edificis del seu hospital des del 1401. El llibre pretén donar a conèixer la història i les interioritats d'una entitat tan memorable però alhora potser poc coneguda.

L'objectiu de la publicació és molt simple -segons Carles Mancho: "si no creem eines per a que els infants de Barcelona descobreixin la pròpia ciutat, en el futur no cal que ens planyem pel fet que no se l'estimen".


Un conte-guia o una guia explicada com un conte

Així, doncs, el lector, especialment el lector jove, seguirà d'aprop l'experiència de la Marie, que acaba de caure perquè badava i és atesa al mateix Hospital de Sant Pau. El metge li diu que no ha estat res i la nena, aprofitant aquesta visita forçada per la caiguda, es converteix en la protagonista d'una visita guiada que li permet conèixer les diverses parts que conformen l'Hospital. La curiositat de la nena -estimulada pel seu pare- l'anima a recórrer l'edifici i descobrir així els racons i les dependències de les diverses plantes del centre hospitalari.

La descoberta va acompanyada de diversos jocs com les típiques sopes de lletres, com també la creació d'un mosaic, o bé la descoberta de paraules amagades o la construcció d'un paviment a base de dibuixar rajoles de paper o de buscar receptes per a fer remeis amb plantes o bé identificar animals i flors que figuren en el recinte. Tot plegat acompanyat de resums de la història de l'Hospital i del seu desenvolupament i creixement. 

Es tracta d'un bonic àlbum, dens i didàctic, que sap alternar les petites lliçons d'història amb dades més tècniques sobre l'arquitectura de l'edifici i amb l'afegitó d'un reguitzell de jocs que arrosseguen la complicitat dels lectors a base de convidar-los a participar en les propostes lúdiques, seguint les activitats que aniran reclamant la seva participació tant des del punt de vista individual com col·lectiu. Una idea original que podria ampliar-se en altres possibles monuments de la ciutat amb l'objectiu d'anar-los donant a conèixer. Un bon exemple a seguir, certament.


Josep Maria Aloy